Podríem dir que la previsió, la racionalitat i la cautela són part dels eixos claus, o almenys haurien de ser, de tota decisió que pren un polític. El  ciutadà li atorga legitimitat en les seves accions i aquest posteriorment passarà els comptes de la seva gestió. Però si un fet és evident, és que l’essència de la responsabilitat en l’acció pública s’està perdent de forma més que evident. M’explico.

Es pot titllar de demagògia i retòrica exposar dades del que considero que demostren el trencament del nostre contracte amb els nostres representants, però no deixen de ser objectives i reals.

A Espanya s’ha construït en els darrers anys la xarxa més àmplia d’aeroports a escala europea. En total, els ciutadans disposen de fins a 50 aeroports comercials, enfront dels 22 d’Itàlia i Alemanya o els 25 del Regne Unit. Ara en plena crisi es demostra la inviabilitat de moltes d’aquestes infraestructures que en plena bonança es van projectar. Entre els comptabilitzats aeroports espanyols n’hi ha de casos ben clamorosos que representen el pur fracàs: l’Aeroport de Castelló que encara espera llicència, l’Aeroport de Ciudad Real (privat però amb subvencions públiques) recent inaugurat i sense aerolínies o l’Aeroport d’Osca- Pirineus amb 6.000 passatgers anuals, entre altres. Per si hi havia algú que encara justificava una xarxa tan àmplia en la necessitat d’obrir mercat i obrir portes als turistes; la crisi ho ha acabat d’enterrar tot.

La situació ha arribat a tal punt que segons un informe de la Comissió Nacional de la Competència les diverses administracions públiques als últims 4 anys han hagut de subvencionar a les aerolínies amb ajudes públiques amb fins a 250 milions d’euros en el manteniment de les rutes perquè no deixessin el país: tot plegat un autèntic malbaratament injustificable i sense sentit.

El panorama espanta. Si més no un es pregunta: I qui ho ha dissenyat tot plegat? Algú assumeix responsabilitats polítiques? O seguiran afirmant reafirmant-se en la seva necessitat? Al final tots diran que algú n’ha tingut part de la culpa, i sinó: ho ha fet la crisi. Algú abans d’adjudicar res va plantejar una viabilitat real del model? Algú va avaluar els possibles riscos? El que és clar és que no hi ha forma humana de poder justificar el que s’ha estat fent a l’administració pública els darrers anys; els aeroports només en són una mostra.

Tot plegat sembla que la negligència política (almenys d’alguns que governen) no sembla tenir límits, ni tampoc solucions.