Professor de la Universitat de Notre Dame, nascut a Escòcia el 1929 i docent als EUA des de 1970, Alasdair McIntyre, a través de la seva obra mestre After Virtue, ha fet unes de la gran aportacions no només al pensament comunitarista en particular, sinó també a la filosofia moral contemporània en general. Autor d’altres obres influents en la teologia, el marxisme, la racionalitat, la metafísica, la ètica i la història de la filosofia, McIntyre, al llarg de la seva vida, ha realitzat un viatge intel·lectual des del marxisme al catolicisme i d’Aristòtil a Tomàs d’Aquino, i actualment és un prominent filòsof de la política tomista. Caracteritzat sobretot per la seva antipatia al món modern, liberal i capitalista, creu que la filosofia moderna i la vida moderna es caracteritzen per l’absència d’un codi moral coherent i defensa que a la majoria de persones els manca un sentit significatiu de propòsit a les seves vides i també una autèntica comunitat. Podríem dir que la tesi d’After Virtue és la voluntat de cultivar les comunitat unides per una concepció de la vida bona que dirigeixi i emmarqui els projectes vitals dels seus membres.
La teoria política contemporània neix a partir de John Rawls i la seva obra A theory of Justicie. De les crítiques que se li han realitzat han sorgit les principals corrents teòriques actuals, des del neoliberalisme de Nozick, passant pels marxistes i els feministes, fins als comunitaristes.
Rawls, al seu segon llibre, Political Liberalism, parla de la teoria política a resultes del pluralisme. Per ell, les discrepàncies ètiques en la societat no tenen una solució que pugui ser imposada per cap model d’estat. Les persones tenen drets individuals i la democràcia no pot invalidar-los. Per tant, qualsevol teoria que tingui com a premissa els drets individuals no es pot afrontar al pluralisme. McIntyre, a la seva crítica a Rawls, sosté que les teories polítiques normatives no són commensurables entre si, argumentant que aquestes discrepen entre visions diferents de l’antropologia humana i les prioritzacions dels drets, les quals poden ser incompatibles.
McIntyre a After Virtue, va fer una lectura apocalíptica del món modern. Com a postmodern apocalíptic considera la il·lustració i el liberalisme, amb tot el que han comportat, el pluralisme i l’individualisme, els culpables d’un món regit per l’atomització i allunyat del contextualisme que ell defensa. Per ell, s’ha d’afrontar aquest model, que ens porta a una realitat desconcertant, a partir de la religió entesa, en sentit ampli, com a comunitat de sentit, com un vincle que ens constitueixi i ens doni sentit, que faci que l’home pugui esdevenir un ésser virtuós i pugui així, tendir cap a una finalitat donada. És aquí, on pareix l’aristotelisme d’Alasdair McIntyre, en la creença que sense una teleologia no hi ha cap possibilitat de poder donar a tothom un lloc a la societat, i que les persones van a la recerca d’una identitat, de l’autorealització.
De fet, tot allò que ell va assenyalar ha sigut la tendència que ha seguit el món durant les últimes dècades. La vida ja no tant sols està atomitzada, sinó que s’està tornant líquida. Les referències vitals s’han globalitzat i han crescut diferents tensions com a reacció d’un descontentament amb el liberalisme i les fites desconcertants de la modernitat, com poden ser les religions new age, l’ecologisme i els moviments antisistema per citar-ne alguns.
Potser McIntyre és massa radical, no cal tornar al discurs aristotèlic pur i retornar al discurs de les virtuts grec. Però, es va avançar al que ens trobarem a les properes dècades a resoltes de la crisi actual? És una crisi de tot el sistema, o tant sols el financer? Seria interessant agafar les reflexions de McIntyre per tal d’afrontar el que ens depara la situació de desconcert actual, sense prendre’l al peu de la lletra, però si, potser com un referent intel·lectual al qui li han mancat defensors al món de la filosofia i la política.