(article d’opinió de l’Eduard Güell, membre del deba-t.lab (laboratori de Deba-t). Dietari des de Londres).
Poc a poc em vaig adaptant a la vida d’aquí. A casa ja sona God Save the Queen, dels Sex Pistols, és clar …Això dels himnes nacionals mai ha estat la meva devoció. Avui he he descobert que Marx està enterrat a 6 parades de metro d’on visc i que acaben d’inaugurar una estàtua de Reagan davant de l’ambaixada dels EUA. Tot hi cap, a Londres. Tan curiós em sembla que l’ideòleg del comunisme estigui enterrat al bressol de l’economia de mercat, com que ara inaugurin una estàtua en honor al president nord-americà que del bracet de Margaret Tatcher (inspirat per Friedman) va portar a la praxis política el neoliberalisme…
Són dos punts de pelegrinatge en una mateixa ciutat, que atrauen a persones diametralment oposades ideològicament. Penso, però, que al tractar-se d’ideologies tan extremes (podríem dir que blanc i negre) alguna cosa tenen en comú i que per tant no descarto que els peregrins d’ambdós monuments puguin arribar a entendre’s i que pugui sortir quelcom positiu d’una possible trobada.
Si l’homogeneïtzació cultural occidental és perillosa, l’homogeneïtzació ideològica que corre paral·lelament, potser encara ho és més. Per tant, el diàleg esdevé la clau per a fugir-ne. En tot cas, no deixa de ser simbòlic i el que s’extreu és que Londres és una amalgama de tantes coses que només t’hi pots sentir còmode vivint-hi si fas del matís casa teva. Qui habiti entre conviccions i veritats tancades i fixes realment li semblarà que aquí sempre plou, quan fa dies que fa un sol radiant.
Porto hores pensant com seria una conversa entre aquests dos personatges. Porto hores imaginant-me una trobada entre Marx i Reagan i m’imagino grans discussions i grans punts de consens. És el diàleg total. Però necessito una mica més d’imaginació … Necessito un altre esdeveniment que em projecti l’imatge … Necessito màgia!
De fet, l’altre gran esdeveniment a la ciutat, a banda del Reagan perenne, és que Trafalgar Square ha estat envaïda de fanàtics de la màgia. Cues quilomètriques d’adolescents (i no tan adolescents), disfressats per a l’ocasió, esperant per aconseguir un lloc per veure la premiere mundial de la darrera pel·lícula de Harry Potter. En unes declaracions a la BBC, les germanes de 19 anys, Emily i Nic Holson, que s’han desplaçat expressament de Vancouver a Londres per assistir a l’estrena (que pren el nivell d’esdeveniment mundial), han dit: “és genial estar aquí amb tota aquesta gent tan genuïnament freak. Aquest és l’únic lloc on això podria succeir i no sentir-se un raret”. Diuen que hi havia unes 3.000 persones acampades; per un moment, al no entendre de què anava la pel·lícula, he pensat que l’acampada era per una altra cosa, però no, només ha estat un miratge (possiblement voluntari). Són massa idòlatres, aquests anglosaxons.
I amb tanta gent que hi havia amb corbates de Hufflepuff i amb varetes màgiques cridant wingardium leviosa , per què no creure per uns moments en la màgia? Imaginem que és fosc i que la ciutat ha quedat encantada pels fans d’en Potter. Màgicament, les figures de pedra de Marx i Reagan cobren vida i es troben… I es posen a parlar :
Marx: Hey! Welcome to the London eternity! Com va això? Adaptant-te? Al principi és una mica dur, ja saps, la humitat, els turistes i la fredor de la gent, però t’hi acostumaràs ràpid…
Reagan: Gràcies! Em quedo més tranquil si sé que puc comptar amb algú per a qualsevol cosa. Però quin anglès segueixen parlant aquí? Encara es pensen que pinten alguna cosa aquests britànics? Ja me’ls conec . Ll’esnobisme és fill d’aquestes terres.
M: I, perdona per la pregunta eh, què hi pintes tu aquí? Et fan una estàtua ara? Després de que per culpa teva els mercats campessin lliurement deixant un panorama desolador pel proletariat: sense feina, sense recursos i sense pis (i a sobre sense deixar de pagar-lo als bancs).
R: Ja deia jo que aquesta calidesa inicial no duraria gaire… La veritat és que no sé què faig aquí, crec que poca gent ho sap (i és bo que sigui així, no tota la informació ha d’estar en mans de tothom). Jo d’aquesta crisi me’n rento les mans, que em deixin tranquil. I això que persones com tu esperen, que la gent surti als carrers i pretenguin carregar-se l’únic sistema que garanteix la llibertat i la democràcia, no passarà. M’he mirat amb atenció el que ha succeït a Espanya … Quan s’entendrà que lliurar-se als mercats, que són la llibertat en essència, és el millor per garantir el creixement econòmic? Falten polítics valents que no s’amaguin sota falses caretes … Ai, què en seria d’aquest món si la Margaret i jo seguíssim al peu del canó!
M: Què enganyat que estàs. Però si de tu ja reneguen fins i tot els tories … Saps qui és Phillip Blond? Doncs hi ha tot un corrent anomenat red tories que et critica directament (a mi m’interessen per això de red, l’altre part no me l’he mirat tant). Però que no has vist com està el pati? Però si fins i tot aquí, terra liberal per excel·lència, s’estan revoltant. Les protestes en contra de les retallades en els drets socials arriben a tot arreu i aquí també. I espera’t, que això només és el principi; com deia un reconegut membre del Parlament català, les protestes es generalitzaran quan els milions d’aturats es mobilitzin i es coordinin … I ara és molt més fàcil, que ja tens twitter?
R: Jo no vull tenir problemes amb ningú … Si l’únic que vaig fer durant el meu mandat va ser defensar la llibertat … Ai!… I això de les retallades és necessari. La gent es pensa que tot ho ha de solucionar l’Estat… Pregunta’t què pots fer tu per l’Estat i no què pot fer l’Estat per tu (alguna cosa així deia Kennedy … I mira que era demòcrata!).
M: Aquests dies he estat rellegint algunes coses … Deia Kant -ja saps que l’únic que tinc clar és que jo no sóc marxista- que l’única constitució que respecta el contracte originari ideal és la que es funda en dos principis: la llibertat dels membres de la societat (en tant que homes), i llur igualtat garantida per llei (en tant que ciutadans). I aquesta constitució és la republicana. Ja m’hi apunto jo, al republicanisme, que les persones som ciutadans i no súbdits… I això no s’entén sense Kant. Dubto que t’interessi a tu, tot i ser del Partit Republicà, que t’encanta això de la selva social (que és el mercat) on el fort pren com a súbdit al feble.
R: Republicanisme d’aquest? Que l’Estat tingui el poder? I qui limita el poder de l’Estat per a què aquest no sigui despòtic?
M: Jo tampoc et defensaré ara el republicanisme a ultrança … Si per mi no deixa de ser una ideologia que pretén mantenir l’statu quo, reservant l’accés al poder als de sempre. En tot cas, el que ha passat a Espanya m’ha fet pensar en el paper del poble en l’acció política. I si em preguntes qui pot limitar el poder de l’Estat … Per què no pensar que el poder de l’Estat el pot limitar la societat civil? Una societat civil ben articulada? Si per un moment em poso en el lloc d’un ciutadà actual, i deixo de pensar en termes materialistes, que intueixo que deu estar passat de moda això del materialisme històric, crec que cal potenciar el poder de la ciutadania. You know, power to the people! L’Estat ha de ser un organisme viu que actuï per a les persones i sobretot, amb les persones. I com deia Maquiavel –qui tampoc era maquiavèlic- cal generar un cercle virtuós en la societat fent que bones lleis generin bons hàbits, i els bons hàbits bones lleis. Els equilibris (allò que els federalistes anomenen checks and balances) han d’anar més enllà dels institucionals, el vertader equilibri social vindrà per la participació de la societat civil en l’esfera pública.
R: On està el camarada Marx combatiu amb la causa del proletariat?
M: Que un no viu aïllat del món… Londres et canvia… Jo ja no puc viure sense els Pink Floyd! I sí, potser abans d’arribar al comunisme cal que el proletariat es senti viu i partícip del sistema polític. Per fer que desapareguin les classes socials i les relacions de poder potser cal fer primer aquest pas. El comunisme no deixa de ser un horitzó, un horitzó que s’allunya cada cop que fem dos passos endavant. I per a què serveix aleshores? Doncs per això mateix, per a caminar.
R: Per tant, proposes que per caminar cap al comunisme la societat ha d’involucrar-se en la pressa de decisions polítiques … Jo, com a individualista pur, això del comunisme no m’ho empasso ni com a horitzó ni com a res … Ara bé, potser si els individus prenen més consciència de les decisions que al cap i a la fi ens afecten a tots … Si tots som part de l’Estat, l’Estat deixa de ser perillós i és el camí que portarà a la seva quasi desaparició a favor de les relacions entre els individus: l’intercanvi en el mercat lliure. En el
fons, busquem que com a individus, o ciutadans, puguem viure en un espai sense obstruccions; en pau. Com comprendràs, l’horitzó no el comparteixo, però el camí sí.M: Doncs caminem camarada, caminem cap a la pau perpètua.
I així va ser com Marx i Reagan dialogant en aquella nit londinenca encantada per la màgia de Harry Potter van arribar a un punt d’acord… I si abans de la pau perpètua el que convindria fos el diàleg perpetu?
