(article d’opinió de l’Eduard Güell, membre del deba-t.lab (laboratori de Deba-t). Dietari des de Londres).

Ja sóc aquí. Molt de temps esperant-ho, hores senceres imaginant què viuria i ja he arribat. Després d’agafar el meu primer autobús de dos pisos, arribo a l’habitació que serà el meu refugi durant aquests mesos. Res sorprenent al pis, cuina plena de bosses de te i pourridge. No tinc temps de col·locar les meves coses que ja començo la primera feina. Sí, de forma sorprenent i sospitosament extraordinària, vaig aconseguir treballar en un dia. Aquesta primera setmana he estat accelerant la meva adaptació en una fàbrica càrnica, combinant-ho amb unes ganes boges de conèixer-ho tot. He pogut parlar amb gent ràpidament, i la paraula més repetida (a part del temps, la grandària de la ciutat o la parada de metro que ens queda més aprop) ha estat la globalització. He compartit salsitxes amb dos italians, una romanesa, un australià i amb un alemany i el meu cap és albano-kosovar. Ser una metròpolis cosmopolita, per Londres, és una definició on l’adjectiu li és inherent.

A la cuina es manifesta com la globalització ha provocat, més enllà que la Coca-Cola i els Zara arriben a tot arreu, una acceleració de les migracions, una massa de persones de diferents orígens que pot desplaçar-se allà on creu que pot tenir més oportunitats… Oportunitats per esdevenir necessaris per a qualsevol negoci o indústria; perquè la gran majoria de persones que arriben a la gegantina capital és gent amb l’urgència d’ aconseguir els diners que no poden obtenir a casa seva i confien en què la mobilitat social que presumeixen tenir ciutats com Londres (el típic lema de land of opportunities on només l’esforç marcarà el teu èxit a la vida) sigui real. Conseqüentment, gairebé tots els condutors d’autobús són pakistanesos, a tots els pubs serveixen taules nois i noies joves de l’est d’europa, a moltes botigues especialitzades en el sandwich ràpid tenen espanyols entre el seu staff… Un vertader lumpenproleriat, un gran exèrcit de reserva en termes de Marx, que transita pel món absorbit per les grans metròpolis que els hi ofereixen el somni d’una vida millor.

Si fa un temps parlàvem de les migracions del camp a la ciutat, des de fa uns anys les migracions han esdevingut del camp o la ciutat del teu Estat a la capital econòmica internacional. El capitalisme necessita constantment de mà d’obra per no deixar de produir, i aquesta mà d’obra fa temps que pertany a cultures diferents… De fet, no és difícil veure londinencs d’uns 30 anys d’origen asiàtic, però dinant en restaurants xinesos i menjant amb coberts i no amb els pals. Així de visible es mostra l’adaptació total a la cultura occidental i la pèrdua de la cultura de les generacions anteriors!

I si la globalització, que ja forma part de la idiosincràsia del nostre món i que s’accelera progressivament, fos només un producte econòmic al servei del poder financer? I si el que realment provoca és generar pobresa cultural i pobresa econòmica, en termes relatius (avui la diferència entre l’home més ric i el més pobre és ostensiblement més alta que fa una dècada) afavorint una assimilació als valors occidentals?

És indiscutible que el procés de globalització planteja molts reptes, sobretot polítics. Respon l’entramat institucional actual creat amb una perspectiva local/nacional a la realitat social actual? La globalització té un impacte polític perquè difumina les fronteres dels Estats-Nació, esborrant aquest artefacte que ja és anacrònic i deixant palès que, primer, som ciutadans globals i que ja no té gaire sentit voler separar-se de l’altre… I que el que succeeix a qualsevol part del món, t’afecta directa o indirectament. Els fluxos de capital humà i econòmic són constants i els països en realitat són espais on conviuen moltes cultures, races i comunitats barrejades.

La resposta política a la globalització podria ser el cosmopolitisme, que en termes d’Ulrich Beck, ha de ser el producte d’una reorientació urgent i necessària (tan política com cognitiva) en aquest món interconnectat de forma desigual. I per a què la nostra globalització sigui desitjable en aquests termes, cal evitar amb tots els instruments polítics globals necessaris l’assimilació cultural i la concentració del poder econòmic en poques mans. En definitiva, la reacció a la globalització és un cosmopolitisme que:

  • Políticament signifiqui un govern global gestionat localment, el més a prop de les persones i de les comunitats per garantir un bon sistema democràtic (on hi hagi més proximitat amb l’elector, més accountability i alhora la capacitat de respondre a reptes de caire global).
  • Culturalment suposi una potenciació de les cultures les quals es puguin nodrir unes de les altres en un espai interconnectat.
  • Econòmicament actuï posant el focus en les persones i llur benestar i no en això fictici que en definitiva és el diner.
  • Psicològicament provoqui un canvi de consciència, superant l’individualisme i facilitant altres vies de coneixement que no sigui només el racional.
  • Sociològicament suposi la consecució d’una mobilitat social efectiva, que esborri la correlació entre naixement i situació econòmica posterior.
  • Antropològicament efectuï un canvi moral fent de la convivència el màxim valor en societat.

Avui, la democràcia, entesa com l’expressió de l’autogovern en un espai delimitat (local o nacional), fluctua en la direcció oposada a la que ho fa la globalització, que genera noves formes d’interacció entre nacions posant sobre la taula la qüestió de com poden ser portades al control democràtic. Si tots els nostres mecanismes i idees polítiques han estat erigits amb la referència de comunitats i espais específics, com poden ser reinventats en aquesta era global? Potser la resposta és el cosmopolitisme, i això, a Londres, ja sembla inevitable.