(editorial publicada a l’edició nº1 de deba-t.doc)
La travessia pel desert del poble català (format per la vocació de ser de la majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya) sembla que encara no troba el seu final. Quan hi va haver l’oportunitat de trobar, per fi, l’encaix entre Catalunya i la resta de l’Estat, una institució legal i, probablement, il.legítima, va insistir en allò de la “indisolubilidad” de la Nació. Així, evocant l’esperit d’unitat de la Transició, i sota el lema “Nosaltres decidim, som una nació”, més d’un mil.lió de ciutadans de Catalunya varen “okupar” els carrers del centre de Barcelona, no per reivindicar un text afligit per la desídia de les institucions estatals, sinó per clamar una cosa intangible i que escapa del control de qualsevol ordenament jurídic: la suma de voluntats individuals ha de ser respectada.
D’aquesta manera, la societat civil -entre la qual ens trobem nosaltres- escenificava que no està disposada a admetre un model de democràcia on els tribunals resten sentit a allò que vota un Parlament. Les persones ens autodeterminem cada dia. Passem el temps prenent decissions… I en aquest sentit, per tant, sembla lògic pensar que la suma de totes les decissions individuals, la suma de totes les voluntats dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, esdevenen un dret a determinar quin paraïgues institucional volem per nosaltres.
No hauríem d’oblidar la importància de la receptivitat i l’empatia en el debat polític. Al cap i a la fi, aquest hauria de tenir com objectiu cercar solucions als problemes que planteja la societat. Ara bé, donat què això ha fracassat, és hora de reformular la vinculació que els ciutadans de Catalunya volem amb el conglomerat d’institucions que formen part de l’Estat espanyol. Jo m’autodetermino, tu t’autodetermines, ell s’autodetermina, nosaltres ens autodeterminem…
