La casa gran del catalanisme

Oriol Vadnov i Barceló.

Què és ser català avui en dia? Són molts qui afirmen que la pertinença nacional està vinculada a la llengua i a la integració cultural. Per altres, és aquella persona que parla català i s’ha adaptat a l’estructura social de Catalunya. Però com a catalans, ens hem preguntat si realment aquests paràmetres són suficients? Hem assentat el concepte de catalanitat en una definició estàtica que no s’adapta a la realitat social d’avui?

Tradicionalment, hem entès la vinculació a la nació com un seguit de requisits rígids: llengua, cultura, tradició i institucions, però perquè d’aquesta manera és com s’han configurat altres nacions i altres estats-nació. El catalanisme ha oscil·lat històricament entre nacionalisme autonomista i nacionalisme independentista i això ha transcendit actualment a un catalanisme que ha estat vinculat fortament a la llengua i ha sigut emprat com una eina política.

[La instrumentalització] ha propiciat una percepció de catalanitat lligada a l’independentisme.

La instrumentalització de la llengua catalana per part dels nostres partits polítics (Junts, ERC, CUP i ara més recentment la nounada Aliança Catalana) ha propiciat una percepció de catalanitat lligada a l’independentisme. Aquesta associació de conceptes errada ha donat peu a una divisió entre aquella gent qui vol la independència i aquella gent qui, tot i sentir-se catalana, no en són partidaris. Es crea així una dicotomia on cap partit polític els representa i, per consegüent, es poden sentir exclosos de la nació a la que s’hi veuen sumades aquelles persones que no parlen el català.

Segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) de 2023, el català ha perdut 4 punts percentuals com a llengua habitual en només cinc anys. Però, paradoxalment, en aquest mateix període 267.600 persones més han declarat saber parlar-lo i 117.600 l’han incorporat com a llengua d’ús diari. Un augment vinculat, en bona part, a la incorporació de nous parlants d’origen immigrant, que veuen el català com una eina d’oportunitat i integració (El País).

El català ha perdut 4 punts percentuals com a la llengua habitual en només cinc anys. Però, paradoxalment, en aquest mateix període […] 117.600 l’han incorporat com a llengua d’ús diari.

Aquest escenari ha estat aprofitat per la formació política Aliança Catalana, de caràcter islamòfob i propera a les tesis de Donald Trump, la Itàlia de la Giorgia Meloni o l’Alternativa per Alemanya d’Alice Weidel. Així doncs, Aliança catalana ha sabut apropar-se de manera subtil, gairebé seductora a tot aquell públic que creu que la identitat i la cultura catalana està en perill, als desenganyats del procés i als pròxims a una marcada divisió del concepte de nacionalitat entre un “nosaltres” i un “ells”.

El procés, per la seva banda, va revifar termes que tots coneixem (botifler, xarnego o nyordo) que marcaven una diferència entre uns suposats catalans patriòtics favorables a la independència i uns catalans traïdors que no eren partidaris d’aquesta. Així es marcaven les divisions entre uns i altres que acabava afavorint l’aparició de discursos extremistes. Davant aquesta situació, els immigrants de Catalunya van trobar més dificultats i barreres socials per a la inclusió en el sentiment de pertinença.

La catalanitat no ha de ser una qüestió exclusiva de llengua o patrimoni cultural, sinó una identitat funcional basada en les aportacions al país.

La catalanitat no ha de ser una qüestió exclusiva de llengua o patrimoni cultural, sinó una identitat funcional basada en les aportacions al país. En la societat global moderna, els catalans som persones que vivim i treballem a Catalunya, independentment de la llengua materna. Amb aquesta visió utilitària fomentem un sentiment de pertinença basat en el desenvolupament econòmic i social, on l’aportació de cada individu beneficia el col·lectiu en àmbits com la salut, l’educació i les infraestructures.

Posem per exemple en Mohamed de vint-i-nou anys i resident a Manresa des de fa sis anys, va arribar aquí sense saber què li deien al supermercat, li feia por parlar, se sentia de pas, però ha pogut matricular-se en un curs de català per a adults. Ell ens diu que no ho fa per obligació. Ni per quedar bé. “Ho faig perquè vull quedar-me, perquè aquest país m’ha donat feina, estabilitat, metges que em coneixen pel nom, i veïns que ja em saluden en català. Jo també vull parlar-los en català. Em faria il·lusió que el meu fill el parli millor que jo”. En Mohamed no té cognoms catalans, no ha passat cap prova de puresa identitària. Però paga impostos, ajuda als altres i vol construir futur aquí. I això, potser, és la catalanitat més real que hi ha.

Adoptar [el model Mittelstand] per promoure una cultura laboral on els treballadors sentin que, a més de treballar per a l’empresa, també treballen per a Catalunya.

El model de Mittelstand alemany n’és un exemple a seguir: les mitjanes empreses col·laboren amb l’Estat per formar treballadors i consolidar un sentiment de pertinença que transcendeix la identificació lingüística. A Catalunya, les empreses i les institucions poden adoptar aquest plantejament per promoure una cultura laboral on els treballadors sentin que, a més de treballar per a l’empresa, també treballen per a Catalunya. Aquest sentit de compromís pot portar moltes persones a voler aprendre català, no per obligació, sinó perquè el veuen com una manera de formar part del país. Si Catalunya garanteix oportunitats, estabilitat i qualitat de vida, molta gent hi voldrà arrelar. I quan això passa, la llengua esdevé una eina de connexió, no d’exclusió.

Cap nació pot sostenir-se mirant només al passat. La memòria col·lectiva i les arrels històriques són essencials per entendre qui som, però no poden ser l’únic horitzó. Si volem que el catalanisme sigui de casa gran, acollidor i ambiciosament integrador, cal obrir finestres a la realitat plural del país i evitar aixecar murs que separin. La llengua i la cultura són fonaments irrenunciables del nostre patrimoni, però no poden convertir-se en fronteres simbòliques que excloguin a qui encara no en forma part del tot, però en vol formar part.

“La identitat d’un poble no pot ser una closca que el protegeixi dels altres, sinó una mà estesa que convida a compartir el que som.” (Stéphane Hessel, 2010)

Construir una catalanitat inclusiva no es tracta de rebaixar l’exigència cultural, sinó d’estendre el sentit de pertinença a través de la participació i la contribució quotidiana. Ens cal una idea de país menys centrada en qui recita més versos de Verdaguer i més enfocada en qui vol sumar. I, per què no dir-ho, també ens convé una mica més d’humilitat: no serem més catalans per repetir el discurs de sempre amb més vehemència. Ho serem si sabem fer del català —la llengua, però també la cultura i la convivència— un projecte atractiu. Com el bon pa amb tomàquet: senzill, honest i compartit.

Davant els discursos excloents, la nostàlgia buida o les divisions estèrils que encara arrosseguem, cal reivindicar un catalanisme útil, transversal i modern. Un catalanisme que abraci la complexitat del país i que entengui que la identitat no s’imposa: es construeix, es comparteix i, sobretot, es fa estimar. La casa gran del catalanisme.

L’Oriol Vadnov i Barceló és estudiant del grau de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. És soci des del gener de 2024.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.