Fa més de tres dècades que es va aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. I fa gairebé 10 anys que la Catalunya oficial
encapçalada pel tripartit i CIU van voler refer pràcticament de dalt a baix l’Estatut de 1979, coneixent fins i tot les dificultats d’aquest procés i sense una demanda social majoritària entre la ciutadania. Però en canvi, la classe política catalana no ha volgut exercir la competència més bàsica que pot tenir una comunitat autònoma: redactar una llei electoral.
Els motius pels quals Catalunya no té encara llei electoral són obvis. Per una banda les cúpules dels partits polítics han
inventat i blindat durant 30 anys una partitocràcia i tenen molta por a canviar les actuals regles del sistema electoral. Són conscients de que, per una banda, l’entrada al Parlament de formacions polítiques nascudes de la societat civil al segle XXI i sense hipoteques, i per l’altra, la pressió social cada cop més àmplia que demanda una regeneració democràtica de la nostra vida pública- reflectida en moviments com el 15M o plataformes civils com Acció per la Democràcia i d’altres- no
permetria avui dia redactar una llei electoral que seguís beneficiant l’endogàmia, la falta de control i transparència dels partits i que no aprofités l’ocasió per modernitzar el nostre sistema electoral i per enfortir la relació entre representants públics i ciutadans.
I per una altra banda, és evident que l’actual sistema d’adjudicació d’escons per províncies sobre-representa el vot nacionalista i independentista i perjudica clarament el vot dels partits que no ho són, el qual es concentra principalment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Tenint en compte que la llei s’ha d’aprovar per majoria de dos terços, mentre CIU no ho vulgui per interès propi no tindrem llei electoral.
La primera proposta de resolució que va presentar Ciutadans al Parlament de Catalunya va ser per crear una ponència conjunta per la llei electoral catalana. Fins a finals de legislatura, i només per tapar la indignació ciutadana pels casos de corrupció que afectaven als principals partits catalans com el cas Palau i el cas Pretòria no es va aconseguir obrir una ponència, que estava abocada al fracàs des del començament.
I la primera pregunta al president Mas del meu grup parlamentari va ser sobre la llei electoral, reconeixent el president l’anormalitat de no tenir llei autonòmica, afirmant que l’impulsarien per tenir-la aprovada a mitja legislatura. Ens acostem al dos anys de govern Mas i seguim sense llei, i el que és pitjor, sense voluntat política de la majoria de grups de la cambra i sense complir amb el compromís parlamentari aprovat per unanimitat al ple de la cambra d’obrir ponència conjunta abans d’aquest estiu.
Si aconseguim forçar els partits tradicionals a obrir aquesta ponència defensarem una llei del segle XXI, que situï al ciutadà i al representant públic al centre del sistema electoral i desplaci a les cúpules dels partits del monopoli que tenen ctualment. Llistes obertes, primàries obligatòries entre la militància dels partits per escollir candidats, reducció i transparència absoluta a la despesa electoral, i establir mecanismes obligatoris de control i contacte directe aprofitant eines 2.0 i reunions periòdiques entre electors i diputats seran algunes de les idees noves que introduirem a la ponència per començar a acabar amb l’actual sistema opac i obsolet de partits i obrir la porta a una democràcia on els protagonistes siguin els ciutadans.
