‘Quan els que manen perden la vergonya, els que els obeeixen perden el respecte’
Georg Christoph Lichtenberg
A mitjans de febrer d’enguany, les dues principals forces polítiques catalanes, CiU i PSC, van tornar a admetre que la llei electoral tampoc seria concebuda aquest any. Diuen que allò que és bo es fa esperar, però la impaciència comença a fer-se patent a la societat i, inevitablement, comporta que l’autoritat dels partits polítics trontolli perillosament.
Després de més de 30 anys de democràcia, la imatge política del nostre país comença a ser fràgil i a perdre la credibilitat. El vincle que uneix als representants i als representats és cada cop més dèbil, i això genera desconfiança entre els ciutadans. El sistema polític que es manté actualment es basa en un acord mutu, que permet que una sèrie de persones representin a la resta. Si aquesta societat deixa de sentir-se representada per aquells que es mantenen al poder, el nostre sistema polític perd part de la seva essència i genera un malestar global.
Encara que tots els partits polítics diuen voler una llei electoral pròpia, sembla ser que mai s’arriba a un acord. Així, Catalunya continua regida pel sistema electoral fixat a l’Estatut de 1979, basat en el model electoral espanyol, el que no fa més que perjudicar a la base d’igualtat de la nostra política. El que es fa difícil d’entendre és el motiu de la incapacitat d’arribar a un acord per poder modernitzar aquesta llei. Olegario Ortega escrivia a la columna d’opinió de lavozdebarcelona.com que no arribar a l’acord es pot entendre com “fem veure que no ens posem d’acord per dissimular que estem d’acord en no posar-nos d’acord”.
Recolzo les paraules d’en Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés: “la democràcia és un sistema imperfecte, que necessita d’un esforç tenaç per millorar-la cada dia”, però considero que aquest esforç cada dia és més urgent, no per part dels ciutadans, sinó per part de tot l’entramat polític que ha de lluitar per tal d’aconseguir aquesta llei electoral, no només pel que objectivament representa, sinó per tot el que comporta: la legitimació de la nostra política a través de l’apropament del poder al poble, que, al final, no és més que la base de la democràcia.
