“Esperem que sigui aquesta legislatura. Hem començat contactes amb el principal partit de l’oposició i el partit que dona suport al govern ja que es necessiten dos terços del Parlament per tirar-ho endavant. Si es donen aquests mínims, començarem els contactes amb els altres grups i hi ha una opinió manifestada per gairebé tothom de que, per fi, aquesta legislatura tinguem una llei electoral pròpia”.

Aquesta va ser la resposta del diputat i vice-president del Parlament de Catalunya per Convergència i Unió, Lluís Corominas, quan li vaig demanar sobre l’estat de la llei al programa Canal Parlament (TV3) de fa unes setmanes. Res de nou, la veritat. Porto sentint aquesta resposta des que vaig arribar a la universitat i em vaig començar a preguntar sobre aquest tipus d’afers polítics. Però, de fet, l’elaboració de la llei s’arrossega des de fa més de trenta anys.

La complicació d’aquesta llei ve, com bé deia el diputat Corominas, del fet que hagi de ser aprovada per una majoria reforçada de 2/3 parts del legislatiu català. A això s’afegeix que aquest tipus de qüestions salten fora de l’agenda pública en moments com l’actual on la crisi econòmica pren tanta importància. Tanmateix, no és menys important que els pressupostos de la Generalitat o que el consens per arribar a un acord sobre un pacte fiscal amb l’estat. Jo diria que està per sobre d’aquestes i d’altres de l’estil ja que és la llei que determina la composició i el poder per a decidir. N’és l’essència.

Però no cal fer alarmisme tampoc ja que, de llei electoral, n’hi ha. És, amb caràcter supletori temporal, la de règim electoral general que regula les eleccions al Congrés dels Diputats. Aquesta llei, a més, imposa un marc que serà d’obligat compliment a qualsevol comunitat autònoma deixant, a la vegada, cert marge de maniobra. Així doncs, una futura llei electoral catalana encara té força coses a determinar: la fórmula electoral, per a fer la distribució de poder en forma d’escons més o menys proporcional respecte als vots emesos pels ciutadans; la forma de vot, on tindríem diverses possibilitats (vot únic, vot múltiple, vot doble…); el llindar o barrera electoral, per a impedir una excessiva fragmentació del poder; el nombre de diputats que formen el parlament (actualment 135); i, finalment, la circumscripció electoral que vindria a ser la porció del territori que s’agafa per a fer el repartiment d’escons.

No sóc jo el primer, ni molt menys, que demani la formulació definitiva d’aquesta llei electoral pròpia. Ciutadans pel Canvi, Acció per la Democràcia, Deba-t.org i molts d’altres grups i persones porten temps treballant-hi. Sento però, que és important que aquest afer sorgeixi de nou i amb més força que mai salti a la palestra i crec que, com diu la dita “de mica en mica, s’omple la pica”. Perquè mai arribarà el temps perfecte per a debatre-ho (aquell temps fa anys que va passar), demanem-li als parlamentaris, doncs, que ho facin el millor i el més ràpidament possible per a que tots ens puguem sentir més partícips, si així ho volem, de la política en la nostra societat.

http://www.tv3.cat/videos/4014810/Parlament—24032012 (minut 19:50 a 21:00)