Després de més de tres dècades d’autogovern i de recobrament de les institucions democràtiques, que a Catalunya necessitem una llei electoral pròpia és un reclam àmpliament transversal entre partits polítics i societat civil. Tanmateix, els diversos processos de negociació de l’esmentada llei han defallit successivament; hi ha consens en el què –una nova llei electoral- però no en el com –especialment pel que fa el disseny d’un nou sistema electoral -. Voldria fer referència a aquest darrer punt:
En tant que el sistema electoral emprat resulta el mecanisme bàsic de conversió de la voluntat popular en representació política, pot semblar coherent per part dels partits polítics una mirada recelosa a canvis en aquesta. És una aproximació lògica i pragmàtica per part d’aquests actors polítics, però no per això és justificable. És comprensible que la maquinària d’un partit vetlli per la maximització de l’èxit de la seva formació, per l’optimització dels resultats i la màxima representació. Tanmateix, una posició de partit exclusivament centrada en això no és només un greu error sinó que també és reprovable.
Per començar, perquè el País, la seva gent i l’ideal d’una Política honesta haurien de passar per davant. De no ser així, perdem de vista que els partits són un mitjà -i no un fi- del nostre sistema polític. Tot i els interessos de partit en joc – legítims -, no hauríem d’oblidar aquesta premissa. Des de mitjans/finals del S.XIX els partits han mutat a mesura que també ho feia la societat. En les darreres dècades el nostre País ha canviat prou com per què es pugui plantejar també un canvi sobre la naturalesa de les estructures de partit que coneixem avui. Potser els partits, tal i com els entenem avui en dia, haurien d’esdevenir quelcom diferent. Aquest és un debat obert però, en tot cas, cal una actitud proactiva d’adaptació als canvis dels temps per evitar un clar desfasse entre representants i representats. La creixent desafecció vers la classe política actual no és sinó un símptoma d’aquest fet.
D’altra banda, cal tenir en compte que les resistències a eventuals canvis en el sistema electoral es produeixen a posteriori de les simulacions que cada partit fa del sistema que es proposa. Si la situació millora, el sistema és “bo”… i viceversa. No obstant, l’error principal és atribuir al canvi de sistema el conjunt de variacions que es donen, i d’aquesta manera defugir la responsabilitat de la mateixa formació en els resultats electorals. Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, configurant una geografia electoral inèdita fins aleshores, constitueix un clar exemple de com fins i tot els canvis més sorprenents no són causats per una modificació del sistema electoral. Per contra, el que es deixa de valorar és la quantitat de millores que un nou sistema pot aportar a la nostra democràcia: major transparència, més accountability, més proximitat entre representant i representat…
En conclusió, cal demanar audàcia als nostres partits polítics. Cal demanar-los que arrisquin estimacions incertes a canvi de guanys substancials per a la nostra democràcia. La demanda d’una Llei electoral per a Catalunya és un clam a la millora de la nostra democràcia però, fins i tot per sobre d’això, és un imperatiu de l’honradesa de la nostra Política.