La democràcia no és un sistema perfecte. Ni tampoc té una estació final. La democràcia és un sistema imperfecte que necessita d’un esforç tenaç per a millorar-lo cada dia. Que reclama bones institucions, regulacions intel·ligents, ciutadans compromesos, societat civil forta, debat i deliberació. Des d’aquest punt de vista, els partits politics i les lleis que regulen les eleccions són essencials per al bon funcionament de la democràcia. Arreu. Són instruments que articulen i expressen la pluralitat d’interessos, valors i sentiments que existeixen en les societats obertes. No cal ser massa agosarat per afirmar que una cosa i l’altra necessiten millorar a Catalunya. I molt. Més de trenta d’anys de democràcia, després d’una llarga i mediocre dictadura feixista, i la desafecció fa massa temps que plana. En el centre d’aquesta desconfiança hi som els partits.
No crec en receptes miraculoses ni en varetes màgiques quan es tracta de fer front a aquesta situació, però si crec que una
llei electoral que reforcés el vincle entre representants i representats i suposés major responsabilitat personal per aquells que són escollits com a representants del poble, ens podria ser tremendament útil. El dèficit democràtic que patim té a veure molt amb uns representants que saben que la seva elecció no depèn directament dels seus representats. I també d’uns representats que no senten com a representants seus als diputats. I d’uns partits que en el procés de selecció d’aquells que han de ser diputats té molt relativament en compte la capacitat real de representació d’aquests. El nostre dèficit principal, diria que està en aquesta feblesa de la representació. Uns representants més conscients de la seva funció representativa necessariament en les seves decisions, en la seva feina, en les votacions, haurien de tenir en compte els interessos i els valors d’aquells que els han elegit.
Fa 16 anys que faig de diputat. Personalment no em puc queixar del sistema, però tots sabem que la meva reelecció sempre ha depengut molt poc dels ciutadans del Garraf o el Penedès. He tingut la confiança de la direcció del meu partit i haig de suposar que s’ha valorat la feina que he fet, però sempre el parer i el criteri d’aquells que haig de representar no hi ha tingut massa veure en el fet d’ocupar un escó al Congrés. I del que es tracta és d’escollir aquells que d’entre nosaltres, faran les lleis en nom nostre i les aplicaran. O no?
