Pocs dies abans de la vaga general ja hem començat a sentir els primers al·legats a favor del dret a no fer vaga. Cosa que no deixa de ser curiosa, seria com si les setmanes prèvies al Dia de la dona treballadora no deixéssim de sentir apologies del dret de la dona a quedar-se a casa cuidant els seus fills.
A què es deu aquest discurs que acapara tant o més protagonisme que els motius que han portat a la convocatòria d’aquesta jornada de protesta? Teòricament, es deu a l’existència de piquets que impedeixen per la força el dret de les persones a assistir al seu lloc de treball.
No pretenc fer una defensa d’aquests comportaments però ja que qui defensa el dret a no fer vaga s’empara en la llibertat de discrepar i en la no violència, jo vull fer servir la meva llibertat per parlar de violència.

La violència és, probablement, l’element inherent a la societat que més unànimement es critica. Evidentment es critica amb raó però no per això deixa de ser inherent.

Intentem oblidar un moment els nostres prejudicis i circumstàncies i reflexionem sobre aquells trets comuns a l’amplíssima majoria de civilitzacions humanes des que l’home abandonà el nomadisme i va començar a tenir unes possessions per les quals lluitar i una llar per defensar.
Tot govern i tota elit ha criticat la violència i inclús s’han emprat durant segles les mateixes paraules per referir-se a qui la utilitza contra el sistema establert: Traïdor, sediciós i més recentment exaltat i antisistema.
Tot i així, un altre element comú és que aquestes mateixes elits que condemnen el comportament dels exaltats s’han recolzat en la força per arribar a ser el que foren (o el que són) i sempre, a més, han argumentant que la seva violència estava justificada perquè el sistema anterior era despòtic i tirànic.
Així, a la Roma del segle I a.C, Ciceró va ordenar l’assassinat d’uns quants nobles romans, sense judici, per haver col•laborat amb Catilina en el seu intent de cop d’estat. Tot i així, els seus textos es caracteritzen per la defensa de la legalitat, l’oratòria i la no violència. Quosque tandem abutere, Cicero, patentia nostra?
Segles desprès el liberalisme ens parla d’ordre i d’Estat de dret però es recolza en “La Bastilla” i en el coll tallat de Lluís XVI. Qu’un sang impur abreuve nos sillons!
Així doncs, el sistema en qüestió –sigui quin sigui- considera que la seva violència és l’ultima legítima.
Vull justificar la violència? En absolut, tan sols vull recordar que el nostre món és el resultat de guerres, revolucions i terrorisme. I res sembla indicar que deixi de ser així.

Tota elit s’ha aixecat sobre la sang de l’anterior i sobre la de milers de persones anònimes que han deixat la seva vida en el canvi de cicle.
Per dur que pugui semblar, res demostra que es pugui crear un sistema nou sense destruir l’anterior. Per què? Perquè tot sistema es considera a sí mateix el definitiu.
Sovint em sembla sentir algú parlant-me de la resistència pacífica i d’en Gandhi, home admirable, sense dubte. D’acord, el seu ideal és el més bell de tots i pot ser pràctic però llavors, per què no segueix el propi sistema aquest model i en comptes d’enviar antiavalots a dissoldre alguna concentració –violenta o no- no els ordena que seguin i mirin els manifestants amb cara de retret?
Aquí tenim l’altre gran axioma de la nostra civilització: L’únic que pot utilitzar la força és el propi sistema – l’Estat -. Que d’altra banda serà el primer en manifestar-se públicament contra l’ús de la coacció. Paradoxes de la raça humana.

Torno a la pregunta que em feia unes línees enrere: Pretenc justificar la violència? Vull dir que és el mateix un exaltat que un policia complint el seu deure? Ni sí, ni no, sinó tot el contrari. Només vull senyalar que quasi tots han sigut, hem sigut o heu sigut partidaris de cert ús de la força. Per tant, més que condemnar la violència el que condemnen és que aquesta no s’adeqüi a les finalitats que considerem legítimes.
Citant a un altre gran pacifista: Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.