Avui, 19 de març de 2012, es celebra el bicentenari de la Constitució de Cadis, àmpliament coneguda com “La Pepa”. Per què va ser important? Què ens va aportar? Quin va ser el seu sentit i utilitat?
És impossible començar a parlar de La Constitució de Cadis sense fer una breu referència al seu context històric. Context que, per altra banda, dóna sentit i forma a la Constitució. Ens hem de situar, doncs, entre l’any 1810 i 1813, en plena guerra de la Independència on, després de l’abandonament de José Bonaparte, que havia promulgat l’Estatut de Baiona de 1808 les Corts, reunides a Cadis, estant Espanya en una situació crítica, redacten un text constitucional. La Constitució de 1812.
La Constitució de Cadis va ser la primera Constitució que es va promulgar a l’Estat Espanyol, concretament un 19 de març de 1812 coincidint així, com a dia d’avui, en Sant Josep; d’aquí el seu sobrenom de “La Pepa”. I és, sense cap dubte, un dels textos histórics de vessant jurídica més interessants del món occidental gràcies al seu contingut novedós -i alhora impactant-. Va incloure, entre altres, la divisió de poders i la sobirania nacional. Això és, va construir els principis democràtics i de dret bàsics de la nostra societat. A dia d’avui, és cert que ens impacta el fet que la sobirania popular i la divisió de poders suposessin un canvi, però així va passar. Les llibertats i les garanties no cauen del cel, s’aconsegueixen.
Una de les innovacions més importants de la Constitució de Cadis va ser, segurament, la proclamació –i el naixement- de la Nació. La Nació Espanyola es va cristal·litzar, en termes jurídics, amb la Constitució de Cadis. I amb això la sobirania nacional; és a dir, la sobirania i el poder de l’Estat ja no estava sotmès a un “poder extraterrenal” sinó que el poble va passar a ser sobirà. Així Les Corts, amb exercici del seu poder, legislava i el Rei va passar a tenir un paper simbòlic, com era la promulgació i sanció.
Aquest fet, aparentment terminològic, va derivar en una sèrie de canvis socials importants. En primer lloc, es va consagrar la llibertat personal, la inviolabilitat del domicili, la tan preuada llibertat d’expressió així com democratització de l’Estat. El dret de sufragi passiu (ser escollit) va ser censatari i l’actiu va ser universal masculí i indirecte.
On no es va avançar va ser en la religió de l’Estat perquè la Constitució de Cadis establia la confessionalitat catòlica de l’Estat i, el que és més alarmant, prohibia l’exercici de qualsevol altra religió. També el Rei era una personalitat inviolable, és a dir, no estava sotmès a cap tipus de responsabilitat. Bé, com ara.
Malgrat ser un text revolucionari que va innovar i trencar els esquemes polítics i socials, la seva vigència va ser curta. Massa curta. En tornar Ferran VII el 1814 amb l’acabament de la guerra, va abolir la Constitució amb el Decret de 4 de maig, fet que comportà la reinstauració de l’Antic Règim absolutista.