Diuen que aquesta època viu la ressaca de les grans utopies i està tancada en el pragmatisme. En un context abocat al pessimisme, es necessiten urgentment respostes i l’acció política només es dirigeix cap a una cosa: tapar forats. Són les condicions idònies per a que brotin les supersticions.
Les properes eleccions presidencials franceses desperten interès a casa nostra, sobretot a l’esquerra ja que veu en el possible triomf dels socialistes francesos l’impuls que permeti ressorgir una socialdemocràcia que viu les seves hores més baixes. Hollande, però, davant té un partit de Sarkozy amb un discurs renovat i seguint una estratègia antiga: l’estratègia de la superstició.
Sobta veure el gir ideològic d’un partit, a priori de tradició «centrista», com és l’UMP francès. Resultat de l’unió d’un conglomerat de forces polítiques d’inspiració gaullista, l’UMP va ser dissenyat per unir sota unes mateixes sigles tot l’espectre ideològic de centre-dreta; és a dir, va ser dissenyat per a governar. Pel que es pot desprendre dels monòlegs que darrerament està fent el président-candidat, sembla que per aconseguir l’objectiu inherent del partit que dirigeix, això és governar, han cregut necessari impregnar-se d’un discurs que anys enrera era menyspreuat unànimament. Si, com sembla, el fi justifica els mitjans en el partit de Sarkozy, això no pot ser casual. No és casualitat que Sarkozy critiqui sense embuts els estrangers que es beneficien del model social sense cotitzar, que quan parla de llibertat religiosa digui que defensarà sobretot el dret dels cristians a viure en pau i que vulgui fer sortir a França de l’acord Schengen.
La societat francesa, una autèntica «Babel», ha canviat profundament en els darrers anys i el canvi transcendental radica en la seva classe mitjana. El sociòleg francès Camille Peugny, en un llibre del 2009, ja va alertar sobre el fenomen del «desclassament», que podríem definir com la por a un descens social. Por que s’ha agreujat amb la crisi que sacseja no només a les classes populars sinó també a les classes mitjanes. El desclassament, generador de frustració, es dóna també com un factor entre generacions. I aquest fet té efectes polítics. Els «desclassats» tendeixen a donar suport a l’autoritarisme i a la restauració dels valors tradicionals i nacionals. En altres paraules, produeixen una «dretanització» de la societat davant d’una esquerra que segueix insistint en un procés de redistribució de la riquesa i de les oportunitats que ja no funciona. És evident que, a França, una gran part del vot al Front Nacional de Marine Le Pen prové del que tradicionalment s’anomenava classe obrera. O ara, d’aquesta nova classe que alguns sociòlegs anomenen el precariat, doncs les categories anteriors ja no serveixen.
Així doncs, Sarkozy, conscient de què el Front Nacional ha crescut molt en intenció de vot, probablement degut a aquest canvi en el si de la societat francesa, creu que és imprescindible atraure aquest vot si pretén guanyar les presidencials. Així no era l’UMP d’abans de Sarkozy. Amb ell, torna el discurs de la grandesa nacional, el de «la grandeur» que alliçona a la resta; aquest tan ben il·lustrat per Voltaire en aquella frase : «Proclamo en veu alta la llibertat de pensament i mori qui no pensi com jo». Torna també el discurs (gens il·lustrat) de la por, de la por a l’estrany, de la por a perdre les essències. Supersticions. Potser li surt bé a Sarkozy (de fet, les enquestes més recents ja diuen que avança a Hollande a la primera volta), però demostra que: radicalitza el discurs únicament amb fins electorals, no entén la idiosincràsia de la societat plural francesa, davant d’un buit d’idees en un context convuls es refugia en el populisme i el més greu és que pot tenir la capacitat d’influir als partits de centre-dreta europeus.
La causa que fa sorgir, que conserva i que fomenta la superstició és la por i no hi ha dubte que sempre apareix qui s’aprofita d’un ambient social poruc pel seu futur per a propagar-les, clarament en benefici propi.
