Arran del judici de Camps i de la sentència absolutòria dictada pel jurat popular per 5 vots a 4, la discussió sobre aquesta institució i el sistema de jurat que es va aprovar tot just fa uns 17 anys ha tornat a sorgir, i els que hi tenien objeccions tenen més arguments que mai per qüestionar-ne la legitimitat.
Quan el 1791 els francesos van importar el model de jurat popular d’Anglaterra en un intent de restar poder als jutges (ja que s’havien declarat a favor del monarca), el jurat només podia decidir sobre els fets. Aviat s’evidenciaren les mancances d’aquest sistema i es va evolucionar cap al sistema de jurat mixt, on si s’emetia veredicte de culpabilitat es reunien ciutadans i magistrats per determinar la quantificació de la pena. Més tard, tot adoptant una modificació que ja havien introduït els alemanys el 1924, els francesos van canviar el model cap al del jurat escabinat, on els jutges tècnics i els jutges llecs (normalment, en una relació de 3 a 1 a favor dels últims) deliberaven conjuntament i podien emetre veredicte conjunt no només sobre els fets sinó també sobre l’aplicació del dret i la individualització de la pena. Aquests nous sistemes es van acabar instaurant a gairebé tots els països europeus: França, Suècia, Portugal, Suïssa o Grècia, mentre que països com Bèlgica o Àustria adoptaven el mixt.
L’únic país que, malgrat provenir de la tradició jurídica europea i tenir un sistema basat en el ius commune romà, té el jurat més ‘pur’ i primitiu de tots, l’anglosaxó, és l’estat espanyol. Els EUA i la High Court Anglesa també han mantingut el sistema, però aquest s’ha mostrat molt més eficient ja que s’engloba dins el common law i el sistema de precedents. Un tema a part és el cas dels Països Baixos, on encara no s’han decidit a implantar-lo. Ja se sap, ells van per lliure, ja sigui amb els jurats, amb la prostitució o amb la legalització del consum de drogues.
Sota el mandat de l’article 125 de la Constitució Espanyola, que no determinava quin tipus de jurat s’havia d’instaurar, el 1995 s’aprovava una llei orgànica del Tribunal del Jurat que ha contribuït a l’estat de caos del sistema judicial espanyol, una decisió que la majoria d’experts han atribuït a una manca de coneixement sobre els avantatges dels avenços jurídics europeus. Tot i que es van delimitar amb molta cura aquells casos on hi podia intervenir un jurat popular (delictes contra la vida, omissió del deure de socors…) sempre ha estat controvertida la possibilitat d’enjudiciar delictes comesos per funcionaris en l’exercici dels seus càrrecs. I aquí és on Camps torna a aparèixer. I és que va ser un jurat popular qui va determinar que no havia comès cap delicte. Un jurat popular que era, inevitablement, una mostra representativa de la població del País Valencià, que pocs mesos abans li havia donat la victòria per majoria absoluta a les Corts Valencianes. Els delictes pels quals es jutjava Camps ja eren sobre la taula quan hi va haver eleccions, i tot i així, la devoció i l’amor incondicional que alguns valencians sentien entorn a la seva figura no s’havia aturat i el seguien votant.
I, per últim, hi ha el tema de la butxaca: el judici de Camps va tenir un cost d’uns 30.000 euros, mentre que un judici amb tribunal professional té un cost mitjà de 1.300 euros. Seria un pas enrere per la qualitat democràtica eliminar aquesta institució del nostre ordenament, però, i si la modifiquem adaptant-la als avenços jurídics? El canvi cap a un sistema escabinat seria beneficiós per tots els usuaris del sistema judicial i per crear un sistema més eficient. Els jutges llecs, al deliberar amb els jutges tècnics, podrien gaudir d’un assessorament jurídic més complet i emetre una sentència més conforme a l’ordenament jurídic.
I ara que el senyor Gallardón ens diu que despolititzarà la justícia justament quan té més poder per influir-hi, podríem demanar-li que, ja de pas, fes una reforma en profunditat que millorés aquest element i que no es permetés que els ciutadans, que són cridats a les urnes i que tenen preferències polítiques, tinguessin l’oportunitat d’absoldre els seus líders polítics. I és que l’amor és cec i no hi entén, de proves concloents.
