A poc més d’un parell de mesos per la primera volta de les presidencials franceses els candidats ja fa dies que es posicionen al voltant dels eixos que marcaran la primaverenca contesa electoral. Sens dubte, un d’aquests està sent el de la Indústria nacional.
Pel de moment encara President de la República, Nicolas Sarkozy, aquest és un dels pilars prioritaris per a tornar a situar l’Hexagone al camí de la prosperitat. Pel que fa als altres dos principals candidats, el socialista François Hollande i la frontista Marine Le Pen, no han tardat gaire en autoproclamar-se i reivindicar-se com a “candidat/a de la reindustrialització francesa”- l’enèsima revolució Gal·la?-. Així doncs, resulta evident que emergeix amb força un consens transversal amb la qüestió de la indústria… Però, mereix aquest issue el protagonisme que se li està atorgant?
La resposta no podria ser més rotunda; En un context global, marcat per la creixent puixança dels països emergents, l’ombra d’un nou ordre mundial resulta altament hostil. L’esboç d’una canviada geografia del poder a escala internacional obliga a plantejar-se molt seriosament si amb el nou equilibri es podrà mantenir un nivell de benestar com el conegut fins ara a bona part d’Occident… i malauradament la resposta no és gaire optimista.
La que en altres temps fou la gloriosa Indústria francesa, es troba actualment i des de mitjans dels 90’ en una davallada sense aturador. La pèrdua de competitivitat ha provocat un important descens de la quota de mercat internacional, tant a nivell mundial com a nivell europeu. La sangria de llocs de treball pren dimensions tràgiques, més si tenim en compte que molts dels treballadors expulsats del sector industrial s’han de conformar amb sous precaris al sector serveis… si és que tenen la sort de reinserir-se laboralment.
A més, per un país que aspira a liderar la UE, la comparació amb la veïna Alemanya resulta tant inevitable com odiosa: Alemanya puja, França baixa. Mentre a França hi ha un 10% menys d’empreses exportadores que el 2005, Alemanya n’ha guanyat un 10%. França no deixa de veure com s’eixampla el seu dèficit comercial, que el 2011 frega ja els 70.000M€, mentre Alemanya té superàvits de 150.000M€. Alemanya fonamenta el 30% del PIB en la Indústria, França ha passat del 24% al 14% en els darrers 30 anys.
Si avui en dia França es troba on es troba és pel fet que, igual que molts dels seus veïns -però a diferència d’Alemanya-, ha seguit cegament el Paradigma de la Societat Postindustrial, sintetitzable amb l’eslògan “Els cervells a Europa, les cames a Xina”. És el que té seguir el mainstream i equivocar-se; que encara que el fracàs sigui compartit, has fracassat.
Però el drama no acaba aquí; el creixent dèficit comercial francès ha acabat abocant el país a un endeutament astronòmic superior al 85% del PIB, deute que pesa com una llosa en la capacitat de despesa pública i que, per tant, erosiona paulatinament una estructura d’Estat del Benestar erigida en temps de bonança però que esdevindrà cada vegada més insostenible si es segueix la tendència actual. Heus ací la clau: “Reinventar-se o morir”. O en aquest cas, “Reindustrialitzar-se o patir l’agonia de la decadència”.
A l’altra banda dels Pirineus sembla que aquest necessari debat no s’hagi instal·lat amb tant de vigor, almenys fins ara. Tot just la setmana passada el Conseller d’Empresa i Ocupació, F. Xavier Mena, anunciava una inversió de 205M€ destinats a enfortir i fer més competitiu el sector industrial català.
