Aquestes eren les persones excloses de la participació política a la Grècia clàssica i ho han continuat estant fins fa ben poc. El primer grup, el de les dones, no va tenir dret a vot fins ben entrat el segle XX, i això, només a les democràcies occidentals. El segon grup, el dels esclaus, va començar a eliminar-se a principis del segle XIX però no va ser fins a finals de segle que es va consolidar, l’abolició. Així doncs, el tercer grup, el dels estrangers, és l’unic que encara resta aliè a la democràcia i crec que és un fet que s’ha de subsanar si volem aconseguir-ne una de vertadera, on el poder estigui en mans de tot el demos.

Si ens fixem en la legislació espanyola, veiem que els immigrants sense la nacionalitat espanyola no poden votar ni ser elegits en cap de les eleccions a les administracions públiques (estatals, a comunitats autònomes i als ajuntaments) amb l’excepció dels ciutadans comunitaris, i els d’una desena de països amb els que Espanya té un conveni de reciprocitat, els quals si que poden exercir el seu dret de sufragi actiu i passiu a les eleccions locals.

Endintsant-nos més, veiem que hi ha nombroses barreres per a l’obtenció de la nacionalitat espanyola. Entre elles, la temporal, ja que es necessiten 10 anys de residència legal i continuada i, la social, ja que es requereix “integració a la societat espanyola”. Això, sumat a l’anteriorment esmentat, ens dona com a resultat que una part gens menyspreable del “demos” espanyol és troba fora del joc polític no poguent, d’aquesta forma, defensar i veure defensats els seus legítims drets com a persones humanes.

I és aquí on vull fer èmfasi, en el fet que vivim en un món globalitzat on posar aquestes traves a la nacionalització, que és el requisit per a poder gaudir plenament de drets polítics, suposa perjudicar a una gran quantitat de gent. I és que al final, això pot portar a que aquells que veuen que no poden fer sentir la seva veu de forma legal tendeixin a fer-ho d’altres formes, no faltant-los-hi raó, ja que la seva acció seria legítima.

Crec que aquesta és una situació a subsanar, com ja he dit abans, i una bona mesura per a tal objectiu seria l’alleujament en les condicions per a la consecució de la doble nacionalitat. És comprensible que l’estat ho vegi amb mals ulls ja que suposa la dissolució del nacionalisme cultural, i gairebé racial, que s’ha aplicat durant bona part dels dos últims segles per a controlar la població. Tanmateix, crec que l’Estat és un ens antiquat i obsolet, i que les societats del món s’encaren cap a una altra direcció. Una que ha demostrat que és més profitosa la interrelació humana a nivell mundial que l’arreplegament en un mateix (llegeixi’s econòmicament i cultural) i que és ineludible per molt que a l’estat li pesi.

A prop nostre, tenim l’exemple de la Unió Europea, un ens supranacional unit en una diversitat intrínseca que fa que persones, grups i comunitats d’una punta i l’altra del subcontinent europeu es posin d’acord per a realitzar política en comú sense veure com una cosa perjudicial la diferència en la llengua, la cultura o quin sigui l’esport “nacional”. És això el que em dona esperança que, tot i que queda molt camí per recòrrer, algun dia arribarem a una societat marcada pel que Habermas va designar com a “identitat post-nacional” on el que ens haurà d’unir i cohesionar serà l’amor per la llibertat i, en general, pel conjunt dels drets humans fonamentals, entre els quals, una vertadera democràcia.

 

Sobre la legislació espanyola respecte a la nacionalització llegeixi’s el Codi Civil, articles 17 a 22.