Durant el segle XVI, l’Església Catòlica va haver de fer front a la Reforma Protestant que posava en perill l’hegemonia de l’Església de Roma sobre la fe cristiana. L’aparició de l’impremta va permetre la propagació de les idees protestants facilitant l’accés a uns Evangelis que eren desconeguts per a la major part de la població. Per a la jerarquia catòlica, aquesta propagació suposava una gran amenaça ja que posava en risc el seu consolidat monopoli de pensament.
Més de quatre segles després, és un altre monopoli el que tremola. Aquest cop no és l’impremta sinó Internet, i el fruit sorgit del invent no és una Bíblia sinó Megaupload.
Internet ha canviat per sempre la nostra manera de comunicar-nos així com la nostra forma de compartir informació. Al llarg dels últims anys, com si d’una impremta renaixentista es tractés, Megaupload ha multiplicat el nombre d’espectadors per centenars de pel·lícules i sèries, ha permès la difusió de milers de llibres i ha contribuït a que molts ciutadans sentissin cançons a les que mai s’hi haurien acostat si haguessin hagut de pagar per elles.
Megaupload ha projectat una imatge idíl·lica d’un món en el que la cultura podia arribar a tots sense fer distincions entre qui es podia permetre pagar una entrada de cine i qui no podia. No ens importava que el fundador d’aquest servei visqués envoltat d’opulència. No havia fet més per nosaltres que molts altres milionaris?
Ara bé, en el fons tots sabíem que estàvem generant un model insostenible. Per més difusió que tingués, quan de temps podria sobreviure la producció de cultura si ningú pagava per ella? El mateix avenç tecnològic que ens havia proporcionat tants avantatges ens plantejava ara una contradicció: Si la cultura es transmet a cost zero, a la llarga hi haurà zero cultura per transmetre.
És just aquí on havien d’actuar els poders públics, donada la seva responsabilitat en el món de la cultura (responsabilitat que no passa per convertir-se en creador de cultura sinó en duur a terme una política de difusió i de protecció dels artistes). Com solucionar, doncs, el conflicte entre facilitar la difusió i mantenir la protecció?
De moment, la solució a aquest nou problema del segle XXI ha estat un cop estil segle XX: L’ FBI, en defensa dels drets de propietat intel·lectual tanca Megaupload i el seu fundador, Kim Schmitz és detingut. Així se’ns convida a tots a tornar a omplir les sales de cinema i a tornar a gastar entre quinze i vint euros per una pel·lícula. No és aquest model igual d’insostenible que el de difusió sense protecció? Hauria estat possible eliminar l’impremta i tornar a l’època dels copistes i amanuenses?
A l’intentar restringir certs canals de difusió no s’està buscant la protecció de l’artista. A qui es vol protegir? Durant el segle XX, els intermediaris entre l’artista i el consumidor han sigut imprescindibles i han viscut de la força que els hi proporcionava la seva posició. Però aquest model està canviant, i tal com la jerarquia catòlica al segle XVI, hi ha una nova jerarquia que també té por de perdre la seva posició.
No és sospitós que Megabox, un dels últims projectes de Kim Schmitz, fos una plataforma que en el futur permetria la compraventa de música i cinema sense la intervenció d’intermediaris? Aquest projecte beneficiaria els artistes, que percebrien el 90% dels ingressos i també els usuaris, que podrien accedir a la cultura a un preu competitiu. És, doncs, la cultura la interessada en mantenir l’actual statu quo?
En tot cas, si la indústria no ha sabut anticipar-se a aquest canvi de paradigma, encara menys ho han sabut fer els Estats.
El deure dels poders públics en matèria de cultura és vetllar per la seva difusió i sostenibilitat, no mantenir un model de negoci que ha quedat obsolet. Així doncs, les polítiques socials envers la cultura no s’haurien d’encaminar a la persecució d’una conducta que de manera tàcita o expressa aprova una majoria de ciutadans. Sinó a la creació d’un marc jurídic que permeti a l’artista protegir els seus interessos, entre els quals hi és el d’aprofitar els avenços tecnològics per distribuir la seva obra. Qui sortiria perjudicat si un model com el de Megabox arribés a existir de manera eficient, real i legal?
Cap present és etern ni cap statu quo definitiu.