Com va dir Thomas Hobbes, hi ha molt pocs que siguin tan necis que no prefereixin governar-se a ells mateixos abans de ser governats per mandat d’altri. Últimament, eufemismes com ara “dret a decidir”, “escissió nacional” o “voluntat del poble” eren i són paraules buides, amb sentit però sense contingut pràctic. Retòrica, al final. No obstant, la realitat canvia, s’adequa i es modifica, afortunadament. I un exemple és Escòcia, aquell territori oblidat.

David Cameron, primer ministre del Regne Unit, permet a Escòcia celebrar un referèndum per decidir sobre el seu futur. Vol vostè que Escòcia sigui independent? Quina pregunta i quantes respostes possibles. Tots els matisos s’han d’encabir en una decisió final: sí o no. Una decisió que, de cap de les maneres, pot fer-se a la babalà, doncs  requereix una anàlisi prèvia de la situació. Entraria Escòcia a la UE? Com evitar una esquerda social en un moment econòmicament sensible? Res és fàcil, massa complicat.

Però que sigui complicat no implica que no sigui benvingut. En els últims temps, ens estem acostumant a que decideixin per nosaltres sense donar el nostre consentiment. I aquest referèndum hauria de ser mínim comú denominador de totes les democràcies liberals. La pregunta no és, doncs: per què fa això Cameron? , la pregunta és: Per què això no es reconeix aquest dret a la resta d’Estats? Escòcia és, ara mateix, una realitat diferent, on es respecta el principi democràtic i el de lliure determinació dels pobles; on la política més estratègia es sotmet, en part, a la voluntat ciutadana. Els ciutadans són lliures, escullen el seu destí. Tenen aquesta sort.

Estem vivint temps convulsos, on cada cop l’opinió ciutadana compta menys. Un exemple és la protesta 15-M. La protesta? Perfecta. Els resultats? Cap ni un. Una societat fiscalitzada pels mercats i pels números, on cada vegada el vertader sentit de la democràcia es desdibuixa d’una forma flagrant i denigrant. Ara més que mai, doncs, aquesta notícia és ben rebuda, no n’hi ha prou amb votar cada quatre anys. La democràcia és molt més del que tenim, la democràcia, ben entesa, és la delegació de l’opinió majoritària cap als òrgans que prenen les decisions del nostre dia a dia. I, últimament, els ciutadans diuen “x” i els polítics fan “y”. I, també, la democràcia, és fer referèndums.

Cameron ha demostrat, malgrat la seva estratègia i resposta estèril a la crisi, ser un home democràtic, amb uns valors i principis sòlids. Sense pors del què diran, essent conscient de que la llibertat d’elecció i destí és eix fonamental en una societat democràtica. Ha entès, després d’algun temps, que la veu escocesa havia de ser escoltada. I havia d’entendre –i així ho ha fet- que convocar un referèndum és la millor sortida. No tot són flors i violes, però. I a continuació un exemple.

En el cas escocès més greu és, encara, el possible veto d’Espanya a Escòcia en la seva entrada a la UE, tal i com anuncia The independent en el seu article titulat Spain could wield veto over Scotland’s EU membership. És preocupant i alhora alarmant que un país democràtic s’oposi a la lliure decisió del poble. Una decisió legal i respectant totes les garanties. Cap a on ens dirigim? Qui és, Espanya, per decidir per Escòcia? Òbviament, davant d’aquest plantejament centralista, s’hi amaga la por de la escissió de Catalunya i el País Basc vers Espanya. Una por que persisteix. No obstant, algun dia aquest referèndum serà propi de Catalunya. Algun dia ens rendirem a l’evidència i pràctica democràtiques. Alguna dia el poble català serà amo i senyor del seu destí.

Està vostè d’acord en que Catalunya es converteixi en un Estat de Dret independent, democràtic i social? El somni de tot demòcrata, el malson dels opressors.