«El món no troba repós», diu Roberto Mangabiera (analista polític brasiler, professor de Harvard). En l’actual context frenètic, on la política s’ha desdibuixat i s’ha simplificat fins a ser una eina (en mans no sempre de polítics), està succeint un canvi essencial en allò polític: no hi ha lloc per a l’emoció. Fredor, molta fredor. Ideològicament, els purismes han desaparegut … O almenys no es volen mostrar en els aparadors que els partits engalanen mesos abans d’unes eleccions. Els partits ja ni tan sols busquen el centre, senzillament perquè ja no hi ha de centre; adopten postures transversals i apliquen mesures de diferent tarannà ideològic depenent de les circumstàncies. La famosa frase d’Ortega mai havia estat tan pertinent per definir la política d’avui. No és que les ideologies hagin mort, són encara el substrat que nodreix la pràctica política actual, és la política la que ha deixat de ser. En el context actual, acotar-se i limitar-se definint-se d’esquerres o de dretes no té ni solta ni volta. Sembla que la política en el seu nou rol d’eina premia el pragmatisme; no s’atura a pensar ni li dóna importància a les connotacions que pugui tenir l’acció política concreta. El món no troba repós, i la política s’esgota.

 

En una recent enquesta de la revista francesa Philosophie Magazine s’ha posat de relleu que pels francesos, davant la propera convocatòria per escollir president de la República, la política ha de sotmetre’s a allò que és útil; la política definitivament ha deixat d’enamorar, ha perdut la capacitat d’encisar. La revista pregunta a 975 persones representatives del conjunt heterogeni (molt heterogeni i cada cop més) de la societat. «Segons el teu criteri, com hauria de ser un bon president de la República?» Un 89% respon que «hauria de ser capaç de prendre mesures tan d’esquerres com de dretes, segons les circumstàncies». Una resposta relativista, pragmàtica, simptòmatica del punt d’inflexió en l’evolució ideològica en el que ens trobem.

 

El centre polític, aquell punt que serveix de referència per a posicionar-se, ha desaparegut. Es diu que la divisió esquerra-dreta va sorgir al 1789 en el si de l’Assemblea Constituent francesa, quan a l’hora de votar la possibilitat de que el rei pogués vetar lleis, els partidaris de l’absolutisme reial es van agrupar a la dreta de Clermont-Tonnerre, el president de la sessió, i els diputats que es resistien al veto reial es van situar a l’esquerra. Doncs bé, els arquetips esquerra-dreta que durant anys han servit per identificar-se políticament, semblen haver perdut tot el sentit que tenien … I precisament al mateix lloc on es van originar s’està mostrant la seva inoperància.

 

A pocs mesos per a les eleccions, a França es respira un aire estrany. Les eleccions presidencials franceses estan marcades per l’economia (i la dolorosa pèrdua de la triple A decretada per Standard & Poor’s), per la crisi d’Europa, pel cas DSK, però sobretot pels resultats que pugui obtenir el Front Nacional. Es tem un segon «21 d’abril», quan al 2002 Jean-Marie Le Pen va aconseguir passar a la segona volta i el seu discurs va irrompre en el formal escenari polític francès. El Front Nacional ja no fa por, el seu discurs simple i directe l’està abraçant cada cop més part de l’electorat. Ja no és l’ultra-dreta nua, ara porta màscares molt ben bordades i fuig d’antics esquemes plantejant qüestions pròpies de la socialdemocràcia, com l’enfortiment de les proteccions socials. Ni Sarkozy ni Hollande, però, han sapigut marcar estil propi i el FN ha crescut alimentat per aquest fet: cap dels candidats clàssics convencen.  Per part socialdemòcrata, després de l’affaire DSK, a Hollande sempre se l’ha considerat un segon plat … però el discurs a Bourget mostra que s’ha preparat a consciència i que no donarà el braç a tòrcer. En qualsevol dels casos, mentre els famosos mercats financers de «servitud voluntària», en termes d’Étienne de La Boétie, segueixin indomables, el marge entre uns i altres seguirà essent només cosa d’apreciacions.

 

Però, davant d’un futur incert, davant d’una política aparentment esgotada … S’ha abandonat l’esperança de cercar un camí per portar la democràcia a la seva plenitud?  Si no tornem a còrrer pel pla de les idees, a imaginar noves maneres d’entendre la realitat política sense tenir por a fugir del pragmatisme, no tornarem a construir utopies … La nostra màxima virtud.