Avui, en la societat global, hi ha més pobresa que abans. Això és així si entenem la pobresa com un concepte relatiu: la pobresa relativa mesura la percepció de mancances en relació amb l’entorn social. Exemples a Occident serien no poder anar de vacances almenys una setmana l’any, adquirir un habitatge, tenir accés a l’oci, etc. Sociòlegs, investigacions recents i informes, com l’informe Foessa, mostren  com ha augmentat la pobresa al nostre entorn en els darrers anys. La situació actual és que la bossa de població amb una renda mitja està reduïnt-se, originant un escenari social progressivament més pol·laritzat. Avui hi ha veus que, amb dades, estan desmentint que el creixement econòmic impliqui més benestar social, més PIB no implica més IDH!

El creixement econòmic és condició necessària per a la superació de la precarietat social, però no suficent. Manquen polítiques específiques de redistribució. Els estudis constaten la forta vinculació de la pobresa relativa amb dos factors: la precarietat laboral i la insuficiència de les ajudes públiques a les famílies. Seguint un raonament causal, si augmenta la pobresa relativa, disminueix la capacitat de l’Estat per recaptar ingressos i utilitzar-los en polítiques públiques; si disminueixen els serveis públics, la mobilitat social trontolla … i sense mobilitat social es posa en risc l’element pivotant de l’Estat de Benestar: la igualtat d’oportunitats.

Retallar en despesa pública genera inestabilitat social, assenyalen dos professors de la UPF. Però potser la relació és endògena, el cas d’Amèrica llatina és paradigmàtic. Si ens fixem en la desigualtat econòmica a escala global, els països de l’Amèrica llatina destaquen per tenir els coeficients de Gini més alts, és a dir, destaquen per tenir les societats més desiguals.

Això a què es deu? Una resposta intuïtiva ens porta a dir que es deu al baix poder que tenen els Estats llatinoamericans per redistribuir la riquesa. I per què succeeix això? Segurament la resposta és multicausal, però n’hi ha una que cal tenir present: el narcotràfic. El narcotràfic ha segrestat les democràcies llatinoamericanes. Aquesta activitat, només a Mèxic, genera 19.000 milions de dòlars l’any, ocupa a 500.000 persones (un 25% més de les que ocupa McDonald’s a tot el món) i en un 60% dels municipis del país hi ha gent que treballa directa o indirectament pel crim organitzat. Xifres submergides, xifres que mai ajudaran a augmentar el benestar social de les democràcies llatinoamericanes.

Fins ara, l’anomenada War on Drugs no ha canviat la situació, ans al contrari, la desigualtat econòmica, la misèria i, sobretot, els crims han augmentat sensiblement en els darrers anys. Cal, per tant, una reflexió, un replantejament de les polítiques anti-droga i executar un ventall d’accions (que necessàriament han de ser globals) focalitzades a canviar la situació des de l’arrel del problema; un problema que s’ha evidenciat que no radica en la demanda, sinó en qui controla l’oferta.