Londres (i no només Londres) ha cremat. Durant dies la ciutat ha emmudit: botigues de roba, cafès i pubs tancats. Diuen que quan els pubs tanquen a Anglaterra, alguna cosa greu està succeint. “Això no és normal, no?” Li pregunto a la meva companya de pis després d’escoltar 5 sirenes seguides. L’ambient s’ha enrarit a Hackney (el “borough” on visc): torno a casa i l’estació de metro està tancada, els autobusos canvien el seu recorregut i veig gent corrent entrant als parcs públics. “These sort of people are low life”, em diu el meu cap, que es podria traduir per un: aquest tipus de gent és menyspreable. Menyspreable o no, han atret el focus de l’opinió pública i han generat un clima d’inseguretat i malestar a tota la ciutat.
Sembla que després de l’espectacular desplegament policial tot s’ha calmat i que la “massa afamada de violència” s’ha saciat, en termes del cap d’Scotland Yard. Per tant, sembla que ara ve el moment de la reflexió i l’anàlisi per mirar de trobar-li una explicació lògica a tot plegat. No serà fàcil teixir explicacions convincents i argumentades sobre uns fets que ressalten la irracionalitat humana. Realment hi ha causes que expliquin els esdeveniments? No ho sabem, però n’haurem de trobar perquè res és casual, no?
El incidents van començar a Tottenham, barri londinenc que des dels anys 80 se l’ha considerat un polvorí social. Tottenham, juntament amb Brixton i la zona de Croydon, són unes de les àrees més empobrides de l’anomenat “Greater London”, àrees on la violència ha esclatat amb més virulència. Stafford Scott, en un article publicat al Guardian, convençut que res del que ha passat ha estat casual, explica per què Tottenham n’ha estat l’embrió. La població d’aquest barri fa temps que ha estat marcada per l’exclusió social i “l’absència de portes obertes al món dels blancs”, en paraules d’Scott. A més, han rebut històricament un tracte degradant per part de les autoritats i els episodis d’abús policial proliferen entre les converses dels veïns. L’episodi que ha fet vessar el got ha estat el de Mark Duggan, mort encara sense resoldre. La família de Duggan es va assabentar de la seva mort pels diaris i no va poder identificar el cadàver fins el passat dissabte, 36 hores més tard de que morís. Ni la policia metropolitana ni la IPCC (Comissió Independent de Queixes de la Policia) no han donat més informació dels fets a la família. L’absència de dades va provocar la circulació de rumors de tot tipus i va ser el desencadenant dels disturbis. Disturbis iniciats de manera espontània per joves enrabiats per sentir-se marginats, farts de ser tractats amb menyspreu i desesperats per trobar el seu lloc. Per Scott, els fets són indefensables, però no inesperats. Creu, com la cançó, que els aldarulls eren previsibles.
“El que ha passat a Londres és d’aquelles notícies que marcaran l’any”, he pogut llegir avui mateix. Molts periodistes ho comparen amb els fets dels anys 80 a la mateixa ciutat, a mi em ve al cap París al 2005 i em venen al cap els mateixos motius.
Els joves que van sortir al carrer al 2005 i els d’ara formen part d’una generació nascuda i educada aquí; no són immigrants, són ciutadans francesos o britànics. En el fons de la qüestió, es tracta d’un problema de mobilitat social. Aquests joves veuen com, malgrat viure en països plens d’oportunitats, aquestes no arriben mai a ells sinó que estan reservades per als seus veïns d’altres barris. Milers de joves es senten fora del sistema o agredits per ell; no és una qüestió racial o religiosa, sinó de persones que s’han baixat o les han fet baixar del tren. Aquests joves cremen i saquegen per fer-se sentir, podríem dir que és una reacció infantil per a reclamar atenció, per a què siguin presos en consideració. Aquests joves no roben menjar ni productes de primera necessitat; roben productes de marca, electrodomèstics, televisors d’última generació coordinats pel xat de la Blackberry… “això denota, potser, que és l’ànsia de consumisme, la frustració per no tenir diners per comprar el que altres ja tenen, el principal motor de la protesta”, esmenta Oppenheimer en el seu anàlisi.
Les imatges que hem pogut veure mostren també l’oportunisme en moments de caos, de desordre públic i la sensació de total impunitat. Oportunisme que ha fet estendre els disturbis més enllà de Londres i que ara mateix es troben lluny de ser entesos en clau racional. Ja no es tracta de protestar davant el tracte policial o de protestar davant d’un futur incert; els disturbis dels darrers dies es tracten de pur hooliganisme i imitació. Algú amb un còctel molotov es sent amb el poder de fer el que vulgui, no es tracta d’educació, cultura o moral, en nosaltres viu un animal adormit i sentir-se impune és la porta que obre el pas a la bèstia. En mig del caos, però, hi ha esperança i alguns ciutadans s’han organitzat per netejar els desperfectes i restablir “l’ordre”: #riotcleanup.
Quan arribi l’ordre, o l’absència de desordre, serà necessari reintroduir a la societat el concepte del que és bo i dolent, dels bons costums i del civisme. Ara vindrà el temps d’analitzar-ho tot, de cercar a cada saqueig una causa, a cada agressió un mòbil i així trobar una solució per evitar que torni a succeir-nos a nosaltres. Kapuscinski, a “Ébano”, parla d’una tribu africana (els amba) que creuen que la causalitat no existeix, tot ho atribueixen a l’obra d’esperits i per tant no s’esforcen en trobar explicacions racionals a tot allò que passa: simplement passa perquè ha de passar. La manera de discórrer de “l’home blanc” es basa en intentar sempre cercar un per què i sovint això no porta enlloc. Les causes dels disturbis d’aquests dies tenen un context clar i un rerefons més o menys acceptat per tots (barris empobrits, ràbia davant la manca d’oportunitats, menyspreu i oblit), però hi ha hagut quelcom en aquests esdeveniments que s’escapa de tota comprensió racional. La violència, malgrat es pretengui entendre, és incomprensible… i si anem a l’arrel de la qüestió, si pretenem esclarir tots els “perquès” del que ha passat potser hauríem de replantejar-nos tot el sistema en el qual vivim.
En definitiva, que des de fa setmanes s’estigui produint una de les pitjors crisis humanitàries a la banya d’Àfrica i no ocupi cap portada dels diaris mostra que el que realment ens importa és el que ens afecta a nosaltres, no als “low life people”, que només ens importaran quan ens robin i en siguin la causa del nostre malestar.