Dietari des de Londres. Eduard Güell.
Dies moguts a la ciutat. El ritme és frenètic, tothom té pressa i el temps vola. He acabat cansat de sentir aquell parell d’estàtues que ja no poden parar de xerrar i mitigo l’avorriment de pub en pub. La polèmica de les escoltes telefòniques fa dies que nodreix les converses que pul·lulen pels pubs londinencs. Els diaris també en van plens, només cal donar un cop d’ull a les portades mentre fas la compra al Tesco (sí, aquí al super venen diaris, mitjons, medicines i també menjar). La notícia ha estat tot un escàndol, però el que és veritablement escandalós és el que hi ha darrera. Sota la catifa s’amaga tota una concepció del que ha de ser la comunicació; concepció que des de fa anys s’està imposant. La filosofia fast food, on tot és més simple, més ràpid i més atractiu fa temps que ens està empobrint i sembla que serà la tònica general.
Aquí al Regne Unit existeix una divisió clara entre la premsa seriosa, que aposta per la informació rellevant i contrastada, i una altra sensacionalista, que prefereix commocionar el lector, excitar-lo –sexe, rumors, sang- sense obligacions morals ni tenir cap intenció d’informar. Els fets només són l’excusa, la base per estirar la realitat subjectiva. Tot i que molts britànics semblen persones cultes i ben informades, els tabloids – com s’anomenen els diaris sensacionalistes pel seu format- són els que més es venen. The News of the World, en el centre de la controvèrsia, ven tres milions d’exemplars cada setmana; el seu germà gran, The Sun, tres milions diaris.
I en aquest escàndol (que aquí s’ha convertit en el serial de l’estiu; estiu per dir alguna cosa perquè no em trec el jersei de sobre) no hi falten ingredients: policies corruptes, detectius, el cap de comunicació del Primer Ministre sospitós … i ja tenim la primera mort (que sembla signada per l’escriptor de la saga Bourne), l’ex-periodista del News of the World que va començar a destapar tot el cas. I darrera de tot, un nom: Murdoch. És australià de naixement, com Julian Assange, dues cares de la mateixa moneda nascuts a l’ex-colònia. Murdoch controla el conglomerat comunicatiu més influent del món, la News Corporation (que engloba diaris com The Sun, The Times, el Financial Times, el Wall Street Journal i els conglomerats de cadenes via satèl·lit Fox i Sky). Tot i que és profundament conservador, no té una ideologia concreta llevat del benefici. La seva influència és enorme, hi ha qui diu que ell és el veritable Charles Foster Kane. Fins i tot la prestigiosa revista Foreign Policy se n’ha adonat i els hi pregunta als seus lectors. Només una darrera dada sobre el personatge: forma part del club Bilderberg.
Ara, gravar el contingut de les converses privades de famosos, polítics i de víctimes del terrorisme és traspassar els límits. No es tracta de periodisme bo o dolent … És un delicte.
En aquest serial, no està en joc el futur del director del NoW, està en joc Murdoch i la seva manera de fer periodisme. El magnat ho ha detectat immediatament i ha reaccionat amb rapidesa i intel·ligència. El dijous va anunciar el tancament del setmanari i que es dedicaran els ingressos d’aquell dia a causes benèfiques. És possible que el gest no el salvi. El seu rival en estil de fer periodisme, The Guardian, manté un interessant News blog sobre el cas. L’exclusiva va ser d’un altre diari seriós, el conservador The Daily Telegraph. El que ha passat és una advertència a l’encara denominada premsa seriosa: la lluita sense límits per capturar audiència genera un periodisme exagerat, fals, més pròxim a l’entreteniment que a la informació.
La foxificació de les notícies és palpable. “El quart poder” s’ha convertit en un sector mercantilitzat i convertit en un negoci més. La concepció cívica del periodisme que prometia corregir i ajudava a perfeccionar la democràcia no va saltar del paper. La comunicació avui és una matèria prima estratègica per a les grans corporacions. Els mitjans de comunicació estan cada cop més sota la influència d’aquestes i obeeixen una lògica que és la de la rendibilitat econòmica. La difusió de la informació només cerca captar l’atenció, creant vincles amb els anunciants. Realment, els mitjans no venen informació a la gent, sinó que venen gent als anunciants, en paraules de Ramonet.
De fet, avui la informació és gratuïta. La irrupció dels diaris gratuïts ha estat tot una revolució; es diu que Zapatero fa més cas al director del 20 minutos que al del Público. I si la informació és gratuïta, quins incentius té el mitjà en invertir per produir-la i fer d’aquesta un producte de qualitat? La qualitat de la informació va empitjorant perquè els mitjans no financen investigacions que suposin una despesa elevada. Avui és impensable trobar un Zola que pugui acusar, corregir i influir per al progrés social amb l’eina del bon periodisme.
La pregunta clau és: com podem deslligar la informació de la lògica del benefici? La que ve després és: són els mitjans de comunicació públics la solució?
El que és innegable és que això del periodisme és un món salvatge, és la selva i sobreviu el més fort (i és clar, la força te la donen els diners). Cal rebel·lar-se contra el cantó salvatge del periodisme i fer-ho el més aviat possible, perquè ens hi va la nostra llibertat (que sempre ve determinada pel nostre coneixement).
Els avenços en comunicació social han fet esdevenir xarxes de comunicació on la informació circula en brut, tal com raja. “El que realment és important d’aquests avenços no és el capital tecnològic, és el capital social”, diu Clay Shirky. Internet és una gran àgora pública, el capital social que es genera via internet fa que periodistes circumstancials facin arribar la informació de forma instantània de molts a molts. Potser l’arma contra la foxificació sigui la interacció entre nosaltres fent que no depenguem d’un filtre, el qual mai ens dirà què està passant, sinó què l’interessa que sapiguem del què passa. En termes de Castells, internet és sense dubte una tecnologia de la llibertat. El progrés de les societats és impossible sense una estructura de comunicació; desenvolupar-se sense internet en una economia global interdependent basada en el coneixement i la informació és com haver intentat desenvolupar-se sense electricitat en el moment de la industrialització.
Ara bé, allò que t’interessa no hi cap en 140 caràcters. Sempre caldrà l’anàlisi pausat, l’explicació del què està passant, la mirada d’aquell qui sap veure … que no és altre que la del periodista. De la mateixa manera que entenc que la solució a les demandes socials passa per prestigiar la política, de la crisi política se’n surt amb més política, entenc que després d’aquest escàndol el que cal és més periodisme.
Murdoch ens fa més ximples .. cantem-li: Hey Rupert, take a walk on the wild side, but alone!