La Tragèdia grega

Els esdeveniments es precipiten per moments: amb l’article a mig fer corria el rumor de que Papandreu dimitia en saber-se perdedor de la confiança dels seus. Les últimes notícies, en canvi, apunten a la formació d’un Govern d’unitat i la retirada del referèndum…Tanmateix, quina jugada mestra creia haver ingeniat Papandreu al proposar un referèndum sobre el rescat grec? Segurament la seva mort política hauria estat més aviat un homicidi que no pas un suïcidi, la qual cosa li podia semblar menys patètica.

Però a mesura que es succeeixen els fets la jugada esdevé cada cop més complexa, fins al punt que no sabrem realment les intencions originals de l’hel·lè. Potser el mandatari grec ha estat l’inexpert jugador que creia estar emparant un As quan, en veritat, no tenia més que un raquític 2? O potser Papandreu és un gat vell i no només no ha perdut la partida, l’aposta i el poc crèdit que li quedava, sinó que s’ha marcat un brillant farol?

El temps ho dirà. Ara mateix hi ha incertesa sobre què passarà finalment amb el malaurat Papandreu, però confio que la reflexió de fons que pretenia amb aquest escrit seguirà vigent quan li arribi al lector, ni que sigui com a reflexió respecte a un moment crític de l’abrupta recent historia europea.

Va ser fa quasi 2.500 anys que Tucídides, un dels grans defensors de la democràcia d’Atenes, recordava al seu Discurs Fúnebre de Pericles que, a vegades, hi ha un element de contingència en la història que es fa imprevisible. I d’aquesta manera, i fins i tot governant-se pel millor dels sistemes, la polis és susceptible de caure en ruïna. En aquest sentit, crec que el plebiscit que plantejava Papandreu portava en sí mateix la llavor de la ruïna democràtica. Assumeixo, i crec que és raonable, que un resultat negatiu al referèndum conduïa a una situació de incertesa i catàstrofe a la ja exhausta societat grega. I partint d’aquesta premissa, realment calia proposar-li a Grècia si volia firmar la seva pròpia sentència de mort? Crec que és obvi que no… Allò realment inquietant és que el resultat de la consulta no era tant obvi.

Però més enllà de si és acceptable aquesta gran contradicció que suposa la immolació democràtica, cal plantejar-se si el rescat grec és una qüestió susceptible de ser referendada.

Aquest matí sentia en una tertúlia radiofònica un comentari que m’ha semblat clau en la qüestió. Venia a dir alguna cosa com: “El deute no es vota si es vol pagar o no; si un té un deute, ha de pagar-lo”. No crec que això sigui cap disbarat, no? Quan un subjecte contrau deute accepta unes condicions: diners presents a canvi d’obligacions futures. Si una part compleix, per què no ho hauria de fer l’altra? En tot cas potser hagués estat més lògic que els grecs haguessin referendat en el seu moment si els semblava bé contraure deute per viure per sobre de les seves possibilitats, amb el risc de no poder-lo tornar i acceptant-ne les conseqüències, no?

A més, la decisió de plantejar un referèndum en aquesta qüestió, instaura un perillós precedent en base al qual els Estats no tenen per què complir amb els compromisos als que arriben, i això és adob a la incertesa i desconfiança perquè fa imprevisible el comportament dels actors, a la vegada que viola una de les regles fonamentals de les relacions internacionals: pacta sunt servanda.