Aviat farà un any, a Tunísia, un jove venedor ambulant es va prendre foc com a protesta per la confiscació del seu carro de venda de fruites. La mort del jove va provocar la indignació de la població amb el règim corrupte de Ben Ali i la flama de la revolució es va expandir per tot el món àrab, des del Marroc fins al Iemen, amb el que s’ha anomenat la primavera àrab. 8 mesos després de l’inici d’aquestes revoltes populars s’han produït les primeres eleccions democràtiques de l’historia de Tunísia; els vencedors han estat els islamistes “moderats” del moviment Ennahda. Tot i què els seus líders s’han esforçat per denotar modernitat, l’arribada al poder dels islamistes ha suscitat tot tipus de reaccions a Europa, bàsicament de preocupació per les conseqüències que això pugui reportar. Es tem que hi hagi un estancament o retrocés dels drets humans i de les llibertats individuals, sobretot en relació a les dones, i que s’imposi la sharia com a única font del dret al país nord africà.
És en aquest punt quan hom es pregunta si l’Islam és compatible amb una forma de govern democràtica que respecti els drets humans i que no atempti contra les llibertats dels seus ciutadans. La resposta, tot i no ser unívoca, tendeix a negar aquesta possibilitat, ja que l’islamisme polític, com a norma general i exceptuant el cas turc (dotat d’un Estat i una Constitució fortament laics), mai ha conduit cap a la democratització de la societat, ans al contrari l’ha ancorat en el passat i no admet cap tipus de desviació del que es considera que és just i bo per Déu i el profeta.
És en aquest context que em sorgeix la pregunta: ha estat adequada la política dels EUA i Europa en relació al món àrab en les darreres dècades?
Durant anys, les potències occidentals han donat suport – econòmic, diplomàtic i fins i tot militar – a dictadures suposadament laïcistes amb l’objectiu de contenir, en primer terme el comunisme i després l’islamisme radical. Sempre havia estat millor avenir-se a tractar amb dictadors amics, que exposar-se a fer-ho amb règims democràtics d’adscripció desconeguda. Aquesta estratègia s’ha demostrat inútil, ja que no ha complert els seus objectius de contenció del terrorisme internacional i ha contribuït a perpetuar una situació de desigualtat i injustícia envers els ciutadans d’aquests països, els quals viuen greus vulneracions dels seus drets com a persones.
Tot i què podria resultar sensat pensar que el fanatisme i la intransigència religiosa han de ser combatudes amb totes les armes de que es disposi i no permetre que es dinamiti un sistema democràtic permetent els islamistes accedir al poder, no es pot obviar que el camí seguit des de fa dècades ha estat un fracàs rotund. Les potències occidentals han de replantejar-se el seu paper i decidir si el seu camí està en la defensa dels seus propis interessos o en la de la justícia i la llibertat.
Una possible solució la va donar l’escriptora i acadèmica iraniana Azar Nafisi quan responia la pregunta ¿Qué opina de la actitud de Occidente? de la següent manera: “Me enfada mucho. Siempre espera a que las gentes se maten, como en Libia, para actuar. ¿Cuántos iraníes tienen que morir para que apoyen a la sociedad iraní? No queremos que lo hagan con armas sino con libros, con departamentos de humanidades.” També afirma “No hay mayor arma que el pensamiento y la cultura. Esto es lo que hay que fomentar.”
N’haurien de prendre nota.
