La catarsi de la mort

Marina Valencia Martínez.

A l’hinduisme, la mort els allibera i en el catolicisme és el que ens mata. No només ens mata el cos, sinó que ens mata en vida. La por mata, la negació obsessiva ens mata, l’angoixa ens mata. I, així, va passant la vida, morts per dins i esperant a que la mort se’ns emporti. Aquest és el gran error d’Occident: si tenim tanta por a morir, com esperem saber viure?

L’enterrament no només és un ritual per als morts, és un mirall per als vius. Vestimentes negres, oracions i pregàries, però el que ressona és silenci i final. El forat serveix per recordar-nos que tot cau, tot s’enfonsa i aquest pensament, en aquest moment exacte, és l’origen de la por.

“Al món occidental, vivim en un constant prejudici sobre la mort”

Al món occidental, vivim en un constant prejudici sobre la mort, l’entenem com a personatge antagonista de la nostra vida gràcies a una construcció cultural sobre el seu propi concepte. Philippe Ariès, en el seu llibre Història de la mort a Occident, explica com la societat moderna i industrial ha institucionalitzat i amagat la mort, l’ha convertit en el nou tabú social i ha desplaçat així el secretisme que abans envoltava al sexe. Segons l’autor, la societat moderna incorpora uns canvis dràstics en la concepció de la mort, que es produeixen en un període de només 20 anys, exactament entre el 1930 i 1950.

Primer, trobem que la mort es comença a situar a l’hospital modern. Segons Ariès, aquest no és lloc adequat per deixar anar sinó que representa una lluita per la vida on els metges, en aquest combat, poden determinar quan i com és millor que el pacient mori a través de la intromissió d’assistència sanitària. El filòsof li dona un sentit simbòlic: situa el que ell anomena “moribundo” com a persona que se li nega la possibilitat de prendre una decisió que, en altres èpoques, havia pogut prendre individualment sabent que la mort era de la seva propietat. Així doncs, es passa d’entendre el decès des de la seva pròpia acceptació i existència a una nova percepció originada, segons l’autor, en la irrupció de la medicina.

El segon esdeveniment clau és l’evolució cultural de la percepció de la mort i el jo, entès com a identitat personal. La mort delimita l’origen de la consciència del jo; el fet de pensar en la mort predisposa els humans a desenvolupar un sentit d’autoconsiència, fent-nos entendre que som individus singulars i mortals. Per tant, trobem una clara connexió entre com entenem la mort i com entenem el nostre jo. Entenem, doncs, que el canvi en la concepció de la mort es troba quan aquesta es combat en els hospitals i no es planteja pas una ètica de la finitud. És en aquest punt quan la mort es comença a viure des de la por i esdevé un tabú.

“El ritual no només reflecteix el tabú sinó també el reforça, fent de la mort una realitat amagada, en comptes d’abraçar-la com una incertesa basada en l’acceptació de la fi d’un mateix“

Al llarg de la història de la humanitat, els rituals funebres han servit per a donar veu: allà on no arriben les paraules o la raó, arriba l’escenificació amb el seu punt catàrtic, alliberador per a la comunitat. Però, en aquest procés, veurem dues cares de la moneda: Occident plora i Orient celebra.

Occident plora perquè, continuant amb la línia que proposa Àries, el ritual no només reflecteix el tabú sinó també el reforça, fent de la mort una realitat amagada, en comptes d’abraçar-la com una incertesa basada en l’acceptació de la fi d’un mateix. Contràriament, a Orient trobem fum, foc, cendra, l’olor a mort que conviu per tota la ciutat. A Varanasi, el foc no s’apaga mai. Sempre s’està cremant a algú i, per als ulls dels turistes, és un gran espectacle, tothom mira. La mort és real, es conviu amb la mort, està present. I no fa por. Aquí l’ànima s’allibera, on el cos és un vestit antic que es torna fum. I el fum s’eleva.

Tothom de blanc i el difunt de teles i flors de colors vius: vermell, taronja… En l’hinduisme, tot i que la mort és present i real, aquesta està rodejada de bellesa, que contrasta amb la cruesa del moment. L’hinduisme integra la mort com a part de la vida, no com el seu contrari. Aquest fet va acompanyat de l’acceptació de la finitud, la qual juntament amb l’inexistència del tabú és el que els fa lliures, els fa ascendir i els fa viure la vida terrenal en plenitud. A Orient, no hi ha por, gràcies al cicle vital de l’hinduisme com a forma de guia i enteniment de la seva existència.

“A Orient, no hi ha por, gràcies al cicle vital de l’hinduisme com a forma de guia i enteniment de la seva existència”

Sarvepalli Radhakrishnan, filòsof i expresident de l’Índia (1962- 1977) va escriure sobre l’essència espiritual de l’hinduisme i el significat de Moksha en obres com Indian Philosophy; un clar transmissor, doncs, de la concepció social de la mort en les societats modernes. Aquest autor va establir un pont entre Orient i Occident, introduint l’idealisme occidental, filosofia segons la qual la realitat és essencialment mental o espiritual. Aquest idealisme el trobem en el cicle vital de l’hinduisme, sent una realitat espiritual on l’alliberament veritable no es troba en el món material, sinó en el reconeixement de la naturalesa inmaterial de l’ànima (Moksha).

Quan l’ànima entén la seva veritable naturalesa ja no necessita reencarnar-se més, prefereix transcendir cap a la llibertat definitiva com exemplifiquen en els seus rituals. En son exemples el crematori del cos o els colors vius, les flors, la celebració durant la mort per no negar el dolor, sinó honrar la seva ànima, la seva vida i festejar la llibertat que comporta morir.

“Cal recuperar la valentia de mirar la finitud com una part de nosaltres“

Per contra, aquí, ens fa falta foc i festa, ens fa falta trencar la caixa de fusta, cremar-la i ballar al seu voltant acceptant que la vida és efímera i, per això, la celebrem. Ens fa falta plorar sense vergonya, cridar sense pors i riure entre el dol. No cal copiar a l’hinduisme, no cal adherir-nos al seu model, pero sí hem de tornar a posar la mort en el centre, cal recuperar la valentia de mirar la finitud com una part de nosaltres. Perquè pot ser que el veritable alliberament no és arribar al final sense por, sinó viure cada dia sabent que no és etern.

Cal, doncs, apostar per una pedagogia de la mort enfocada a una nova actitud vital. Diversos psicoanalistes i psiquiatres, ja en els últims anys, han proposat aquesta nova pedagogia. Una educació que entengui la mort i que ajudi acceptar-la des de l’infància. Establir aquesta nova pedagogia, a imatge del que s’ha fet amb el sexe, significa tornar-li un lloc legítim en la cultura, el pensament i la vida quotidiana. La mort, igual que el sexe, no s’ha de dramatizar ni trivializar; tan sols s’han de buscar entorns oberts, segurs i diversos per poder pensar-la, narrar-la i compartir-la per, finalment, asumir-la. Només llavors, quan arribem a morir, la mort ens trobi vius fins l’últim moment, sense por i sense tabús.

La Marina Valencia Martínez és estudiant del grau de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. És sòcia des del novembre de 2024.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.