El clima no té passaport; la nostra resposta tampoc pot tenir-lo

Hugo Jal Hernández*

A mesura que es comprèn la gravetat de la crisi climàtica, sorgeix la necessitat de treballar de forma diferent en els nostres esforços. Tradicionalment, la diplomàcia sanitària ha estat separada de la diplomàcia climàtica; però en essència, la primera és una extensió de la segona. L’amenaça climàtica és transversal i multifacètica, per la qual cosa és imprescindible desenvolupar les eines adequades per a mitigar les crisis sanitàries generades per fenòmens extrems del clima.

L’impacte advers de les noves tendències climàtiques sobre el benestar humà és cada vegada més palès. L’augment de la freqüència i intensitat de les onades de calor representa una de les amenaces directes més evidents. Les temperatures extremes incrementen significativament la mortalitat, especialment per l’exacerbació de malalties cardiovasculars i respiratòries en poblacions vulnerables, com la gent gran.

“l’augment de les temperatures podria reduir la productivitat de treball a l’aire lliure fins a un 15%”

Així mateix, s’ha demostrat que l’augment de les temperatures podria reduir la productivitat de treball a l’aire lliure fins a un 15%: serveis quotidians, com la neteja urbana, es posposen fins a les hores més fresques del dia; i la calor intensa altera l’estat anímic, minvant la col·laboració entre treballadors (Gosling et al., 2018). I és que, quan el clima és apàtic o es pateixen grans desastres naturals, la gent es reclou. Això mina la cohesió comunitària i intensifica els problemes de salut mental com l’ansietat climàtica i la soledat no desitjada.

Impossible d’ignorar és també l’expansió de les Malalties Transmeses per Vectors (MTV), ja que els agents transmissors, com ara els mosquits, no reconeixen fronteres. L’augment de les temperatures afavoreix la supervivència i l’expansió geogràfica d’aquests vectors, portant malalties abans endèmiques de regions tropicals a latituds abans segures.

“En un món interconnectat, una malaltia que esclata a l’Àsia o l’Àfrica es pot transportar en pocs dies a un hospital europeu”

Un exemple recent i alarmant és l’augment de casos del virus del Nil Occidental que els darrers estius han patit certes localitats andaluses, o l’expansió contínua del mosquit tigre que porta el risc de brots de dengue i chikungunya a la Mediterrània. En un món interconnectat, una malaltia que esclata a l’Àsia o l’Àfrica es pot transportar en pocs dies a un hospital europeu, i el canvi climàtic s’encarrega d’oferir les condicions perfectes perquè el vector s’hi estableixi de forma permanent.

L’increment d’aquesta càrrega de malaltia té un impacte profund en la capacitat operativa i econòmica dels sistemes de salut. En el pla econòmic, s’estima que els costos directes per a la salut a causa del canvi climàtic arribaran a ser entre 2.000 i 4.000 milions de dòlars per any fins al 2030 (Climate Change, 2023). Aquests costos deriven de l’augment d’ingressos hospitalaris, l’intens ús de serveis d’urgències i la necessitat d’actualitzar els programes de vigilància epidemiològica.

Tot i els avenços, els reptes persisteixen

Davant aquesta realitat, diversos organismes internacionals ja han començat a actuar per establir un marc supranacional de resposta. L’Organització Mundial de la Salut i la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic coordinen iniciatives per integrar la salut en les polítiques climàtiques, com el programa Health and Climate Change Country Profiles, que ofereix dades per dissenyar polítiques basades en evidència (Climate Change and Health, n.d.). La Unió Europea, per la seva banda, impulsa projectes com EU Mission on Climate Adaptation amb l’objectiu d’enfortir la resiliència dels sistemes sanitaris davant riscos ambientals. Tot i aquests avenços, els reptes persisteixen: el finançament és desigual entre regions, la manca de dades locals dificulta la planificació i, sobretot, continua havent-hi una fragmentació institucional que retarda les respostes coordinades entre diplomàcia climàtica i sanitària.

Vivim una nova conjuntura marcada per crisis transnacionals on les fronteres nacionals no delimiten els efectes de les epidèmies o d’onades de calor. En un món interconnectat, el comerç i benestar social se sostenen en la salut de tots nosaltres. És per això que la cooperació internacional no és una opció, sinó una necessitat sistèmica. La nova diplomàcia global ha de fer de la salut el seu eix central.

L’Hugo Jal Hernández* és estudiant del grau en enginyeria biomèdica a la Universitat Pompeu Fabra, assistent de recerca a l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i soci de deba-t.org.

Referències bibliogràfiques

Climate change. (2023, October 12). World Health Organization (WHO). Retrieved October 15, 2025, from https://www.who.int/news-room/fact-sheets/detail/climate-change-and-health

Climate Change and Health. (n.d.). World Health Organization (WHO). Retrieved October 26, 2025, from https://www.who.int/teams/environment-climate-change-and-health/climate-change-and-health/evidence-monitoring/country-profiles

Gosling, S., Zaherpour, J., & Ibarreta Ruiz, D. (2018, November 12). PESETA III: Climate change impacts on labour productivity. Publications Office of the European Union. JRC Publications Repository. https://doi.org/10.2760/07911

Romanello, M., di Napoli, C., Green, C., Kennard, H., Lampard, P., & Scamman, D. (2023). The 2023 report of the Lancet Countdown on health and climate change: The imperative for a health-centred response in a world facing irreversible harms. The Lancet, 402(10419). https://doi.org/10.1016/S0140-6736(23)01859-7

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.