Joel Hernandez Machin.

En les últimes setmanes, el president dels Estats Units, Donald Trump, s’ha reunit amb el president sirià Ahmed Al-Sharaa —anteriorment conegut com Al-Julani— per parlar sobre la reconstrucció de Síria. La trobada ha tingut lloc a l’Aràbia Saudita, aliat històric de Washington des de l’era de Bush pare i, ara, també gran soci de Trump. Les conclusions d’aquest intercanvi han estat poc clares i informals. Al pur estil Trump, del més destacable ha estat que Al-Sharaa és, segons ell, “un home amb un passat poderós” —només cal esperar que no ho digués en referència al seu historial com a militant d’Al-Qaida, època en què el seu cap s’havia arribat a recompensar amb 10 milions de dòlars a les llistes de les agències federals nord-americanes.

Bé sigui perquè Al-Julani és ara un moderat o per simple casualitat, és l’home del moment, la persona que ha posat fi al règim d’Assad i qui pretén liderar el ressorgiment de Síria. En aquest sentit, el president americà s’ha mostrat favorable a aixecar les sancions que des de 1979 han pesat sobre l’estat del llevant mediterrani. La seva retirada hauria de ser, sens dubte, una notícia positiva per tal que, per fi, un país i una població assolats per la guerra aixequin el cap. No obstant, no puc evitar de pensar en quines són les vertaderes motivacions que mouen els països implicats –els EUA, països del Golf Pèrsic o la UE— a prendre aquesta impactant decisió.

“Hi ha una gran part del territori on l’Estat sirià roman desaparegut, on les estructures i les institucions formals que vertebren un Estat van colapsar”

No pretenc ser l’advocat del diable, però crec que si alguna cosa bona té el refranyer català és que ens ensenya que davall d’una capa, qui sap qui s’hi tapa. Des del 14 de desembre, les notícies que ens arriben de Síria són extremadament selectes —sempre ho han estat des de l’inici de la guerra. Sembla que sigui en l’interès d’Occident no veure més enllà del que llueix, i que el que toca és fer els ulls grossos pel bé de l’estabilitat d’un govern ben fràgil i els interessos que tots tenen posats en les grans oportunitats econòmiques i financeres que la reconstrucció de tot un país ofereix. El patiment i la guerra, altre cop, relegat a l’ombra.

Síria porta inmersa en una guerra subversiva des del 2011. Abans de precipitar-nos a donar suport cec i incondicional a un govern que no coneixem, cal veure si aquest és capaç d’agafar múscul en un país on hi manquen estructures estatals. Simplement, hi ha una gran part del territori on l’Estat sirià roman desaparegut, on les estructures i les institucions formals que vertebren un Estat van colapsar i van ser reemplaçades per noves d’informals i imposades per la realitat bèl·lica del país. Recuperar l’esquelet de l’Estat requerirà de temps i, en bona mesura, negociació o, fins i tot, integració dels diversos bàndols, milícies i grups armats que van substituir la normalitat institucional pel bel·licisme.

“La complicitat d’Occident només s’explica pel seu interés en donar per finalitzat un conflicte que, a Europa, s’ha considerat responsable per la crisi migratòria”

Ara que ens plantegem aixecar aquestes sancions, fora bo preguntar-se i saber per què les democràcies liberals es precipiten ara a donar suport al nou govern després de tant de temps de reticències. La qüestió no és que Síria no mereixi recuperar-se d’anys de guerra i devastació, però és que volem començar la casa per la teulada? Com s’aixeca un país que continua immers en un procés de fragmentació que va començar fa dècades, atiat pel govern sirià i les ingerències estrangeres? Com sabem quines són les veritables intencions del nou govern pel futur del país si no hem deixat córrer el rellotge per observar la seva presa de decisions?

La resposta és ben complexa i la complicitat d’occident només s’explica pel seu interés en donar per finalitzat un conflicte que, a Europa, s’ha considerat responsable per la crisi migratòria. Només així s’entenen declaracions com el del govern alemany de Scholz que, pocs dies després de la caiguda del règim d’Assad, convidava als refugiats sirians a tornar al seu país. És vergonyant que l’únic interès dels pocs països que —teòricament— continuem defensant l’ordre mundial liberal, amb valors com la pau i la defensa de la llibertat per bandera, sigui dotar-se d’una mica de marge de maniobra en el debat migratori davant l’auge de l’extrema dreta.

“Occident hauria de promoure la pau duradora, respectant la realitat i les necessitats internes del país sense caure en la temptació d’optar per la solució més ràpida”

Des d’un punt de vista acadèmic, el comportament d’Occident no és casualitat. És un exemple més del concepte d’hipocresia liberal, que exposà l’expert en relacions internacionals americà, Stephen Walt. Les motivacions no són la convicció, sinó pur càlcul estratègic per tal de desfer-se d’una pedra a la sabata que fa massa temps que molesta, especialment, als països europeus i als Estats Units. Defensar la democràcia i els valors liberals és simplement un pretext, una narrativa que emmascara l’interès propi en la presa de decisions.

Per tenir un posicionament responsable Occident hauria de promoure la pau duradora, respectant la realitat i les necessitats internes del país sense caure en la temptació d’optar per la solució més ràpida, que ens permeti mirar cap a una altra banda i girar full. És la recepta de Roland Paris, expert en governança global i seguretat internacional que, de forma raonable, argumenta que la reconstrucció de la postguerra no pot ser immediata, empesa o imposada des de l’exterior. En canvi, ha d’obeir a les dinàmiques internes per evitar d’assumir el risc de teixir una simple sensació i imatge d’estabilitat que comforti a una impacient comunitat internacional, enlloc d’una pau real i perdurable per la societat.

“L’aixecament de les sancions, idealment s’haurà d’entomar de forma progressiva, mantenint les sancions intel·ligents”

Més enllà d’aquesta prudència que respecti el poble sirià i les seves reivindicacions, si Occident decideix —com a mesura favorable a la reconstrucció— l’aixecament de les sancions, idealment s’haurà d’entomar de forma progressiva. S’hauria, doncs, de mantenir les sancions intel·ligents que permetin iniciar la rehabilitació de forma cautelosa, i sota la mirada atenta de la comunitat internacional per mitjà de les condicionalitats necessàries, que permetin centrar-nos en fets i no en promeses.

És inevitable pensar que els sirians enyoren l’estabilitat del que va ser un dels països més pròspers de la regió. La pressa no és la fórmula, sinó l’enemic d’una pau real. Aquest país i la seva gent mereixen que fem el que està en les nostres mans per no cometre els errors que Occident hem comès amb anterioritat: avantposar l’interès domèstic i la voluntat d’arribar a una solució ràpida a la justícia, la pau i la resta de valors liberals que fonamenten el nostre sistema. En temps d’auge dels autoritarismes, trair aquests valors ens fa un flac favor, ja que la incoherència constitueix la font d’aliment per la deslegitimització de l’ordre liberal que no deixaran d’aprofitar els qui el volen fer caure. Ser coherents amb la qüestió de Síria no va només d’un país, sinó del món com el coneixem.

El Joel Hernández Machín és estudiant de Global Studies a la Universitat Pompeu Fabra. És soci des del març de 2025.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.