Pau Bello Pérez.

Hem sabut recentment que el Ministeri de Joventut i Infància treballa en un esborrany per baixar l’edat mínima per votar als 16 anys, una mesura històricament reclamada. Aquesta proposta ha generat un debat intens a les xarxes socials i als mitjans de comunicació, sovint amb manca de rigorositat.

Abans de continuar amb les dissertacions, cal emmarcar la discussió dins de les dues principals aproximacions normatives de la participació: la teoria participativa i la teoria elitista. Segons la teoria participativa, un sistema veritablement democràtic ha d’afavorir la màxima implicació directa dels ciutadans en la definició de les polítiques i de les normes. Per tant, un sistema democràtic ideal és aquell on la ciutadania participa directament i efectivament en els afers públics. Aquest ideal presenta dos inconvenients: en primer lloc, malgrat que coordinar-se a petita escala és possible, fer-ho a escala estatal sembla impossible; en segon lloc, pressuposa la figura d’un superciutadà, constantment implicat, malgrat tenir una feina i família, que és savi i just. Això és directament una entelèquia, faria probablement que poca gent participés, tot i que aquestes persones participarien més.

“Són els ciutadans insatisfets amb el sistema els que participen menys, i els més satisfets els que voten més (Dalton, 2004; Solt, 2008)“

Per altra banda, la teoria elitista defensa que una democràcia representativa respon millor a les complexitats de les societats actuals, atès que els ciutadans tenen interessos més privats i no tenen per què participar constantment en la presa de decisions. Segons aquesta aproximació, la participació política es limita a seleccionar els governants, que són controlats mitjançant eleccions periòdiques; a partir d’aquí neix també el concepte de la divisió de tasques en el món de la política, on el ciutadà (el principal) vota i el polític (agent) representa. Un dels problemes d’aquesta teoria és que considera que l’abstenció o l’apatia és conseqüència d’un cert grau de satisfacció amb el sistema, i al revés, un grau alt de participació vol dir insatisfacció. Però això s’ha mostrat fals: són els ciutadans insatisfets amb el sistema els que participen menys, i els més satisfets els que voten més (Dalton, 2004; Solt, 2008); a partir d’aquí és fàcil veure com això pot agreujar la desigualtat política.

“Hauríem d’intentar aconseguir maximitzar la participació política, en aquest cas electoral, dins d’un sistema representatiu, permetent, però, elements de democràcia directa“

Una vegada explicades succintament aquestes dues aproximacions normatives, podem plantejar-nos quina concepció de la participació ens sembla més desitjable. Personalment, l’esperit maximalista o idealista de la teoria participativa ha de ser un objectiu a perseguir per a qualsevol demòcrata, aspirant sempre a una major participació, tant per raons morals com finalistes. Alhora, la divisió de les tasques entre el principal (votant) i l’agent (polític) és imprescindible en les societats actuals. Per tant, hauríem d’intentar aconseguir maximitzar la participació política, en aquest cas electoral, dins d’un sistema representatiu, permetent, però, elements de democràcia directa, especialment en l’àmbit local.

“Sembla més senzill respondre a la pregunta de si hem d’ampliar el sufragi als joves de 16 i 17 anys d’una forma categòricament afirmativa.“

Des d’aquesta perspectiva, sembla més senzill respondre a la pregunta de si hem d’ampliar el sufragi als joves de 16 i 17 anys d’una forma categòricament afirmativa. Però hi ha més derivades a analitzar: Quin impacte real tindria? Són prou madurs? Quins beneficis col·lectius ens reportaria? Afavoriria l’extrema dreta?

En primer lloc, cal ser sincers: l’impacte real seria marginal si no es fessin altres polítiques, començant des de l’àmbit educatiu amb una tasca pedagògica en valors cívics i democràtics. La participació electoral en aquestes edats és baixa, i només s’ampliarien dos anys, fet pel qual l’increment absolut de votants seria, m’arrisco a predir, d’uns pocs centenars de milers. Pel que fa a la maduresa vital, no és comparable a la política, i aquesta qüestió ens podria portar a formular-la per altres grups d’edat -àmbit en el qual no m’hi endinsaré per evitar entrar en una dinàmica antidemocràtica segons la meva concepció. Molts estudis demostren que els joves tenen ja desenvolupats uns interessos polítics i unes prioritats més que suficients (Wagner et al., 2012).

“Utilitzar la “maduresa” com a criteri per atorgar el dret a vot seria entrar en una dinàmica antidemocràtica, on per poder votar s’exigís un grau de coneixement arbitrari, violant així el principi de sufragi universal.”

Respecte als beneficis col·lectius, sabem també que la nostra generació està més sensibilitzada per la qüestió climàtica o l’accés a l’habitatge, cosa que incentivaria els partits a fer més polítiques orientades cap aquestes àrees, tot i que, com he mencionat, l’impacte seria certament marginal. Aquest és només un dels exemples de com ens podria beneficiar.

Quant a la quarta pregunta, si beneficiaria a l’extrema dreta (millor dit, dreta radical populista), la resposta és potser. Si es fessin avui les eleccions, probablement. Si es fessin d’aquí cinc o deu anys, ningú ho pot predir. Les tendències ideològiques en els joves són molt volàtils i susceptibles de canviar enormement en un període relativament curt. Però això no hauria de ser obstacle per rebaixar l’edat, perquè, contràriament al que indicava Vargas Llosa, l’important en unes eleccions és poder votar en llibertat, no a qui es vota.

“En un context on l’1% més ric té el 24% de la riquesa […] i la meitat inferior un 6,7%, aquesta desigualtat també es veu en la participació política”

Altres arguments a favor són l’equilibri intergeneracional, ja que se sumarien al grup del vot “jove”, que demanda polítiques juvenils en contraposició a altres demandes que poden fer altres grups d’edat amb més pes demogràfic i electoral. També és un argument de pes un molt evident: si un jove de setze anys pot treballar, cotitzar i pagar impostos, ha de poder incidir en aquestes polítiques: no taxation without representation. Això obre també el debat sobre totes aquelles persones que actualment no tenen dret a votar (el cens electoral actual a Catalunya només representa el 70% de la població, incloent-hi menors d’edat).

Aprofitant aquestes reflexions sobre la importància d’augmentar la participació, introdueixo breument una proposta que respon a la reflexió inicial que hem fet sobre el vot: el sufragi obligatori. Cal entendre-ho des del concepte de democràcia substantiva, aquell sistema on una vegada aconseguits els procediments democràtics, és necessària la consecució de la igualtat efectiva, la llibertat i la justícia social. En un context on l’1% més ric té el 24% de la riquesa, el decil superior un 57% i la meitat inferior un 6,7% (World Inequality Database), aquesta desigualtat també es veu en la participació política. Molts estudis demostren que una participació baixa afavoreix uns resultats desiguals i esbiaixats, amb una clara infrarepresentació de les classes més desafavorides i perpetuen moltes desigualtats (Lijphart, 1997; Solt, 2008). No és d’estranyar que qui menys voten són les rendes baixes, les dones i els joves. A Bèlgica, on el vot és obligatori, alguns estudis conclouen que si no fos per l’obligatorietat, el vot baixaria del 90% al 60%, generant un biaix de classe del qual es beneficiarien partits conservadors.

“Si el sufragi fos obligatori i la participació constant, l’estructura d’incentius dels partits polítics seria molt diferent, reequilibrant el pes de cada grup socioeconòmic”

Simplificant: més educació, més participació; més renda, més participació. Així, els partits polítics, i els governs, tenen incentius en fer polítiques orientades a aquelles persones que més voten, generant un biaix important, alhora que pot crear més desafecció en aquells que ja votaven menys. Si el sufragi fos obligatori i la participació constant, l’estructura d’incentius dels partits polítics seria molt diferent, reequilibrant el pes de cada grup socioeconòmic. A més, les dades ens mostren que la participació afavoreix els sentiments d’eficàcia política interna (“puc influir en el sistema polític”) i d’eficàcia política externa (“el sistema polític és susceptible de ser modificat pels ciutadans”), quelcom molt positiu en un règim democràtic.

En conclusió, és imprescindible prendre mesures que vagin encaminades a engrandir el percentatge de gent amb dret a vot; alhora, en pro d’una democràcia amb igualtat i justícia social hem d’avançar, des d’un punt de vista polític i institucional, cap a una major participació que pugui generar resultats més representatius i que transformi l’estructura d’incentius. La imaginació és benvinguda.

El Pau Bello Pérez és estudiant del grau de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. És soci des de maig de 2024..

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.