Lara Michelli Álvarez.

Parlar avui dia del dret internacional com a mecanisme capaç d’imposar límits al poder és una il·lusió molt convenient. Allò que en el seu moment es va concebre com a mitjà per preservar la pau i la justícia, ha acabat convertint-se progressivament en una eina més al servei de la lògica del poder polític. Més que regular les relacions entre Estats i garantir drets, el dret internacional s’empra per justificar decisions ja preses, sancionar enemics estratègics o per donar cobertura legal a intervencions encobertes sota un pretext moral. Les institucions encarregades de garantir l’ordre global són ara obertament qüestionades, però l’autèntic conflicte no és només la seva ineficàcia per restablir un equilibri mínim, sinó la gran selectivitat amb què actuen, que ens obliga a preguntar-nos com i, sobretot, en benefici de qui s’aplica el dret internacional.

“Les normes que haurien de servir per limitar l’arbitrarietat, sovint s’activen o s’ignoren segons els interessos polítics dels Estats amb més poder”

Aquest fenomen ha estat estudiat per altres autors com, per exemple, el jurista David Kennedy, qui ja fa dues dècades analitzava com el dret internacional, lluny de ser només una eina d’emancipació, és també un instrument de dominació (The Dark Sides of Virtue, 2004). La veritat és que, en la pràctica, s’ha evidenciat com aquesta segona perspectiva ha guanyat pes: les normes que haurien de servir per limitar l’arbitrarietat, sovint s’activen o s’ignoren segons els interessos polítics dels Estats amb més poder. En aquest context, la legitimitat del dret i les institucions internacionals es veu erosionada, però per entendre fins a quin punt, cal observar alguns dels exemples més recents.

Un dels conflictes actuals que il·lustren aquesta nova dinàmica és el cas de la invasió russa d’Ucraïna el 2022, una clara vulneració de l’article 2.4 de la Carta de les Nacions Unides, el qual prohibeix l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència de qualsevol Estat. Tot i els intents de Moscou de justificar la seva intervenció invocant l’article 51 –relatiu al dret a la legítima defensa– pel reconeixement de Donetsk i Luhansk com a territori propi, la comunitat internacional va acabar qualificant els seus actes com a il·legals. La resolució ES-11/1 de l’Assemblea General de l’ONU va condemnar la invasió amb 141 vots a favor. Tanmateix, el Consell de Seguretat va ser incapaç d’adoptar mesures efectives a causa del veto d’un dels seus membres permanents: la mateixa Rússia. Aquest privilegi, fonamentat en l’article 27 de la Carta de les Nacions Unides és l’eina clau que permet que els mecanismes institucionals siguin domesticats pels interessos dels més poderosos.

“En el cas palestí no ha servit per evitar operacions militars a gran escala ni per fer efectives les denúncies de crims de guerra, fet que ha costat la vida de 60.000 persones”

Un cas similar és el d’Israel i Palestina. El dret internacional humanitari, establit a tractats com el Conveni de Ginebra o l’Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional, té la finalitat de garantir la protecció de la dignitat humana en temps de guerra. Això implica la condemna d’atacs indiscriminats a civils, provocar el trasllat forçós de població, neteja ètnica, etc. Tots ells són fets que Israel ha efectuat repetidament sobre el territori ocupat de Palestina amb impunitat. Fins i tot quan el secretari general de l’ONU va invocar l’Article 99 –un mecanisme que permet portar qüestions que amenacen la pau al Consell de Seguretat i que només s’ha activat 3 cops des dels inicis de la institució– per frenar el genocidi contra Gaza, la resolució de cessament del foc va ser immediatament vetada pels Estats Units. És a dir, l’escut legal que les institucions internacionals pretenen utilitzar per garantir l’equilibri del sistema multilateral es mostra cada vegada més insuficient.

En aquest mateix marc, la Carta de l’ONU preveu i permet amb l’Article 7 l’ús de mesures coercitives per restablir la pau, però fins i tot aquestes s’han vist transformades en una arma política. En el cas palestí no ha servit per evitar operacions militars a gran escala ni per fer efectives les denúncies de crims de guerra, fet que ha costat la vida de 60.000 persones. De fet, és Israel qui sovint apel·la a aquest article per justificar i legitimar les seves accions sota l’argument de l’autodefensa i la lluita contra el terrorisme. L’absència de sancions davant aquestes violacions reflecteixen una fallida del sistema per garantir la protecció dels drets humans i la seguretat i, a més, evidencien una hipocresia global on les vides humanes no són més que la moneda de canvi pel poder dels Estats. Així les institucions internacionals deixen de ser àrbitres imparcials, per convertir-se en un actor més del joc.

“L’aplicació del dret en aquest àmbit s’ha vist corrompuda”

La “weaponization” del dret internacional ha estat la causa principal de la deslegitimació de les institucions internacionals. La transformació del dret en un instrument al servei dels actors més influents per mantenir i consolidar el seu domini geopolític, sumada al caràcter obert i descarat d’aquestes pràctiques, ha revelat la docilitat de les institucions internacionals davant els Estats que les administren. L’aplicació del dret en aquest àmbit s’ha vist corrompuda: depèn més de les dinàmiques de poder que de principis universals. Aquesta estructura desigual promou les mateixes injustícies que, en un principi, les institucions pretenien combatre, fins al punt de reproduir-les sistemàticament. En aquest sentit, la instrumentalització del dret fomenta una jerarquia global que funciona a favor de les elits, perpetuant les estructures de poder establertes en el seu benefici. Així, quan les institucions són incapaces de respondre a crims contra la humanitat pels interessos estratègics d’alguns Estats, la seva autoritat es converteix en una simple aparença. Quan la justícia intervé amb rapidesa en certs conflictes, però evita responsabilitzar a grans potències, la seva neutralitat és qüestionada.

“Caldrà una profunda reforma de les estructures de governança global, i un compromís real d’igualtat entre els Estats”

En conclusió, recuperar la credibilitat de les institucions internacionals requerirà de molt més que bones intencions. Caldrà una profunda reforma de les estructures de governança global, i un compromís real d’igualtat entre els Estats. Però fins que aquest moment arribi, el dret internacional continuarà sent una promesa buida, incapaç de protegir els més vulnerables o de posar fre als abusos de poder. Només quan la comunitat internacional entengui que la legitimitat no es pot construir sobre desigualtat, el dret tornarà a ser una eina de justícia.

La Lara Michelli Álvarez és estudiant del grau de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra. És sòcia des de l’octubre de 2024.

Les opinions, reflexions i anàlisis publicades a Contras-t, el bloc de deba-t.org, representen únicament el punt de vista de les persones que signen els articles. deba-t.org és una plataforma plural que té com a objectiu fomentar el pensament crític des del diàleg entre diferents idees i ideologies.