Poc s’imaginaria en John Maynard Keynes que la idea que va llançar a mitjans dels 30 dient que “la introducció per part del govern d’una taxa significativa sobre les transferències en tot tipus de transaccions podria esdevenir la major reforma possible” trigaria gairebé un segle en ser efectiva. Tampoc el professor i guanyador del Premi Nobel James Tobin s’imaginaria que el seu nom apareixeria en tants documents, campanyes i manifestacions de moviments altermundialistes i, ara, de gran part de la ciutadania que reclama una Taxa a les Transaccions Financeres (TTF).

Una TTF és quelcom tan senzill com un petit gravamen a la compra/venda o transferència de qualsevol dels quatre principals actius financers: accions, bons, intercanvis de divises i els seus derivats. Una taxa que ja s’aplica a més de 30 països com els EUA, el Regne Unit, Brasil, França o Rússia. Una taxa que permetria recaptar, només a la Unió Europea, entre uns €57.000 o €300.000 milions depenent dels productes financers que es volguessin gravar. Una taxa que podria reduir l’especulació financera i evitar les crisis periòdiques que pateix el sistema financer. Una taxa que permetria finançar causes socials i recaptar fons pel desenvolupament i la lluita contra el canvi climàtic. Una taxa amb un caràcter altament progressiu que, en definitiva, faria que els “guanyadors” de la globalització financera aportessin el seu granet de sorra cap a la recuperació econòmica global i que, en termes economicistes, s’apliqués un “impost pigouvià” per a corregir una externalitat negativa.

El momentum actual que viu la TTF respon, com ha fet sempre històricament, a un context en el qual el sector financer ha estat identificat com un dels causants de la crisi que vivim degut a que les finances tenen una llibertat de moviment sense precedents (decisió ideològica i política) i tenen la capacitat per influenciar les decisions polítiques arribant, inclús, a determinar qui ha de ser el primer ministre en països com Itàlia o Grècia. Als anys 30, Keynes en parlava en el context de la Gran Depressió; als 70, Tobin en parlava després de l’esfondrament del sistema de Bretton Woods, la crisi del petroli i la lliure fluctuació de les divises en els mercats; als 90, ATTAC es va crear tot després de la crisi del sud-est asiàtic i les grans liberalitzacions financeres. Ara, en un context de “terratrèmol” estructural d’un sistema econòmic basat en les finances, les veus que la reclamen s’han multiplicat.

Qui està darrere la TTF? Evidentment ATTAC , creada per Ignacio Ramonet, però també un gran nombre d’organitzacions de la societat civil com: Oxfam International (inspiradors de la Robin Hood Tax Campaign), ITUC-CSI, National Nurses United o el Fòrum UBUNTU. També economistes, premis Nobel (Joseph Stiglitz, Paul Krugman), organitzacions internacionals, governs (França, Alemanya, Sud-Àfrica, Argentina, etc.), membres del sector financer, i sobretot la ciutadania que reclama que el sector financer també pagui impostos i contribueixi en la seva justa mesura.

Com en tot debat econòmic trobem actors que n’estan a favor i d’altres que n’estan en contra. Darrerament, però, els estudis que demostren la seva viabilitat i el seu impacte positiu, tant a nivell econòmic com social, s’han estès. Entre aquests, val la pena destacar: l’informe que el Grup Pilot de Mecanismes Innovadors al Desenvolupament va encarregar a un grup d’experts liderat per el professor belga Lieven Denys titulat “Mundialitzar la solidaritat: el cas de les taxes financeres”, l’informe que el passat febrer van presentar al Parlament Europeu la professora Stephany Griffith-Jones i l’inversor indi Avinash Persaud o, darrerament, el document que diferents membres de la societat civil internacional, liderats per l’anglesa Stamp Out Poverty, van publicar titulat “Financial Transaction Tax: myth-busting document”.

Aquest darrer, en el qual hi vaig participar, vol desmitificar 12 arguments que s’utilitzen per impedir la implementació de la TTF. Entre aquest 12 n’hi ha alguns com per exemple que la TTF afectarà el creixement, que el seu pes recaurà sobre els usuaris, que ha de ser global perquè funcioni, que es pot evadir fàcilment o que disminuirà la liquiditat en els mercats. Tots aquests arguments són “desmitificats” en un document curt, fàcil de llegir i que ha tingut un gran impacte entre els dirigents polítics, principalment els membres del Parlament Europeu on el passat juny es va votar a favor de la TTF. D’entre els arguments citats, els de caràcter més econòmic-financer són els que més recels estan causant. Fem-ne menció a dos:

1. En referència al seu impacte en el creixement, l’estudi recent de Griffith-Jones i Persaud constata que la TTF pot reduir la probabilitat de crisis i, per tant, tenir un impacte positiu en el creixement d’un 0.25%

2. Es diu que la TTF pot reduir la liquiditat dels mercats. La TTF “afectaria” principalment als moviment altament especulatius que es coneixen com d’Alta Freqüència (High-Frequency Trading) que es diu que aporten liquiditat als mercats. Esent aquests moviments els més “afectats” per la TTF, augmentaria la resistència sistèmica a crisis financeres i la liquiditat existent es redirigiria cap a moviments de tipus més econòmic.

En quin punt es troba actualment la TTF? És difícil dir amb certesa quan podrem veure la seva implementació real a nivell europeu, on més s’està avançant al respecte. El que sí és cert és que existeix un nombre important de països que estan engegant un procés legislatiu “extraordinari” pel qual amb 1/3 dels Estats membres de la UE (9 de 27) es poden tirar endavant propostes legislatives sense haver de passar pel procés de consens. Es tracta del que es coneix com a Cooperació Reforçada (Enhanced Cooperation) inclòs per primera vegada en el Tractat d’Amsterdam, de la qual en tota la història de la UE només hi ha hagut dos precedents: sobre la llei del divorci i sobre les patents. Podria ser, però, que a finals d’any tinguéssim una resolució positiva al respecte.

Els 9 països de la UE que hi estan a favor són liderats per Alemanya i França, amb el suport de Portugal, Itàlia, Espanya, Grècia, Finlàndia, Àustria i Bèlgica (darrerament, però, la posició d’Espanya i Itàlia és ambigua al respecte). Per altre banda, els països més reticents a la seva implementació (el que ha impossibilitat un acord UE-27) són el Regne Unit i Luxemburg els quals, precisament, són els que gaudeixen d’un sector financer amb un major pes en la seva economia. En aquest sentit, resulta paradoxal que el Regne Unit s’hi oposi quan té implementada una de les més antigues TTF que existeixen al món, el que es coneix com a Stamp Duty o Taxa de Timbre, per la qual recapta uns 5 mil milions de lliures anuals sense que hagi afectat la seva economia ni s’hagi produit una fugida dels inversors.

Valoració

Ens trobem, per tant, en un moment interesantíssim pel que fa a quin serà el desenllaç de la història de la TTF, principalment en el context europeu, però també en altres indrets del món. Als EUA la pressió sobre Obama sota el lema “Tax Wall Street” comença a ser enorme liderada per sindicats del sector sanitari; al Brasil, diferents moviments (principalment sindicats) estan començant a pressionar el govern tal i com es va poder comprovar a la Cimera de Rio+20; i la Campanya Robin Hood cada vegada guanya més adeptes arreu del món.

Tal i com diria Arthur Schopenhauer en la seva famosa frase (“Tota idea original passa per tres fases: primer és ridiculitzada; seguidament és àmpliament rebutjada; finalment és implementada”) estem davant d’una idea que està arribant a la seva tercera fase, la de la implementació. Manca, però, la voluntat política. El debat actual encara té punts importants com són el percentatge de la TTF, qui la recaptaria i amb quin model, i quin seria el ús dels fons recaptats. Queda clar que existeixen altres mesures que afecten el sistema financer que tindrien un major impacte, com són la fi de l’especulació sobre els mercats de primeres matèries o sobretot el tancament dels paradisos fiscals. De totes maneres, la TTF pot constituir un primer pas cap a mesures més profundes i que, a més, serviria per a reduir l’especulació, evitar crisis financeres, recaptar diners útils per a finançar el desenvolupament, la lluita contra el canvi climàtic i necessitats socials arreu del món i, sobretot, per a què la política torni a recuperar la seva “sobirania” sobre les finances.