La metàfora esdevé, a vegades, la forma de transmetre més vivament les sensacions i emocions del que es vol dir. D’aquesta manera trobem com en tertúlies i articles d’opinió s’incorre sovint en l’ús de símils futbolístics per referir-se a la política. És el que em disposo a fer.
Quan era més petit tenia una autèntica passió pel futbol. El vivia molt intensament, dins i fora del camp. En el meu afany per impregnar-me d’aquest esport, esperava impacient els grans esdeveniments futbolístics – l’Eurocopa i el Mundial- que superaven en transcendència la nogensmenys trepidant temporada. Aquests tenen lloc cada 4 anys i es separen temporalment per 2 anys entre l’un i l’altre, de tal manera que al cap de 2 anys de l’Eurocopa tocava el Mundial, dos anys més tard l’Eurocopa altre cop, i així successivament.
Amb el temps, tanmateix, la gran passió adolescent ha mudat en favor de la passió per la política i, de forma anàloga, espero impacient les grans conteses: les eleccions. Enguany però, no hi ha hagut ni temps per impacientar-se ja que en menys d’un any haurem viscut 3 eleccions… I, per tant, 3 campanyes electorals, que deixen molt per comentar! No sé si encerto el símil dient que les campanyes són com els amistosos de pre-temporada, però amb el que de ben segur encerto és al dir que d’amistoses en tenen ben poc.
Els partits poden dissenyar les campanyes explicant les seves propostes -una campanya en positiu- ó pel contrari, arremetent contra el rival. Un dels raonaments Nietzscheans és aquell en el qual el filòsof planteja la doble vessant del concepte de la “perspectiva”: la primera faria referència a l’expressió creativa i afirmativa de quelcom, és el que l’autor identifica com a vida. La segona, no obstant, no tindria més raó de ser que la negació de la vida, la reacció a lo creat. En vista del que ha passat en les recents campanyes crec que Nietzche tindria motius per emprenyar-se, i és que els partits han jugat a l’antipolítica, a negar-se els uns als altres.
Les campanyes a la contra han abundat, transversalment: des del polèmic DVD de CiU Confidencial.cat en contra del primer Govern Tripartit, fins a l’eslògan socialista “Si tú no vas, ellos vuelven”, passant per diversos espots de marcat caràcter anticatalà firmats pel PP d’altres Comunitats Autònomes.
Fa cosa d’una setmana hem assistit a una de les propostes propagandístiques més roïna, fosca, cínica i perversa: el ja retirat espot electoral del PSC-PSOE, on un pacient mor en un hospital. No puc acabar sense abans referir-me al sorprenent, digue-m’ho així, eslògan d’ICV:“I a sobre hem de callar?”. La qualitat democràtica passa necessàriament per l’assumpció de responsabilitats, i després de quasi 8 anys al Govern de la Generalitat, amb la desastrosa herència econòmica i financera que han deixat al marxar i sense la qual els ajustos no serien tant necessaris, l’últim eslògan que podia esperar és justament aquest. D’aquesta manera ICV ha girat la truita amb una facilitat esgarrifosa. És a dir, ja no és allò de “tirar la pedra i amagar la mà” sinó que la fórmula ha mutat fins a un “Tirar la pedra, amagar una mà, i amb l’altra senyalar el del costat”. De còmplices a víctimes, tant fàcil. L’estiu del 2004, la sel·lecció grega es va proclamar campiona de l’Eurocopa -sí, la Grècia recent també ha viscut moments gloriosos!-. Recordo que ho va fer amb un joc destructiu, pobre i molt gris… i tot i que va ser eficaç, els amants del bon futbol ens lamentàvem que una tant baixa expressió d’aquest esport es veiés recompensada amb el campionat. Per desconsol nostre, a més, érem simples espectadors; incapaços de saltar al camp (Jimmy jump a part) i rebel·lar-nos en contra de l’antifutbol. En el campionat de les eleccions democràtiques, en canvi, sí que es troba en les nostres mans determinar si el bon joc mereix ser vencedor. Tingue-m’ho present!
