Després de la mutilació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, Catalunya torna
legítimament a aspirar més llibertat i a encetar la seva transició nacional. Avui, la relació Catalunya – Espanya es troba en “standby” econòmic i emocional a l’espera d’aconseguir el concert econòmic. És a dir, a que Catalunya recapti i gestioni els impostos generats i suportats en territori català com succeeix al País Basc o Navarra.
Molts som els catalans –tan de dretes com d’esquerres, tant socialdemòcrates com liberals- que apostem per aquest model i per acabar, d’una vegada per totes, amb el dèficit financer que legislatura rere legislatura hem vingut patint. I no ho fem per ser insolidaris o perquè els diners se’n vagin a Madrid i no tornin sinó perquè, a la praxis, és impossible mantenir una economia sòlida amb el dèficit que suportem. O amb números; una nació no pot “perdonar” un 9% del seu PIB exercici rere exercici. No és sostenible, els números no surten.
No obstant, les últimes enquestes sobre les eleccions generals no són massa esperançadores. Un Partit Popular que, legítimament, apallissa al PSOE i que, evidentment, amb una més que previsible majoria absoluta i en temps de crisi financera i econòmica, no apostarà pel concert de la mateixa manera que no va apostar per l’Estatut d’Autonomia en el seu moment. Això titlla de quimera qualsevol aspiració sobiranista de CiU.
La pregunta en tot cas és; Com reaccionaria el poble català davant d’una més que probable negativa per part del pròxim govern? Quina reacció tindria el poble català davant la segona (després de l’Estatut) negativa sobiranista? Serem capaços de construir una alternativa i de seguir el camí de la transició nacional? “Quo vadis, Catalunya?”
