L’altre dia un amic em feia arribar un document videogràfic (Españistán, la burbuja inmobiliaria) que vaig trobar força bo per la seva senzillesa, comprensibilitat i capacitat de síntesis. Pels qui no l’hagin vist (recomanable que ho facin) es tracta d’una sèrie animada amb la qual l’autor explica de forma còmica, satírica i informal les causes que han portat a la situació de crisi actual a Espanya.
D’entre les moltes escenes, em va cridar especialment l’atenció aquella en què un savi proposa aprofitar el superàvit, que els temps de bonança havien generat a les arques públiques, per invertir en I+D… la resposta dels conciutadans, miops i seduïts per coses més palpables que la I+D, és de rebuig. I una llàstima, per què així va ser: la despesa en I+D es va incrementar, però el 2008 Espanya hi destinava l’1,35% del seu PIB, mentre a Europa es destinava una mitjana del 1,9% i a Suècia i Finlàndia es superava el 3,7%. Curiosament, els països que destinen més recursos en I+D són també els països que tenen les economies més competitives del món.
Així doncs, equivocades decisions d’inversió pública van ser culpa d’uns ciutadans hedonistes, que a més vivien per sobre de les seves possibilitats reals? Fals, o si més no, no només. També bona part de la classe política dirigent va pujar al tren de la inversió en tangibles, entre d’altres coses, perquè eren d’allò més populars i els rèdits electorals eren generosos. Per què invertir en quelcom els beneficis del qual són molt més implícits si és possible construir Aeroports i AVEs arreu del país, no? Al cap i a la fi, segur que el votant identificaria més ràpidament una torre de control o una moderna parada de tren d’alta velocitat que no pas el coneixement i avenços que es deriven de l’I+D. Tants se val el mitjà i llarg termini!
I encara més, per què dubtar en contraure deute per finançar-ho? Si per atzar diví a la següent legislatura es deixés de governar, doncs ja n’assumiran les amortitzacions i els interessos els que prenguin el relleu, no?
Tot plegat, una gran irresponsabilitat que han dut a terme alguns polítics en connivència amb alguns ciutadans… el problema ha sigut que aquesta vegada “alguns” -polítics i ciutadans- han estat suficients com per què tot això esdevingués funesta realitat.
Algú podria reduir aquesta irresponsabilitat còmplice a tòpics de l’estil “Fet cultural Mediterrani”, però dir-ho així resulta en greu error perquè aquest concepte és tan borrós com els criteris d’inversió en infraestructures que hi ha hagut en els darrers anys a Espanya. I quan el problema és definit de forma ambigua, les solucions són difuses i, per tant, com a mínim, ineficients.
En qualsevol cas, resulta positiu que de mica en mica en aquest procés de catarsi política, econòmica i social vagin aflorant tots aquells errors que en el seu moment l’orgull del nou ric va menystenir, i la manca d’inversió en I+D n’és un d’aquests. En aquest sentit, la crisi representa una oportunitat per ser millor coneixedors de les febleses de la nostra societat i política i, si més no, estar-ne advertits per quan tornin temps millors.