La política viu moments baixos. Si la il·lustració va donar el poder a la raó, la globalització ha entregat definitivament el poder al diner, al garrot. Que les lleis les redacti un Banc Central i no el “poder” legislatiu n’ha estat la imatge: la política ja no mana, no té poder. S’han apagat les llums a occident.

La democràcia representativa, imperfecta i elitista per definició, ja no ens il·lusiona. S’està convertint en una política de gestió, de l’anar fent, que toca de peus a terra i diu que “s’ocupa de les coses que importen a la gent”. Aquesta política amb minúscules, descafeinada, sense sang a les venes, se sent impotent davant l’arrogància i força del diner.    En termes mercadotècnics, la política ni tan sols és “light”, és “zero”. Avui la política s’ha rendit, ha llençat la tovallola i així la nostra sobirania només fa que reduïr-se.

Necessita oxigenar-se fort i volar: la política ha de tornar a ser visionària, ha de promoure el canvi social, ha d’incentivar els grans projectes i materialitzar les grans idees. No es pot permetre limitar-se a la quotidianitat, perquè la quotidianitat en seria el “knockout”. Cal que alguna cosa torni a encendre la bombeta que pel pas del temps s’ha anat apagant…

Europa ha d’agafar el protagonisme, avui dels EUA només en surt desidia, immobilisme i crits  ensordidors partidaris d’empetitir la política. Això de què hi hagi dret de veto a l’Organització de les Nacions Unides és anacrònic, a banda d’irracional, i respon a un joc d’interessos fonamentat en el poder dur, en qui té el garrot … en qui té el control de l’economia. Europa ha de propiciar una reacció davant del “cop d’estat econòmic” i retornar la sobirania als ciutadans. Les reaccions ja han ocupat places, però s’espera que ocupin també escons als Parlaments. Cal una sincronia, una simbiosi entre ciutadania i representants polítics per a portar la reacció a l’àgora legitimada. Establim una política del consens, això és, establim institucionalment el diàleg raonat entre tots els membres de la comunitat. Sense aquesta interacció, els Parlaments s’allunyen de la ciutadania i per tant, la política deixa de tenir sentit.

Quina serà la beguda isotònica que revitalitzi la nostra pobra i dissortada política? Se me n’acut una: la raó poètica. Potser el que cal és nodrir la política de raó poètica i establir-la com a mètode. Que la política sigui passional a la vegada que racional, que l’actitud acompanyi la virtut. En altres paraules, entendre l’esfera pública com una síntesi entre raó i passió, com un cos holístic. Construir un discurs capaç de convèncer i encoratjar, de provocar idees i emocions, de mobilitzar.

Potser recuperaríem l’atractiu de la política i així implicaríem tots els ciutadans en el projecte públic. La il·lustració posava l’accent en el pensament racional i n’oblidava allò sensitiu, les pulsions passionals; element cabdal que permet motivar l’acció política raonada. Cal anar un pas més enllà del que ens va duur la il·lustració: on la raó mani de la mà d’una actitud proactiva vers al progrés humà, coordinada amb tots els ciutadans.

Aprenguem del sotrac actual i posem-nos-hi, que política fa lleig i POLÍTICA fa goig.