Això ja s’acaba. Porto dos mesos aquí, m’emporto amistats i bons records, però sobretot experiències. Puc dir que m’he submergit en la ciutat i m’he adaptat al nou context, cosa que de ben segur m’ha canviat personalment. Després de descobrir la Londres de ‘Biutiful‘, aquella invisible que de cop  irromp als diaris sacsejant botigues, i descobrir la Londres turística, aquella que forma cues a tots els museus (sí, al de Sherlock Holmes també), me’n vaig amb la sensació de què no he vist res.

Amb la perspectiva que només dóna el temps, puc adonar-me d’allò que voldria importar per a casa meva, allò que si pogués copiaria. Per exemple, pels amants del consum, de Londres n’admirarien moltes coses. Passejant, vaig llegir a l’esquena de la dessuadora d’un home un “Sportswear for hippies” … Sí, que existeixi una marca de roba pels hippies supera tots els límits que el capitalisme pugui trobar.

Al mateix temps, hi ha coses de la societat londinenca que no voldria estendre. Per posar un exemple, els anglesos en general són molt amants de les llegendes urbanes i dels símbols; allò immanent els interessa poc comparat amb allò que veuen d’un altre món i “divinifiquen” qualsevol figura que creuen que pot servir com a exemple. Mitòmans sí, però se’n riuen (l’humor anglès és sense dubte el millor que han exportat; sense Monty Python tots seriem una mica més ensopits). Un altre tret és l’individualisme portat a l’extrem. (Exagerant), caminant pel carrer quasi no veus persones sinó aparadors vivents. La meva companya de pis es queixava d’això, masses formalitats, massa fredor i pressió per adequar-te no només a les normes, sinó a allò “cool”. Viure en l’aparença pot portar-nos a l’absurd: “L’art no és allò que es troba en un museu?”… Un artista, provocant, va col·locar un urinari en un museu plantejant aquesta qüestió i deixant en evidència a tots aquells que veient l’urinari es quedaven pensatius agafant del bracet a la seva parella tot dient-li: “No trobes interessant el diàleg entre la delicadesa del blanc i la vulgaritat d’allò que ha de rebre? No hi veus una metàfora de què el bé sempre acaba per esborrar el mal?” … El que suggeria Duchamp en definitiva eren preguntes com: la realitat no és allò que diu la ciència? El que passa al món no és el que apareix a les portades dels diaris? … Doncs sembla que a la banya d’Àfrica no està passant res, no? … Molt complexa la societat britànica.

Tocant de peus a terra, de Londres és interessant aprendre la gestió política, com organitzen l’espai públic. Londres es divideix en 32 “boroughs”. Els “boroughs” serien com petits municipis, ja que tenen competències en gairebé tots els serveis bàsics i el govern d’aquests s’escull per elecció directa. Els “boroughs” s’agrupen en el que s’anomena la Gran Autoritat de Londres (GLA) , de la qual formen part l’alcalde (el qual s’escull directament i en seria el poder executiu) i l’Assemblea de Londres (també electa i de 25 membres amb poders d’escrutini sobre l’activitat de l’alcalde). Ras i curt, si tens més de 18 anys, vius a Londres i estàs registrat per a votar, pots votar en tres eleccions locals diferents: pel “council” del teu “borough”, per l’alcalde i per l’Assemblea de Londres. A més, Londres està representada també a la “House of Commons” amb 72 diputats. El que es coneix com la City, funciona de manera apart i té un propi alcalde, policia pròpia i fins i tot jutjats propis.

En definitiva, una estructura molt complexa que respon a l’organització d’una metròpolis on prima la subsidiarietat i la descentralització. Una estructura que facilita a les comunitats veïnals que s’agrupin i discuteixin, de manera que les seves demandes seran escoltades pel representant polític més proper, el del “borough” on visquin. Malgrat que políticament el sistema britànic tingui molts “peròs” (la llei electoral no garanteix la pluralitat política en una societat on el plat típic ja no és el “fish & chips” sinó l’arròs al curri), el ciutadà britànic compta amb mecanismes per fer arribar la seva veu a les institucions i, el més important, per a què aquesta sigui escoltada. I una cosa que començo a admirar dels anglesos des de fa dies és que no tenen constitució escrita … la de maldecaps que s’estalvien.

En fi, una experiència rodona en tots els sentits que espero fer transpirar en la meva personalitat. La meva vida a Londres ha estat una acumulació de fets casuals, de coses que ni molt menys hagués esperat o planejat: canvis de feina constants, conèixer persones noves cada dia, poder anar a una cooperativa de cases, … No posava imatge al terme “serendipia”, ara sé que per mi té cara de Big Ben.

Ara toca ordenar records i engegar motors, perquè el curs comença, si és que va acabar en algun moment.