El naufragi d’un vaixell a l’illa de Lampedusa a Sicília, a inicis del mes d’octubre de l’any passat, que duia uns 500 emigrants clandestins a bord, ens ha fet recordar que la immigració i el (difícil) procés migratori pot passar ràpidament del somni al drama.

La idea de la “migració” està associada a l’esperança d’una millora de la situació actual gràcies a un desplaçament físic. Als països del Sud, la “migració” s’explica moltes vegades per les dures condicions que han d’afrontar els emigrants en els seus països d’origen: règims no democràtics, conflictes bèl·lics, persecucions, fam, problemes ambientals…

Però aquestes no són les úniques raons à l’origen d’un procés migratori. En els països desenvolupats, com els de la Unió Europea, la crisi econòmica explica la decisió d’iniciar un procés migratori: deixar el seu país a la recerca d’un treball i d’una situació econòmica més favorable. Els països més afectats per aquesta situació són Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia i Irlanda. Tots ells molt tocats per les conseqüències de la crisi econòmica, a més d’una crisi política, posada de manifest per les protestes als carrers.

En el cas de l’emigració espanyola, un moviment ciutadà està en procés de constituir-se a diferents països d’Europa. Els seus membres són qualificats i tenen un doble objectiu: una instal·lació satisfactòria al país de destinació i un canvi en la situació política d’Espanya. Les principals destinacions dels emigrants espanyols a Europa són França, Alemanya i el Regne Unit

[1].

Els motius econòmics es troben a l’origen de l’emigració dels espanyols. Les últimes dades d’atur[2] indiquen que aquest és d’un 26% entre la població total i d’un 54,3% entre els joves[3]. Davant d’aquesta situació, la migració s’imposa com una necessitat[4] i la Unió Europea es presenta com una destinació prioritària, pels avantatges en termes de ciutadania i de validació de diplomes, que es tradueixen en oportunitats de trobar una feina.

No obstant, la migració no implica l’oblit de la terra d’origen. El moviment ciutadà d’aquests joves expatriats desitja, des de l’exterior, un canvi a l’interior, especialment a nivell polític, davant al deteriorament de l’Estat i dels serveis públics.

Aquest moviment, nascut entre febrer i abril de 2013, s’anomena “Marea Granate”[5], prenent el color granat com a emblema en referència al color dels passaports espanyols. Aquest moviment ha nascut en un clima de mobilització ciutadana creixent, amb el moviment dels Indignats del 15M com a teló de fons i de les diferents “Mareas Ciudadanas” que l’han seguit en àmbits concrets com la sanitat, l’educació, la recerca científica, etc. 

La “Marea Granate” es defineix en el seu manifest com a “moviment transnacional format per emigrants de nacionalitatmarea-granate espanyola que lluiten des de fora contra les causes que han provocat la crisi econòmica i social que els han obligat a emigrar”. El moviment es troba, de moment, a les ciutats de Amsterdam, Berlín, Brighton, Brussel·les, Londres, Montevideo, Montpeller, Montreal, Munich, Nova York, París, Río de Janeiro i Viena. El moviment s’organitza de manera assembleària i horitzontal, tant a nivell local (a cada ciutat) com global (teixint xarxes entre les diferents ciutats).

Els membres de la “Marea Granate” tenen com a punt en comú el fet de definir-se com a grup d’ emigrants, obligats a sortir del seu país per la manca de perspectives en el mercat de treball i una feina d’acord a la seva qualificació. Desitgen, des de l’estranger, de fer canviar la política duta a terme pel govern espanyol a través de l’associació amb altres moviments de protesta nacionals.

La “Marea Granate” té un doble desig: fer-se visibles des de l’estranger per tal de contribuir a la millora de la situació actual del seu país, però també poder tornar a Espanya i poder decidir, lliurement, sense trobar-s’hi obligats per la falta de treball o altres circumstàncies, d’iniciar un procés migratori per buscar noves oportunitats a l’estranger.

—————————————————————————————————————————————————-

[1] El nombre real d’emigrants espanyols no es pot conèixer, ja que aquestes dades són recollides pels consulats a través de la inscripció com a resident al CERA (Censo Electoral de Residentes Ausentes). Una bona part dels emigrants espanyols no s’hi inscriuen.

[4] D’acord a la Convenció de les Nacions Unides pels Drets de l’Home, el “migrant de treball” (migrant worker) pren la seva decisió lliurement, per raons de “conveniència personal” i sense la intervenció de factors externs que li obliguin (art. 1.1 a)

[5] Adreces d’internet d’interès: Nueva Ola (FACEEF) (Nouvelle Vague, Fédération des Associations et Centres d’Emigrés en France) : http://nuevaola.faceef.fr/ ; Marea Granate : http://mareagranate.org ; Manifeste Maré Grenat : http://mareagranate.org/?page_id=244

Autora: Marta Guitart Sanchis, llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Pompeu Fabra i estudiant del Màster 2 en Sociologia, amb especialitat en Migracions i Relacions Interètniques a la Universitat Paris VII Diderot.