Aquest matí he presentat, amb Eduard Güell, un debat electoral (que s’ha pogut seguir via ‘streaming’ a la web d’EL PERIÓDICO) i organitzat per Deba-t.org a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Un debat que han protagonitzat Jordi Turull (CiU), Rocío Martínez-Sampere (PSC), Santi Rodríguez (PPC), Dolor Camats (ICV), Oriol Amorós (ERC), Alfons López Tena (SI) i Jordi Cañas(C’s). D’ells, i dels seus partits, en depèn l’horitzó que es dibuixarà al nostre país a partir del 25-N (vegeu #debat25N a Twitter).
Crec que no és habitual que qui modera un debat electoral expliqui després les seves impressions. Però, si hem de ser francs, tampoc és que al nostre país siguin gaire habituals els grans debats: potser sí durant el període electoral, ja que no queda cap més remei, però no seria dolent començar a acostumar-nos –i alguns, modestament, ho hauríem d’impulsar amb més intensitat– a una dinàmica en què els debats oberts entre polítics siguin una constant durant tota la legislatura i que els nostres representants se sotmetin a les preguntes dels votants de manera permanent.
He volgut acabar el debat d’aquest matí, encara estant ara mateix a un pas del vot en blanc, desitjant sort a tots els candidats perquè la nostra sort depèn de la seva. Ara més que mai depèn de la política i les institucions públiques la capacitat de transformar la realitat. Per més allunyada que la política institucional estigui a vegades, i hi ha dies en què està a un pas de deixar-nos absolutament orfes, és l’única manera que tenim de fer front a aquells que manen sense ser elegits.
Encara recordo, i és gairebé propi d’un malson per a qualsevol demòcrata, aquell candidat que no fa gaires setmanes em deia allò de “en el fons, en aquestes eleccions, el nostre marge de maniobra és més aviat poc”. I, llavors, ¿per a què s’hi presenten?, es podria preguntar un. No obstant, després d’escoltar una vegada més determinats possibles representants públics, la il·lusió ha arribat ni que sigui per un instant.
El model social, i crec que el model d’Estat ha de tenir la vista fixada a com aconseguir que l’Estat del benestar no desaparegui, ha planat sobre l’imaginari de la majoria de candidats en el debat d’avui. Segurament, de tots i cadascun dels portaveus presents em podria arribar alguna cosa positiva (per més que en algun cas fos a base d’esforçar-m’hi). No obstant, per seguir la dinàmica que estudiants –mitjançant les preguntes– i els que hem moderat el debat hem intentat tenir, vull seguir punxant.
És curiós (o escandalós) com davant de preguntes incòmodes –gairebé totes les que hem formulat durant les dues hores del debat– les reaccions d’algú que aspira a representar un altre hagin estat més aviat dolentes. No obstant, un es vol quedar amb la imatge final d’un diputat parlant amb un grup de 20 estudiants durant més de mitja hora una vegada s’ha acabat el debat. “La veritat és que guanya molt en persona“, deia. Potser és hora, d’una vegada, de veure i que es deixin veure com a persones. En tot cas, gràcies a tots per venir a explicar-se… I, sobretot, a escoltar.
[el proper dilluns la Universitat Pompeu Fabra ens facilitarà el vídeo de l’acte i el penjarem a la nostra web. No obstant, aquí podeu llegir algunes cròniques del debat electoral: EL PAÍS , EL PERIÓDICO , EUROPA PRESS (per Eldiario.es, La Razón, EL MUNDO…), NACIÓ DIGITAL]