La recent història d’Europa pot ser interpretada de moltes maneres: la melodia de fons certament destil·la idealisme i, sovint, evoca a grans personatges històrics, de voluntat generosa, desitjosos de construir una Europa unida. D’altra banda, si es para atenció a la lletra de la cançó, aquesta resulta lleugerament més realista: no exclusivament, però sí en gran mesura, la integració d’un seguit de països europeus no és un fi per se sinó que és fruit de la necessitat. D’aquesta manera, les successives cessions de sobirania cap a un ens supranacional europeu no han sigut sinó respostes col·lectives a reptes col·lectius: el repte de reconstruir l’Europa de postguerra tot evitant una Alemanya massa forta va conduir a la creació de la CECA. Les recessions de la dècada dels 70’ foren respostes amb la cooperació monetària (SME), l’Acta Única Europea i l’ampliació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). A la caiguda del Bloc Soviètic es va respondre amb un seguit de noves ampliacions per a integrar els nous Estats…etç.
Quan a finals de Juny el Ministre d’Exteriors Alemany declara que “Hauríem d’aprofitar aquesta crisi per a fer una passa històrica cap a més integració” no és sinó totalment coherent amb la dinàmica d’integració europea viscuda fins ara. Com en aquelles altres ocasions, avui en dia ens tornem a veure en una cruïlla en la que caldrà respondre col·lectivament per fer front als nostres reptes. De tots aquests reptes, i admetent-ne la complexitat de cadascun, en destacaria dos: l’Econòmic i la Pervivència del Model de Societat Europea.
El Repte Econòmic:
Pel que fa el primer dels reptes, té sobretot a veure amb les deficiències que presenta el disseny institucional de la Unió Econòmica i Monetària Europea (UEM): o hi ha un defecte de naixement o ens hem quedat a mig camí… o ambdues coses a la vegada. La premsa econòmica i financera anglosaxona fa temps que carrega -amb un excés de zel força particular, tot sigui dit- en contra de la UEM tal i com està plantejada. Entre els principals vells arguments, el fet que la zona euro no sigui una Àrea Monetària Òptima. Amb tots els defectes que se’n deriven del disseny de la Eurozona, així com amb diferències creixents entre els Estats, incompliment de criteris dels tractats, negligències institucionals d’alguns Bancs Centrals, etç… el que cal és una Unió fiscal i Financera Europea que posi una mica d’ordre i control, corregint el pecat original: Unió Monetària sense Unió Fiscal. De moment s’ha optat per apedaçar els forats que van sorgint – cada vegada més grossos tanmateix…-. Així, com a màxim, aconseguirem que el vaixell europeu s’enfonsi una mica més tard. Per aspirar a seguir a flote però, caldrà fer profundes reformes a la nau. Cal, doncs, una decisió ferma i complerta. Cal que des d’Europa, de forma centralitzada però sensible a les diferències, es proporcionin respostes coherents pel conjunt de la Unió i, sobretot, que aquestes vinculin definitivament als Estats.[2] Sí, parlo de cedir més sobirania a Europa per a sortir de l’esvoranc. Paradoxalment, el principal fre a aquests avenços són els mateixos Estats Membres: Per part dels PIIGS, la fórmula “(encara) menys sobirania i més austeritat” resulta de ben segur poc atractiva. Per part del nord – paradigma Alemanya- ja n’estan farts de compartir els recursos amb la perifèria malversadora com per a haver de compartir-hi encara més sobirania (i recursos). Tanmateix, ni nord ni sud poden obviar la interdependència mútua que els vincula més enllà de l’Euro: Els PIIGS han rebut i reben transferències del nord, qui d’altra banda deu la seva fortalesa al mercat que suposen molts dels seus socis Europeus. En aquest sentit, la interdependència constitueix la millor garantia per a la solidaritat intereuropea i per a que prosperi una fórmula plausible de consens: “compromís del Sud + transigència del Nord”. Els PIIGS han de seguir en la tasca de consolidació fiscal i assumir l’austeritat com a valor i no pas com una pena, per impopular que sigui políticament i per injust que sembli als qui han viscut d’una il·lusió d’abundància i facilitats. D’altra banda, el nord ha de deixar de banda aproximacions tant rígides a la realitat dels PIIGS: L’austeritat exigida resulta del tot impossible en els terminis en la que es pretén i, sense mesures de creixement, condueix a efectes fiscals contraproduents. A més, posicions tant obtuses semblen oblidar que les mesures recauen sobre les espatlles d’una població incapaç d’assumir tants esforços en tant poc temps; el factor social hauria d’estar molt més present en les mesures que es demanin i és que no es canviarà la dinàmica d’una societat sencera ni d’un dia per l’altre ni sense la complicitat dels seus ciutadans. El Repte Polític: mantenir el Model de Societat Europea Però l’econòmic, amb tota la seva complexitat i tractat superficialment abans, és només un dels reptes que se li planteja a Europa. Un segon aspecte que crec que cal preveure és el devenir del Model de Societat que hem conegut a Europa en les darreres dècades. Parlo ni més ni menys que de les Democràcies Liberals i dels sistemes de Benestar vinculats. Comentava en l’article “Réindustrialisation… ou pas”: “En un context global, marcat per la creixent puixança dels països emergents, l’ombra d’un nou ordre mundial resulta altament hostil. L’esboç d’una canviada geografia del poder a escala internacional obliga a plantejar-se molt seriosament si amb el nou equilibri es podrà mantenir un nivell de benestar com el conegut fins ara a bona part d’Occident.”[3] En efecte, a mesura que Europa perd competitivitat i s’afebleix el seu poder al món, serà cada vegada més insostenible el manteniment de tot allò del que hem gaudit mentre podíem pagar-ho. En altres paraules: o ens reinventem i recuperem la fortalesa d’abans, o ens arrisquem a assistir a un deteriorament progressiu del nostre Model de Societat. La solució a aquest repte gegantí passa, al meu entendre, per a completar la integració econòmica, fiscal i financera amb una autèntica integració Política. Sí, parlo dels Estats Units d’Europa. L’aprofundiment en la construcció Política d’Europa pot semblar capritxosa i hom pot creure que el desafiament al que avui en dia fem front és simplement econòmic. Però segurament cal veure una mica més enllà i copsar les noves dinàmiques de poder mundial: Fem com que no, però materialment és evident que el poder s’està redistribuint més ràpidament del que creiem –i del que voldríem- a Occident. Assistim avui en dia a la progressiva puixança de noves potències mundials, disposades a fer valer la seva pròpia alternativa i, tot i així, moltes de les institucions i el mateix frame en el que actuem s’han quedat ancorats en un context de post Segona Guerra Mundial i post Guerra Freda. Algú havia dit que ja no hi hauria alternatives al model occidental? Quan al caure el Bloc Comunista Francis Fukuyama proclama que s’ha arribat al fi de la història – al considerar que l’alternativa occidental havia vençut per sempre- va cristal·litzar un exercici tant ambiciós com ingenu.[4] La Xina, per exemple, tot i les grans qüestions que té pendents, no tardarà en superar els EEUU en PIB, a la vegada que està incrementant vertiginosament el seu potencial militar i que estén la seva influencia no només a Àsia sinó també per Orient Mitjà i Àfrica. No crec incórrer en paranoia al considerar que en certa manera s’està gestant una alternativa, com tampoc crec equivocar-me al dir que no serà la única. Així doncs, si haguéssim de situar en un continu l’escenari actual, aquest és molt més pròxim al que plantejava Samuel P. Huntington amb el “Xoc de Civilitzacions” que no pas al desenllaç feliç i definitiu de la historia.[5] I davant d’això, algú creu que una Europa dividida o feblement unida serà capaç de defensar el model de Benestar que ha conegut en les darreres dècades? Personalment, no és el model Xinès el que voldria per Europa, i hem se ser conscients que en la mesura que deixem de ser competitius no podrem mantenir el nostre. És que no resulten irrellevants les petites qüestions de cada Estat quan el que pot estar en joc és quelcom molt més fonamental? És per això, en la mesura que no només és incerta l’economia sinó també la pervivència futura del Model Político-social Europeu, que té sentit no només parlar d’Unió Econòmica, Financera i Fiscal sinó també Política. No dic que sigui un procés fàcil –que els preguntin als EEUU el que els ha costat la Unió Política!- senzillament que resulta imprescindible dotar-se de les eines necessàries per a fer front als reptes del futur més proper. Si volem conservar, haurem de canviar. [1] Vid. interessant article sobre Àrees Monetàries Òptimes a The Economist, 9 d’Abril 1998, disponible online a http://www.economist.com/node/159459 . [2] Comenta W. Münchau en un article recent a Financial Times: “A centralised banking resolution and supervision system is probably only the bare minimum of an economic infastructure that monetary union needs”. 23 d’Abril 2012, disponible online a http://www.ft.com/intl/cms/s/0/75b0e85a-8ae7-11e1-912d-00144feab49a.html#axzz1zfZw5jrV . [3] L’article sencer es pot consultar a https://www.deba-t.org/2012/02/20/re-industrialisation%E2%80%A6-ou-pas/ . [4]No deixa de ser controvertit que Fukuyama parli de “el final de la historia”, ja que també des d’una òptica Hegeliana el fi de la historia és l’estadi en el qual es deixa de produir discrepància entre opcions. [5] A diferencia de Huntington però, no crec que la font de la conformació de grans blocs en competència sigui la identitat religiosa. Almenys pel que fa Europa.