Cap als Estats Units d’Europa: el Perquè

[1] En absència d’aquesta, una política monetària única  resulta inapropiada per a la gestió de xocs asimètrics en l’economia; és allò de “la mateixa medicina no pot curar a malalts diferents”… i la veritat és que les Economies Europees a penes van convergir nominalment al entrar a l’Euro, i ni de bon tros ho fan realment en l’actualitat, per la qual cosa s’evidencia allò de que el one size fits all no funciona, tampoc en el cas europeu.

Amb tots els defectes que se’n deriven del disseny de la Eurozona, així com amb diferències creixents entre els Estats, incompliment de criteris dels tractats, negligències institucionals d’alguns Bancs Centrals, etç… el que cal és una Unió fiscal i Financera Europea que posi una mica d’ordre i control, corregint el pecat original: Unió Monetària sense Unió Fiscal.

De moment s’ha optat per apedaçar els forats que van sorgint – cada vegada més grossos tanmateix…-. Així, com a màxim, aconseguirem que el vaixell europeu s’enfonsi una mica més tard. Per aspirar a seguir a flote però, caldrà fer profundes reformes a la nau. Cal, doncs, una decisió ferma i complerta. Cal que des d’Europa, de forma centralitzada però sensible a les diferències, es proporcionin respostes coherents pel conjunt de la Unió i, sobretot, que aquestes vinculin definitivament als Estats.[2] Sí, parlo de cedir més sobirania a Europa per a sortir de l’esvoranc.

Paradoxalment, el principal fre a aquests avenços són els mateixos Estats Membres: Per part dels PIIGS, la fórmula “(encara) menys sobirania i més austeritat” resulta de ben segur poc atractiva. Per part del nord – paradigma Alemanya- ja n’estan farts de compartir els recursos amb la perifèria malversadora com per a haver de compartir-hi encara més sobirania (i recursos).

Tanmateix, ni nord ni sud poden obviar la interdependència mútua que els vincula més enllà de l’Euro: Els PIIGS han rebut i reben transferències del nord, qui d’altra banda deu la seva fortalesa al mercat que suposen molts dels seus socis Europeus. En aquest sentit, la interdependència constitueix la millor garantia per a la solidaritat intereuropea i per a que prosperi una fórmula plausible de consens: “compromís del Sud + transigència del Nord”.

Els PIIGS han de seguir en la tasca de consolidació fiscal i assumir l’austeritat com a valor i no pas com una pena, per impopular que sigui políticament i per injust que sembli als qui han viscut d’una il·lusió d’abundància i facilitats.

D’altra banda, el nord ha de deixar de banda aproximacions tant rígides a la realitat dels PIIGS: L’austeritat exigida resulta del tot impossible en els terminis en la que es pretén i, sense mesures de creixement, condueix a efectes fiscals contraproduents. A més, posicions tant obtuses semblen oblidar que les mesures recauen sobre les espatlles d’una població incapaç d’assumir tants esforços en tant poc temps; el factor social hauria d’estar molt més present en les mesures que es demanin i és que no es canviarà la dinàmica d’una societat sencera ni d’un dia per l’altre ni sense la complicitat dels seus ciutadans.

 

El Repte Polític: mantenir el Model de Societat Europea

Però l’econòmic, amb tota la seva complexitat i tractat superficialment abans, és només un dels reptes que se li planteja a Europa. Un segon aspecte que crec que cal preveure és el devenir del Model de Societat que hem conegut a Europa en les darreres dècades. Parlo ni més ni menys que de les Democràcies Liberals i dels sistemes de Benestar vinculats. Comentava en l’article “Réindustrialisation… ou pas”:

“En un context global, marcat per la creixent puixança dels països emergents, l’ombra d’un nou ordre mundial resulta altament hostil. L’esboç d’una canviada geografia del poder a escala internacional obliga a plantejar-se molt seriosament si amb el nou equilibri es podrà mantenir un nivell de benestar com el conegut fins ara a bona part d’Occident.”[3]

En efecte, a mesura que Europa perd competitivitat i s’afebleix el seu poder al món, serà cada vegada més insostenible el manteniment de tot allò del que hem gaudit mentre podíem pagar-ho. En altres paraules: o ens reinventem i recuperem la fortalesa d’abans, o ens arrisquem a assistir a un deteriorament progressiu del nostre Model de Societat.

La solució a aquest repte gegantí passa, al meu entendre, per a completar la integració econòmica, fiscal i financera amb una autèntica integració Política. Sí, parlo dels Estats Units d’Europa.

L’aprofundiment en la construcció Política d’Europa pot semblar capritxosa i hom pot creure que el desafiament al que avui en dia fem front és simplement econòmic. Però segurament cal veure una mica més enllà i copsar les noves dinàmiques de poder mundial: Fem com que no, però materialment és evident que el poder s’està redistribuint més ràpidament del que creiem –i del que voldríem- a Occident. Assistim avui en dia a la progressiva puixança de noves potències mundials, disposades a fer valer la seva pròpia alternativa i, tot i així, moltes de les institucions i el mateix frame en el que actuem s’han quedat ancorats en un context de post Segona Guerra Mundial i post Guerra Freda.

Algú havia dit que ja no hi hauria alternatives al model occidental? Quan al caure el Bloc Comunista Francis Fukuyama proclama que s’ha arribat al fi de la història – al considerar que l’alternativa occidental havia vençut per sempre- va cristal·litzar un exercici tant ambiciós com ingenu.[4]

La Xina, per exemple, tot i les grans qüestions que té pendents, no tardarà en superar els EEUU en PIB, a la vegada que està incrementant vertiginosament el seu potencial militar i que estén la seva influencia no només a Àsia sinó també per Orient Mitjà i Àfrica. No crec incórrer en paranoia al considerar que en certa manera s’està gestant una alternativa, com tampoc crec equivocar-me al dir que no serà la única.

Així doncs, si haguéssim de situar en un continu l’escenari actual, aquest és molt més pròxim al que plantejava Samuel P. Huntington amb el “Xoc de Civilitzacions” que no pas al desenllaç feliç i definitiu de la historia.[5] I davant d’això, algú creu que una Europa dividida o feblement unida serà capaç de defensar el model de Benestar que ha conegut en les darreres dècades? Personalment, no és el model Xinès el que voldria per Europa, i hem se ser conscients que en la mesura que deixem de ser competitius no podrem mantenir el nostre. És que no resulten irrellevants les petites qüestions de cada Estat quan el que pot estar en joc és quelcom molt més fonamental?

És per això, en la mesura que no només és incerta l’economia sinó també la pervivència futura del Model Político-social Europeu, que té sentit no només parlar d’Unió Econòmica, Financera i Fiscal sinó també Política. No dic que sigui un procés fàcil –que els preguntin als EEUU el que els ha costat la Unió Política!- senzillament que resulta imprescindible dotar-se de les eines necessàries per a fer front als reptes del futur més proper. Si volem conservar, haurem de canviar.