Acabo de veure el documental que TV3 va emetre fa uns mesos sobre les execucions hipotecàries a Catalunya (Escanyats per la Hipoteca, 30 minuts) . En aquest, hi apareix el testimoni de diversos casos reals que s’han vist afectats per la impossibilitat de fer front a una hipoteca que, com bé diu el títol, no els deixa respirar. Aquesta realitat m’indigna i és per això que en vull parlar i que se’n parli, per veure que és el que hem de fer, per trobar-hi solucions però també, responsabilitats. Anem, primer, a fer una mica de memòria del que va passar.
Abans que la crisi financera esclatés, els bancs i les caixes utilitzaven totes les eines al seu abast per a concedir crèdits per un valor més gran del 80% d’aquell del bé immoble, que era el que establia la legislació com a xifra màxima. D’aquesta forma, volien aconseguir uns tipus d’interés/ingressos majors. A aquests crèdits se’ls hi augmentava la quantitat concedida (que podia arribar a superar el 100% del bé hipotecat) per a les altres possibles despeses que poguessin sorgir, a part de les pròpies de la construcció del bé immoble. Una altra cosa que succeïa sovint era que les entitats financeres tenien en compte el salari real més el salari en forma de diner negre que molts treballadors rebien en aquelles époques de bonança económica (això era especialment marcat en el sector de la construcció) per a concedir un crèdit encara més gran. I tot això adobat amb un “clar que sí, tu pots”.
I ara que ens trobem?… 300.000 execucions hipotecàries a Espanya des del començament de la crisi. Més concretament, en aquest primer trimestre del 2011 hi ha hagut 15.491 famílies desnonades mentre que al principi eren de l’ordre de 5.000 per trimestre. Com s’hi arriba a això?… Doncs el procediment és el següent: després que aquestes famílies no hagin pogut fer front a la hipoteca, el bé immoble es subhastat i, com succeeix en el 90% d’aquests casos, no s’hi presenta cap postor. D’aquesta forma, el banc pot adquirir la casa per tan sols un 60% del valor al que fa uns anys l’havia tasat (abans del juliol d’aquest any era d’un encara menor 50%).
Després de pensar-hi molt, crec que això ha estat una enganyifa cap als ciutadans. Cap a tots aquells que es veuen afectats per la hipoteca però també cap als que han pagat uns impostos que van a ajudar aquestes empreses que ho han fet tan malament. Fins fa poc em demanava a mi mateix amb insistència que feia que les entitats financeres rebessin milions de milions en forma d’ajuts si havien tingut una actitud tan negligent. Doncs la resposta és que, com deia un antic professor de finances, el sistema financer és el cor que fa bategar l’economia. Hi estic d’acord, en línes generals. I és per això, perquè considero que són tan importants que, davant les circumstàncies succeïdes, crec que s’hauria de regular la seva activitat més i millor del que s’ha fet fins ara.
Això és el que no van fer cap dels governs estatals ni autonòmics durant l’època en que tot anava bé i, bancs i caixes, van aprofitar per a treure’n el màxim benefici sense tenir en compte les conseqüències de les seves accions en el llarg termini, sense pensar en la seva gran responsabilitat envers la societat. Com deia un altre professor, un mecànic pot entabanar-te una o dues vegades amb la “trócola” del motor del cotxe però a la tercera te n’aniràs a un altre taller i la broma t’haurà costat una part de la setmanada. En canvi, si t’entabanen amb una hipoteca ja pots fer el que vulguis que viuràs escanyat per sempre més. Aquesta situació està enverinant el benestar social i fa que moltes famílies estiguin visquent en situacions molt dures ja que, a part de perdre la vivenda, encara els hi queda un deute pendent amb el banc, cosa que fa que no puguin tenir res al seu nom per por a que els hi sigui embargat.
En acabar el documental, sento una profunda sensació de ràbia en pensar que qui ha creat aquesta situació no vol assumir les responsabilitats i qui se n’havia d’encarregar de protegir-nos no ho va fer per por a portar-li la contrària al creixement descontrolat. No ens podem deixar enganyar més. Hem de ser, ara més que mai, crítics amb aquells que han de marcar les directrius de la nostra societat per a que en situacions properes no ens executin quan haguem fet el que ens deien que s’havia de fer.