En aquest país tenim per costum marcar les fites de la nostra història anunciant el final d’una etapa i l’inici d’una de nova, encara que els llindars d’aquestes siguin sovint borrosos: en el seu dia fou l’etapa de la transició a la democràcia; força anys després parlàvem del procés estatutari (el que culminà amb l’Estatut del 2006, entès no solament com a procés legal sinó també com un capítol de la nostra història recent), i no fa pas gaire sembla que ens trobem en l’eclosió del que s’ha anomenat transició nacional, encara que de ben segur, per a més d’un, aquesta etapa ja fa temps que s’encetà.
En qualsevol cas, la denominació del present període apunta a un canvi de gran envergadura: significa el traspàs d’una realitat política i nacional a una de nova, substancialment i sensiblement diferent de la vigent; es tracta d’un punt i a part.
És de vital importància entendre la complexitat i profunditat d’aquest procés. A ningú no se li escapa que la transició nacional requerirà un suport majoritari dels catalans; vet aquí la rellevància que la present etapa sigui percebuda en l’imaginari col·lectiu com un procés que es prolonga en el temps i no pas com un fet puntual que tindrà lloc un dia molt concret. I és que els fets puntuals generen adeptes puntuals, mentre que els processos que s’allarguen en el temps poden implicar complicitats que perviuen mes enllà de l’anècdota, i, de ben segur, serà imprescindible comptar amb aquest suport sòlid i sostingut.
M’explico: sens dubte, hi haurà un dia decisiu, però els dies i mesos anteriors seran tan decisius com els dies i mesos posteriors, fins i tot molt més; per tant, el que s’ha de treballar amb rigor és la construcció, però sobretot la consolidació, d’una majoria de catalans que es mantingui estable al llarg del procés.
Breu, la transició nacional no culminarà el dia de la declaració formal d’independència, sinó el dia en què la independència de Catalunya estigui consolidada, i aquest dia no es correspondrà amb una data concreta, sinó amb un lapse de temps. Per això la societat catalana haurà de mostrar una gran unitat, perseverança, tenacitat i obstinació al llarg d’aquesta transició; especialment, una gran i sòlida unitat.
I és que un altre dels vells costums d’aquest país consisteix en la fragmentació facciosa crònica davant els grans issues d’estat –en aquest cas mai tan ben dit–. L’independentisme està en auge, però a la «fireta catalana» cadascú hi vol tenir la seva paradeta… I atenció!: amb escopetes de fira, rarament s’encerta.
/article de Pau Dalmau, membre del deba-t.lab (laboratori de Deba-t) per la Fundació Catdem/