La resposta no podria ser més rotunda; En un context global, marcat per la creixent puixança dels països emergents, l’ombra d’un nou ordre mundial resulta altament hostil. L’esboç d’una canviada geografia del poder a escala internacional obliga a plantejar-se molt seriosament si amb el nou equilibri es podrà mantenir un nivell de benestar com el conegut fins ara a bona part d’Occident… i malauradament la resposta no és gaire optimista.

La que en altres temps fou la gloriosa Indústria francesa, es troba actualment i des de mitjans dels 90’ en una davallada sense aturador. La pèrdua de competitivitat ha provocat un important descens de la quota de mercat internacional, tant a nivell mundial com a nivell europeu. La sangria de llocs de treball pren dimensions tràgiques, més si tenim en compte que molts dels treballadors expulsats del sector industrial s’han de conformar amb sous precaris al sector serveis… si és que tenen la sort de reinserir-se laboralment.
A més, per un país que aspira a liderar la UE, la comparació amb la veïna Alemanya resulta tant inevitable com odiosa: Alemanya puja, França baixa. Mentre a França hi ha un 10% menys d’empreses exportadores que el 2005, Alemanya n’ha guanyat un 10%. França no deixa de veure com s’eixampla el seu dèficit comercial, que el 2011 frega ja els 70.000M€, mentre Alemanya té superàvits de 150.000M€. Alemanya fonamenta el 30% del PIB en la Indústria, França ha passat del 24% al 14% en els darrers 30 anys.

Si avui en dia França es troba on es troba és pel fet que, igual que molts dels seus veïns -però a diferència d’Alemanya-, ha seguit cegament el Paradigma de la Societat Postindustrial, sintetitzable amb l’eslògan “Els cervells a Europa, les cames a Xina”. És el que té seguir el mainstream i equivocar-se; que encara que el fracàs sigui compartit, has fracassat.

Però el drama no acaba aquí; el creixent dèficit comercial francès ha acabat abocant el país a un endeutament astronòmic superior al 85% del PIB, deute que pesa com una llosa en la capacitat de despesa pública i que, per tant, erosiona paulatinament una estructura d’Estat del Benestar erigida en temps de bonança però que esdevindrà cada vegada més insostenible si es segueix la tendència actual. Heus ací la clau: “Reinventar-se o morir”. O en aquest cas, “Reindustrialitzar-se o patir l’agonia de la decadència”.

A l’altra banda dels Pirineus sembla que aquest necessari debat no s’hagi instal·lat amb tant de vigor, almenys fins ara. Tot just la setmana passada el Conseller d’Empresa i Ocupació, F. Xavier Mena, anunciava una inversió de 205M€ destinats a enfortir i fer més competitiu el sector industrial català.[1] Sens dubte una bona notícia, tot i que cal lamentar la encara baixa inversió en I+D i els ajustos en Educació, corrent així el risc de caure en el que es coneix com la  “trampa de la pobresa”.

Incluso aventuran a soltar frases lapidarias del estilo “la gente se drogaría por la calle” – como si ello no ocurriera ya – o “todo el mundo sería un yonki”, ignorando que estudios de la ONU sostienen que solo uno de cada diez consumidores responde a la imagen estereotipada del consumidor que películas como Trainspotting nos han querido vender. Las drogas no matan, lo hace el abuso. Basta conocer que en España la tasa de mortandad atribuible al alcohol es de 46,2 por cada 100.000 habitantes, mientras que las drogas se anotan 8,9 por cada 100.000 habitantes.

Los romanos, que llegaron a todo antes que nosotros, eran ya conscientes de este tipo de datos. Por ello no debe resultar sorprendente que solo se permitía beber a hombres mayores de treinta años, y que la cuestión del alcoholismo fuera una de las grandes preocupaciones de las autoridades. En contraposición, no hay constancia de que el consumo de drogas – no, las drogas no se inventaron en los sesentas – alterara el orden público. Y eso que los romanos eran muy dados al consumo de Opio, la droga de la época. Basta saber que hacia el año 312 existían en la ciudad eterna 793 establecimientos que vendían opiáceos, suponiendo el 15% de la recaudación del fisco – ¿Cuántos ajustes nos ahorraríamos, eh? -.  Como curiosidad,  en latín no existe expresión equivalente a drogadicto o “opinómano”, si bien hay al menos una docena de palabras para designar al alcohólico.

Pese a ello, no estoy al tanto de ninguna campaña para prohibir la cerveza en el bar, quizás porque ya se intentó y fue un completo desastre: “En realidad, no he sido otra cosa que un hombre de negocios. Durante la Ley Seca nos dedicábamos a satisfacer una demanda, eso es todo: defendíamos el libre comercio en medio de la amenaza bolchevique” (Al Capone).

Ahí está el quid de la cuestión: la demanda. Y cuando hay demanda, hay oferta. Querer moldear la realidad a base de leyes para crear un paraíso que solo habita en la moralina de ciertas personas, puede acabar convirtiendo la realidad en un infierno. Hemos externalizado la cuestión de las drogas, las hemos querido arrinconar allá donde no puedan mancillar la imagen de nuestra perfecta sociedad: barrios marginales y países en desarrollo. El miedo de algunos a la soberanía personal y el disfrute basado en el autocontrol, es el responsable de las más de 40.000 muertes en México desde 2006 o que países como Guatemala se hayan convertido en Narco-Estados, condenando a su población a la miseria absoluta.

Esta semana nos hemos encontrado con una sorprendente noticia. Tras diez años de descriminalización del consumo de drogas, Portugal ha reducido a la mitad el número de adictos considerados problemáticos, y su índice de consumo se encuentra entre los más bajos del continente. Espero que la evidencia empírica ablande el frontón en que se han convertido los que se oponen a que las drogas – y las personas – sean libres. Deben empezar a comprender que la actual situación en torno a las drogas  es consecuencia de la política prohibicionista.

En 1925, el medico Americano Schless publicó: “La Ley Harrison [primera ley prohibicionista] creó al traficante de drogas, y el traficante crea adictos”

Internet ha canviat per sempre la nostra manera de comunicar-nos així com la nostra forma de compartir informació. Al llarg dels últims anys, com si d’una impremta renaixentista es tractés, Megaupload ha multiplicat el nombre d’espectadors per centenars de pel·lícules i sèries, ha permès la difusió de milers de llibres i ha contribuït a que molts ciutadans sentissin cançons a les que mai s’hi haurien acostat si haguessin hagut de pagar per elles.
Megaupload ha projectat una imatge idíl·lica d’un món en el que la cultura podia arribar a tots sense fer distincions entre qui es podia permetre pagar una entrada de cine i qui no podia. No ens importava que el fundador d’aquest servei visqués envoltat d’opulència. No havia fet més per nosaltres que molts altres milionaris?
Ara bé, en el fons tots sabíem que estàvem generant un model insostenible. Per més difusió que tingués, quan de temps podria sobreviure la producció de cultura si ningú pagava per ella? El mateix avenç tecnològic que ens havia proporcionat tants avantatges ens plantejava ara una contradicció: Si la cultura es transmet a cost zero, a la llarga hi haurà zero cultura per transmetre.

És just aquí on havien d’actuar els poders públics, donada la seva responsabilitat en el món de la cultura (responsabilitat que no passa per convertir-se en creador de cultura sinó en duur a terme una política de difusió i de protecció dels artistes). Com solucionar, doncs, el conflicte entre facilitar la difusió i mantenir la protecció?

De moment, la solució a aquest nou problema del segle XXI ha estat un cop estil segle XX: L’ FBI, en defensa dels drets de propietat intel·lectual tanca Megaupload i el seu fundador, Kim Schmitz és detingut. Així se’ns convida a tots a tornar a omplir les sales de cinema i a tornar a gastar entre quinze i vint euros per una pel·lícula. No és aquest model igual d’insostenible que el de difusió sense protecció? Hauria estat possible eliminar l’impremta i tornar a l’època dels copistes i amanuenses?

A l’intentar restringir certs canals de difusió no s’està buscant la protecció de l’artista. A qui es vol protegir? Durant el segle XX, els intermediaris entre l’artista i el consumidor han sigut imprescindibles i han viscut de la força que els hi proporcionava la seva posició. Però aquest model està canviant, i tal com la jerarquia catòlica al segle XVI, hi ha una nova jerarquia que també té por de perdre la seva posició.
No és sospitós que Megabox, un dels últims projectes de Kim Schmitz, fos una plataforma que en el futur permetria la compraventa de música i cinema sense la intervenció d’intermediaris? Aquest projecte beneficiaria els artistes, que percebrien el 90% dels ingressos i també els usuaris, que podrien accedir a la cultura a un preu competitiu. És, doncs, la cultura la interessada en mantenir l’actual statu quo?

En tot cas, si la indústria no ha sabut anticipar-se a aquest canvi de paradigma, encara menys ho han sabut fer els Estats.
El deure dels poders públics en matèria de cultura és vetllar per la seva difusió i sostenibilitat, no mantenir un model de negoci que ha quedat obsolet. Així doncs, les polítiques socials envers la cultura no s’haurien d’encaminar a la persecució d’una conducta que de manera tàcita o expressa aprova una majoria de ciutadans. Sinó a la creació d’un marc jurídic que permeti a l’artista protegir els seus interessos, entre els quals hi és el d’aprofitar els avenços tecnològics per distribuir la seva obra. Qui sortiria perjudicat si un model com el de Megabox arribés a existir de manera eficient, real i legal?
Cap present és etern ni cap statu quo definitiu.

David Cameron, primer ministre del Regne Unit, permet a Escòcia celebrar un referèndum per decidir sobre el seu futur. Vol vostè que Escòcia sigui independent? Quina pregunta i quantes respostes possibles. Tots els matisos s’han d’encabir en una decisió final: sí o no. Una decisió que, de cap de les maneres, pot fer-se a la babalà, doncs  requereix una anàlisi prèvia de la situació. Entraria Escòcia a la UE? Com evitar una esquerda social en un moment econòmicament sensible? Res és fàcil, massa complicat.

Però que sigui complicat no implica que no sigui benvingut. En els últims temps, ens estem acostumant a que decideixin per nosaltres sense donar el nostre consentiment. I aquest referèndum hauria de ser mínim comú denominador de totes les democràcies liberals. La pregunta no és, doncs: per què fa això Cameron? , la pregunta és: Per què això no es reconeix aquest dret a la resta d’Estats? Escòcia és, ara mateix, una realitat diferent, on es respecta el principi democràtic i el de lliure determinació dels pobles; on la política més estratègia es sotmet, en part, a la voluntat ciutadana. Els ciutadans són lliures, escullen el seu destí. Tenen aquesta sort.

Estem vivint temps convulsos, on cada cop l’opinió ciutadana compta menys. Un exemple és la protesta 15-M. La protesta? Perfecta. Els resultats? Cap ni un. Una societat fiscalitzada pels mercats i pels números, on cada vegada el vertader sentit de la democràcia es desdibuixa d’una forma flagrant i denigrant. Ara més que mai, doncs, aquesta notícia és ben rebuda, no n’hi ha prou amb votar cada quatre anys. La democràcia és molt més del que tenim, la democràcia, ben entesa, és la delegació de l’opinió majoritària cap als òrgans que prenen les decisions del nostre dia a dia. I, últimament, els ciutadans diuen “x” i els polítics fan “y”. I, també, la democràcia, és fer referèndums.

Cameron ha demostrat, malgrat la seva estratègia i resposta estèril a la crisi, ser un home democràtic, amb uns valors i principis sòlids. Sense pors del què diran, essent conscient de que la llibertat d’elecció i destí és eix fonamental en una societat democràtica. Ha entès, després d’algun temps, que la veu escocesa havia de ser escoltada. I havia d’entendre –i així ho ha fet- que convocar un referèndum és la millor sortida. No tot són flors i violes, però. I a continuació un exemple.

En el cas escocès més greu és, encara, el possible veto d’Espanya a Escòcia en la seva entrada a la UE, tal i com anuncia The independent en el seu article titulat Spain could wield veto over Scotland’s EU membership. És preocupant i alhora alarmant que un país democràtic s’oposi a la lliure decisió del poble. Una decisió legal i respectant totes les garanties. Cap a on ens dirigim? Qui és, Espanya, per decidir per Escòcia? Òbviament, davant d’aquest plantejament centralista, s’hi amaga la por de la escissió de Catalunya i el País Basc vers Espanya. Una por que persisteix. No obstant, algun dia aquest referèndum serà propi de Catalunya. Algun dia ens rendirem a l’evidència i pràctica democràtiques. Alguna dia el poble català serà amo i senyor del seu destí.

Està vostè d’acord en que Catalunya es converteixi en un Estat de Dret independent, democràtic i social? El somni de tot demòcrata, el malson dels opressors.

En una recent enquesta de la revista francesa Philosophie Magazine s’ha posat de relleu que pels francesos, davant la propera convocatòria per escollir president de la República, la política ha de sotmetre’s a allò que és útil; la política definitivament ha deixat d’enamorar, ha perdut la capacitat d’encisar. La revista pregunta a 975 persones representatives del conjunt heterogeni (molt heterogeni i cada cop més) de la societat. «Segons el teu criteri, com hauria de ser un bon president de la República?» Un 89% respon que «hauria de ser capaç de prendre mesures tan d’esquerres com de dretes, segons les circumstàncies». Una resposta relativista, pragmàtica, simptòmatica del punt d’inflexió en l’evolució ideològica en el que ens trobem.

El centre polític, aquell punt que serveix de referència per a posicionar-se, ha desaparegut. Es diu que la divisió esquerra-dreta va sorgir al 1789 en el si de l’Assemblea Constituent francesa, quan a l’hora de votar la possibilitat de que el rei pogués vetar lleis, els partidaris de l’absolutisme reial es van agrupar a la dreta de Clermont-Tonnerre, el president de la sessió, i els diputats que es resistien al veto reial es van situar a l’esquerra. Doncs bé, els arquetips esquerra-dreta que durant anys han servit per identificar-se políticament, semblen haver perdut tot el sentit que tenien … I precisament al mateix lloc on es van originar s’està mostrant la seva inoperància.

A pocs mesos per a les eleccions, a França es respira un aire estrany. Les eleccions presidencials franceses estan marcades per l’economia (i la dolorosa pèrdua de la triple A decretada per Standard & Poor’s), per la crisi d’Europa, pel cas DSK, però sobretot pels resultats que pugui obtenir el Front Nacional. Es tem un segon «21 d’abril», quan al 2002 Jean-Marie Le Pen va aconseguir passar a la segona volta i el seu discurs va irrompre en el formal escenari polític francès. El Front Nacional ja no fa por, el seu discurs simple i directe l’està abraçant cada cop més part de l’electorat. Ja no és l’ultra-dreta nua, ara porta màscares molt ben bordades i fuig d’antics esquemes plantejant qüestions pròpies de la socialdemocràcia, com l’enfortiment de les proteccions socials. Ni Sarkozy ni Hollande, però, han sapigut marcar estil propi i el FN ha crescut alimentat per aquest fet: cap dels candidats clàssics convencen.  Per part socialdemòcrata, després de l’affaire DSK, a Hollande sempre se l’ha considerat un segon plat … però el discurs a Bourget mostra que s’ha preparat a consciència i que no donarà el braç a tòrcer. En qualsevol dels casos, mentre els famosos mercats financers de «servitud voluntària», en termes d’Étienne de La Boétie, segueixin indomables, el marge entre uns i altres seguirà essent només cosa d’apreciacions.

Però, davant d’un futur incert, davant d’una política aparentment esgotada … S’ha abandonat l’esperança de cercar un camí per portar la democràcia a la seva plenitud?  Si no tornem a còrrer pel pla de les idees, a imaginar noves maneres d’entendre la realitat política sense tenir por a fugir del pragmatisme, no tornarem a construir utopies … La nostra màxima virtud.

Lo que no era ninguna noticia para mi es que el banco donde tenía mis ahorros tenía unos depósitos que no me interesaban. Su rentabilidad, comparada con otras entidades, era irrisoria. Y, lógicamente, por cosas estas del mercado, me quería ir al mejor postor. Le comenté al banquero que esos ahorros irían a otra entidad. Frunció el ceño. Y dijo: “Aquí tenemos depósitos que le interesan, ¿seguro que se quiere ir a otra entidad?” Sí, contesté. Frunció el ceño, otra vez.

Después de darme la lata cual niño insistiendo que le des el caramelo, vió que sus intentos eran estériles. Lo tenía muy claro. Me quería ir, y punto. No obstante, sacó de el conejo de su chistera.

“Bueno, si quiere le puedo ofrecer algo que supera la rentabilidad de todos los depósitos”. Evidentmente, pregunté el qué. “Compre letras del Tesoro”. Sinceramente, sabía que la deuda estaba mal, que existía algo llamado prima de riesgo, que había un mercado secundario pero, al fin y al cabo, nunca habría pensado que yo pudiera ser ese mercado tan salvaje y negro. Nunca pensé que podía ser “los mercados” (así en plural da más miedo).

El banquero me explicó el procedimiento, o sea, el cómo y el qué. También me explicó -y por eso se sacó el conejo de la chistera- que el banco cobraba una pequeña comisión (0,15% creo recordar) (mejor que nada, ¿verdad?). Sonaba interesante y, a la vez, tentador. No lo voy a negar. Llegó el momento de oro en el que me comentó: “Bueno, joven, ya sabes que se adjudica mediante subasta y, por lo tanto, tienes que decir un % de interés.”. Dilema. Y de los gordos.

¿Qué hago; pido un interés bajo o similar al de los depósitos (3,75-4%) o, sensu contrario, intento sacar mayor rentabilidad (5,11% aprox)? Tenía muy claro que la mayor rentabilidad supondría, per se, aprovecharme de la situación nacional y yo, hombre de izquierdas (o eso creo) que me quejaba por los recortes, no podía optar por la rentabilidad. El sentido patriótico me inundó. “Venga, déjate de depósitos y haz un señal de país”. Iluso. Responsable pero iluso. Y le comenté: “Pues pida un 3,25%”. Y como se deben imaginar, el banquero frunció, de nuevo, su ceño. ”Pide más, puedes sacar más”, me comentó el banquero.

Cuando oí esas palabras del banquero le dije que me lo pensé mejor y que ya no me interesaba. Primero, ¿quién era él para indicarme el % que debía o no, pedir? Y luego, ¿Cómo tiene el valor de insistir a los clientes de sacar una mayor rentabilidad a costa del Estado?.

¿Sabéis lo más grave? Era una entidad que ha pedido prestado (y mucho) al FROB …

Mentrestant, sense grans sobresalts, s’accepten els estats d’excepció, sembla que allò conegut com a plutocràcia –el govern dels que posseeixen les fonts de riquesa– es fica en la nostra vida camuflada per tècnics i dinamitant un sistema que, com recorda el doctor Nacho Torreblanca , només es pot recuperar amb solucions polítiques.

Fer els deures, fer el que Déu mana, actuar amb responsabilitat, tenir sentit comú, ser pragmàtic… ¿Algú podria concretar? La grandiloqüència d’algunes de les frases que han sonat aquestes últimes setmanes, en plena campanya electoral, sembla estar en boca de persones alienes al que està passant a Europa… I davant la prudent concreció de les solucions polítiques, fora de les institucions democràtiques, hi ha qui, aparentment, ho té molt clar.

[llegir article complet a El Periódico de Catalunya]

Quan era més petit tenia una autèntica passió pel futbol. El vivia molt intensament, dins i fora del camp. En el meu afany per impregnar-me d’aquest esport, esperava impacient els grans esdeveniments futbolístics – l’Eurocopa i el Mundial- que superaven en transcendència la nogensmenys trepidant temporada. Aquests tenen lloc cada 4 anys i es separen temporalment per 2 anys entre l’un i l’altre, de tal manera que al cap de 2 anys de l’Eurocopa tocava el Mundial, dos anys més tard l’Eurocopa altre cop, i així successivament.

Amb el temps, tanmateix, la gran passió adolescent ha mudat en favor de la passió per la política i, de forma anàloga, espero impacient les grans conteses: les eleccions. Enguany però, no hi ha hagut ni temps per impacientar-se ja que en menys d’un any haurem viscut 3 eleccions… I, per tant, 3 campanyes electorals, que deixen molt per comentar! No sé si encerto el símil dient que les campanyes són com els amistosos de pre-temporada, però amb el que de ben segur encerto és al dir que d’amistoses en tenen ben poc.

Els partits poden dissenyar les campanyes explicant les seves propostes -una campanya en positiu- ó pel contrari, arremetent contra el rival.  Un dels raonaments Nietzscheans és aquell en el qual el filòsof planteja la doble vessant del concepte de la “perspectiva”: la primera faria referència a l’expressió creativa i afirmativa de quelcom, és el que l’autor identifica com a vida. La segona, no obstant, no tindria més raó de ser que la negació de la vida, la reacció a lo creat. En vista del que ha passat en les recents campanyes crec que Nietzche tindria motius per emprenyar-se, i és que els partits han jugat a l’antipolítica, a negar-se els uns als altres.

Les campanyes a la contra han abundat, transversalment: des del polèmic DVD de CiU Confidencial.cat en contra del primer Govern Tripartit, fins a l’eslògan socialista “Si tú no vas, ellos vuelven”, passant per diversos espots de marcat caràcter anticatalà firmats pel PP d’altres Comunitats Autònomes.

Fa cosa d’una setmana hem assistit a una de les propostes propagandístiques més roïna, fosca, cínica i perversa: el ja retirat espot electoral del PSC-PSOE, on un pacient mor en un hospital.[1] La baixesa ha assolit nivells insospitats. Que cadascú jutgi per sí mateix si és convenient introduir en la disputa democràtica elements d’aquesta naturalesa. Al meu entendre és obvi que no podem permetre’ns aquesta rebaixa de nivell i formes, si volem que la política no s’enfonsi encara més en l’espiral del desprestigi.

No puc acabar sense abans referir-me al sorprenent, digue-m’ho així, eslògan d’ICV:“I a sobre hem de callar?”. La qualitat democràtica passa necessàriament per l’assumpció de responsabilitats, i després de quasi 8 anys al Govern de la Generalitat, amb la desastrosa herència econòmica i financera que han deixat al marxar i sense la qual els ajustos no serien tant necessaris, l’últim eslògan que podia esperar és justament aquest. D’aquesta manera ICV ha girat la truita amb una facilitat esgarrifosa. És a dir, ja no és allò de “tirar la pedra i amagar la mà” sinó que la fórmula ha mutat fins a un “Tirar la pedra, amagar una mà, i amb l’altra senyalar el del costat”. De còmplices a víctimes, tant fàcil.

L’estiu del 2004, la sel·lecció grega es va proclamar campiona de l’Eurocopa -sí, la Grècia recent també ha viscut moments gloriosos!-. Recordo que ho va fer amb un joc destructiu, pobre i molt gris… i tot i que va ser eficaç, els amants del bon futbol ens lamentàvem que una tant baixa expressió d’aquest esport es veiés recompensada amb el campionat. Per desconsol nostre, a més, érem simples espectadors; incapaços de saltar al camp (Jimmy jump a part) i rebel·lar-nos en contra de l’antifutbol.

En el campionat de les eleccions democràtiques, en canvi, sí que es troba en les nostres mans determinar si el bon joc mereix ser vencedor. Tingue-m’ho present!

Curiosamente, la mayoría piensa que drogas son solamente aquellas sustancias que afectan al sistema nervioso central pero sin incluir el alcohol, ni el tabaco, ni el café, ni el té, entre otras. Ello es correcto si nos ceñimos a la definición que de droga da la ONU, que solo categoriza como tales a las sustancias psicoactivas ilegales. En cambio, la OMS y mucha gente dentro del campo científico no hace distinciones entre legalidad e ilegalidad porque ello es un sinsentido cuando tratamos de definir este término médico.

Es más, otra de las características de las drogas es que su consumo puede, sin ser la consecuencia que en mayor medida se da, crear adicción o, lo que es lo mismo, generar síndrome de abstinencia al dejar de consumir la droga. Pongo en duda, pues, que en un país como el nuestro, en el que una parte (pequeña, eso sí) de la población empieza el día con un carajillo y sigue en la comida con un par de copas de vino para acabar el día con unos cubatas como regla general y/o tiene que utilizar su descanso laboral de 5 minutos para salir a fumar y/o se toma 5 cafés durante el día, se diga que estas tres sustancias no pueden crear un cierto grado de adicción.

También está muy extendida la idea de que todo consumo de drogas ilegales es abuso entendido como un mal uso que conlleva graves consecuencias médicas y sociales. Pues bien, según datos de la Oficina Contra la Droga y el Delito de la ONU (nombre que dice mucho de cómo se tratan las drogas a nivel político) tan sólo entre un 10 y un 15% de la población mundial que en 2008 consumió drogas ilegales, en edades comprendidas entre 15 y 64 años, es categorizada como problemática (considerados los sujetos drogodependientes).

Una vez definida la palabra droga en estas conversaciones me encuentro que hay un bajo nivel de concienciación de la problemática que se da en nuestra sociedad en relación a ellas (quizás porque la gente con la que he hablado han tenido muy pocas o ninguna relación con las drogas ilegales). Tengo que puntualizar que, dadas las fuertes presiones globalizadoras, yo concibo la sociedad no solo dentro del encuadre de región o de estado sino más allá, en un espacio mundial.

Así pues, cabe destacar que la tenencia y el consumo del cannabis y sus derivados puede implicar penas de cárcel en ciertos estados de los EUA. Imagínense ustedes, el desastre social que eso implica. Miles de adolescentes que ven truncado su desarrollo personal por consumir una droga siendo la pena que se les impone mucho mayor que la que podría implicar el consumo de la droga por sí solo.

Otro aspecto es el de las pocas garantías que ofrece una sustancia que ha sido comercializada sin contar con ningún tipo de control de calidad ni mucho menos, de sanidad. Esto implica, entre otras cosas, que quien ha consumido un día, pongamos como ejemplo, una raya de speed, pueda tener una sobredosis al tomarse una dosis a la que le han aumentado la pureza a la que estaba acostumbrado (que, en general, suele ser muy baja).

¿Y qué decir de la situación de los países productores y de tráfico de estas sustancias? Países como Honduras, El Salvador y Guatemala que forman un triángulo de paso de la cocaína hacia los EUA que sufren el problema del consumo en el primer mundo en sus propias carnes. En estos países el peso del estado se ve tremendamente reducido por el control que las mafias tienen del territorio y de la población haciendo que la administración solo pueda recaudar del orden del 12% del PIB nacional en comparación con el 40% de la media Europea, entre otros problemas.

Las soluciones pueden pasar por la descriminalización, la despenalización, la legalización o la regulación que, a su vez, pueden tratarse a nivel local, regional o internacional y, por otra parte, puede actuarse tanto sobre la oferta (producción y comercialización) como sobre la demanda (consumo y tenencia)… Muchas variables influyen.

En realidad, estoy convencido de que yo mismo soy un ignorante en esta materia pero, después de haberme dado cuenta de lo poco que he visto, creo muy necesario pedir que se abra un debate (llevado con propiedad, por favor) a nivel mundial pero también más local sobre esta temática que a tanta gente afecta y que de forma tan cínica y borrosa se gestiona en la sociedad hoy.

Pongámonos en contexto, España tiene 5 millones de parados (21,5%) . Nos encontramos a años luz de otras economías como la Alemana, con un 6,9%, Irlanda 14,3% o Reino Unido 8,1%. ¿Es problema de nuestra legislación laboral? ¿Es una consecuencia del credit crunch? Quizá ambas. Muchos son los estudios que apuntan como problema la duplicidad de vías laborales; o dicho de otro modo, la diferencia de protección entre los fijos y los temporales. Unos, los fijos, tienen mucha protección laboral y, en cambio, los temporales no tienen casi ninguna. ¿Es la solución, pues, aunar los modelos de contrato en únicamente uno? ¿Es el contrato único la solución? No lo sé.

Una vez expuesta la situación actual, analicemos la propuesta estrella, estrellada para otros del PP. El modelo austríaco. ¿Mintió Rajoy en el debate? ¿En qué consiste el modelo austríaco? Principalmente, que en lugar de recibir únicamente una indemnización cuando alguien es despedido, la empresa va aportando dinero en un fondo individual (en Áustria, 1,53% del salario mensual)  y el trabajador, podrá retirar ese fondo o bien cuando se jubile o cuando sea despedido. Además, el fondo siempre va con el trabajador. Esto implica que, si el trabajador se cambia de empresa voluntariamnte, se lleva consigo el fondo y, la próxima empresa, sigue aportando dinero en ese fondo. No obstante, este esquema (o fondo) individual no es la única protección que tiene el trabajador ante un despido, sino que cubre una parte de la indemnización por despido (en Áustria, 9 días).

En principio, y digo en principio, parece buena idea: mayor movilidad y menos cargas para despedir y, entonces, menores obstáculos al contratar. De acuerdo, vayamos a la parte oscura y perversa del sistema, veamos los inconvenientes. Por un lado, aumentan los costes salariales porque la empresa tiene que ir pagando, mes a mes, una “indemnización”. Además, mal legislado, podría suponer un aumento masificado del aumento de despidos. Obivamente, el próximo gobierno debería dilucidar si el modelo austríaco se aplicaría en los despidos improcedentes o no. Espero y quiero creer que no. Y no nos hagamos trampas a nosotros mismos y apliquemos el sistema austríaco; ¿Comparamos sueldos? ¿Comparamos lo que supone el 1,53% del salario en Áustria y aquí? Simplemente os hago una pinzelada. A los llamados mileuristas, por cada mes trabajando, tendrían una indemnización por parte de la empresa de 15,3€ y, por cada año, 183€.

Voy a contaros una cosa, a título personal, no entiendo porqué tenemos esa fijación por Europa cuando nos referimos a quitar derechos sociales y, en cambio, nos olvidamos de ella cuando se trata de ampliarlos. ¿De verdad nos queremos parecer a Holanda, Bélgica o Gran Bretaña? ¿Por qué no se habla del Salario Mínimo?  ¿Por qué no se hace una propuesta en ese sentido? España ha fijado su SMI (año 2011) en 641,40€ mientras Holanda lo fijó en 1.357€/mes, Gran Bretaña en 1.148€/mes y Francia 1.365 €/mes. Que cada uno saque sus propias conclusiones. Y yo, viendo estos datos (y conociendo muchos mileuristas -y menos que mileuristas- me pregunto: ¿De verdad el trabajador tiene protección en este país? ¿Pasa realmente la solución por reducir, aún más, los derechos de los trabajadores?

La teoria política contemporània neix a partir de John Rawls i la seva obra A theory of Justicie. De les crítiques que se li han realitzat han sorgit les principals corrents teòriques actuals, des del neoliberalisme de Nozick, passant pels marxistes i els feministes, fins als comunitaristes.

Rawls, al seu segon llibre, Political Liberalism, parla de la teoria política a resultes del pluralisme. Per ell, les discrepàncies ètiques en la societat no tenen una solució que pugui ser imposada per cap model d’estat. Les persones tenen drets individuals i la democràcia no pot invalidar-los. Per tant, qualsevol teoria que tingui com a premissa els drets individuals no es pot afrontar al pluralisme. McIntyre, a la seva crítica a Rawls, sosté que les teories polítiques normatives no són commensurables entre si, argumentant que aquestes discrepen entre visions diferents de l’antropologia humana i les prioritzacions dels drets, les quals poden ser incompatibles.

McIntyre a After Virtue, va fer una lectura apocalíptica del món modern. Com a postmodern apocalíptic considera la il·lustració i el liberalisme, amb tot el que han comportat, el pluralisme i l’individualisme, els culpables d’un món regit per l’atomització i allunyat del contextualisme que ell defensa. Per ell, s’ha d’afrontar aquest model, que ens porta a una realitat desconcertant, a partir de la religió entesa, en sentit ampli, com a comunitat de sentit, com un vincle que ens constitueixi i ens doni sentit, que faci que l’home pugui esdevenir un ésser virtuós i pugui així, tendir cap a una finalitat donada. És aquí, on pareix l’aristotelisme d’Alasdair McIntyre, en la creença que sense una teleologia no hi ha cap possibilitat de poder donar a tothom un lloc a la societat, i que les persones van a la recerca d’una identitat, de l’autorealització.

De fet, tot allò que ell va assenyalar ha sigut la tendència que ha seguit el món durant les últimes dècades. La vida ja no tant sols està atomitzada, sinó que s’està tornant líquida. Les referències vitals s’han globalitzat i han crescut diferents tensions com a reacció d’un descontentament amb el liberalisme i les fites desconcertants de la modernitat, com poden ser les religions new age, l’ecologisme i els moviments antisistema per citar-ne alguns.

Potser McIntyre és massa radical, no cal tornar al discurs aristotèlic pur i retornar al discurs de les virtuts grec. Però, es va avançar al que ens trobarem a les properes dècades a resoltes de la crisi actual? És una crisi de tot el sistema, o tant sols el financer? Seria interessant agafar les reflexions de McIntyre per tal d’afrontar el que ens depara la situació de desconcert actual, sense prendre’l al peu de la lletra, però si, potser com un referent intel·lectual al qui li han mancat defensors al món de la filosofia i la política.

Han llegit entre línies i s’han qüestionat: Per què no fixar-se en el grau de participació cívica? Això és, anar a votar, el grau de voluntariat, pertànyer a organitzacions … és a dir, participar en qualsevol activitat amb un component social. Aquestes activitats als EUA es mesuren i es publiquen a la CPS; a Espanya desconec totalment si això es quantifica,  potser sí, però probablement no es té en compte per una manca de cultura política i un menyspreu pel valor que aquestes activitats poden tenir per a la societat. La conclusió de l’article de Levine, centrat als EUA, és que a més participació cívica, menys atur (a l’article detalla el perquè d’aquesta correlació). Desconec si aquestes conclusions són extrapolables a nivell europeu, en tot cas, posa de manifest dues coses: la importància de tenir una societat civil forta i cohesionada i posar en dubte que només amb explicacions de caire econòmic poguem descriure els canvis en el si de les nostres societats. L’atur és un problema social, no només econòmic, aixi que potser paga la pena enfocar-lo de manera també social i és per aixó que aquest article resulta suggerent.

A Espanya, bona part del capital social que podem trobar radica a les xarxes familiars. González-Páramo, conseller del BCE, en una recent entrevista diu:

R. Pensemos en la alternativa: evitar una tasa de paro sostenida del 22%. Lo extraño es que un país con un paro del 22% no esté levantado socialmente.

P. ¿No será porque hay mucha economía sumergida?

R. Es una hipótesis. También hay que considerar lo que representan la red familiar y el Estado de bienestar. La combinación permite, temporalmente, limitar el impacto de la crisis, pero no es sostenible a medio plazo.

Incentivar i augmentar els nivells de capital social no és només positiu sinó necessari en aquests moments d’incertesa social. Els vincles familiars esdevenen insfuficients per si sols; amb la família no n’hi ha prou.

Potser hauríem de començar a ser conscients de què l’actitud proactiva vers el que ens envolta és imprescindible si pretenem trobar una sortida a l’atzucac on ens trobem pel cercle viciós atur-crisi, amb tots els components existencials que comporta trobar-se desnortat, sense brúixola. El problema de l’atur té una dimensió que no podem oblidar: aboca les persones a la frustració d’aquell que es veu sense horitzons vitals.

Compromís, deia Hessel darrerament; comprensió, deia Innerarity … Molts missatges difícils de concretar. Potser diria que el cal és empatia, sentir la societat com a part indispensable de la nostra vida, que 1 + 1 equival a un 1 més gran: els dos aspectes de la identitat (individual/col·lectiva) distingits per Paul Ricoeur, l’ipséité i la mêmeté, s’entrecreuen fins al punt de resultar inseparables, fent que cap dels dos sigui capaç de sobreviure per sí sol. Així doncs, enfortint els lligams socials (això és, immiscuïnt-nos en l’esfera pública) ens enfortim també a nosaltres.

Es pot titllar de demagògia i retòrica exposar dades del que considero que demostren el trencament del nostre contracte amb els nostres representants, però no deixen de ser objectives i reals.

A Espanya s’ha construït en els darrers anys la xarxa més àmplia d’aeroports a escala europea. En total, els ciutadans disposen de fins a 50 aeroports comercials, enfront dels 22 d’Itàlia i Alemanya o els 25 del Regne Unit. Ara en plena crisi es demostra la inviabilitat de moltes d’aquestes infraestructures que en plena bonança es van projectar. Entre els comptabilitzats aeroports espanyols n’hi ha de casos ben clamorosos que representen el pur fracàs: l’Aeroport de Castelló que encara espera llicència, l’Aeroport de Ciudad Real (privat però amb subvencions públiques) recent inaugurat i sense aerolínies o l’Aeroport d’Osca- Pirineus amb 6.000 passatgers anuals, entre altres. Per si hi havia algú que encara justificava una xarxa tan àmplia en la necessitat d’obrir mercat i obrir portes als turistes; la crisi ho ha acabat d’enterrar tot.

La situació ha arribat a tal punt que segons un informe de la Comissió Nacional de la Competència les diverses administracions públiques als últims 4 anys han hagut de subvencionar a les aerolínies amb ajudes públiques amb fins a 250 milions d’euros en el manteniment de les rutes perquè no deixessin el país: tot plegat un autèntic malbaratament injustificable i sense sentit.

El panorama espanta. Si més no un es pregunta: I qui ho ha dissenyat tot plegat? Algú assumeix responsabilitats polítiques? O seguiran afirmant reafirmant-se en la seva necessitat? Al final tots diran que algú n’ha tingut part de la culpa, i sinó: ho ha fet la crisi. Algú abans d’adjudicar res va plantejar una viabilitat real del model? Algú va avaluar els possibles riscos? El que és clar és que no hi ha forma humana de poder justificar el que s’ha estat fent a l’administració pública els darrers anys; els aeroports només en són una mostra.

Tot plegat sembla que la negligència política (almenys d’alguns que governen) no sembla tenir límits, ni tampoc solucions.

És en aquest punt quan hom es pregunta si l’Islam és compatible amb una forma de govern democràtica que respecti els drets humans i que no atempti contra les llibertats dels seus ciutadans. La resposta, tot i no ser unívoca, tendeix a negar aquesta possibilitat, ja que l’islamisme polític, com a norma general i exceptuant el cas turc (dotat d’un Estat i una Constitució fortament laics), mai ha conduit cap a la democratització de la societat, ans al contrari l’ha ancorat en el passat i no admet cap tipus de desviació del que es considera que és just i bo per Déu i el profeta.

És en aquest context que em sorgeix la pregunta: ha estat adequada la política dels EUA i Europa en relació al món àrab en les darreres dècades?

Durant anys, les potències occidentals han donat suport – econòmic, diplomàtic i fins i tot militar – a dictadures suposadament laïcistes amb l’objectiu de contenir, en primer terme el comunisme i després l’islamisme radical. Sempre havia estat millor avenir-se a tractar amb dictadors amics, que exposar-se a fer-ho amb règims democràtics d’adscripció desconeguda. Aquesta estratègia s’ha demostrat inútil, ja que no ha complert els seus objectius de contenció del terrorisme internacional i ha contribuït a perpetuar una situació de desigualtat i injustícia envers els ciutadans d’aquests països, els quals viuen greus vulneracions dels seus drets com a persones.

Tot i què podria resultar sensat pensar que el fanatisme i la intransigència religiosa han de ser combatudes amb totes les armes de que es disposi i no permetre que es dinamiti un sistema democràtic permetent els islamistes accedir al poder, no es pot obviar que el camí seguit des de fa dècades ha estat un fracàs rotund. Les potències occidentals han de replantejar-se el seu paper i decidir si el seu camí està en la defensa dels seus propis interessos o en la de la justícia i la llibertat.

Una possible solució la va donar l’escriptora i acadèmica iraniana Azar Nafisi quan responia la pregunta ¿Qué opina de la actitud de Occidente? de la següent manera: “Me enfada mucho. Siempre espera a que las gentes se maten, como en Libia, para actuar. ¿Cuántos iraníes tienen que morir para que apoyen a la sociedad iraní? No queremos que lo hagan con armas sino con libros, con departamentos de humanidades.” També afirma “No hay mayor arma que el pensamiento y la cultura. Esto es lo que hay que fomentar.”

N’haurien de prendre nota.

Però a mesura que es succeeixen els fets la jugada esdevé cada cop més complexa, fins al punt que no sabrem realment les intencions originals de l’hel·lè. Potser el mandatari grec ha estat l’inexpert jugador que creia estar emparant un As quan, en veritat, no tenia més que un raquític 2? O potser Papandreu és un gat vell i no només no ha perdut la partida, l’aposta i el poc crèdit que li quedava, sinó que s’ha marcat un brillant farol?

El temps ho dirà. Ara mateix hi ha incertesa sobre què passarà finalment amb el malaurat Papandreu, però confio que la reflexió de fons que pretenia amb aquest escrit seguirà vigent quan li arribi al lector, ni que sigui com a reflexió respecte a un moment crític de l’abrupta recent historia europea.

Va ser fa quasi 2.500 anys que Tucídides, un dels grans defensors de la democràcia d’Atenes, recordava al seu Discurs Fúnebre de Pericles que, a vegades, hi ha un element de contingència en la història que es fa imprevisible. I d’aquesta manera, i fins i tot governant-se pel millor dels sistemes, la polis és susceptible de caure en ruïna. En aquest sentit, crec que el plebiscit que plantejava Papandreu portava en sí mateix la llavor de la ruïna democràtica. Assumeixo, i crec que és raonable, que un resultat negatiu al referèndum conduïa a una situació de incertesa i catàstrofe a la ja exhausta societat grega. I partint d’aquesta premissa, realment calia proposar-li a Grècia si volia firmar la seva pròpia sentència de mort? Crec que és obvi que no… Allò realment inquietant és que el resultat de la consulta no era tant obvi.

Però més enllà de si és acceptable aquesta gran contradicció que suposa la immolació democràtica, cal plantejar-se si el rescat grec és una qüestió susceptible de ser referendada.

Aquest matí sentia en una tertúlia radiofònica un comentari que m’ha semblat clau en la qüestió. Venia a dir alguna cosa com: “El deute no es vota si es vol pagar o no; si un té un deute, ha de pagar-lo”. No crec que això sigui cap disbarat, no? Quan un subjecte contrau deute accepta unes condicions: diners presents a canvi d’obligacions futures. Si una part compleix, per què no ho hauria de fer l’altra? En tot cas potser hagués estat més lògic que els grecs haguessin referendat en el seu moment si els semblava bé contraure deute per viure per sobre de les seves possibilitats, amb el risc de no poder-lo tornar i acceptant-ne les conseqüències, no?

A més, la decisió de plantejar un referèndum en aquesta qüestió, instaura un perillós precedent en base al qual els Estats no tenen per què complir amb els compromisos als que arriben, i això és adob a la incertesa i desconfiança perquè fa imprevisible el comportament dels actors, a la vegada que viola una de les regles fonamentals de les relacions internacionals: pacta sunt servanda.[1]

En qualsevol cas, alea jacta est: sembla que la tragèdia grega està ja quasi escrita, només falta veure qui la firmarà.

En nombre de una responsabilidad que, por cierto, parece no haber logrado un avance significativo por lo que se refiere a la salida de la crisis, la iniciativa de Papandreu no tan solo ha sido cuestionada (algo legítimo), sino que se ha demonizado automáticamente. De nuevo, se ha evidenciado que no hay margen de decisión para los ciudadanos; el típico «todo para el pueblo, pero sin el pueblo».

Lo practicaron gentiles reyes bien vestidos; luego, militares que adornaban de folclore su ideología; y, ahora, unos hombres que dicen defender el libre mercado y la libertad de las personas, y que son suficientemente sabios para, en un ejercicio de paternalismo incomprensible, decidir que la gente no tiene mucho que decir. El nuevo totalitarismo se reviste de responsabilidad, elementos técnicos indiscutibles y corbatas de calidad. La política es, cada vez más, víctima y gestora de algo que imponen rostros invisibles, y las reacciones a la decisión de Papandreu lo evidencian.

Mientras Mario Draghi, ahora presidente del BCE y antaño trabajador de Goldman Sachs (ya saben, quienes controlan el mundo), asume su nuevo cargo –respondiendo a otro extraño juego de ajedrez–, los griegos deben ser conscientes de las consecuencias de su decisión. No obstante, se presume insultante asumir con naturalidad que la democracia es una farsa paternalista que ha delegado poder en instituciones controladas por no se sabe exactamente quién.

Probablemente, todo proceso de apertura en la toma de decisiones deba ir acompañado de un necesario ejercicio de pedagogía y educación cívica. Y, probablemente, queda mucho camino por recorrer. El futuro que escriban los griegos es incierto; pero tan incierto o más es el resultado final de unas políticas dictadas por determinadas instituciones y personas que no fueron capaces de predecir la quiebra de un sistema económico y financiero y que, hasta el día antes del crash , decían que todo iba sobre ruedas.

Quizá llegue el día en el que los poderes públicos tengan interés por dotar de cultura cívica a sus ciudadanos y hacerlos partícipes en más tomas de decisiones… Pero, mientras tanto, se debe asumir la responsabilidad que supuso decir que vivíamos en una democracia, y no formar, explicar y hacer pedagogía entre unos ciudadanos que son soberanos. El futuro está por escribir, la Unión Europea por reinventar y la democracia está sumida en una profunda crisis. Papandreu no tiene una varita mágica… Pero ya ha avisado.

[article original publicat a El Periódico de Catalunya]

El 20-N és a tocar. En uns dies en què les formacions polítiques estan pendents d’enquestes i mítings, Deba-t.org ha aconseguit reunir candidats de les cinc forces catalanes amb representació al Congrés dels Diputats. Centenars d’estudiants han omplert l’auditori del Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), refermant, així, l’èxit assolit l’any passat amb el debat previ a les eleccions catalanes.

Des del 2009, aquest think tank* ha estat present a la universitat. Aquell any, Nacho Corredor, Gerardo Sensat i Paris Grau –estudiants de Ciències Polítiques de la UPF amb diferents perfils ideològics– van decidir compartir el que, en realitat, ja feia temps que practicaven en privat: un grup de reflexió política amb voluntat d’influir sense estar vinculat als partits.

L’entitat s’estructura a partir de dues línies de treball. Per una banda, Meet.Deba-t pretén establir sinergies entre estudiants universitaris a partir d’activitats que fomentin el diàleg polític. Per l’altra, Deba-t.lab es defineix com a espai de reflexió al voltant de la millora de la qualitat democràtica, les polítiques socials i la legalització de les drogues per evitar el narcotràfic. Nacho Corredor, que encapçala la iniciativa i s’encarrega de l’organització de debats i trobades, argumenta que “no es pot produir una idea sense un diàleg previ”. I és que, tot i treballar de manera fragmentada, la interacció entre les parts és bàsica.

Amb la universitat de fons

Els actes de Deba-t.org consisteixen, majoritàriament, en seminaris de formació, col·loquis i dinars al Campus. En un inici, comptaven amb la col·laboració de professionals de la política com Montserrat Nebrera i Jordi Miralles i, dos anys després, la seva àmplia xarxa de contactes els ha permès augmentar la quantitat i varietat de convidats a la Pompeu. Hi han passat, entre d’altres, el president de la Generalitat, Artur Mas; el cap de l’oposició, Joaquim Nadal, i el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach.

Tot plegat és possible gràcies al context universitari en què es mouen, lloc de trobada d’idees, emprenedors i recursos. En el seu cas, la UPF els facilita espais gratuïts pels actes, un despatx propi i una subvenció anual de 1.200 euros –un 6% del finançament del grup–. Per cobrir despeses com el material o la publicitat, aquesta xifra es complementa amb els ingressos provinents dels cursos formatius i les aportacions del seu centenar de socis. La quota és de trenta euros l’any i permet participar en les activitats internes, que són la majoria. A més de pagar aquesta quantitat, qui en vulgui ser membre ha de tenir entre divuit i trenta anys, comunicar-ho a l’associació i, sobretot, acceptar-ne la pluralitat. “La mescla d’ideologies és important, així que un membre de Deba-t.org ha de ser una persona oberta al diàleg i permeable a les discussions”, diu Corredor.

Més enllà del Campus

El centre de reflexió confia tant en mètodes tradicionals –cartells, boca-orella, etc.–, com en la difusió a la xarxa a través del web, Twitter i Facebook per donar a conèixer la seva activitat. Una activitat destinada, en ocasions, a nodrir de discurs les formacions polítiques –ja fa temps que assessoren diversos partits–, però sense intenció d’arribar a formar-ne part. En aquest sentit, el grup compta amb un Consell Assessor format per quatre experts en els àmbits polític (Carles Campuzano i Toni Comín), econòmic (Eduard Vallory) i social (Pablo Solana) que col·laboren de manera regular en l’elaboració de projectes. El futur de Deba-t.org se centra, doncs, en ser presents a altres centres i, alhora, anar creixent fora de l’àmbit universitari. ···

(*) Think tank: Grups de reflexió nascuts en l’àmbit militar, popularitzats dins la societat civil a partir dels anys seixanta. Actualment, solen treballar al voltant de la política.

Deba-t.org, en una de les seves editorials, va reivindicar fa uns mesos “la urgent necessitat, de repensar i reconduir la seva estratègia a l’hora d’incidir (i, insistim, visualitzar aquesta incidència) d’aquells companys catalans dels que, en el conjunt de l’Estat, són visualitzats com la gran alternativa  al Partit Popular, però que en el cas de Catalunya podrien ser condemnats, i per tant responsables del resultat electoral de la seva federació política, a un resultat poc agradable, fins i tot, pels que en aquest temps, i després de visualitzar una utilitat del seu vot relativa, podrien optar d’aquí uns mesos per canviar la direcció del seu vot”.

Així, en la trobada els membres del laboratori han parlat sobre aquesta, i d’altres qüestions vinculades a l’economia, la promoció del treball i la prestació de serveis públics. Vallés és Llicenciat en Dret per la UAB i va cursar un Màster a la Universitat de Georgetown a Washington, DC (2000). Així, és doctor per la UAB amb una tesi titulada: Control externo del gasto público y Estado constitucional.

Muchos son los que en este contexto se han apuntado -y apuntan- al carro de la dación en pago (en este caso, entregar el piso y saldar la deuda). ¿Es realmente la “dación en pago” la solución a todos los males? No. ¿Soluciona la injustícia? Sólo en parte. ¿Es un modelo sostenible? Para algunos.

En contra de lo que muchos piensan, la dación en pago ya es posible con la actual ley hipotecaria (art.140). No obstante, esta no es obligatoria sino que depende del acuerdo de las dos partes. Dicho de otro modo, en virtud de la autonomía privada de las partes, estas decidirán aceptar (o no) la dación. ¿Cuál sería la consecuencia más directa y palpable de generalizar la dación en pago?

La primera consecuencia directa sería que el aumento de riesgo (evidente) para los bancos restringiría aún más el acceso al crédito y las condiciones de hipoteca. Y porqué no contarlo, no sería descabellado pensar que en el momento en que los precios bajaran, más de uno entregría el piso sin más, aumentando la morosidad peligrosamente.

En definitiva, ¿sería positivo para aquellos que van a perder sus casas? Evidente. ¿A medio y largo plazo, sería beneficioso para el conjunto del sistema? No. No obstante, esto no implica que no se deban impulsar e implantar algunas medidas para ayudar o proteger a aquellos que no puedan pagar la hipoteca.

Ad exemplum, ¿por qué se permite a los bancos valorar un piso en 120.000 euros y después subastarlo por 72.000€?  Cría bancos que te sacarán las casas.

La proposta no ha estat poc criticada, i és que, des de posicions sovint liberals i progressistes, la idea de promoure valors des del Govern és una feina que no li correspon. Segons els teòrics liberals, el Govern és moralment neutral, i això constitueix un dels punts essencials de la crítica que han realitzat, al llarg dels anys, els teòrics comunitaristes al model liberal. Segons aquests, els governs no són neutrals ja que són institucions nascudes dins d’una comunitat i per tant, fonamentades en les estructures morals d’aquestes.

Les comunitats són fomentades, en part, per uns valors que guien totes les persones que en formen part. En el nostre cas, al ser un país d’arrels cristianes, els nostres són majoritàriament hereus del cristianisme. Són doncs, els valors, els que ens uneixen i alimenten la cohesió dins les nostres societats. No podem negar que, com a resultat de la globalització i de la velocitat que està prenent el món, estem entrant en una dinàmica on els valors són cada cop més líquids.

Tanmateix, en aquest nou món, on el multiculturalisme impregna les nostres nacions, és responsabilitat de tots, treballar per aconseguir una convivència i una cohesió prou forta com per afrontar els reptes que ens depara el futur. Tradicionalment, al nostre país, l’escoltisme ha desenvolupat gran part d’aquesta funció. S’han encarregat de promocionar, de formes i mètodes diversos, uns valors claus entre els més joves per tal que creixin i afrontin aquests nous reptes i aquests nous moviments amb una actitud i uns comportaments d’acord amb el país i alhora amb el món on viuen.

I per això mateix, la idea del Govern de potenciar allò que ens ha creat com a comunitat no em sembla cap mena d’intromissió. No sabem en què consistirà exactament, tot i què el Conseller ja va deixar clar que no es volien posar al menjador de casa de ningú… Això no obstant, com a iniciativa per redreçar allò que amb els nous temps es pot anar afeblint, potser és un primer pas necessari.

El creixement econòmic és condició necessària per a la superació de la precarietat social, però no suficent. Manquen polítiques específiques de redistribució. Els estudis constaten la forta vinculació de la pobresa relativa amb dos factors: la precarietat laboral i la insuficiència de les ajudes públiques a les famílies. Seguint un raonament causal, si augmenta la pobresa relativa, disminueix la capacitat de l’Estat per recaptar ingressos i utilitzar-los en polítiques públiques; si disminueixen els serveis públics, la mobilitat social trontolla … i sense mobilitat social es posa en risc l’element pivotant de l’Estat de Benestar: la igualtat d’oportunitats.

Retallar en despesa pública genera inestabilitat social, assenyalen dos professors de la UPF. Però potser la relació és endògena, el cas d’Amèrica llatina és paradigmàtic. Si ens fixem en la desigualtat econòmica a escala global, els països de l’Amèrica llatina destaquen per tenir els coeficients de Gini més alts, és a dir, destaquen per tenir les societats més desiguals.

Això a què es deu? Una resposta intuïtiva ens porta a dir que es deu al baix poder que tenen els Estats llatinoamericans per redistribuir la riquesa. I per què succeeix això? Segurament la resposta és multicausal, però n’hi ha una que cal tenir present: el narcotràfic. El narcotràfic ha segrestat les democràcies llatinoamericanes. Aquesta activitat, només a Mèxic, genera 19.000 milions de dòlars l’any, ocupa a 500.000 persones (un 25% més de les que ocupa McDonald’s a tot el món) i en un 60% dels municipis del país hi ha gent que treballa directa o indirectament pel crim organitzat. Xifres submergides, xifres que mai ajudaran a augmentar el benestar social de les democràcies llatinoamericanes.

Fins ara, l’anomenada War on Drugs no ha canviat la situació, ans al contrari, la desigualtat econòmica, la misèria i, sobretot, els crims han augmentat sensiblement en els darrers anys. Cal, per tant, una reflexió, un replantejament de les polítiques anti-droga i executar un ventall d’accions (que necessàriament han de ser globals) focalitzades a canviar la situació des de l’arrel del problema; un problema que s’ha evidenciat que no radica en la demanda, sinó en qui controla l’oferta.

La pregunta que cal formular-se és: són necessàries les campanyes electorals? D’una banda, les campanyes electorals actuals – tot i que en els darrers anys s’ha donat un impuls a la utilització de les noves tecnologies – estan dissenyades amb patrons del s.XX, període durant el qual s’utilitzaven per a transmetre el missatge als electors en un context en que la relació entre els polítics i la ciutadania no podia ser de contacte directe.

L’extensió d’Internet a la majoria de llars i la utilització de plataformes socials com twitter o facebook ha alterat el paradigma de relació entre ciutadans i polítics, permetent una relació més directa i, sobretot, ràpida. És en aquest sentit que la reserva dels dies anteriors a la cita electoral per a fer la campanya ha perdut sentit, ja que la ciutadania té accés a un major grau d’informació en un termini de temps més curt, de manera que la campanya, potser, ja no és necessària.

D’altra banda,  cada any acostuma a haver-hi alguna cita electoral, de manera que l’excitació de la campanya, prevista legalment per dues setmanes, es fa extensiva a aquells períodes entre eleccions, la qual cosa impossibilita la presa de decisions i obliga a viure en un clima de tensió continuada amb motiu de la proliferació de missatges simplistes, el qual, sincerament, crec que no pot resultar bo per la salut ni dels polítics que la protagonitzen – els quals sembla ser que pateixen en massa un trastorn cognitiu anomenat pensament dicotòmic – ni dels que ens veiem per raó de feina, estudis o senzillament interès per la vida a escoltar-los.

La resposta s’esdevé ara sí evident. Probablement, les campanyes electorals han perdut la seva utilitat i sentit original a causa, en primer lloc, de la seva obsolescència per la ràpida evolució dels mitjans de comunicació i de les noves tecnologies; i en segon lloc, per la seva incapacitat de distingir el que és el període de campanya electoral del cicle no electoral, la qual cosa ha contribuït sens dubte a l’allunyament ciutadà del govern de les coses de tots.

Per tot això, la negociació de la nova llei electoral per Catalunya seria una bona oportunitat per plantejar amb seriositat la possibilitat d’eliminar les campanyes electorals o bé reduir-les substancialment.

Abans que la crisi financera esclatés, els bancs i les caixes utilitzaven totes les eines al seu abast per a concedir crèdits per un valor més gran del 80% d’aquell del bé immoble, que era el que establia la legislació com a xifra màxima. D’aquesta forma, volien aconseguir uns tipus d’interés/ingressos majors. A aquests crèdits se’ls hi augmentava la quantitat concedida (que podia arribar a superar el 100% del bé hipotecat) per a les altres possibles despeses que poguessin sorgir, a part de les pròpies de la construcció del bé immoble. Una altra cosa que succeïa sovint era que les entitats financeres tenien en compte el salari real més el salari en forma de diner negre que molts treballadors rebien en aquelles époques de bonança económica (això era especialment marcat en el sector de la construcció) per a concedir un crèdit encara més gran. I tot això adobat amb un “clar que sí, tu pots”.

I ara que ens trobem?… 300.000 execucions hipotecàries a Espanya des del començament de la crisi. Més concretament, en aquest primer trimestre del 2011 hi ha hagut 15.491 famílies desnonades mentre que al principi eren de l’ordre de 5.000 per trimestre. Com s’hi arriba a això?… Doncs el procediment és el següent: després que aquestes famílies no hagin pogut fer front a la hipoteca, el bé immoble es subhastat i, com succeeix en el 90% d’aquests casos, no s’hi presenta cap postor. D’aquesta forma, el banc pot adquirir la casa per tan sols un 60% del valor al que fa uns anys l’havia tasat (abans del juliol d’aquest any era d’un encara menor 50%).

Després de pensar-hi molt, crec que això ha estat una enganyifa cap als ciutadans. Cap a tots aquells que es veuen afectats per la hipoteca però també cap als que han pagat uns impostos que van a ajudar aquestes empreses que ho han fet tan malament. Fins fa poc em demanava a mi mateix amb insistència que feia que les entitats financeres rebessin milions de milions en forma d’ajuts si havien tingut una actitud tan negligent. Doncs la resposta és que, com deia un antic professor de finances, el sistema financer és el cor que fa bategar l’economia. Hi estic d’acord, en línes generals. I és per això, perquè considero que són tan importants que, davant les circumstàncies succeïdes, crec que s’hauria de regular la seva activitat més  i millor del que s’ha fet fins ara.

Això és el que no van fer cap dels governs estatals ni autonòmics durant l’època en que tot anava bé i, bancs i caixes, van aprofitar per a treure’n el màxim benefici sense tenir en compte les conseqüències de les seves accions en el llarg termini, sense pensar en la seva gran responsabilitat envers la societat. Com deia un altre professor, un mecànic pot entabanar-te una o dues vegades amb la “trócola” del motor del cotxe però a la tercera te n’aniràs a un altre taller i la broma t’haurà costat una part de la setmanada. En canvi, si t’entabanen amb una hipoteca ja pots fer el que vulguis que viuràs escanyat per sempre més. Aquesta situació està enverinant el benestar social i fa que moltes famílies estiguin visquent en situacions molt dures ja que, a part de perdre la vivenda, encara els hi queda un deute pendent amb el banc, cosa que fa que no puguin tenir res al seu nom per por a que els hi sigui embargat.

En acabar el documental, sento una profunda sensació de ràbia en pensar que qui ha creat aquesta situació no vol assumir les responsabilitats i qui se n’havia d’encarregar de protegir-nos no ho va fer per por a portar-li la contrària al creixement descontrolat. No ens podem deixar enganyar més. Hem de ser, ara més que mai, crítics amb aquells que han de marcar les directrius de la nostra societat per a que en situacions properes no ens executin quan haguem fet el que ens deien que s’havia de fer.

Cuando Zapatero fue vitoreado al grito de “nos nos falles” y aseguró que el poder no le iba a cambiar, pocos de los que confiaron en la España plural y progresista, o en el indiscutible papel de la política frente al de los mercados, pensaron que se frustrarían en tan poco tiempo. Y, ahora, una vez más, deberían tener en cuenta quiénes, en ocasiones, generan (falsas) ilusiones ,que el paisaje que suele quedar el minuto después de la frustración, es mucho peor que el inmediatamente anterior.

Está en juego la inocente respuesta que uno le pueda dar a sus amigos cuando le digan que pasan de la política porque, a estas alturas, ya no se creen nada. Pero, sobre todo, está en juego la capacidad de la política de ser la abanderada de la transformación social. Las crisis son peligrosas para la estabilidad democrática, la convivencia entre las personas o la capacidad de liderar los cambios mediante procesos legítimos. Por ello, hoy más que nunca, hay que reivindicar la necesidad de generar esperanzas con resultados tangibles y la necesidad de no provocar frustraciones con consecuencias imprevisibles. Candidato, no nos falles.

[article original publicat a El Periódico de Catalunya]

Molts som els catalans –tan de dretes com d’esquerres, tant socialdemòcrates com liberals- que apostem per aquest model i per acabar, d’una vegada per totes, amb el dèficit financer que legislatura rere legislatura hem vingut patint. I no ho fem per ser insolidaris o perquè els diners se’n vagin a Madrid i no tornin sinó perquè, a la praxis, és impossible mantenir una economia sòlida amb el dèficit que suportem. O amb números; una nació no pot “perdonar” un 9% del seu PIB exercici rere exercici. No és sostenible, els números no surten.

No obstant, les últimes enquestes sobre les eleccions generals no són massa esperançadores. Un Partit Popular que, legítimament, apallissa al PSOE i que, evidentment, amb una més que previsible majoria absoluta i en temps de crisi financera i econòmica, no apostarà pel concert de la mateixa manera que no va apostar per l’Estatut d’Autonomia en el seu moment. Això titlla de quimera qualsevol aspiració sobiranista de CiU.

La pregunta en tot cas és; Com reaccionaria el poble català davant d’una més que probable negativa per part del pròxim govern? Quina reacció tindria el poble català davant la segona (després de l’Estatut) negativa sobiranista? Serem capaços de construir una alternativa i de seguir el camí de la transició nacional? “Quo vadis, Catalunya?”

Per tant, ens proposem repensar la forma en la que es proveeixen el bens i serveis i com obtenir-ne els recursos. Algunes idees passen per canvis en la gestió dels recursos de les administracions públiques, el personal, racionalització d’estructures i territori o l’apertura de nous mercats, introduir noves taxes socials i augmentar els ingressos. Ara bé, cap idea nova no va acompanyada de costos… Els canvis tenen preu i tot just ara quan pensàvem que estàvem a la societat del canvi, aquesta vol seguir igual que fa 5 anys. La història és un procés de canvi on qui no s’adapta, cau per ésser subjecte d’estudi i tinta d’impremta.

I parlant de responsabilitat, individual i col·lectiva, la nostra societat fa ulls cecs a la realitat d’Amèrica Llatina on milers de milers de persones es veuen assetjades i privades d’oportunitats a la vida a causa d’un dels mercats més pròspers que de rebot causa la pèrdua de milers i milers d’euros en polítiques de irremeiable fracàs per combatre’l. D’això va el nostre segon treball.

El narcotràfic es troba entre els mercats negres que generen més riquesa. El resultat? Marginació, exclusió, violència, crims, corrupció, por… Tot plegat per la superioritat moral d’ un Occident que ha decidit què esta bé i que no; l’alcohol o el tabac serveixen d’exemple com a productes d’elevat consum a les societats occidentals, però amb conseqüències que generalment es negligeixen en la seva valoració i al final esdevenen opcions personals. Mentre que el consum d’aquestes dues substàncies s’ha pogut modular aplicant impostos, regulació i permís, la resta han esdevingut fantasmes a perseguir que generen una gran despesa per la societat. Responsabilitat.

Si estem al stage de la societat de la informació hem d’evolucionar cap a la societat del coneixement, i això no vol dir altre cosa que escapar de la superficialitat del que passa per saber que passa i si cal arreglar-ho. Hem confiar què amb el coneixement les nostres accions es guiaran amb responsabilitat i per tan pensant en els demés. El nostre cervell ens permet comprendre la individualitat com cap altre espècie en el planeta, ara bé, estem tots interconnectats i no podem oblidar que sols no fem res.

Ahir a la nit, Deba-t.org va formalitzar aquestes trobades, mitjançant l’anomenat Club Deba-t, amb l’objectiu d’esdevenir un espai d’ interrelació especialment per joves de fora de la nostra organització i que tenen la voluntat de treballar pel seu entorn. Andrea Levy (vicepresidenta dels Joves del Partit Popular europeu), Nicolás Guardans (empresari), Marta Pascal (vicepresidenta de les JNC), Javier López (primer secretari de les JSC), Oriol March (periodista al diari ARA), Albert Puell (fundador de l’ONG The South Face), o José Antonio Coto (diputat i president de NNGG) van ser alguns dels 40 assistents al primer sopar-cocktail del Club Deba-t.

Abans del cocktail, que va comptar també amb la presència de l’Eduard Vallory, director general de la Graduate School of Economics, i el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, aquest últim, juntament amb el jove Diego Arroyo (CEO de Kairos Society Spain i membre de Deba-t.org),  van protagonitzar un col.loqui amb la resta de convidats, en un exercici de diàleg intergeneracional per parlar dels reptes que tenim com a país. Amb el Club Deba-t, la nostra organització complementa altres activitats tal com les Taules de Deba-t, col.loquis organitzats periòdicament per un grup reduït de socis ; actes a la Universitat, com el debat celebrat la darrera setmana que va comptar amb més de 400 assistents; o tota l’activitat vinculada a la producció d’idees i el Deba-t.lab.

Descarregar en PDF la intervenció que va fer en Diego Arroyo complementant la del Conseller.

[VEURE FOTOS]

La hipocresía de permitir ciertas drogas frente a la liberticida prohibición de otras, responde a una visión paternalista de la política y la creencia en un Estado que debe proteger al ciudadano de sí mismo. Esto se ve reflejado en la actual legislación, que pretende legislar una cuestión que no tiene víctimas. No existen culpables que agredan o coarten las libertades y derechos de un tercero, por lo que no hay crimen que reprimir. Parafraseando a J.S Mill, no hay ningún momento en que el consumidor – y vendedor  –  de estupefacientes pisen la esfera de libertad del otro. El uso soberano del propio cuerpo no debería entrar dentro de la jurisdicción del Estado, por mucho que ese comportamiento pueda considerarse perjudicial para el propio ciudadano.

Por eso mismo, es necesario notar la contradicción en la que incurren los abanderados de la guerra contra las drogas. No se les pasa por la cabeza la prohibición de una sustancia, alcohol, que es el causante del 46% de los homicidios y del 25% de los suicidios. Sí fueran consecuentes con su manera de pensar este problema, creer que el consumo si afecta negativamente a terceros y por ello es necesario acciones punitivas, pedirían la ilegalización del tabaco y el alcohol. Resulta curioso bucear en las hemerotecas, que ya señalaban la indignación por el aumento del consumo de drogas tales como el hachís o la heroína, cuando España ha sido, y sigue siendo, un país con las tasas de consumo y un número de alcohólicos más altos del mundo.

Se suele esgrimir que el problema de las drogas es un problema de salud pública, y que por ello se justifica el recorte de libertades personales en pos del interés general, para poder conseguir una sociedad más sana. Ante este tipo de argumentación, conviene recordar las palabras del senador impulsor de la famosísima, sobre todo por lo erróneo de la misma, Ley Seca americana. Tras la aprobación de la ley Volstead, en honor al senador, éste dijo: “El demonio de la bebida hace testamento. Se inicia una era de ideas claras y limpios modales. Los barrios bajos serán pronto cosa del pasado. Las cárceles y correccionales quedarán vacíos; los transformaremos en graneros y fábricas. Todos los hombres volverán a caminar erguidos, sonreirán todas las mujeres y reirán todos los niños. Se cerraron para siempre las puertas del infierno.” Pero más al contrario, lo que sucedió es que toda la demanda de alcohol se derivó hacia el mercado negro, monopolizado por Al Cappone y sus secuaces. Estos gánsteres adulteraban el alcohol para aumentar sus beneficios, y como tras la ley desaparecieron los controles legales de calidad, se produjo una oleada de intoxicaciones, creando un verdadero problema de salud pública. La historia nos ha demostrado que las externalidades negativas para la sociedad – que haberlas, haylas – del consumo de drogas no desaparecen a golpe de prohibición, ya que la demanda sigue latente, y donde hay demanda existirá oferta.

Asimismo, es necesario saber que el mayor problema de salud pública es el tabaquismo, una de las principales causas de muerte en nuestro país, y que canibaliza gran parte de los fondos destinados a la Salud. Puede que sea esa una de las razones por la que nadie se planeta su ilegalización, ya que los impuestos del tabaco (unos 10.000 millones) duplica el gasto médico derivado de su consumo (unos 5.000 millones). Volviendo al ejemplo histórico de la Ley Seca, fue precisamente a causa de la Gran Depresión, que el presidente Roosevelt decidió suprimirla para aumentar la recaudación y dinamizar la economía americana con un sector productivo nuevamente legal.

En los últimos tiempos, los defensores de la actual política prohibicionista dicen defender la libertad de los adictos. Consideran que una legalización supondría un aumento de los drogodependientes, algo totalmente erróneo a tenor de los resultados de diversas experiencias liberalizadoras, y que ello supone coartar la libertad del individuo. Desde su punto de vista, un adicto no es consciente de sus actos, pierde la voluntad. Por ello conviene hacer unas aclaraciones sobre la libertad, ya que cometen un error en términos, al considerar la libertad como un absoluto. Pero la libertad solo tiene sentido en la órbita de las decisiones personales y soberanas, y esas decisiones se enmarcan dentro de unos márgenes que las condicionan. Es decir, la decisión de empezar a consumir es libre y soberana, y que la misma pueda derivar en una adicción no invalida que la decisión se haya tomado en libertad. Justamente, la prohibición impide que pueda experimentarse con el consumo en procesos de socialización, que ha sido históricamente la manera de aprender a hacer un uso responsable de las drogas que minimice la posibilidad de adicción. Todos hemos tomado la primera copa de vino con la familia.

«Ens hem adonat de la nit al dia que els Reis són els pares», em comentava ahir un amic en relació amb la crisi. I, tal com va passar el dia en què ens van trencar aquesta il·lusió, avui encara ens trobem en estat de xoc. ¿El meu amic vol dir que ens hem adonat que l’Estat del benestar és insostenible? ¿Vol dir que la democràcia està controlada per Goldman Sachs i encara no ho sabíem? ¿Vol dir que les institucions no han sabut respondre als reptes que tenim com a societat? ¿Vol dir que l’activitat política ha passat a tenir més capacitat gestora que de transformació social? ¿Vol dir que hem de tornar a generar, novament i entre tots, il·lusió? Probablement, una mica de tot.

Article de Nacho Corredor, president de Deba-t.org, a El Periódico de Catalunya

L’acte, moderat per Nacho Corredor, president de Deba-t.org, va acabar amb una cita del llibre “Educar en la política” de l’Eduard Vallory, asessor de Deba-t.org, tot encoratjant els presents a exercir el seu dret a vot el proper 20 de novembre:

«Si hay que enfrentarse con el mundo financiero, deberíamos estar organizados», decía un parlamentario defendiendo la necesidad de votar el 20-N. Aun conscientes de la crisis por la que pasan las instituciones, el reconocimiento de determinadas acciones, nuestra implicación ya sea a través del voto, de las organizaciones sociales, los partidos o los movimientos cívicos, resultan imprescindibles para generar un escenario diferente. Probablemente, lo contrario no es solo un error sino un ejercicio peligroso.

Article de Nacho Corredor, president de Deba-t.org, a “El Periódico de Catalunya”

En qualsevol cas, la denominació del present període apunta a un canvi de gran envergadura: significa el traspàs d’una realitat política i nacional a una de nova, substancialment i sensiblement diferent de la vigent; es tracta d’un punt i a part.

És de vital importància entendre la complexitat i profunditat d’aquest procés. A ningú no se li escapa que la transició nacional requerirà un suport majoritari dels catalans; vet aquí la rellevància que la present etapa sigui percebuda en l’imaginari col·lectiu com un procés que es prolonga en el temps i no pas com un fet puntual que tindrà lloc un dia molt concret. I és que els fets puntuals generen adeptes puntuals, mentre que els processos que s’allarguen en el temps poden implicar complicitats que perviuen mes enllà de l’anècdota, i, de ben segur, serà imprescindible comptar amb aquest suport sòlid i sostingut.

M’explico: sens dubte, hi haurà un dia decisiu, però els dies i mesos anteriors seran tan decisius com els dies i mesos posteriors, fins i tot molt més; per tant, el que s’ha de treballar amb rigor és la construcció, però sobretot la consolidació, d’una majoria de catalans que es mantingui estable al llarg del procés.

Breu, la transició nacional no culminarà el dia de la declaració formal d’independència, sinó el dia en què la independència de Catalunya estigui consolidada, i aquest dia no es correspondrà amb una data concreta, sinó amb un lapse de temps. Per això la societat catalana haurà de mostrar una gran unitat, perseverança, tenacitat i obstinació al llarg d’aquesta transició; especialment, una gran i sòlida unitat.

I és que un altre dels vells costums d’aquest país consisteix en la fragmentació facciosa crònica davant els grans issues d’estat –en aquest cas mai tan ben dit–. L’independentisme està en auge, però a la «fireta catalana» cadascú hi vol tenir la seva paradeta… I atenció!: amb escopetes de fira, rarament s’encerta.

/article de Pau Dalmau, membre del deba-t.lab (laboratori de Deba-t) per la Fundació Catdem/

La democràcia representativa, imperfecta i elitista per definició, ja no ens il·lusiona. S’està convertint en una política de gestió, de l’anar fent, que toca de peus a terra i diu que “s’ocupa de les coses que importen a la gent”. Aquesta política amb minúscules, descafeinada, sense sang a les venes, se sent impotent davant l’arrogància i força del diner.    En termes mercadotècnics, la política ni tan sols és “light”, és “zero”. Avui la política s’ha rendit, ha llençat la tovallola i així la nostra sobirania només fa que reduïr-se.

Necessita oxigenar-se fort i volar: la política ha de tornar a ser visionària, ha de promoure el canvi social, ha d’incentivar els grans projectes i materialitzar les grans idees. No es pot permetre limitar-se a la quotidianitat, perquè la quotidianitat en seria el “knockout”. Cal que alguna cosa torni a encendre la bombeta que pel pas del temps s’ha anat apagant…

Europa ha d’agafar el protagonisme, avui dels EUA només en surt desidia, immobilisme i crits  ensordidors partidaris d’empetitir la política. Això de què hi hagi dret de veto a l’Organització de les Nacions Unides és anacrònic, a banda d’irracional, i respon a un joc d’interessos fonamentat en el poder dur, en qui té el garrot … en qui té el control de l’economia. Europa ha de propiciar una reacció davant del “cop d’estat econòmic” i retornar la sobirania als ciutadans. Les reaccions ja han ocupat places, però s’espera que ocupin també escons als Parlaments. Cal una sincronia, una simbiosi entre ciutadania i representants polítics per a portar la reacció a l’àgora legitimada. Establim una política del consens, això és, establim institucionalment el diàleg raonat entre tots els membres de la comunitat. Sense aquesta interacció, els Parlaments s’allunyen de la ciutadania i per tant, la política deixa de tenir sentit.

Quina serà la beguda isotònica que revitalitzi la nostra pobra i dissortada política? Se me n’acut una: la raó poètica. Potser el que cal és nodrir la política de raó poètica i establir-la com a mètode. Que la política sigui passional a la vegada que racional, que l’actitud acompanyi la virtut. En altres paraules, entendre l’esfera pública com una síntesi entre raó i passió, com un cos holístic. Construir un discurs capaç de convèncer i encoratjar, de provocar idees i emocions, de mobilitzar.

Potser recuperaríem l’atractiu de la política i així implicaríem tots els ciutadans en el projecte públic. La il·lustració posava l’accent en el pensament racional i n’oblidava allò sensitiu, les pulsions passionals; element cabdal que permet motivar l’acció política raonada. Cal anar un pas més enllà del que ens va duur la il·lustració: on la raó mani de la mà d’una actitud proactiva vers al progrés humà, coordinada amb tots els ciutadans.

Aprenguem del sotrac actual i posem-nos-hi, que política fa lleig i POLÍTICA fa goig.