El passat dimarts 7 de maig,  el portaveu del Parlament Europeu i Director de Mitjans d’aquesta institució, Jaume Duch, i la Dra. Susana del Río, directora del projecte Upgrading Europe, van protagonitzar un acte per parlar sobre els reptes europeus a la Universitat Pompeu Fabra.

El darrer divendres, el President José Montilla va compartir col·loqui amb un grup de socis de deba-t.org a la universitat.

El darrer divendres Josep Rull, secretari d’organització de CDC, va compartir tertúlia amb un grup de socis de deba-t.org a la universitat.

Corredor, analista de El Periódico, va explicar a SER Catalunya que el relat de l’emprenedoria “on tot depen de tu, em fa por. No conec cap estudi que determini que l’actitud te un efecte en el resultat final de l’ascensor social”.

“Hi ha molta gent que està venent conferències dient que l’optimisme ho és tot, quan segurament aquella persona que no ha vist un llibre en la seva vida perquè a casa no ha tingut l’oportunitat, no tindrà les mateixes oportunitats d’arribar a determinats llocs”, ha dit. En aquesta línea, ha afegit que “si amb el discurs de l’emprenedoria estem dient que tothom ha de ser autònom, ha de viure en precari i tenir quaranta feines, no sé si és un bon model de societat. L’actitud pro-activa és molt important, i intento practicar-la, però això no garanteix res”.

Així mateix, ahir dijous, Gerard Sensat, també fundador de deba-t.org, i Gina Giró, membre de l’organització, van participar al programa Hora 25, presentat per Àngels Barceló, en una tertúlia on també va participar Iñaki Urquizu dedicada a analitzar la necessitat de plantejar alternatives i quin paper poden tenir els joves.

Segons Sensat “els joves no podem deixar de ser una altre cosa que promogui el canvi. Som la generació que hem nascut amb l’smartphone sota el braç i volem coses interactives, ens agrada participar. A la política li calen espais d’interacció on es pugui manifestar la nostra opinió més d’un cop cada quatre anys. Vivim en una democràcia del segle XIX, no del XXI”.

Giró, també col.laboradora de Ràdio 4, ha afegit que “no ens hem de resignar… I més enllà d’estar al carrer, on es fan coses que tenen efecte, també s’han de fer altres coses. Si tu vols una audiència amb el president de la Generalitat te l’acabaran donant; pots fer un blog que difongui coneixement i promogui l’esperit crític. Hem de tenir curiositat i ganes de canviar-ho tot”  [escoltar podcast].

El darrer dijous, Salvador Alemany i el jove Marc Berruezo van protagonitar un dels diàlegs del club.deba-t.org. En una trobada celebrada al Principal de Tragaluz on van assistir joves de l’àmbit polític, acadèmic i empresarial com Oriol Ristol (responsable d’empresa de la JNC), Gerard Vidal (MEP Headoffice del EPP) o Joan Rosselló (membre de Kairos Spain i professor associat a la Universitat Pompeu Fabra) Berruezo i Alemany van protagonitzar una sessió on el públic va configurar en gran part el contingut de l’acte mitjançant les seves preguntes.

L’acte, en format entrevista i conduït per Nacho Corredor, també va comptar amb l’assistència de Laia Bonet (assessora de deba-t.org), Lidia Plaza (TedxYouthBarcelona) o Rocío Martínez-Sampere (Vicepresidenta de la Comissió d’Economia del Parlament de Catalunya), i va girar al voltant del concepte d’empresa, la seva relació amb la societat, la seva responsabilitat en l’actual situació econòmica, així com d’altres qüestions vinculades a infraestructures, entre d’altres.

Marc Berruezo (22 anys) és estudiant a ESADE. Nascut a Vilanova i la Geltrú, va ser guanyador del premi de Ciències Socials de la Fundació Ernest Lluch l’any 2010. Abans d’anar a la universitat, però, va fer un any de voluntariat per Amèrica, Europa, Àfrica, Àsia i Oceania, en el marc d’un projecte de fotoperiodisme de l’AFCI International. Ha treballat al Perú, a la fundació de microfinances d’un banc, i en l’actualitat treballa a Google des de Madrid. D’altra banda, Salvador Alemany, un dels empresaris més importants del país, és president d’Abertis.

[vols proposar algun diàleg i ponents?]
[veure àlbum de fotos]

El periodista Xavier Vidal-Folch va protagonitzar divendres un col.loqui amb un grup de socis de deba-t.org a la universitat. Vidal-Folch (Barcelona, 1952) ha estat director adjunt de EL PAÍS i director de l’edició de Catalunya i ha estat corresponsal del diari a Brusel.les. Així doncs, el també president del World Editors Fòrum i del Global Editors Network, va ser el darrer convidat de deba-t.universitat.

“En aquest país cal un gran diàleg intergeneracional”, va dir Nacho Corredor, fundador de deba-t.org a la festa d’aniversari de l’entitat celebrada el 3 d’abril, i on vam presentar una línia d’activitats, el club.deba-t.org, que pretén generar fòrums de discussió entre joves i adults. En l’acte, presentat per Cristina Puig i en el qual també van intervenir Borja Juez i Jaume Giró (director executiu de “la Caixa”), Corredor va insistir en que “habitualment en els fòrums de discussió pública sempre es veuen les mateixes cares. Ja és hora d’incorporar als joves en aquest entorn”.

Entre el públic assistent més de 200 representants del món empresarial com Ana Aguirre (directora de Comunicació de Foment), acadèmics com María Gundín (UPF) o Xavier Martínez Celorrio (UB), periodistes com Marc Martínez Amat (cap de política de RAC1), Eva Peruga (denfesora d’igualtat de El Periódico de Catalunya), Vicent Partal (director de Vilaweb), Saül Gordillo (director de El Periódico Digital), joves professionals i estudiants com Adrià Recasens (MIT) o Àlex Lopera (Kairos Spain) i polítics com Jordi Vilajoana (Govern), Jordi Cañas (C’s), Andrea Levy (PPC), Rocío Martínez Sampere (PSC), Marta Vilalta (ERC), alguns dels quals intervenen al vídeo d’aquesta entrada.

Tot i què a deba-t.org ja realitzem col·loquis i conferències en l’àmbit universitari de forma habitual “promovent entorns de debat i reflexió que serveixen de nexe d’unió entre el món polític i la universitat, a partir d’ara, també crearem tribunes més enllà de la universitat que serveixin per projectar noves veus i generar entorns de relació i diàleg entre persones de diferents disciplines i generacions”, diu Corredor.

[Veure fotos de l'acte]

[+] Podcast de l’entrevista

Han passat 10 anys per a què Carlos Aragonés, el director General de Presidència dels Governs d’Aznar, tornés a Barcelona. En un acte presentat pel fundador de deba-t.org, Nacho Corredor, els periodistes Oriol March (redactor de política del diari ARA) i Marc Martínez Amat (cap de política de RAC 1) van entrevistar una de les persones més influents del Govern d’Espanya entre 1996 i 2004.

En una de les sessions del club.deba-t.org celebrada al Principal de Tragaluz, i on van assistir una cinquantena de joves professionals i estudiants de diferents disciplines, Martínez Amat i March van entrevistar un Carlos Aragonés misteriós i sincer.  ”M’he callat molts anys, però avui tinc ganes de parlar… Freneu-me!”, va apuntar. L’ara diputat del PP al Congrés, que va ser mà dreta d’Aznar i ha estat durant molts anys president adjunt del Partit Popular, va sorprende una audiència acostumada al fair play de la política catalana.

“És un personatge provocador”, opina el cap de política de RAC 1, mentre que Oriol March diu que “com em dedico al periodisme polític sempre tendeixo a desconfiar de les persones que tenen responsabilitats públiques. Les persones amb el seu nivell de responsabilitat no tenen un nivell de sinceritat tant alt”.

[Àlbum de fotos de l'acte. Per Jaume Ríos]
[Crònica d'Enric Juliana sobre Carlos Aragonés]
[Article d'opinió de Nacho Corredor a El Periódico de Catalunya arran de l'acte amb Carlos Aragonés]

Vam comptar amb la presència d’ Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill, que ha dirigit programes de formació i ocupació; Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés i membre de la Comissió d’ocupació, educació i polítiques socials, entre d’altres, i Xavier Martínez Celorrio, sociòleg i professor investigador de la Universitat de Barcelona, que és autor de l’estudi “Funciona l’ascensor social a Catalunya?”

Així, entre l’equip de persones que assessoren deba-t.org en les seves activitats i estratègia, a més de Rafael Vilasanjuan, es troben també personalitats de l’àmbit polític i social com Paris Grau, Eduard Vallory, Mercè Pigem o Laia Bonet. Aprofitem per donar-li la benvinguda.

Jordi Cañas, portaveu i diputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya, va protagonitzar el darrer col.loqui de deba-t.universitat amb un grup de socis.

La vicepresidenta del Parlament, Anna Simó, va protagonitzar ahir un dels col.loquis d’un grup de socis de deba-t.org a la Universitat.

Vicent Partal, director del diari Vilaweb, va ser en un col·loqui amb els socis de Deba-t.org el passat 20 de febrer. Durant l’hora i mitja de durada de la trobada, es van abordar temes d‘actualitat i en relació al futur del periodisme, a la independència de Catalunya i a la política internacional.

Dijous 7 de febrer  un grup de socis de Deba-t.org vam reunir-nos amb la Dolors Camats, portaveu d’ICV-EUiA al Parlament de Catalunya, en una conversa distesa on es van abordar diferents temes d’actualitat.

Tras las conferencias con Montserrat Nebrera y Jordi Miralles,  un grupo de jóvenes de mi clase fuimos a comer con los ponentes. ¡Nunca imaginamos que algo tan fácil hubiera tenido consecuencias tan interesantes! Para muchos de ellos era la primera vez que compartían, mano a mano, su visión del mundo con alguien del mundo político. Para otros, como es mi caso, o el de los siempre leales Gerard Sensat o Paris Grau, probablemente no era nuevo, pero la satisfacción que dio poner juntos en la misma mesa a la persona que legisla, junto a la persona que comenta contigo en el bar de la universidad o en clase lo que otros legislan, es lo suficientemente realizadora y gratificante como para que si todo se hubiera quedado en ese día, hubiera sido suficiente.

Després de 4 anys, i actualment amb 62 socis inscrits dintre de la universitat i 70 fora d’ella (un total de 132 membres que financen la nostra activitat), hem consolidat un seguit d’activitats on han anat passant diferents personalitats del país com el president Artur Mas, Miquel Roca, Oriol Junqueras, Joan Herrera, Josep Piqué, Albert Rivera o Joaquim Nadal; membres dels governs d’Espanya com Jesús Caldera, Javier Zarzalejos o Gabriel Elorriaga; o periodistes com Josep Cuní i Enric Hernández. Més de 80 activitats entre col.loquis, conferències, debats o seminaris, que han acabat donant sentit al motiu fundacional de la nostra entitat: crear un espai transversal, en disciplines i en ideologies, capaç de generar debats i relacions socials entre joves en formació.

Enguany, com a novetat, i al marge de les nostres activitats a la universitat i gràcies a l’ajuda de diferents patrocinadors, deba-t.org organitzarà activitats obertes fora de l’àmbit universitari i amb l’objectiu de generar noves tribunes informatives a la ciutat de Barcelona. Per celebrar el nostre quart aniversari, a més, organitzarem en les properes setmanes un acte sobre el futur de la Unió Europea amb la Doctora Susana del Río i en Jaume Duch, portaveu del Parlament europeu, a més d’altres activitats públiques i per a socis. A finals de setmana, per exemple, està prevista la celebració del nostre segon campus per a socis a la província de Girona.

[més sobre nosaltres]
[perfil de Twitter]
[pàgina a Facebook]

En el marc de les activitats previstes que es realitzaran en l’àmbit universitari el proper any, deba-t.org es vincula al projecte europeu col·laborant amb el programa Upgrading Europe. Aquest programa té com a principal objectiu donar visibilitat a l’acció política europea, al procés d’integració i a la nova política del segle XXI a través de debats, publicacions, conferències i treball en xarxa.

Upgrading Europe uneix els àmbits acadèmic, institucional, polític, de mitjans de comunicació, d’entitats europeistes i d’organitzacions no governamentals per a intentar impulsar i promoure la construcció d’una democràcia de qualitat a escala europea. Els eixos vertabradors del projecte són: Ciutadania, participació, comunicació, nova política i democràcia transnacional europea amb catalitzadors clau com són la cultura, la solidaritat, l’educació i l’esport. El projecte tindrà dos espais fonamentals: l’Any Europeu dels Ciutadans 2013 i les eleccions al Parlament Europeu 2014.

L’autora i directora del projecte, la Dra. Susana del Río Villar , és experta de referència en ciutadania, participació de la societat civil i comunicació europea, i serà convidada per deba-t.org juntament amb altres col.laboradors del projecte al llarg del proper any.

En un dels habituals col·loquis per a socis, hem estat parlant sobre el llibre que ha publicat recentment (“La izquierda necesaria, contra el autoritarismo posdemocrático”, Editorial RBA, 2012) i també sobre el moment convuls que viu l’esquerra a Europa actualment,  la meritocràcia que ell assimila amb l’aristocràcia i de la societat en constant evolució del segle XXI.

Però, ara que tinc vint anys i sóc una estudiant universitària, puc analitzar i reflexionar més profundament sobre la passada legislatura. Hi ha hagut avenços importants com la introducció d’incentius econòmics (amb el rescat de bancs i l’ampliacio de l’assegurança mèdica) i, qui pot oblidar la mort del terrorista Osama Bin Laden. A més, sóc de Califòrnia, un Estat molt progressista, per tant, estava envoltada de defensors de la presidència d’Obama. I, tot i que estàvem en una depressió econòmica, del nivell de la Gran Depressió, sentia que era impossible solucionar els greus problemes econòmics originats a la presidència de George W. Bush. Aquestes eleccions m’han ensenyat la necessitat d’aprendre els temes per mi mateixa, i m’han fet adonar del meu desconeixement de molts assumptes com a jove votant.

En el meu món personal, amb les meves creences i l’entorn que m’envolta, no em van donar peu a pensar en els problemes o en les queixes a la presidència d’en Barack Obama. Al meu entendre, l’opció correcta de vot era òbvia. A les xarxes socials, hi havia moltes paròdies i imatges rient-se de’n Romney . Òbviament, algunes de les imatges paròdiques es basaven en fets (per exemple, la seva posició en l’avortament o en els drets per les dones) però aquestes podien ser provinents d’un únic punt de vista. Però, quan un amic va publicar les seves raons per no votar a Obama, em vaig quedar sorpresa. El meu amic va destacar les controvèrsies de la presidència Obama, sobretot en afers internacionals, cosa que no havia sentit mencionar abans. En algunes parts de l’Orient Mitjà, Obama ha usat atacs de drons contra ciutadans indiscrimidament, matant gent de totes les edats (incluint dones i nens), sense cap mena d’ética.

Una cosa que no podia preveure era el paper d’Espanya en el meu creixement com a votant més formada. Veig que les eleccions no només són importants per als EUA, sinó també per a tot el món. Quan explicava a altres estudiants espanyols que sóc dels Estats Units o Califòrnia, el normal és que diguéssin algunes coses sobre el temps, Hollywood, i estereotips com fer surf. Però, moltes vegades els estudiants em preguntàven per les eleccions i sobre la meva opinió sobre els candidats. Em sentia forçada a crear una opinió autèntica. No podia limitar-me a dir que l’Obama em sembla un home simpàtic. Necessitava explicar més raons per defensar la meva opinió. Fins i tot vaig conèixer a estudiants que sabien més de les eleccions que jo mateixa. Sí, vaig votar Obama, però estava agraïda de què la situació em va donar l’oportunitat per aprendre més i despertar la condició de ciutadana cívica com a votant més seriosament que no com una abstencionista.

A la fi, desprès de controvèrsies, debats, i una campanya intermiable, Obama va guanyar les eleccions. Però, ara què? Tot i que l’Obama ha demostrat que és un home molt intel·ligent i treballador, encara hi ha molts comentaris ofensius al món de les xarxes socials, titllant el president de mico i d’altres ofenses. A part, la situació econòmica és molt fragil. Per exemple, el President de la Cambra, en John Boehner, va advertir a Obama de la imminent crisi fiscal, anomenada “precipici fiscal” i que poden conduir a retallades en les despeses i augments d’impostos que podrien generar una segona depressió.

I a tot això, què passa amb els republicans? Penso que el Partit Republicà necessita canviar la seva imatge per reflectir el canvi demogràfic de la població nord-americana. A l’any 2040, hi ha una predicció de que la minoria en els Estats Units comprisa la mayoria de americanos. Per tant, es esencial que el partit republicà no alienar una part creixent de l’electorat o els votants. Condoleeza Rice va dir en una entrevista per la CBS que el partit havia donat “missatges contradictoris” durant la campanya i es necessita discutir seriosament sobre un canvi en la retòrica. Amb la victòria d’Obama estic segura que els Estats Units estan en bones mans i espero que els dos partits puguin treballar junts per crear un país més fort del que era abans.

Enllaços:

http://newsone.com/1259985/minorities-timelapse-map-majority-2040/

http://www.foxnews.com/politics/2012/11/09/days-after-victory-obama-faces-fiscal-cliff-as-budget-office-warns-recession/

http://www.politico.com/news/stories/1112/83627.html

[Rafa Julve - El Periódico de Catalunya]  No és el mateix exposar les teves idees en un plató de televisió, on la màxima rèplica que rebràs serà la dels teus rivals polítics, que fer-ho davant de més de 300 estudiants que no s’estaran d’aplaudir-te, xiular-te o riure’s dels teus arguments. Per això els candidats a presidir la Generalitat no ho tindran més difícil en el debat electoral que s’emetrà per TV-3 (encara no hi ha data) del que ho van tenir els representants dels seus partits a la Universitat Pompeu Fabra. En el primer intercanvi de cops dialèctics de cara al 25-N, i tot i els intents d’ICV-EUiA i el PSC, la qüestió sobiranista es va imposar a la de les retallades en un auditori ple de gom a gom i on les preguntes del públic i dels moderadors, Nacho Corredor i Eduard Güell, membres de Deba-t.org, van ser fins estilets perquè ningú es deixés anar en digressions.

L’expressió més utilitzada en les dues hores que va durar l’acte? L’Estat del benestar. Llavors, es va parlar molt de polítiques socials? No tant com pugui semblar. Dolors Camats (número dos d’Iniciativa per Barcelona) i Rocío Martínez-Sampere (número 5 del PSC) sí que van insistir a criticar-les «fracassades polítiques d’austeritat» i les retallades, i van exalçar l’educació i la sanitat públiques. També van coincidir amb en Jordi Cañas (número dos de Ciutadans), en Santi Rodríguez (número 5 del PPC) i, en menor mesura, amb l’Oriol Amorós (número 5 d’ERC), a l’hora de carregar contra la gestió de la crisi que ha fet el Govern d’Artur Mas, que en Jordi Turull (número 10 de CiU) va defensar recordant l’herència del tripartit i recorrent a un afegitó que van subscriure a ulls clucs el candidat republicà i Alfons López Tena (número 1 de Solidaritat): amb un Estat propi, l’Estat del benestar no correria perill a Catalunya.

LA IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA / La discussió al voltant del sobiranisme va estar tan present a la primera part del debat que el moderador va haver de recordar als polítics que aquell bloc estava dedicat a parlar del model social. El comentari va desencadenar les rialles del públic. Però no va ser l’únic moment. També hi va haver riallades i aplaudiments quan en Jordi Cañas es va mofar del lema del PP Català, Junts Sumem, «perquè junts han sumat amb CiU per retallar l’Estat del benestar». I les rialles van tornar a aparèixer quan, després dels durs atacs de tots contra Ciutadans i el PP Català per qüestionar la immersió lingüística, Camats li va deixar anar al candidat de C’s: «Tu ets l’èxit de l’escola catalana. Has arribat al Parlament. Saps parlar en català i en castellà…».

A l’hora de recollir aplaudiments, López-Tena es va endur la palma amb el seu greatest hit «Espanya ens roba», encara que no per això va evitar algun comentari crític per utilitzar la «independència» com a solució a tot. Van ser ell i Amorós els que més van recórrer a aquesta paraula, i va ser gràcies a aquest terme que Turull va aconseguir una ovació. «¿Pot pronunciar independència?», li va preguntar el moderador. «No sé quin problema hi ha: in-de-pen-dèn-cia, però no ens enganyem, independents del tot no ho serem», va respondre. Minuts abans havia estat xiulat per dir que CiU «no està expulsant el talent» quan Martínez-Sampere es va referir a la necessitat d’emigrar de molts joves.

DE LA PRESSA A L’AUTONOMISME / En aquest bloc va quedar evidenciada la «pressa» que tenen per separar-se d’Espanya Solidaritat i ERC. El representant d’Esquerra va vaticinar que els partits d’esquerres no tornaran a governar si no és en una Catalunya independent. També es va demostrar l’aposta pel federalisme del PSC, al qual es va sumar Ciutadans («encara que sense asimetries», va dir Cañas); l’autonomisme del PP Català  i la reclamació del dret a decidir per part d’ICV-EUiA, que no vol que aquest debat oculti la diferenciació entre esquerres i dretes.

Aquesta reclamació del dret a decidir va ser el gran punt coincident de la majoria i l’arma llancívola contra el PP Català. A Santi Rodríguez no el va salvar apel·lar a la Constitució ni l’esforç de diàleg per evitar la resposta contundent dels seus rivals i del públic, al qual va advertir que vagi amb compte «amb els il·lusionistes perquè la independència no és la solució».

El darrer dimecres 24 d’octubre a les 11h30 va tenir lloc a l’Auditori Mercè Rodoreda del Campus de la UPF-Ciutadella l’acte sobre les imminents eleccions als EUA que vam organitzar des de Deba-t.org amb l’objectiu d’analitzar i aprofundir en les claus d’aquests comicis. Què proposa cada candidat? Quines conseqüències pot tenir que guanyi un o altre per a la política exterior dels EUA? En què es diferencien realment Romney i Obama?

Vam convidar l’Antoni Gutiérrez-Rubí (@antonigr) i en Jordi Rodríguez Virgili (@jrvirgili). Aquest últim, doctor (premi especial de doctorat) per la UNAV és expert en comunicació i porta temps treballant i escrivint vers la política americana. N’Antoni Gutiérrez-Rubí, és assessor de comunicació i està portant les eleccions per El País i per El Periódico.

Crec que no és habitual que qui modera un debat electoral expliqui després les seves impressions. Però, si hem de ser francs, tampoc és que al nostre país siguin gaire habituals els grans debats: potser sí durant el període electoral, ja que no queda cap més remei, però no seria dolent començar a acostumar-nos –i alguns, modestament, ho hauríem d’impulsar amb més intensitat– a una dinàmica en què els debats oberts entre polítics siguin una constant durant tota la legislatura i que els nostres representants se sotmetin a les preguntes dels votants de manera permanent.

He volgut acabar el debat d’aquest matí, encara estant ara mateix a un pas del vot en blanc, desitjant sort a tots els candidats perquè la nostra sort depèn de la seva. Ara més que mai depèn de la política i les institucions públiques la capacitat de transformar la realitat. Per més allunyada que la política institucional estigui a vegades, i hi ha dies en què està a un pas de deixar-nos absolutament orfes, és l’única manera que tenim de fer front a aquells que manen sense ser elegits.

Encara recordo, i és gairebé propi d’un malson per a qualsevol demòcrata, aquell candidat que no fa gaires setmanes em deia allò de “en el fons, en aquestes eleccions, el nostre marge de maniobra és més aviat poc”. I, llavors, ¿per a què s’hi presenten?, es podria preguntar un. No obstant, després d’escoltar una vegada més determinats possibles representants públics, la il·lusió ha arribat ni que sigui per un instant.

El model social, i crec que el model d’Estat ha de tenir la vista fixada a com aconseguir que l’Estat del benestar no desaparegui, ha planat sobre l’imaginari de la majoria de candidats en el debat d’avui. Segurament, de tots i cadascun dels portaveus presents em podria arribar alguna cosa positiva (per més que en algun cas fos a base d’esforçar-m’hi). No obstant, per seguir la dinàmica que estudiants –mitjançant les preguntes– i els que hem moderat el debat hem intentat tenir, vull seguir punxant.

És curiós (o escandalós) com davant de preguntes incòmodes –gairebé totes les que hem formulat durant les dues hores del debat– les reaccions d’algú que aspira a representar un altre hagin estat més aviat dolentes. No obstant, un es vol quedar amb la imatge final d’un diputat parlant amb un grup de 20 estudiants durant més de mitja hora una vegada s’ha acabat el debat. “La veritat és que guanya molt en persona“, deia. Potser és hora, d’una vegada, de veure i que es deixin veure com a persones. En tot cas, gràcies a tots per venir a explicar-se… I, sobretot, a escoltar.

[el proper dilluns la Universitat Pompeu Fabra ens facilitarà el vídeo de l'acte i el penjarem a la nostra web. No obstant, aquí podeu llegir algunes cròniques del debat electoral: EL PAÍS , EL PERIÓDICO , EUROPA PRESS (per Eldiario.es, La Razón, EL MUNDO...), NACIÓ DIGITAL]

Ernest Maragall, exconseller d’Educació, ha protagonitzat avui un col·loqui amb un grup de socis de Deba-t.org on s’ha generat una conversa dinàmica sobre temes tan variats com les noves relacions a establir entre Catalunya i Espanya, els reptes de la socialdemocràcia a diferents nivells o els nous projectes de Maragall. Així, l’evolució del model productiu català i els reptes que haurà de superar, el model educatiu de Catalunya, les imminents eleccions del 25N o la participació i l’interès dels joves en la política també han protagonitzat part de la conversa.

El més assequible i amb més tirada és el discurs explícit. No és nou, es tracta d’un mercat ja madur i de consumidor fidel, el qui hi troba la versió més actual però sense renunciar a l’essència tradicional. Es tracta d’un discurs excitant i folklòric, hereu del millor savoire faire hispànic (el Made in Spain, almenys en aquest sector, cotitza a l’alça). La tradició i l’experiència en són un aval interessant. Precisament, una de les característiques que més agrada al consumidor de tota la vida és la capacitat que té per fer reviure temps passats, a mode d’elixir rejovenidor. Tot plegat contribueix a una customer experience força completa i atractiva pel públic més conservador.

El producte s’orienta en primer terme als consumidors més directes i habituals, però el target de debò no és precisament aquest sinó el ciutadà que es troba en aquell punt de debat -intern i amb el seu entorn- respecte la qüestió independentista. És el ciutadà que s’ensuma la tendència creixent, inclusiva i transversal però que, legítima i sàviament, vol sotmetre’s abans a la serena reflexió. La clau del producte és, per tant, interrompre i zanjar ràpida i eficaçment aquest moment deliberatiu. “Aquest no és el tema que interessa ara”, com diria Javier Solana davant del posat incrèdul de Jordi Pujol, paradoxalment.[1]

El discurs de la Por explícit el podeu trobar fàcilment als centres de distribució habituals. La denominació d’origen “Villa y Corte” és la més apreciada. També podeu accedir a un catàleg força complet i variat a l’article “Todas las caras del discurso del Miedo”.[2]

No obstant, una de les innovacions més recents d’Unidad S.A. és el discurs implícit: incorpora les mateixes funcionalitats que l’explícit però, en canvi, presenta l’avantatge estratègic de ser molt més permeable en nous segments del mercat. Disponible a El País des de mitjans d’agost, es planteja des d’un enfocament més sofisticat i l’estratègia resulta molt menys evident.[3] És sens dubte una versió millorada, és lo últim al mercat en campanyes mediàtiques anti-independentisme, i comença a causar sensació entre el públic autòcton. És El discurs de la Por 2.0.

Tanmateix, es diferencia del discurs explícit pel públic al qual es dirigeix: Mentre la versió explícita busca impactar al consumidor de tota la vida i també aquell de més indecís, l’implícit aspira, a més a més, a dividir la competència! Ambició sense sostre o… sortida desesperada? Postula, per exemple, que l’independentisme és en el fons un complot de la gran burgesia catalana per a consolidar el seu poder i aprofundir desigualtats socials. Desconeix, potser, que això de l’independentisme no acaba de fer gaire gràcia en Círculo(s) Ecuestre(s) i derivats. Ignora, sens dubte, que la base del independentisme català és majoritàriament la classe mitjana.

Es comenta, doncs, que hi ha deficiències evidents en l’estudi de mercat de Unidad S.A., la qual cosa pot enfonsar encara més la seva ja deteriorada legitimitat. Un error d’antena i de cartografia -com diria aquell -, i hi ha poques errades més greus en la venda de discursos que desconèixer el públic al qual et dirigeixes.[4] Això sí, l’estratègia és agosarada però no estúpida: saben que si divideixen al independentisme el venceran. Saben que, en plena crisi econòmica, sembrar malfiança pot ser fructífer.

Aquest serà un dels filons a explotar pels Venedors de Discursos de la Por. A veure quants el compren.

La llarga experiència de Xuclà com a observador electoral internacional i el fet que actualment sigui portaveu de CiU a la Comissió d’Assumptes Exteriors i Defensa del Congrés dels Diputats ha propiciat una conversa dinàmica entre els socis i el convidat on s’han tractat temes tan variats com el canvi de la llei electoral, el control de l’activitat parlamentària, les eleccions a Veneçuela, el règim cubà, les dictadures d’esquerres i de dretes, les eleccions dels EUA, la relació Catalunya-Espanya, la convivència entre mitjans, societat i política o la defensa estatal i internacional, sobre el que ha determinat que “els exèrcits europeus necessiten menys camions i tancs i més satèl·lits i serveis d’informació”.

Al vídeo següent hi podeu trobar  les impressions que s’ha endut en Jordi Xuclà després de la nostra trobada:

A Catalunya, ens trobem sobtadament (tota una Blitzkrieg política) immersos en aquest procés d’expressió i tangibilització comunitària. El relat d’aquest procés s’ha volgut vertebrar en dues vessants prou diferents: per una banda, en l’assoliment de la «plenitud nacional»; per una altra, en la constatació de la inviabilitat econòmica de l’autogovern català, el qual no té els instruments que permetrien donar resposta a l’actual conjuntura econòmica. Aquestes dues vessants es presenten davant l’opinió pública com a axiomes, amb les pertintents premisses lògiques, historicistes i científiques (amb dades, moltes dades). En aquests moments, però, aquest relat ja ha aconseguit tres èxits: primer, esdevenir el projecte polític més il·lusionant i excitant en dècades per una part significativa de la població; segon, esquivar les conseqüències del fracàs del model socioeconòmic imperant del focus mediàtic; i tercer, controlar l’agenda i obligar a les forces polítiques i als actors socials, catalans però també estatals, a posicionar-se i a girar entorn a ell.

Urgeix que l’esquerra política intenti abordar el procés deconstruint ambdós axiomes (el comunitarista i l’econòmic) i plantejant, al mateix temps, una resposta genuïna, fonamentada i capaç d’engrescar. L’enfocament, però, no ha de centrar-se en desacreditar el sobiranisme, sinó en desmontar el relat imperant. En altres paraules, el que es discuteix no seria la raó de ser del procés (el dret a l’autodeterminació) sinó la finalitat, el telos d’aquest.

La «plenitud nacional» (el cor)

Una de les finalitats de l’ambiciós procés polític que s’està encetant és l’assoliment de la «plenitud nacional» del poble de Catalunya, concepte que adquireix per certs actors el rang quasi d’enunciat performatiu. Partint de la base de què Catalunya, com a tal, és un subjecte polític, es construeix un concepte totalment buit de significat. Què vol dir avui la «plenitud nacional»? Què vol dir exactament «som una nació»?

Amartya Sen qüestiona en la seva obra Identity and Violence: the Illusion of Destiny, oposant-se als plantejaments comunitaristes, que la nostra identitat sigui quelcom fixe i es pugui concebre com un fenòmen naturalement preexistent. És en aquest sentit que s’ha de parlar de les nostres identitats múltiples -ètniques, religioses, nacionals, locals, professionals, polítiques-, moltes de les quals travessen fronteres.

Iniciar un projecte polític fonamentat en la identificació de la singularitat, la particularitat i la pretensió de diferenciar-la entra en contradicció directa amb la constant barreja d’identitats i intercanvi cultural  que difumina les essències a la que assistim avui. Cercar la «plenitud nacional» condueix inexorablement a projectes polítics efímers, destinats a ser desdibuixats per una ciutadania ineluctablement mundialitzada. Que tornar a traçar línies imaginàries, definides per Anderson, que delimitin la llar d’una comunitat nacional, una pàtria, és, en el fons, crear quelcom amb obsolescència programada. Davant de la pregunta ‘qui és Catalunya?’, donar una resposta estàtica farcida de metàfores i sentiment essencialista és donar, sense dubtes, una resposta interessada.

És per això que cal contraposar un projecte, probablement més prosaic, que no tingui un origen identitari, sinó un origen cívic i que consideri que la discussió política pública i plural enforteix la convivència en la mesura que implica tots els ciutadans en la vida en comú. Això és, contraposar el republicanisme al comunitarisme dissenyant un projecte social inclusiu centrat en els ciutadans de Catalunya i no en la nació catalana. Que la «plenitud nacional» no pot ser el motor de res, però la plenitud ciutadana és més necessària que mai.

La raó econòmica (la cartera)

És cert que Catalunya té greus problemes de finançament, derivats, segurament en part, d’un greuje entre les seves aportacions al conjunt de l’Estat i la part que en rep. El dèficit fiscal català és excessiu, però no un «expoli».

El problema del relat, però, rau en creure que si Catalunya tingués els instruments pertinents podria fer front a les conseqüències derivades de la crisi actual. Aquesta assumpció identifica la subjecció al govern estatal com el problema a resoldre, com (en termes d’Schmitt) l’enemic. La seqüència lògica «Espanya ens roba, nosaltres retallem» sembla capaç de justificar-ho tot. Cal denunciar el simplisme i la inexactitud d’aquestes afirmacions. Catalunya, en un escenari de secessió, es veuria afectada pel mateix context que els seus veïns del sud d’Europa.

Però a banda d’això, el relat també intenta fer creure que el culpable és Espanya. És que Espanya no està obeint les directrius que li imposen des de Brussel·les i Frankfurt? No és la influència d’Alemanya la que està marcant les mesures d’austeritat als països deutors? No són, fins i tot, actors financers invisibles, inversors de pes, els que defineixen realment (a la borsa de Chicago, per exemple) l’escenari social? Aleshores, per què aquesta obsessió en identificar a Espanya com el culpable de la situació econòmica catalana, quan segurament Catalunya com a hipotètic Estat estaria influïda pels mateixos actors decisors que afecten l’Estat espanyol i es veuria obligada també a ser obedient i a aplicar mesures restrictives.

L’actual sistema institucional europeu ha de ser més ambiciós, més polític. S’ha de promoure més legitimitat democràtica en els seus òrgans i denunciar la seva visió monolítica de com s’ha de sortir de la crisi de l’euro, la qual està conduint a la destrucció de les petites restes de l’Estat de benestar, a l’augment de l’atur i a la reducció dels salaris. Espanya, com Catalunya, no són més que peces en l’engranatge. Denunciar el Pacte d’Estabilitat i la famosa regla d’or i, sobretot, aixecar la bandera del federalisme europeu ha de ser-ne el primer pas, sense vacil·lacions.

Després del café

Parafrasejant un article de The Economist, «SimCatalunya» tampoc és cap joc. S’està encetant a Catalunya un procés de canvi de marc institucional que pretèn reflectir el que reclama una part substancial de la població. En canvi, el mateix marc sembla que no variarà res malgrat s’hagin omplert places durant dies i la societat, en el seu conjunt, hagi sofert en pell pròpia el fracàs d’un model econòmic i social. En conseqüència, la concepció de la política s’està desnaturalitzant perquè per una banda s’inicien projectes de «plenitud nacional», qüestionant la legalitat vigent, però de l’altra, el marc normatiu resta immòbil quan es clama per un canvi que traspassi allò imaginari i obligui a redefinir el cor de l’statu quo, això és, la «perenne» democràcia representativa que avui està subjugada a les forces econòmiques.

La societat catalana, pel simple fet de ser, ha de poder discutir amb tranquil·litat el seu futur col·lectiu. Defensar això, però, no implica subscriure que l’objectiu d’aquest procés sigui la recerca de la «plenitud nacional» o no permetre que «Espanya ens robi». No implica mostrar-se aquiescent davant la permeabilització d’un relat que, de forma intencionadament subtil, es projecta en base a una ideologia. Esdevé necessari, des de l’esquerra política (inherentment internacionalista), fonamentar un argumentari polític que respongui la qüestió catalana des del republicanisme i l’activisme polític compromès. Perquè finalment, si s’escolta més el clam nacional que els clams dels ciutadans, no hi haurà nació ni societat possible. Quan la política es converteix en simple gestió, el poder polític es converteix en poder terapèutic que intenta reconduïr el malestar. Però el malestar social, si se segueix ignorant, pot anunciar noves formes de politització i aquest relat en què estem immersos, no sembla anunciar pas el contrari.

Article publicat al portal de la Fundació Rafael Campalans

Sabaté, adverteix de la deriva “totalitària” de CDC i diu, en relació a la intenció del president Mas de convocar un referèndum sobre la independència sigui o no legal, que “si la primera autoritat del país no es creu la llei, com és pot exigir res?”. “Aquest no és un país normal“, diu, i afegeix que “o això és legal o no ens creurà ningú”.

El líder dels socialistes diu que “tampoc” veu gaire gent disposada a reformar la Constitució per avançar cap a un Estat federal i adverteix que s’hauria de revisar el concepte de federalisme. “Federalisme actualitzat?”, apunta. Pel diputat català s’està “encobrint una realitat de la globalització en que només hi ha sobiranies compartides” i considera que “Catalunya ha de tenir máxima sobirania possible sabent que la sobirania d’un Estat ja no és la que pensavem”.

Pel que fa als resultats del seu partit en les properes eleccions, Sabaté diu que “en el món que vivim és molt complicat reeixir una alternativa nova. Nosaltres estem construïnt una alternativa nova… I això costa que la ciutadania l’acabi assumint majoritàriament. Tres o quatres anys més… No passa res“.

Seguint amb el format habitual de les nostres trobades, Castells, Comin i Novella van dialogar en un col.loqui amb els assistents sobre la possibilitat i/o necessitat de plantejar un discurs ideològic alternatiu a Catalunya i el món, dies després que el Govern de la Generalitat demanés un rescat financer a l’Estat, la manifestació de l’11S i en un moment de manca de projectes polítics a Europa. A l’acte també van assistir altres membres del Consell Assessor de Deba-t.org, com Laia Bonet (diputada del PSC al Parlament), Carles Campuzano (diputat de CiU al Congrés) i Eduard Vallory (director de la Barcelona GSE).

Aquell qui apreciï el debat mínimament rigorós i profund sap de sobres que la “Independència” que es demanava l’11s als carrers de Barcelona té un significat substancialment diferent del que podia tenir fa unes dècades o segles. La independència que es reclama per Catalunya és la mateixa que pugui tenir formalment qualsevol Estat de la UE: la sobirania compartida amb Europa. Qui vulgui pintar el procés Independentista com un anhel d’aïllament pseudo-autàrquic sap dues coses: La primera, que ven aquest discurs per minar el procés. La segona, que menteix.

L’única frontera a aixecar a Catalunya és amb el passat. A Catalunya -País de grans arquitectes- l’ambició és construir ponts amb el futur, i el demà passa per Europa. Per si algú dubta del compromís europeista de l’independentisme català només cal recordar la pregunta que es feia a les consultes sobre la Independència dels darrers anys:  Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret, Independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?. Si es vol, també es pot anar unes setmanes enrere quan una gran multitud de ciutadans es van manifestar a Barcelona darrere el lema: Catalunya, nou Estat d’Europa.

A més, aquesta visió defensada per la societat civil concorda amb la de les elits polítiques catalanes: el President Mas ha reiterat infinitud de vegades que el projecte català només es pot entendre en el marc Europeu. Per si una imatge val més que mil paraules, notar l’escenografia de les seves compareixences: Senyera i bandera de la UE. Queda clar, doncs, que el procés independentista català és unívocament europeista.

Això no és nou; a Catalunya sempre hi ha hagut vocació Europea. De l’altra banda del Pirineu han vingut les referències que han portat progrés: La Revolució Industrial en l’àmbit econòmic, o el Modernisme en el cultural, en són només alguns exemples. Per Catalunya, l’alternativa de la meseta duia més aviat a l’estancament econòmic i a la decadència cultural.

Recupero una cita d’Innerarity que pot ajudar a comprendre per què l’independentisme és europeista:[1] “el poder polític és legítim en tant que gaudeix de suport… però també en la mesura en que és competent”. La qüestió del Corredor Mediterrani, per oposició al Central, és paradigmàtica en això de la competència de les Institucions: Mentre Europa prima criteris econòmics en les inversions, Espanya prioritza infraestructures d’alta rendibilitat política i partidista, però deficitàries econòmicament.[2] A Catalunya, doncs, es consolida la idea de que les bones decisions, especialment en la gestió dels recursos, vénen d’Europa i no pas d’Espanya. Per tant, més Europa i menys Espanya resulta una fórmula alineada als interessos catalans, i és per això que l’independentisme és Europeista, en la mesura que es percep a Europa com a capaç d’oferir solucions a problemes que, pel fet d’estar a Espanya, impedeixen avançar a Catalunya. No cal dir-ho, els objectius, valors i principis fundacionals de la UE també són a bastament compartits i enarborats a Catalunya.[3]

Inscrit en l’independentisme català doncs, no es troba el debat de si es comparteix o no la sobirania –aquest és propi de les “independències” d’altres temps- sinó amb qui es desitja compartir-la: amb Europa o amb Espanya.

Mercè Pigem (Lleida, 1954), llicenciada en Dret per la UAB i especialitzada en Dret Canònic per la U.P. de Salamanca,  és diputada al Congrés dels Diputats des de l’any 2000. Pigem té un Màster en Psiquiatria Forense, ha exercit com advocada des de l’any 1977 i ha estat professora de l’Escola de Pràctica Jurídica de l’ICAB i del Màster de Dret de Família de la Universitat de Barcelona. És membre de la Societat Catalana i l’Asociación Española d’Advocats de Família.

La seva entrada culmina, doncs, un procés de renovació parcial del nostre equip ,on Mercè Maresma ha estat nomenada vicepresidenta. Així, el Consell Assessor queda format per Mercè Pigem, Gerard Sensat, Laia Bonet, Carles Campuzano, Eduard Vallory, Toni Comin i Pablo Solana.

[VEURE UN VÍDEO DEL PERFIL DE MERCÈ PIGEM]

Una TTF és quelcom tan senzill com un petit gravamen a la compra/venda o transferència de qualsevol dels quatre principals actius financers: accions, bons, intercanvis de divises i els seus derivats. Una taxa que ja s’aplica a més de 30 països com els EUA, el Regne Unit, Brasil, França o Rússia. Una taxa que permetria recaptar, només a la Unió Europea, entre uns €57.000 o €300.000 milions depenent dels productes financers que es volguessin gravar. Una taxa que podria reduir l’especulació financera i evitar les crisis periòdiques que pateix el sistema financer. Una taxa que permetria finançar causes socials i recaptar fons pel desenvolupament i la lluita contra el canvi climàtic. Una taxa amb un caràcter altament progressiu que, en definitiva, faria que els “guanyadors” de la globalització financera aportessin el seu granet de sorra cap a la recuperació econòmica global i que, en termes economicistes, s’apliqués un “impost pigouvià” per a corregir una externalitat negativa.

El momentum actual que viu la TTF respon, com ha fet sempre històricament, a un context en el qual el sector financer ha estat identificat com un dels causants de la crisi que vivim degut a que les finances tenen una llibertat de moviment sense precedents (decisió ideològica i política) i tenen la capacitat per influenciar les decisions polítiques arribant, inclús, a determinar qui ha de ser el primer ministre en països com Itàlia o Grècia. Als anys 30, Keynes en parlava en el context de la Gran Depressió; als 70, Tobin en parlava després de l’esfondrament del sistema de Bretton Woods, la crisi del petroli i la lliure fluctuació de les divises en els mercats; als 90, ATTAC es va crear tot després de la crisi del sud-est asiàtic i les grans liberalitzacions financeres. Ara, en un context de “terratrèmol” estructural d’un sistema econòmic basat en les finances, les veus que la reclamen s’han multiplicat.

Qui està darrere la TTF? Evidentment ATTAC , creada per Ignacio Ramonet, però també un gran nombre d’organitzacions de la societat civil com: Oxfam International (inspiradors de la Robin Hood Tax Campaign), ITUC-CSI, National Nurses United o el Fòrum UBUNTU. També economistes, premis Nobel (Joseph Stiglitz, Paul Krugman), organitzacions internacionals, governs (França, Alemanya, Sud-Àfrica, Argentina, etc.), membres del sector financer, i sobretot la ciutadania que reclama que el sector financer també pagui impostos i contribueixi en la seva justa mesura.

Com en tot debat econòmic trobem actors que n’estan a favor i d’altres que n’estan en contra. Darrerament, però, els estudis que demostren la seva viabilitat i el seu impacte positiu, tant a nivell econòmic com social, s’han estès. Entre aquests, val la pena destacar: l’informe que el Grup Pilot de Mecanismes Innovadors al Desenvolupament va encarregar a un grup d’experts liderat per el professor belga Lieven Denys titulat “Mundialitzar la solidaritat: el cas de les taxes financeres”, l’informe que el passat febrer van presentar al Parlament Europeu la professora Stephany Griffith-Jones i l’inversor indi Avinash Persaud o, darrerament, el document que diferents membres de la societat civil internacional, liderats per l’anglesa Stamp Out Poverty, van publicar titulat “Financial Transaction Tax: myth-busting document”.

Aquest darrer, en el qual hi vaig participar, vol desmitificar 12 arguments que s’utilitzen per impedir la implementació de la TTF. Entre aquest 12 n’hi ha alguns com per exemple que la TTF afectarà el creixement, que el seu pes recaurà sobre els usuaris, que ha de ser global perquè funcioni, que es pot evadir fàcilment o que disminuirà la liquiditat en els mercats. Tots aquests arguments són “desmitificats” en un document curt, fàcil de llegir i que ha tingut un gran impacte entre els dirigents polítics, principalment els membres del Parlament Europeu on el passat juny es va votar a favor de la TTF. D’entre els arguments citats, els de caràcter més econòmic-financer són els que més recels estan causant. Fem-ne menció a dos:

1. En referència al seu impacte en el creixement, l’estudi recent de Griffith-Jones i Persaud constata que la TTF pot reduir la probabilitat de crisis i, per tant, tenir un impacte positiu en el creixement d’un 0.25%

2. Es diu que la TTF pot reduir la liquiditat dels mercats. La TTF “afectaria” principalment als moviment altament especulatius que es coneixen com d’Alta Freqüència (High-Frequency Trading) que es diu que aporten liquiditat als mercats. Esent aquests moviments els més “afectats” per la TTF, augmentaria la resistència sistèmica a crisis financeres i la liquiditat existent es redirigiria cap a moviments de tipus més econòmic.

En quin punt es troba actualment la TTF? És difícil dir amb certesa quan podrem veure la seva implementació real a nivell europeu, on més s’està avançant al respecte. El que sí és cert és que existeix un nombre important de països que estan engegant un procés legislatiu “extraordinari” pel qual amb 1/3 dels Estats membres de la UE (9 de 27) es poden tirar endavant propostes legislatives sense haver de passar pel procés de consens. Es tracta del que es coneix com a Cooperació Reforçada (Enhanced Cooperation) inclòs per primera vegada en el Tractat d’Amsterdam, de la qual en tota la història de la UE només hi ha hagut dos precedents: sobre la llei del divorci i sobre les patents. Podria ser, però, que a finals d’any tinguéssim una resolució positiva al respecte.

Els 9 països de la UE que hi estan a favor són liderats per Alemanya i França, amb el suport de Portugal, Itàlia, Espanya, Grècia, Finlàndia, Àustria i Bèlgica (darrerament, però, la posició d’Espanya i Itàlia és ambigua al respecte). Per altre banda, els països més reticents a la seva implementació (el que ha impossibilitat un acord UE-27) són el Regne Unit i Luxemburg els quals, precisament, són els que gaudeixen d’un sector financer amb un major pes en la seva economia. En aquest sentit, resulta paradoxal que el Regne Unit s’hi oposi quan té implementada una de les més antigues TTF que existeixen al món, el que es coneix com a Stamp Duty o Taxa de Timbre, per la qual recapta uns 5 mil milions de lliures anuals sense que hagi afectat la seva economia ni s’hagi produit una fugida dels inversors.

Valoració

Ens trobem, per tant, en un moment interesantíssim pel que fa a quin serà el desenllaç de la història de la TTF, principalment en el context europeu, però també en altres indrets del món. Als EUA la pressió sobre Obama sota el lema “Tax Wall Street” comença a ser enorme liderada per sindicats del sector sanitari; al Brasil, diferents moviments (principalment sindicats) estan començant a pressionar el govern tal i com es va poder comprovar a la Cimera de Rio+20; i la Campanya Robin Hood cada vegada guanya més adeptes arreu del món.

Tal i com diria Arthur Schopenhauer en la seva famosa frase (“Tota idea original passa per tres fases: primer és ridiculitzada; seguidament és àmpliament rebutjada; finalment és implementada”) estem davant d’una idea que està arribant a la seva tercera fase, la de la implementació. Manca, però, la voluntat política. El debat actual encara té punts importants com són el percentatge de la TTF, qui la recaptaria i amb quin model, i quin seria el ús dels fons recaptats. Queda clar que existeixen altres mesures que afecten el sistema financer que tindrien un major impacte, com són la fi de l’especulació sobre els mercats de primeres matèries o sobretot el tancament dels paradisos fiscals. De totes maneres, la TTF pot constituir un primer pas cap a mesures més profundes i que, a més, serviria per a reduir l’especulació, evitar crisis financeres, recaptar diners útils per a finançar el desenvolupament, la lluita contra el canvi climàtic i necessitats socials arreu del món i, sobretot, per a què la política torni a recuperar la seva “sobirania” sobre les finances.

Laia Bonet (Valls, 1972) ha estat secretaria del Govern de la Generalitat del segon Govern d’Entesa i és llicenciada en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Bonet, diputada al Parlament de Catalunya des del 2010, ha estat portaveu adjunta del PSC en aquesta institució, i ha estat professora de Dret a la UPF, així com codirectora d’algun curs de postgrau en aquesta Universitat i tutora acadèmica de la UOC.

La qüestió d’Eurovegas ha sigut motiu de controvèrsia en els darrers mesos, aixecant partidaris i detractors insospitats… però em pregunto si hi ha algú d’entre nosaltres, els ciutadans  comuns, que opinés amb gaire coneixement sobre què era exactament Eurovegas. Ben bé, era com si en aquests mesos calorosos una aurèola vaporosa impedís la visió nítida de la proposta. Què seria exactament Eurovegas?

D’una banda, seduïen les promeses de nous llocs de treball, una inversió milionària al País, un gran complex on –s’argumentava- el joc seria només una petita part, amb espai per a congressos i convencions, alguna proposta innovadora de Ferran Adrià, un gran impacte econòmic en la zona… Per contra, se’n replicava el greu impacte ecològic, la vulneració de varia normativa vigent, la generació d’un focus de prostitució i meca del blanqueig de diners. A més, diversos interrogants sobre la qualitat dels llocs de treball i el verdader valor afegit de la proposta.[1] Pro’s i contres de pes però, sobretot, una gran sensació d’inconcreció.

Tanmateix, de les poques coses que sí sabíem del cert sobre el projecte del magnat Sheldon Adelson era el seu nom: Eurovegas. Sovint es diu allò de que “el nom no fa la cosa”… però en aquest cas sí que la feia. I més que fer, desfeia. M’explico:

La marca Barcelona gaudeix en l’actualitat d’una projecció internacional importantíssima que fa, per exemple, que figuri entre les ciutats més atractives en diversos rankings internacionals.[2] El disseny, l’arquitectura, la creativitat, la innovació, el talent, l’obertura al món, el clima, una posició estratègica al sud d’Europa, les grans escoles de negocis,  la capitalitat del mòbil, la gastronomia i també el Barça fan de Barcelona una ciutat de primera fila als ulls del món. Només cal viatjar a l’estranger i fer saber que un és de Barcelona per a aixecar tot tipus d’elogis, sabeu a què em refereixo. Doncs bé, un estudi recent d’ESADE constatava la rellevància internacional de la marca Barcelona, però també advertia que la seva associació amb la marca España (vinculada al turisme de Sol y playa) suposava un llast, al representar una evident contradicció de significats.[3] Pur marketing: si anuncies un cotxe elegant, que el conductor no llueixi xancletes de piscina.

Com a concepte, el nom d’Eurovegas sí que troba una traducció força evident: “Las Vegas a Europa”. I Las Vegas, més enllà de si s’hi celebren congressos o de si són punters en algun sector d’alt valor afegit (la qual cosa desconec), és associada al Joc i als Casinos, a la festa desenfrenada i als matrimonis sorpresa de l’endemà d’una nit de borratxera. Imagineu per un moment el lema fàcil: “Barcelona, Las Vegas d’Europa”. Si volgués frustrar la imatge de la qual gaudeix la ciutat Comtal no se m’acudirien gaires coses millors. El que resulta sorprenent de debò és que Madrid s’hagi afegit a aquesta pugna per la mediocritat.[4]

I arriba el dia en que la Presidenta Madrilenya, Esperanza Aguirre, insinua la seva intuïció i ens complau amb la revelació íntima de que li acostuma a funcionar bastant bé. En  dos dies, en acte preparat al mil·límetre al Palau de la Generalitat, compareixença pública de les parts que tiraran endavant un alternatiu i ambiciós projecte turístic a prop de Port Aventura: Barcelona World. El Conseller Recoder revela lo obvi: l’operació Barcelona World fa mesos que s’està gestant allunyada dels focus mediàtics. Discreció en la negociació; fonamental.

I és així com hem passat de portar Las Vegas a Europa a portar Barcelona al Món. Jugada magistral. Eurovegas: Pla A o brillantíssim farol? Pokerface

L’ideal de Monti implica la busca d’una nova (o evolucionada) espècie política – l’Europea- amb un ADN particular heredat dels seus antecessors. El que es planteja, en el fons, no és altre cosa que la forja dels Valors que incorpori el ciutadà Europeu del demà, i que inspirin les Institucions que ens governin. Però perquè Europa reïxi, els europeus no només haurem de tenir en comú Valors i Institucions, sinó també una Identitat.

Institucions, Valors i Identitat compartides són ingredients principals de la recepta d’un projecte integrador exitós. Probablement, la Identitat a la que em refereixo sigui senzillament producte dels altres dos: seria, per aquest ordre, la constatació i adhesió a l’existència de certes Institucions esculpides en referència a uns Valors comuns. En qualsevol cas, “Identitat” és primer constatació i després adhesió.

Crec que podem segmentar el procés de creació d’Identitat en dues fases:

En un primer moment, pot haver-hi Identitat sense Institucions; la simple constatació d’uns Valors compartits ja genera certa Identitat. Però resulta lògic que es vulgui anar més enllà i és per això que, en una segona etapa, hi ha col·lectivitats que procedeixen a materialitzar aquest fet comú en Institucions. Les Institucions, si són capaces de generar solucions efectives, no només resulten útils sinó que també esdevenen símbols referents, i la Identitat col·lectiva es veu reforçada.

En una molt recomanable entrevista a Daniel Innerarity, el filòsof planteja que el poder polític és legítim en tant que gaudeix de suport… però també en la mesura en que és competent.[2] En l’article anterior -“Cap als Estats Units d’Europa: El Perquè”[3]- pretenia aproximar-me a la segona de les dimensions, això és, fins a quin punt la consecució d’uns Estats Units d’Europa permetria donar resposta als reptes futurs i actuals i, per tant, perquè és necessari avançar en aquesta direcció. En aquest article, en canvi, voldria aproximar-me al primer dels dos elements -el suport a un poder polític- el qual no només s’expressa a través d’unes eleccions sinó que també pot identificar-se de forma més subtil, per exemple, en la possessió d’una Identitat vinculada a l’esfera de poder en qüestió. En el cas concret de la matèria que ens ocupa, es tractaria de la Identitat Europea.

D’entrada, podríem afirmar que la identitat Europea es construeix, en part, degut a un fet generacional vinculat a processos de socialització primària i secundaria. Un exemple personal per il·lustrar-ho, probablement compartit pel lector: Els nostres avis, nascuts als anys 30’, difícilment es sentin gaire Europeus ja que l’entramat institucional comunitari es començà a construir quan ells ja es trobaven en una etapa de maduresa. Els nostres pares, nascuts cap als 60’, probablement contemplin en part la Identitat Europea, al haver viscut en joventut fets com l’adhesió de l’Estat Espanyol a la UE (1986). La nostra generació en canvi, de finals dels 80’ i principis dels 90’, hem viscut tota la vida a dins la UE. La nostra socialització primària i secundaria s’ha fet en aquest context: Sempre hem sentit per les notícies al corresponsal a Brussel·les, a penes hem conegut què és haver d’identificar-se en la duana d’una frontera Europea, quasi ens n’hem oblidat ja dels preus que tenien les coses en Pessetes, hem conegut a gent de la resta d’Europa gràcies a programes d’intercanvi com l’Erasmus… aquests són només alguns elements amb els que hem crescut. És normal, doncs, que el nostre marc de referència sigui també Europa i que, en conseqüència, ens sentim també Europeus… en qualsevol cas, molt més que els nostres avis.

Tanmateix, reprenent la proposició d’Innerarity, si tots aquests elements han contribuït a que avui hi hagi més gent que s’identifiqui com a “Europea” això és degut a que “Europa”, en sentit genèric, ens ha proporcionat solucions i benestar.[4] Per aquesta darrera generació de ciutadans, que probablement s’identifica com a “Europea” en major mesura que les precedents, no és fins l’actualitat que es qüestiona la “competència” del poder Polític Europeu. Fins ara, Europa era competent i, per tant, gaudia del suport dels ciutadans, els qui s’hi podrien identificaven de forma més o menys explícita.

No obstant, la incapacitat per a generar solucions a la Crisi actual suposa per a molts de nosaltres una primera experiència socialitzadora negativa vinculada a Europa. La prolongació en el temps d’aquesta situació no portaria només a la constatació d’una incompetència Europea sinó també a la progressiva erosió del suport explícit – com una encara menor participació a Eleccions Europees…- i implícit –com la pèrdua de la Identitat Europea-.

Algunes dades del darrer Eurobaròmetre resulten en aquest punt interessants ja que capten aquesta tendència[5]:

a) Els ciutadans de la UE sempre han tingut més confiança en les Institucions Europees que en les Institucions del seu propi Estat. Tanmateix, d’ençà de 2008 les distàncies s’han anat escurçant, especialment per una pèrdua de confiança en les Institucions Europees, avui en el seu nivell més baix.

b) Amb l’esclat de la crisi, i des de 2009,  la imatge d’Europa que en tenen els ciutadans ha patit una forta degradació; menys ciutadans en tenen una imatge “Totalment Positiva”, i cada vegada en són més que en tenen una imatge “Totalment Negativa”.

c) Finalment, els ciutadans europeus ja consideren que Europa es troba igual de capacitada que els seus Governs nacionals per fer front a la Crisi. Fins ara Europa sempre s’havia considerat com a  més capaç per a resoldre la situació.

Però la qüestió clau en tot això és: per què Europa ja no és capaç de proveir solucions als seus ciutadans? Les causes són múltiples i les solucions, d’entrada, no semblen gaire atractives als Estats Membres ja que impliquen una major cessió de sobirania.

En qualsevol cas, l’statu quo es demostra insostenible, així que, o s’avança cap a una major integració o s’avorda el procés Europeu, la qual cosa és segurament encara més incerta que l’anterior. Per les raons que argumentava a “Cap als Estats Units d’Europa: El Perquè”, millor decidim-nos a fer una aposta decidida per una major integració.

Ja hi ha qui advoca per més Europa (Alemanya, per exemple), però importants Estats vacil·len (França)[6] i d’altres es mostren més que escèptics (Regne Unit). Hi ha motius comprensibles que porten als Estats-Nació a rebutjar tal procés: D’una banda, les elits polítiques Nacionals temen la pèrdua definitiva del poder de decisió que tenien fins que es van jugar la sobirania als mercats. De l’altra, hi ha un temor subjacent de que les Identitats Estat-Nacionals mutin i es debilitin en favor d’una Identitat Supranacional Europea; perdre adeptes mai és agradable per a ningú. Però, en el millor dels casos, tot això serà un mal menor ja que l’alternativa als Estats Units d’Europa és força funesta.

Dit això, la construcció dels Estats Units d’Europa necessitarà d’Europeus que li donin suport i, com diu el columnista del Financial Times Gideon Rachman, “Europe has yet to make Europeans”.[7] En el fons, el que cal és un procés de Nation-Building Europeu, que doti als ciutadans del Vell Continent d’aquell fet comú que porta a un col·lectiu a fer grans coses en nom del que els uneix. Però atenció, el Nation-Building Europeu no es pot fer sobre les mateixes bases que es van construir els Estats-Nació del S.XIX. Els Nacionalismes del S.XIX uniren a base de fets com la llengua, cultura, raça, religió i història comuna. La mirada al passat fou útil per a la construcció d’aquells Estats-Nació que arriben agònics fins al dia d’avui. Actualment, en canvi, no seria possible unir Europa sota aquests elements, i és per això que lo comú no ho trobarem en les cicatrius del passat sinó en els reptes del futur. Parlar d’un Nacionalisme Europeu tot prenent el concepte de Nació propi del S.XIX resulta impossible.

Cal començar a visualitzar el canvi: de l’Estat-Nació a l’Estat-Gestió, i és en una bona Gestió de lo públic i no pas en la Nació que s’ha de fundar la Identitat Europea.

Quan a finals de Juny el Ministre d’Exteriors Alemany declara que “Hauríem d’aprofitar aquesta crisi per a fer una passa històrica cap a més integració” no és sinó totalment coherent amb la dinàmica d’integració europea viscuda fins ara. Com en aquelles altres ocasions, avui en dia ens tornem a veure en una cruïlla en la que caldrà respondre col·lectivament per fer front als nostres reptes. De tots aquests reptes, i admetent-ne la complexitat de cadascun, en destacaria dos: l’Econòmic i la Pervivència del Model de Societat Europea.

El Repte Econòmic:

Pel que fa el primer dels reptes, té sobretot a veure amb les deficiències que presenta el disseny institucional de la Unió Econòmica i Monetària  Europea (UEM): o hi ha un defecte de naixement o ens hem quedat a mig camí… o ambdues coses a la vegada. La premsa econòmica i financera anglosaxona fa temps que carrega -amb un excés de zel força particular, tot sigui dit- en contra de la UEM tal i com està plantejada. Entre els principals vells arguments, el fet que la zona euro no sigui una Àrea Monetària Òptima.[1] En absència d’aquesta, una política monetària única  resulta inapropiada per a la gestió de xocs asimètrics en l’economia; és allò de “la mateixa medicina no pot curar a malalts diferents”… i la veritat és que les Economies Europees a penes van convergir nominalment al entrar a l’Euro, i ni de bon tros ho fan realment en l’actualitat, per la qual cosa s’evidencia allò de que el one size fits all no funciona, tampoc en el cas europeu.

Amb tots els defectes que se’n deriven del disseny de la Eurozona, així com amb diferències creixents entre els Estats, incompliment de criteris dels tractats, negligències institucionals d’alguns Bancs Centrals, etç… el que cal és una Unió fiscal i Financera Europea que posi una mica d’ordre i control, corregint el pecat original: Unió Monetària sense Unió Fiscal.

De moment s’ha optat per apedaçar els forats que van sorgint – cada vegada més grossos tanmateix…-. Així, com a màxim, aconseguirem que el vaixell europeu s’enfonsi una mica més tard. Per aspirar a seguir a flote però, caldrà fer profundes reformes a la nau. Cal, doncs, una decisió ferma i complerta. Cal que des d’Europa, de forma centralitzada però sensible a les diferències, es proporcionin respostes coherents pel conjunt de la Unió i, sobretot, que aquestes vinculin definitivament als Estats.[2] Sí, parlo de cedir més sobirania a Europa per a sortir de l’esvoranc.

Paradoxalment, el principal fre a aquests avenços són els mateixos Estats Membres: Per part dels PIIGS, la fórmula “(encara) menys sobirania i més austeritat” resulta de ben segur poc atractiva. Per part del nord – paradigma Alemanya- ja n’estan farts de compartir els recursos amb la perifèria malversadora com per a haver de compartir-hi encara més sobirania (i recursos).

Tanmateix, ni nord ni sud poden obviar la interdependència mútua que els vincula més enllà de l’Euro: Els PIIGS han rebut i reben transferències del nord, qui d’altra banda deu la seva fortalesa al mercat que suposen molts dels seus socis Europeus. En aquest sentit, la interdependència constitueix la millor garantia per a la solidaritat intereuropea i per a que prosperi una fórmula plausible de consens: “compromís del Sud + transigència del Nord”.

Els PIIGS han de seguir en la tasca de consolidació fiscal i assumir l’austeritat com a valor i no pas com una pena, per impopular que sigui políticament i per injust que sembli als qui han viscut d’una il·lusió d’abundància i facilitats.

D’altra banda, el nord ha de deixar de banda aproximacions tant rígides a la realitat dels PIIGS: L’austeritat exigida resulta del tot impossible en els terminis en la que es pretén i, sense mesures de creixement, condueix a efectes fiscals contraproduents. A més, posicions tant obtuses semblen oblidar que les mesures recauen sobre les espatlles d’una població incapaç d’assumir tants esforços en tant poc temps; el factor social hauria d’estar molt més present en les mesures que es demanin i és que no es canviarà la dinàmica d’una societat sencera ni d’un dia per l’altre ni sense la complicitat dels seus ciutadans.

El Repte Polític: mantenir el Model de Societat Europea

Però l’econòmic, amb tota la seva complexitat i tractat superficialment abans, és només un dels reptes que se li planteja a Europa. Un segon aspecte que crec que cal preveure és el devenir del Model de Societat que hem conegut a Europa en les darreres dècades. Parlo ni més ni menys que de les Democràcies Liberals i dels sistemes de Benestar vinculats. Comentava en l’article “Réindustrialisation… ou pas”:

“En un context global, marcat per la creixent puixança dels països emergents, l’ombra d’un nou ordre mundial resulta altament hostil. L’esboç d’una canviada geografia del poder a escala internacional obliga a plantejar-se molt seriosament si amb el nou equilibri es podrà mantenir un nivell de benestar com el conegut fins ara a bona part d’Occident.”[3]

En efecte, a mesura que Europa perd competitivitat i s’afebleix el seu poder al món, serà cada vegada més insostenible el manteniment de tot allò del que hem gaudit mentre podíem pagar-ho. En altres paraules: o ens reinventem i recuperem la fortalesa d’abans, o ens arrisquem a assistir a un deteriorament progressiu del nostre Model de Societat.

La solució a aquest repte gegantí passa, al meu entendre, per a completar la integració econòmica, fiscal i financera amb una autèntica integració Política. Sí, parlo dels Estats Units d’Europa.

L’aprofundiment en la construcció Política d’Europa pot semblar capritxosa i hom pot creure que el desafiament al que avui en dia fem front és simplement econòmic. Però segurament cal veure una mica més enllà i copsar les noves dinàmiques de poder mundial: Fem com que no, però materialment és evident que el poder s’està redistribuint més ràpidament del que creiem –i del que voldríem- a Occident. Assistim avui en dia a la progressiva puixança de noves potències mundials, disposades a fer valer la seva pròpia alternativa i, tot i així, moltes de les institucions i el mateix frame en el que actuem s’han quedat ancorats en un context de post Segona Guerra Mundial i post Guerra Freda.

Algú havia dit que ja no hi hauria alternatives al model occidental? Quan al caure el Bloc Comunista Francis Fukuyama proclama que s’ha arribat al fi de la història – al considerar que l’alternativa occidental havia vençut per sempre- va cristal·litzar un exercici tant ambiciós com ingenu.[4]

La Xina, per exemple, tot i les grans qüestions que té pendents, no tardarà en superar els EEUU en PIB, a la vegada que està incrementant vertiginosament el seu potencial militar i que estén la seva influencia no només a Àsia sinó també per Orient Mitjà i Àfrica. No crec incórrer en paranoia al considerar que en certa manera s’està gestant una alternativa, com tampoc crec equivocar-me al dir que no serà la única.

Així doncs, si haguéssim de situar en un continu l’escenari actual, aquest és molt més pròxim al que plantejava Samuel P. Huntington amb el “Xoc de Civilitzacions” que no pas al desenllaç feliç i definitiu de la historia.[5] I davant d’això, algú creu que una Europa dividida o feblement unida serà capaç de defensar el model de Benestar que ha conegut en les darreres dècades? Personalment, no és el model Xinès el que voldria per Europa, i hem se ser conscients que en la mesura que deixem de ser competitius no podrem mantenir el nostre. És que no resulten irrellevants les petites qüestions de cada Estat quan el que pot estar en joc és quelcom molt més fonamental?

És per això, en la mesura que no només és incerta l’economia sinó també la pervivència futura del Model Político-social Europeu, que té sentit no només parlar d’Unió Econòmica, Financera i Fiscal sinó també Política. No dic que sigui un procés fàcil –que els preguntin als EEUU el que els ha costat la Unió Política!- senzillament que resulta imprescindible dotar-se de les eines necessàries per a fer front als reptes del futur més proper. Si volem conservar, haurem de canviar.

La punta de lanza de dicho argumentario, suele ser la supresión de la mayoría de los impuestos. Pues ¿quién es el Estado para decidir qué gastos beneficiarían más al individuo? Y, aún más ¿qué legitimidad tiene el Estado para obligar a alguien a ceder parte del patrimonio que ha acumulado con su esfuerzo?
Sin embargo, estos adalides de la libertad individual olvidan en sus acometidas que nuestro ordenamiento jurídico contiene otros preceptos que también vulneran la libertad individual, aunque no ataquen el bolsillo.

Un claro ejemplo lo encontramos en el artículo 195 del Código Penal que tipifica como delito la omisión del deber de socorro. En pocas palabras, se castiga a quien no socorra a una persona desamparada cuando pudiera hacerlo sin riesgo propio. ¿No supone esta norma imperativa una vulneración de la libertad? Sí, sin duda. Entonces, ¿por qué no oímos a eminentes liberales manifestarse contra ella? ¿Por qué no vemos hashtags en twitter que pidan la supresión de esta gran afrenta contra la libertad? Pues porque los mismos que no necesitan un Estado del bienestar, sí necesitan esa norma.
Por más poder o patrimonio que se tenga, todo el mundo es susceptible de sufrir un accidente de tráfico o de ahogarse en una piscina y, en tales circunstancias, incluso los liberales más radicales confían más en el efecto coactivo de una norma penal que en la libre solidaridad humana.
Si consideramos que el eventual riesgo para la vida bien merece esta vulneración de la libertad ¿por qué no aceptamos lo mismo sobre los impuestos?
Los impuestos no son el filo mortífero de la tiranía del Estado, sino que deberían ser uno de los elementos vertebradores de la conciencia social en tanto que aceptamos que el mundo no siempre es justo y que tenemos en nuestra mano la posibilidad de corregir una parte de esa injusticia.

Durante estos años de crisis hemos leído y oído cientos de veces que esta es una crisis de valores, que necesitamos que todos los ciudadanos se sientan vinculados con las instituciones y con la sociedad. ¿Cómo vamos a generar esa vinculación si amparándonos en algo tan puro como la libertad, erradicamos todo rastro de empatía y compromiso (que implica obligación) con el otro?
El deber de socorrer impuesto por el 195 del Código Penal se fundamenta en el simple conocimiento de que una persona se halla desamparada. ¿Quién salvo el que pretenda eludir dicho deber –que debería ser antes ético que legal- puede sentirse atacado por este artículo aún cuando vulnere su libertad? Del mismo modo, en una sociedad formada y empática ¿qué persona acaudalada puede sentirse ofendida por retornar a la sociedad una parte de lo que ésta le ha aportado? La posible respuesta: Quien pretende defender la libertad, el derecho a actuar en conciencia y no por coacción.

Es posible que así sea. Pero si tiramos del hilo de esa argumentación y buscamos a la persona que se beneficiaría de su puesta en práctica, puede que nos volvamos un poco más escépticos con los paladines de la libertad.

El passat cap de setmana el poble irlandès aprovava amb un 60% el referèndum sobre el pacte fiscal comunitari europeu tot i una participació força baixa donant un teòric compromís a la integració europea. Setmanes abans Hollande entrava al Palau de l’Elisi amb un mandat ferm d’apostar pel creixement. Mesos abans els grecs proposaven celebrar un referèndum per validar el segon paquet del rescat aprovat per la UE; Merkel i l’ex-president francès Sarkozy revocaven la proposta amb evidents intencions legitimadores i democràtiques. En breus setmanes el poble grec tornarà a les urnes per donar confiança o no a l’actual model d’austeritat i submissió europea que els té ofegats. En tot, evidenciem una clara dicotomia entre uns incentius econòmics d’eficiència del model comú versus uns costos polítics i de legitimitat del sistema democràtic. Fins i tot, els esmentats esdeveniments mostren que potser els actuals consensos generalitzats i acceptats sobre l’actual model europeu estan canviant.

Daniel Gros, director del Centre d’Estudis de Polítiques Europees en un recent article[1] evidenciava el fet que els països europeus resten sota un paraigües comú d’una unió democràtica. Per tant en aquest sentit, reflexiona sobre la imperiosa obvietat de no sotmetre i obligar a països sobirans de decisions que els seus ciutadans no volen i no accepten. L’actual pla europeu d’unió política està orientat a recolzar l’euro sota una forta política fiscal comuna que molts no poden assolir, i en les circumstàncies que avui ens trobem és evident que no pot funcionar mentre els països es regeixen per ser democràtics i sobirans. Seria legítim pensar, entre molts altres factors, que els desajustos siguin conseqüència de la progressiva cessió de política econòmica i monetària dels Estats envers les noves entitats europees, potser del tot no preparades.

Els deures del banquer

En aquest pretext és interessant veure el paper que juga una institució com és el Banc Central Europeu (BCE) resultat del Tractat d’Amsterdam de 1998 i constituït com a garant de l’euro i d’estabilitat de la moneda. Molts s’han sorprès que el seu responsable màxim, Mario Draghi s’eximeixi de responsabilitats de l’actual situació fins i tot desplaçant les responsabilitats en la solució a la conjuntura actual als govern nacionals. De fet Draghi és coherent amb el que dia d’avui és el mandat el qual té encomanat (amb una interpretació força restrictiva). Ens preguntem, fins a quin punt és justificable que un dels bancs centrals més importants del món pugui exonerar-se de cert tipus de responsabilitats que serien pròpies d’una institució econòmica comunitària com la mateixa?  Novament el disseny original i funcional del sistema pot resultar ser part de causa de l’actual crisi tot dotant-lo de mecanismes insuficients i incomplets. M’explico.

EL BCE és va fundar perquè fos un banc fort i potent, però amb unes premisses molt concretes. Se’l va dotar de molta independència política per garantir que la seva política monetària no estigués al servei de les necessitats polítiques de torn, i se’l va orientar a generar estabilitat de preus (no superior al 2% en inflació) segons argumenten, per no tenir un efecte en la pèrdua de la competitivitat del mercat europeu. Només cal mirar les dades: Draghi i anteriorment Trichet (2003-2012) van complir tot i les turbulències.

L’Estatut  del BCE, al seu Capítol II article 2, deixa clar que el principal objectiu i primordial de l’entitat serà mantenir l’estabilitat dels preus; sense que afecti a l’objectiu, el BCE recolzarà les polítiques econòmiques generals de la Comunitat.

De fet és vàlid pensar que el model respon al reflex d’una estructura econòmica, política i social de determinats sectors i acord pels seus interessos. Ara bé com ens recorda Ignacio Jurado investigador de la Universitat d’Oxford, la independència de la qual gaudeix el banc, no pot implicar que aquest no pugui actuar per defensar la supervivència de la seva pròpia moneda; sigui habilitant-lo amb majors competències monetàries i tenint major capacitat de compra de deute.

El peatge institucional

Disposem d’una institució contramajoritària en tota regla. És aquí on sorgeixen els costos polítics i democràtics per voler garantir aquesta “eficient” independència del banc. Els seus membres executius, no electes, són triats amb consens pels caps d’Estat i només el Parlament Europeu té el dret a un vot consultiu, les seves decisions no poden ser revocades per cap organisme europeu ni Parlament nacional i la seva modificació resulta de consensos i procediments de llarga durada. És realment justificable tal grau d’independència d’uns teòrics experts? I ho és més quan manquen mecanismes essencials d’un banc central? Cal buscar responsabilitats en el seu disseny?

Per un canvi de mandat institucional

Alex Cukierman economista especialitzat en Bancs Centrals, ens demostra com factors intel·lectuals i ideològics, experiències llatinoamericanes i la cerca global d’una estabilitat de preus en un món globalitzat ha portat a un grau de compromís sobre el control de la inflació. Ens recorda com els bancs de mitjans dels 80 en un context d’interconnexió econòmica i comercial mundial el creixement, la creació de llocs de treball i l’aprovisionament del fons dels governs, tenien igual o més importància que els acords inflacionaris. De fet, la mateixa Reserva Federal nord-americana dins dels seus Estatuts ja contempla aquests preceptes de forma explícita, per tal que el banc amb els seus instruments hi intervingui.

És evident que una vegada més, els europeus pequem d’errors institucionals al mateix temps que els intentem corregir a marxes forçades. Mentre, l’amic Draghi compleix amb el seu mandat.

Un darrer matís: Els set membres de la Reserva Federal són referendats pel Senat, el Congrés pot revocar les seves decisions així com modificar-ne els Estatuts amb el vist-i-plau del President. Tot un exemple d’institució.

Deba-t.org va reiniciar dimecres les seves activitats del club.deba-t.org, dirigides a joves catalans d’entre 20 i 30 anys implicats amb la societat a través del periodisme, l’empresa, la política, la cooperació o altres formes d’activisme social, amb el cocktail-col.loqui “Cap a on anem? Catalunya i la cooperació” amb Rafael Vilasanjuan (ex secretari General mundial de Metges sense fronteres) i Borja Juez (habitual de les nostres trobades, de 28 anys, i fundador de l’ONG The South Face).

Vilasanjuan -responsable de negociar amb els talibans o Sadam Hussein el desplegament de metges al seu territori en diferents conflictes- i Juez, van dialogar, en un col.loqui amb la participació de tots els assistents, sobre el model de cooperació que hauria d’afrontar Occident en general, i el nostre país en particular, tot just en un moment com aquest, sobre quin model hauriem de seguir en el futur més immediat i què podem fer des de les institucions del nostre país. La dilatada experiència de Rafael Vilasanjuan i l’energia amb la que ha engegat el seu projecte en Borja Juez, van ser un bon punt de partida per reflexionar al voltant d’un tema que també hauria d’estar entre les prioritats de l’agenda mediàtica i política.

“Juez va apropiar-se d’aquella frase de Nelson Mandela que diu que l’educació és la millor arma amb la qual canviar el món i després d’unes vacances va fundar TSF… Avui ell i el seu equip es dediquen a finançar els estudis universitaris d’algunes joves de Kenya sense recursos“, va dir Nacho Corredor (fundador de Deba-t.org) per iniciar el diàleg entre Juez i Vilasanjuan.

“L’ésser humà no està fet per patir. Si ho voleu ho podem veure des d’una perspectiva humanista…”, va dir Vilasanjuan, que va considerar la iniciativa de Juez com “una maravella. La cooperació també necessita emprenedors i m’encanta que hi hagi noves generacions que vulguin veure realitats diferents amb els seus propis ulls. Sou la generació de les petites causes“.

El diàleg va començar relatant quina havia estat la història de les ONG, el paper que haurien de fer i quins models de finançament són els més adequats. “És important que la missió social d’una ONG quadri amb la capacitat d’independència que pugui tenir. Podriem acceptar una petita part de finançament públic, o privat, però que mai un finançador tingui capacitat de condicionar el teu projecte”, deia Vilasanjuan. “No tenim cam mena de subvenció“, va contestar Juez, qui va explicar com van refusar l’ajuda de Nacions Unides per diferències en els seus criteris de cooperació. “Ens deien que els millors estudiants haurien de venir a Europa. I no, aquests estudiants s’han de quedar al i pel seu país”, relatava.

Segons Vilasanjuan “som responsables del que passa a Àfrica. Hem de potenciar les classes mitjanes, que són garantia d’èxit per una societat”. “No invertir en cooperació allà, suposa invertir en política social aquí demà”, afegia en relació als moviments migratoris.

Al torn d’intervencions es va abordar el paper que ha de tenir Occident, si és que n’ha de tenir, a l’Àfrica, així com les diferents retallades a tot Occident per ajuda al desenvolupament i com des de diferents àmbits en els quals estaven implicats els assistents es podia ajudar a impulsar iniciatives com les de Juez. Entre els participants del col.loqui-cocktail hi havia en Jordi Villanueva (secretari General dels joves liberals europeus), Oriol March (periodista del diari ARA), Fernando De Páramo (presentador de Temps de Luxe a Onda Cero), Maiol Sanaüja (director del Cercle d’Estudis Sobiranistes) o Paul Vich Serra (millor expedient d’ESADE).

És inevitable establir paral·lelismes del gran crash mundial de començaments del segle passat amb l’actual situació que vivim a dia d’avui. Si bé que els nivells i efectes de la depressió als EUA són quantitativament molt més significatius (-9,9% de PIB el 1930, -7,7% de PIB el 1931 i -14,9% de PIB el 1932) que els que Europa està patint, no podem deixar d’aprendre dels errors i reflexionar. Analitzem-ho.

Europa és una realitat en construcció. Sense adonar-nos-en hem passat d’una unió econòmica a una unió monetària (a mitges i qüestionada) sense aprofundir i consolidar-ne una de política ni de fiscal. És més que evident que el disseny institucional és completament disfuncional i ineficient i l’actual crisi posa més en evidència els greus errors estructurals d’aquest. Ens centrarem en el cas de l’Eurozona com a paradigma d’aquest fracàs (institucional). Paul De Grauwe (economista suís) en les seves reflexions sobre l’Eurozona ja advertia que des d’un inici ha mancat una voluntat política de transferència de sobirania macroeconòmica i de solidaritat entre els Estats membres i per tant a dia d’avui veiem les principals polítiques econòmiques de taxes, socials i salarials en mans dels Estats. La convergència competitiva entre els Estats hagués evitat molts dels desequilibris avui palesos.

Sense una transferència significativa de fiscalitat a un govern central o entitat europea no podem concebre una correcte unió monetària. És evident, tot i així, que la tendència mundial es basa en la integració econòmica i amb la llibertat de comerç i fins i tot s’han arribat a plantejar models europeus d’integració econòmica que faciliten la internacionalització i la competitivitat, però amb una independència política com el de l’economista belga Jacques Drèze.

Malgrat tot, cal tenir present que el problema ve més d’arrel. L’actual unió es basa en un patró de desequilibris bàsics entre els Estats, tan des del nivell fiscal, d’estructures burocràtiques, nivells de capital social, d’estat de benestar o nivells de redistribució. Per tant, heterogeneïtzació en el desenvolupament, en les institucions, en les administracions, en el sistema social i tot encabit en un únic model de fons de cohesió. Tals tensions dóna com a resultat clares ineficiències.

En aquest sentit el possible aprofundiment en la fiscalitat com a forma de corregir part dels errors institucionals inicials ha de ser la línia d’actuació. Ara, que com estem observant, no és tan fàcil d’aplicar. Si volem aprofundir en la fiscalitat i per tant buscar una estabilització a llarg termini entre els Estats xoca clarament amb una lògica democràtica que vulguin (i hagin) d’aplicar els líders europeus. Uns altíssims costos polítics i socials són el contrapès a aquesta possible homogeneïtzació fiscal a curt termini que permetria un bon funcionament de l’euro i una reducció de la incertesa econòmica i financera de la unió. Aquest utopisme, però xoca amb la realitat. La UE només disposa d’un 1% del PIB dels Estats membres i per tant el seu pes és insignificant. Tampoc hi ha transferència de poder polític fet que agreuja més la situació. Les diferències demogràfiques i les realitats estructurals de cada país posen en evidència que cada Estat buscarà la solució que més el convingui i més encara si el seu pes econòmic relatiu respecte els altres encara és més gran.

Com veiem la situació és més profunda que la solució a la fiscalitat. Tots els Estats membres han de cedir sobirania. En tots els sentits: política i econòmica. Cal aprofundir en els mecanismes de compensació com la redistribució entre Estats que han de permetre la integració fiscal. Cal ser una única Europa i creure en aquest projecte si realment es vol tirar endavant.

Ara bé, una altra opció seria observar què va passar amb països federals com EUA o Canadà. Pablo Beramendi en un article al mundo ens argumenta que la definitiva integració fiscal i redistribució entre els territoris es va donar quan els governs subnacionals van entrar en la completa ruïna el 1929 i es van homogeneïtzar els problemes econòmics i socials dels territoris (els intents previs havien fracassat). Beramendi augura que aquest panorama a una realitat europea passa pel col·lapsa de la moneda. Esperem que s’equivoqui i els nostres governants entrin en la raó de creure’s el projecte comú europeu.

Pero esos tiempos no volverán. Decía el pensador francés Benjamin Constant que la libertad de los antiguos no es comparable a la de los modernos. Para los antiguos la libertad es la supeditación de todas las esferas de la vida a la política, con la consecuente participación en la misma. La libertad era la democracia directa. Algo que solo fue posible en las pequeñas polis,  donde una élite – varones mayores de 30 años, un 10% de la población – disfrutaba, gracias a la actividad belicosa de la ciudad, del tiempo y los recursos necesarios para dedicarse enteramente a la vida pública. En contraposición, para los modernos la libertad son los derechos civiles, de los que a su vez se deriva la libertad política. Debido a la primacía de la vida privada sobre la pública, hemos tenido que crear el mecanismo de la democracia representativa para que todos podamos participar. Porque es imposible conjugar libertad antigua con libertad moderna, algo que los propios indignados han sufrido.

Con el establecimiento de las asambleas como órganos decisorios, y bajo la supuesta horizontalidad, algunos han conseguido hacerse con parte del movimiento. Son aquellos que más tiempo tienen y dedican los únicos que hacen política. Una concepción profundamente elitista de lo que debe ser la democracia. La historia es un bucle. Pero Constant rompe una lanza a favor del movimiento indignado. A su parecer el gran error en el que podemos caer con la libertad moderna – la individualista – es dejar de lado la política. Se pueden decir muchas cosas del 15-M, pero es innegable que ha despertado la conciencia política de gran parte de la ciudadanía. Y es aquí donde quería llegar. Para el pensador francés la democracia no es la simple elección periódica de representantes, sino ante todo la cuidadosa supervisión y vigilancia de los mismos. Con sus lógicos instrumentos: listas desbloqueadas, comunicación directa, revocación de mandato etc.

Porque, prosigue Constant,  los depositarios del poder querrán evitarnos dolores de cabeza; para qué preocuparnos de la política si para eso ya están ellos. El movimiento indignado en su conjunto debe ser un toque de atención para los partidos. Por muy correcta que sea nuestra democracia, debe ante todo ser legítima. Lo que pasa por ser realmente representativa. Parece una obviedad, pero a la que los partidos catalanes parecen no darle mucha importancia. Porque no tener Ley Electoral treinta años después demuestra cuales han sido las prioridades.  Sin dejar de recordar lo alejados de la sociedad que están los partidos como institución, algo que tiene mucho que ver en el “no nos representan”. Pero eso merece capítulo aparte.

Después llegan los lamentos ante situaciones como las de Grecia, o el avance de Le Pen en Francia. Pero que no hay que preocuparse, que eso aquí nunca pasará. Nos dirán que lo primordial en nuestra situación es salvar el sistema. Lo triste es que para entonces nadie creerá en él.

Aquestes són unes paraules que pronuncià el senyor Roig i Bergadà el sis de febrer de 1934. El senyor Roig milità a la fracció demòcrata del Partit Liberal, impulsada per José Canalejas. Fou escollit diputat a les generals espanyoles al 1898, 1901 i 1905. Va arribar a la alcaldia de Barcelona el 1910 en la que va estar-hi poc menys d’un any. En aquest any presidia l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.

Si el senyor Roig i Bergadà avui anés al Parlament, podria repetir el mateix discurs que pronuncià 5 anys abans d’una dictadura, i ara trenta anys després d’una democràcia, i és que ara per ara no sembla que dues terceres parts del Parlament siguin capaces de posar-­‐se d’acord sobre una temàtica tan important que com expliquen bé els amics de Lleielectoralcatalana.cat serviria ‘’per renovar l’afecció democràtica dels nostres ciutadans i ciutadanes, en un moment en què a Catalunya creix la llunyania cap a les institucions, els partits i la classe política.’’

I la importància no la donem des de Deba-t.org o des de qualsevol altre centre, la donen les curioses i il·lustratives dades del CEO que el 2009 fixava la desafecció política com a un problema greu (37,9%) entre la ciutadania. Nacho Corredor, president de la casa, deia en el seu article aquesta setmana, i amb raó, que davant de tot això: o llei electoral, o es crearà tal frustració que no tindrà volta de full.

Bé, com bé sabeu, tantes i tantes vegades repetit, encara avui conservem aquella llei electoral que s’instaurà en els inicis d’una democràcia pobra. Avui dia totes les comunitats autònomes menys Catalunya, disposen de llei electoral pròpia. I sí és cosa de ser diversos, fem-nos-ho mirar.

El sistema actual ens situa en un espectacle on els polítics són votats cada quatre anys i amb excuses diverses, es salten els seus programes electorals al·legant que no era el que s’esperaven. Un espectacle on els partits són estructures tancades i barrades, en què tots emeten el mateix vot, encara que aquell que ho faci estigui perjudicant els interessos del seu territori.

De supporters tots s’hi apunten, fins i tot des del sector de can Pujol. Per tenir una idea general; Joaquim Colominas, professor universitari de Ciència Política a la URL, en un article al CE Jordi Pujol la reivindica amb aquestes paraules: ‘’ Si realment volem reduir la desafecció política, si volem recuperar el valor de la política, hem de pensar en un sistema que doni més pes al vot dels ciutadans, un sistema en el qual el perfil dels candidats sigui un element important a l’hora de seleccionar-­‐los. Cal que sigui un sistema electoral com l’alemany, proporcional, personalitzat, que recull el consens de politòlegs i de part dels polítics, que combina les virtuts del sistema majoritari uninominal –proximitat, lligam entre diputats i ciutadans; poder rendir comptes; haver de seleccionar candidats competitius; assegurar la representació de tots els territoris– i les del sistema proporcional –equivalència entre vots i escons.’’

Però d’articles a favor se n’han fet molts tots en aquest sentit. És per aquest motiu que cal anar a l’arrel del que va posar de nou el debat sobre la taula.

El març de 2007 es du a terme un acord que impulsa una comissió d’experts per tal d’estudiar una posible llei electoral per a Catalunya. El resum de propostes interessant que en sortien eren:

Participació electoral
– Introducció del vot per Internet amb condicions tècniques que garanteixin l’acreditació del votant, el secret del vot i la fiabilitat del recompte de vots. (Clica per veure l’article d’Eduard Güell que n’explica els beneficis i perjudicis)
Proximitat entre votants i representants
– Substitució de la llista tancada per una llista oberta o ‘des-­‐ bloquejada’ que permeti votar la llista sencera o donar vots preferents a alguns candidats individuals. Elecció prioritària dels candidats que hagin obtingut un nombre de vots preferents superior al 5% dels vots de la candidatura.
16
Transparència i autogovern democràtics del procés electoral
-­‐ Debats obligatoris entre els caps de llista.
– Sancions efectives als partits per excés de despesa, per acceptar donacions privades il·∙legals, per vulnerar normes de campanya, per no retre comptes i per no retirar la publicitat electoral.– Creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya com a responsable de vetllar per la legalitat dels processos electorals i de garantir els drets electorals dels ciutadans. Elecció dels seus membres pel Parlament per majoria qualificada i segons criteris d’imparcialitat, independència, competència i formalitat.

’Participació, representació i transparència’’. Estudi realitzat per una comissió d’experts, 27/03/07

Com he dit abans, tot fent referència a l’Estatut de Catalunya, només són necessàries dues terceres parts del Parlament perquè aquesta llei sigui aprovada. És per aquesta raó que una suma CiU – PSC seria suficient. En aquest sentit doncs cal fer una inferència en els seus programes electorals per veure amb els nostres ulls de quina manera estan obligats a entendre’s.

*L’Estatut en el seu article 56 afirma en el seu segon punt que:

‘’El sistema electoral és de representació proporcional i ha d’assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya. L’Administració electoral és independent i garanteix la transparència i l’objectivitat del procés electoral. El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el
conjunt del text per majoria de dues terceres parts dels diputats.’’

El PSC constata que ‘’Lluitarem per corregir la greu anomalia de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral. Treballarem perquè la futura Llei Electoral de Catalunya, prevista per l’Estatut, doni resposta a les necessitats d’un sistema electoral més representatiu, proporcional i modernitzat que equilibri de forma justa la representativitat dels territoris.’’

I CiU afirma que ‘’ Defensarem una llei electoral catalana que representi i garanteixi la pluralitat del conjunt del territori, tot reforçant la participació democràtica a través d’un sistema de representació proporcional personalitzada, que incrementi la vinculació entre els votants i el representants, amb l’existència d’un diputat per comarca, com a mínim.’’

Tot i que com podem veure aquestes intencions són poc clares en termes de compromís, on cal anar més aviat serien en les declaracions preelectorals dels diferents candidats i membres de partits.

Al 2009, poc abans d’acabar la legislatura Montilla assegurava que volia abordar-­‐la abans aquell mateix any. I Oriol Pujol hi posava cullerada dient ‘’ Qualsevol ciutadà de qualsevol poble o ciutat ha de poder escollir el diputat que vulgui amb independència del grup polític al qual pertanyi”. Semblava que hi havia voluntat, però va fracassar.

I tot i que ja llavors no es va pactar, desprès de les eleccions, un Mas ‘’convençut’’ donava ‘’ordres’’ d’acabar una llei electoral catalana al 2012. Dit això les dues formacions es van reunir per tirar-­‐ho endavant, però altra vegada es van topar amb les seves diferències, que podien més que la voluntat dels ciutadans a qui representen, i es van deixar en evidencia, de la seva poca capacitat de consens davant de tothom.

El febrer d’aquest any – any en què en teoria ja s’hauria d’aprovar segons les ‘’ordres’’ de Mas – la vicepresidenta Ortega va fer èmfasi en què no seria posible que aquesta llei veiés la llum durant aquesta legislatura. Es consideraven les negociacions en un‘’punt-­‐mort’’ tot i que no les volien donar per acabades, òbviament.

Vista tanta xerrameca des de sempre, tantes bones paraules, i tantes disposicions legals per tirar-­‐ho endavant sense problema, fins quan hem de seguir aguantant? La llei electoral és necessària per un model de democràcia millor. Cal que els ciutadans altra vegada es moguin reclamant reobrir el debat amb més ganes que mai i amb esperit de consens. En tenim prou, #lleielectoralja

Cal restablir i posar de manifest l’abisme moral entre els polítics que lluiten per un Estat propi i els que sostenen el règim espanyol.

Perquè l’aire net renovi la viciada atmosfera del nostre país cal treballar en totes direccions:

I. Elevar el nivell cívic de la ciutadania de Catalunya.

II. Practicar la democràcia dins cada organització política i escollir dirigents exemplars.

III. Portar a terme canvis en la legislació electoral, institucional i de l’administració pública.

Cal tornar als orígens del catalanisme polític que va aixecar el nivell cívic del país contra la corrupció dels partits dinàstics, trencant el cercle viciós de la corrupció i la picaresca. Per renovar l’atmosfera tòxica de la política catalana, la nova Solidaritat Catalana proposarà el “Compromís per la Regeneració Democràtica” a la Cambra catalana. Aquest compromís consistirà en un seguit de lleis que han d’eliminar les causes de la degradació de la vida política catalana.

No obstant això, en la mesura que per aprovar (l’encara inexistent) llei electoral catalana cal una majoria superior (2/3 parts del Parlament de Catalunya) de la que cal fins i tot per declarar la independència, Solidaritat Catalana posarà de manifest que la incapacitat de reforma del sistema institucional també es troba vinculada a la dependència política i que cal trencar amb el model constitucional espanyol per engegar una reforma a fons de la vida institucional catalana que promogui la virtut.

El “Compromís per la Regeneració Democràtica”, tenint en compte el que s’ha afirmat, ha d’afrontar els següents punts:

I. Una llei electoral catalana que creï un sistema mixt amb districtes electorals reduïts que permeti els electors votar persones i, alhora, que garanteixi la representació que pertoca a les diferents opcions polítiques pels vots obtinguts. La relació personal entre electorat i representant és fonamental per a la qualitat democràtica.
II. Limitar l’acumulació de càrrecs, les compatibilitats, les dietes, els encàrrecs a dit, i prohibir el nepotisme, per evitar la conversió dels representants democràtics en una casta. Controlar i reduir dràsticament la despesa pública en informes, dietes i despeses personals dels polítics.
III. Simplificació dels nivells de les administracions públiques, eliminant duplicitats segons el principi de subsidiarietat.
IV. Eliminar l’elecció indirecta dels òrgans directius de Districtes, Consells Comarcals i Diputacions, que deixa sense control democràtic aquestes institucions.

V. Una profunda renovació de la funció pública que assumeixi la funció de servei públic i abandoni la noció d’autoritat per sobre de la ciutadania. Proposem una funció pública que descentralitzi al màxim la gestió, canviï el sistema de selecció del personal, permeti l’avaluació dels resultats de cada servidor públic i de cada unitat administrativa i l’adopció de mesures de reforma, promoció i correcció.

VI. Una llei de la transparència informativa ha de permetre que qualsevol ciutadà pugui accedir a totes les despeses i tots els expedients de totes les administracions, excepte els que afectin la seguretat del país o la privacitat de les persones.

VII. Canviar l’actual sistema de subvencions i subscripcions als mitjans de comunicació públics i privats que es caracteritza per la seva opacitat i impedeix que exerceixin el paper de fiscalitzador del poder que han de tenir a les democràcies de qualitat, per un nou sistema amb uns criteris clars i iguals per a tothom, fent públic fins l’últim cèntim gastat i el criteri per gastar-lo.

VIII. Eliminar la discrecionalitat política en l’admissió a tràmit de les iniciatives populars, tant legislatives com referendàries.
Finalment, Solidaritat Catalana per la Independència es compromet a:

a) assignar territorialment a cadascun dels diputats i diputades obtinguts en les eleccions al Parlament de Catalunya, de manera que a cada comarca li correspongui un diputat, el qual tindrà una oficina comarcal oberta al públic per rebre les peticions dels ciutadans i entitats, i traslladar al Parlament les seves demandes.

b) Implementar un sistema de votació electrònica que permeti la participació activa dels adherits en la presa de decisions del nostre grup parlamentari. D’aquesta manera, els adherits, mitjançant sistemes d’autenticació electrònica, podrien votar quin hauria de ser el sentit del vot dels nostres diputats en les votacions al Parlament de Catalunya sobre les qüestions d’especial transcendència que no figuren al Manifest Electoral.

Con esto no me refiero a que los requisitos formales sean elevados, ni que el número de firmas sea considerable más bien lo que me inquieta es el poder de disposición que tiene la mesa de la cámara sobre la iniciativa ciudadana. Por tanto, partimos de un punto donde nos encontramos en una partitocracia celosa de su trozo de poder, miope respecto a algunas demandas sociales y absolutamente cegada con su papel de transmisión que le corresponde como actor social. Lo más sorprendente, es que luego nos quejaremos de la situación de los derechos humanos en China, sin tener en cuenta que aquí votamos pero decidimos poco.
En cuanto al sistema electoral no abogo particularmente por una especial consideración a la proporcionalidad parlamentaria, ni me inquieta especialmente un sistema mayoritario donde la rendición de cuentas es mayor. Por el contrario, lo que veo que es una falla real en el sistema democrático es la poca implicación ciudadana en el proceso de diseño de la agenda política, dominada en todo caso por lobbies. No obstante, el movimiento ciudadano ha crecido en el último año, ha aprovechado el mundo interactivo en el que vivimos y ha sido pionero en la resistencia civil no violenta. Ello nos lleva a pensar que está surgiendo un componente social nuevo, demandante de participación con voz propia, harto de la representación inocua y dañina para los intereses sociales de algunos políticos.

Por tanto, los instrumentos que tiene que incluir una ley electoral, además de la forma de financiar el sistema, funcionamiento de la junta electoral o el reparto de escaños es una presencia de mecanismos que faciliten la participación ciudadana. El voto por internet, el uso del DNI electrónico para cuestiones comunitarias o la apertura del parlamento al ciudadano mediante comparecencias electrónicas ante los ciudadanos, si estos lo piden, pueden ser medidas perfectamente aplicables. Las mismas mejorarían, sin tocar un ápice el sistema electoral, la calidad de la democracia. En suma, la ley electoral es una norma fundamental para el desarrollo de cualquier proceso democrático, pero necesita nuevos mecanismo para aspirar a construir una sociedad pluralista.

Els motius pels quals Catalunya no té encara llei electoral són obvis. Per una banda les cúpules dels partits polítics han
inventat i blindat durant 30 anys una partitocràcia i tenen molta por a canviar les actuals regles del sistema electoral. Són conscients de que, per una banda, l’entrada al Parlament de formacions polítiques nascudes de la societat civil al segle XXI i sense hipoteques, i per l’altra, la pressió social cada cop més àmplia que demanda una regeneració democràtica de la nostra vida pública- reflectida en moviments com el 15M o plataformes civils com Acció per la Democràcia i d’altres- no
permetria avui dia redactar una llei electoral que seguís beneficiant l’endogàmia, la falta de control i transparència dels partits i que no aprofités l’ocasió per modernitzar el nostre sistema electoral i per enfortir la relació entre representants públics i  ciutadans.

La primera proposta de resolució que va presentar Ciutadans al Parlament de Catalunya va ser per crear una ponència conjunta per la llei electoral catalana. Fins a finals de legislatura, i només per tapar la indignació ciutadana pels casos de corrupció que afectaven als principals partits catalans com el cas Palau i el cas Pretòria no es va aconseguir obrir una ponència, que estava abocada al fracàs des del començament.