Aquestes són unes paraules que pronuncià el senyor Roig i Bergadà el sis de febrer de 1934. El senyor Roig milità a la fracció demòcrata del Partit Liberal, impulsada per José Canalejas. Fou escollit diputat a les generals espanyoles al 1898, 1901 i 1905. Va arribar a la alcaldia de Barcelona el 1910 en la que va estar-hi poc menys d’un any. En aquest any presidia l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.

Si el senyor Roig i Bergadà avui anés al Parlament, podria repetir el mateix discurs que pronuncià 5 anys abans d’una dictadura, i ara trenta anys després d’una democràcia, i és que ara per ara no sembla que dues terceres parts del Parlament siguin capaces de posar-­‐se d’acord sobre una temàtica tan important que com expliquen bé els amics de Lleielectoralcatalana.cat serviria ‘’per renovar l’afecció democràtica dels nostres ciutadans i ciutadanes, en un moment en què a Catalunya creix la llunyania cap a les institucions, els partits i la classe política.’’

I la importància no la donem des de Deba-t.org o des de qualsevol altre centre, la donen les curioses i il·lustratives dades del CEO que el 2009 fixava la desafecció política com a un problema greu (37,9%) entre la ciutadania. Nacho Corredor, president de la casa, deia en el seu article aquesta setmana, i amb raó, que davant de tot això: o llei electoral, o es crearà tal frustració que no tindrà volta de full.

Bé, com bé sabeu, tantes i tantes vegades repetit, encara avui conservem aquella llei electoral que s’instaurà en els inicis d’una democràcia pobra. Avui dia totes les comunitats autònomes menys Catalunya, disposen de llei electoral pròpia. I sí és cosa de ser diversos, fem-nos-ho mirar.

El sistema actual ens situa en un espectacle on els polítics són votats cada quatre anys i amb excuses diverses, es salten els seus programes electorals al·legant que no era el que s’esperaven. Un espectacle on els partits són estructures tancades i barrades, en què tots emeten el mateix vot, encara que aquell que ho faci estigui perjudicant els interessos del seu territori.

De supporters tots s’hi apunten, fins i tot des del sector de can Pujol. Per tenir una idea general; Joaquim Colominas, professor universitari de Ciència Política a la URL, en un article al CE Jordi Pujol la reivindica amb aquestes paraules: ‘’ Si realment volem reduir la desafecció política, si volem recuperar el valor de la política, hem de pensar en un sistema que doni més pes al vot dels ciutadans, un sistema en el qual el perfil dels candidats sigui un element important a l’hora de seleccionar-­‐los. Cal que sigui un sistema electoral com l’alemany, proporcional, personalitzat, que recull el consens de politòlegs i de part dels polítics, que combina les virtuts del sistema majoritari uninominal –proximitat, lligam entre diputats i ciutadans; poder rendir comptes; haver de seleccionar candidats competitius; assegurar la representació de tots els territoris– i les del sistema proporcional –equivalència entre vots i escons.’’

Però d’articles a favor se n’han fet molts tots en aquest sentit. És per aquest motiu que cal anar a l’arrel del que va posar de nou el debat sobre la taula.

El març de 2007 es du a terme un acord que impulsa una comissió d’experts per tal d’estudiar una posible llei electoral per a Catalunya. El resum de propostes interessant que en sortien eren:

Participació electoral
– Introducció del vot per Internet amb condicions tècniques que garanteixin l’acreditació del votant, el secret del vot i la fiabilitat del recompte de vots. (Clica per veure l’article d’Eduard Güell que n’explica els beneficis i perjudicis)
Proximitat entre votants i representants
– Substitució de la llista tancada per una llista oberta o ‘des-­‐ bloquejada’ que permeti votar la llista sencera o donar vots preferents a alguns candidats individuals. Elecció prioritària dels candidats que hagin obtingut un nombre de vots preferents superior al 5% dels vots de la candidatura.
16
Transparència i autogovern democràtics del procés electoral
-­‐ Debats obligatoris entre els caps de llista.
– Sancions efectives als partits per excés de despesa, per acceptar donacions privades il·∙legals, per vulnerar normes de campanya, per no retre comptes i per no retirar la publicitat electoral.– Creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya com a responsable de vetllar per la legalitat dels processos electorals i de garantir els drets electorals dels ciutadans. Elecció dels seus membres pel Parlament per majoria qualificada i segons criteris d’imparcialitat, independència, competència i formalitat.

’Participació, representació i transparència’’. Estudi realitzat per una comissió d’experts, 27/03/07

Com he dit abans, tot fent referència a l’Estatut de Catalunya, només són necessàries dues terceres parts del Parlament perquè aquesta llei sigui aprovada. És per aquesta raó que una suma CiU – PSC seria suficient. En aquest sentit doncs cal fer una inferència en els seus programes electorals per veure amb els nostres ulls de quina manera estan obligats a entendre’s.

*L’Estatut en el seu article 56 afirma en el seu segon punt que:

‘’El sistema electoral és de representació proporcional i ha d’assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya. L’Administració electoral és independent i garanteix la transparència i l’objectivitat del procés electoral. El règim electoral és regulat per una llei del Parlament aprovada en una votació final sobre el
conjunt del text per majoria de dues terceres parts dels diputats.’’

El PSC constata que ‘’Lluitarem per corregir la greu anomalia de ser l’única comunitat autònoma sense llei electoral. Treballarem perquè la futura Llei Electoral de Catalunya, prevista per l’Estatut, doni resposta a les necessitats d’un sistema electoral més representatiu, proporcional i modernitzat que equilibri de forma justa la representativitat dels territoris.’’

I CiU afirma que ‘’ Defensarem una llei electoral catalana que representi i garanteixi la pluralitat del conjunt del territori, tot reforçant la participació democràtica a través d’un sistema de representació proporcional personalitzada, que incrementi la vinculació entre els votants i el representants, amb l’existència d’un diputat per comarca, com a mínim.’’

Tot i que com podem veure aquestes intencions són poc clares en termes de compromís, on cal anar més aviat serien en les declaracions preelectorals dels diferents candidats i membres de partits.

Al 2009, poc abans d’acabar la legislatura Montilla assegurava que volia abordar-­‐la abans aquell mateix any. I Oriol Pujol hi posava cullerada dient ‘’ Qualsevol ciutadà de qualsevol poble o ciutat ha de poder escollir el diputat que vulgui amb independència del grup polític al qual pertanyi”. Semblava que hi havia voluntat, però va fracassar.

I tot i que ja llavors no es va pactar, desprès de les eleccions, un Mas ‘’convençut’’ donava ‘’ordres’’ d’acabar una llei electoral catalana al 2012. Dit això les dues formacions es van reunir per tirar-­‐ho endavant, però altra vegada es van topar amb les seves diferències, que podien més que la voluntat dels ciutadans a qui representen, i es van deixar en evidencia, de la seva poca capacitat de consens davant de tothom.

El febrer d’aquest any – any en què en teoria ja s’hauria d’aprovar segons les ‘’ordres’’ de Mas – la vicepresidenta Ortega va fer èmfasi en què no seria posible que aquesta llei veiés la llum durant aquesta legislatura. Es consideraven les negociacions en un‘’punt-­‐mort’’ tot i que no les volien donar per acabades, òbviament.

Vista tanta xerrameca des de sempre, tantes bones paraules, i tantes disposicions legals per tirar-­‐ho endavant sense problema, fins quan hem de seguir aguantant? La llei electoral és necessària per un model de democràcia millor. Cal que els ciutadans altra vegada es moguin reclamant reobrir el debat amb més ganes que mai i amb esperit de consens. En tenim prou, #lleielectoralja

Cal restablir i posar de manifest l’abisme moral entre els polítics que lluiten per un Estat propi i els que sostenen el règim espanyol.

Perquè l’aire net renovi la viciada atmosfera del nostre país cal treballar en totes direccions:

I. Elevar el nivell cívic de la ciutadania de Catalunya.

II. Practicar la democràcia dins cada organització política i escollir dirigents exemplars.

III. Portar a terme canvis en la legislació electoral, institucional i de l’administració pública.

Cal tornar als orígens del catalanisme polític que va aixecar el nivell cívic del país contra la corrupció dels partits dinàstics, trencant el cercle viciós de la corrupció i la picaresca. Per renovar l’atmosfera tòxica de la política catalana, la nova Solidaritat Catalana proposarà el “Compromís per la Regeneració Democràtica” a la Cambra catalana. Aquest compromís consistirà en un seguit de lleis que han d’eliminar les causes de la degradació de la vida política catalana.

No obstant això, en la mesura que per aprovar (l’encara inexistent) llei electoral catalana cal una majoria superior (2/3 parts del Parlament de Catalunya) de la que cal fins i tot per declarar la independència, Solidaritat Catalana posarà de manifest que la incapacitat de reforma del sistema institucional també es troba vinculada a la dependència política i que cal trencar amb el model constitucional espanyol per engegar una reforma a fons de la vida institucional catalana que promogui la virtut.

El “Compromís per la Regeneració Democràtica”, tenint en compte el que s’ha afirmat, ha d’afrontar els següents punts:

I. Una llei electoral catalana que creï un sistema mixt amb districtes electorals reduïts que permeti els electors votar persones i, alhora, que garanteixi la representació que pertoca a les diferents opcions polítiques pels vots obtinguts. La relació personal entre electorat i representant és fonamental per a la qualitat democràtica.
II. Limitar l’acumulació de càrrecs, les compatibilitats, les dietes, els encàrrecs a dit, i prohibir el nepotisme, per evitar la conversió dels representants democràtics en una casta. Controlar i reduir dràsticament la despesa pública en informes, dietes i despeses personals dels polítics.
III. Simplificació dels nivells de les administracions públiques, eliminant duplicitats segons el principi de subsidiarietat.
IV. Eliminar l’elecció indirecta dels òrgans directius de Districtes, Consells Comarcals i Diputacions, que deixa sense control democràtic aquestes institucions.

V. Una profunda renovació de la funció pública que assumeixi la funció de servei públic i abandoni la noció d’autoritat per sobre de la ciutadania. Proposem una funció pública que descentralitzi al màxim la gestió, canviï el sistema de selecció del personal, permeti l’avaluació dels resultats de cada servidor públic i de cada unitat administrativa i l’adopció de mesures de reforma, promoció i correcció.

VI. Una llei de la transparència informativa ha de permetre que qualsevol ciutadà pugui accedir a totes les despeses i tots els expedients de totes les administracions, excepte els que afectin la seguretat del país o la privacitat de les persones.

VII. Canviar l’actual sistema de subvencions i subscripcions als mitjans de comunicació públics i privats que es caracteritza per la seva opacitat i impedeix que exerceixin el paper de fiscalitzador del poder que han de tenir a les democràcies de qualitat, per un nou sistema amb uns criteris clars i iguals per a tothom, fent públic fins l’últim cèntim gastat i el criteri per gastar-lo.

VIII. Eliminar la discrecionalitat política en l’admissió a tràmit de les iniciatives populars, tant legislatives com referendàries.
Finalment, Solidaritat Catalana per la Independència es compromet a:

a) assignar territorialment a cadascun dels diputats i diputades obtinguts en les eleccions al Parlament de Catalunya, de manera que a cada comarca li correspongui un diputat, el qual tindrà una oficina comarcal oberta al públic per rebre les peticions dels ciutadans i entitats, i traslladar al Parlament les seves demandes.

b) Implementar un sistema de votació electrònica que permeti la participació activa dels adherits en la presa de decisions del nostre grup parlamentari. D’aquesta manera, els adherits, mitjançant sistemes d’autenticació electrònica, podrien votar quin hauria de ser el sentit del vot dels nostres diputats en les votacions al Parlament de Catalunya sobre les qüestions d’especial transcendència que no figuren al Manifest Electoral.

Con esto no me refiero a que los requisitos formales sean elevados, ni que el número de firmas sea considerable más bien lo que me inquieta es el poder de disposición que tiene la mesa de la cámara sobre la iniciativa ciudadana. Por tanto, partimos de un punto donde nos encontramos en una partitocracia celosa de su trozo de poder, miope respecto a algunas demandas sociales y absolutamente cegada con su papel de transmisión que le corresponde como actor social. Lo más sorprendente, es que luego nos quejaremos de la situación de los derechos humanos en China, sin tener en cuenta que aquí votamos pero decidimos poco.
En cuanto al sistema electoral no abogo particularmente por una especial consideración a la proporcionalidad parlamentaria, ni me inquieta especialmente un sistema mayoritario donde la rendición de cuentas es mayor. Por el contrario, lo que veo que es una falla real en el sistema democrático es la poca implicación ciudadana en el proceso de diseño de la agenda política, dominada en todo caso por lobbies. No obstante, el movimiento ciudadano ha crecido en el último año, ha aprovechado el mundo interactivo en el que vivimos y ha sido pionero en la resistencia civil no violenta. Ello nos lleva a pensar que está surgiendo un componente social nuevo, demandante de participación con voz propia, harto de la representación inocua y dañina para los intereses sociales de algunos políticos.

Por tanto, los instrumentos que tiene que incluir una ley electoral, además de la forma de financiar el sistema, funcionamiento de la junta electoral o el reparto de escaños es una presencia de mecanismos que faciliten la participación ciudadana. El voto por internet, el uso del DNI electrónico para cuestiones comunitarias o la apertura del parlamento al ciudadano mediante comparecencias electrónicas ante los ciudadanos, si estos lo piden, pueden ser medidas perfectamente aplicables. Las mismas mejorarían, sin tocar un ápice el sistema electoral, la calidad de la democracia. En suma, la ley electoral es una norma fundamental para el desarrollo de cualquier proceso democrático, pero necesita nuevos mecanismo para aspirar a construir una sociedad pluralista.

Els motius pels quals Catalunya no té encara llei electoral són obvis. Per una banda les cúpules dels partits polítics han
inventat i blindat durant 30 anys una partitocràcia i tenen molta por a canviar les actuals regles del sistema electoral. Són conscients de que, per una banda, l’entrada al Parlament de formacions polítiques nascudes de la societat civil al segle XXI i sense hipoteques, i per l’altra, la pressió social cada cop més àmplia que demanda una regeneració democràtica de la nostra vida pública- reflectida en moviments com el 15M o plataformes civils com Acció per la Democràcia i d’altres- no
permetria avui dia redactar una llei electoral que seguís beneficiant l’endogàmia, la falta de control i transparència dels partits i que no aprofités l’ocasió per modernitzar el nostre sistema electoral i per enfortir la relació entre representants públics i  ciutadans.

La primera proposta de resolució que va presentar Ciutadans al Parlament de Catalunya va ser per crear una ponència conjunta per la llei electoral catalana. Fins a finals de legislatura, i només per tapar la indignació ciutadana pels casos de corrupció que afectaven als principals partits catalans com el cas Palau i el cas Pretòria no es va aconseguir obrir una ponència, que estava abocada al fracàs des del començament.

‘Quan els que manen perden la vergonya, els que els obeeixen perden el respecte’

Georg Christoph Lichtenberg

A mitjans de febrer d’enguany, les dues principals forces polítiques catalanes, CiU i PSC, van tornar a admetre que la llei electoral tampoc seria concebuda aquest any. Diuen que allò que és bo es fa esperar, però la impaciència comença a fer-se patent a la societat i, inevitablement, comporta que l’autoritat dels partits polítics trontolli perillosament.

Després de més de 30 anys de democràcia,  la imatge política del nostre país comença a ser fràgil i a perdre la credibilitat. El vincle que uneix als representants i als representats és cada cop més dèbil, i això genera desconfiança entre els ciutadans. El sistema polític que es manté actualment es basa en un acord mutu, que permet que una sèrie de persones representin a la resta. Si aquesta societat deixa de sentir-se representada per aquells que es mantenen al poder, el nostre sistema polític perd part de la seva essència i genera un malestar global.

Encara que tots els partits polítics diuen voler una llei electoral pròpia, sembla ser que mai s’arriba a un acord. Així, Catalunya continua regida pel sistema electoral fixat a l’Estatut de 1979, basat en el model electoral espanyol, el que no fa més que perjudicar a la base d’igualtat de la nostra política. El que es fa difícil d’entendre és el motiu de la incapacitat d’arribar a un acord per poder modernitzar aquesta llei.  Olegario Ortega escrivia a la columna d’opinió de lavozdebarcelona.com que no arribar a l’acord es pot entendre com “fem veure que no ens posem d’acord per dissimular que estem d’acord en no posar-nos d’acord”.

Recolzo les paraules d’en Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés: “la democràcia és un sistema imperfecte, que necessita d’un esforç tenaç per millorar-la cada dia”, però considero que aquest esforç cada dia és més urgent, no per part dels ciutadans, sinó per part de tot l’entramat polític que ha de lluitar per tal d’aconseguir aquesta llei electoral, no només pel que objectivament representa, sinó per tot el que comporta: la legitimació de la nostra política a través de l’apropament del poder al poble, que, al final, no és més que la base de la democràcia.

Després de 32 anys sense llei electoral a Catalunya, són moltes les propostes que s’han posat sobre la taula, des de sistemes proporcionals basats en la circumscripció única fins a sistemes gairebé basats exclusivament en les circumscripcions
uninominals. Però gairebé totes aquestes propostes tenen un denominador comú: van ser concebudes des de la defensa d’un interès particular, ja fos l’interès electoral d’un partit, o una determinada concepció del territori de Catalunya, per citar dos exemples.

Des d’Acció per la Democràcia formulem la nostra proposta de sistema electoral des de dos principis: el desenvolupament del dret fonamental a la participació política, i la millora de la qualitat de la democràcia.

La participació política no significa només anar a votar cada quatre anys. Tot i que a la Constitució de 1978 no es dóna gaire més contingut a aquest dret, l’art. 29 de l’Estatut el desenvolupa molt més àmpliament i, per exemple, estableix com a precepte que “els ciutadans de Catalunya tenen dret a participar, directament, o per mitjà d’entitats associatives, en el procés d’elaboració de les lleis del Parlament”. Entenem que la millor manera de garantir aquesta participació és mitjançant l’establiment d’un sistema electoral que, gràcies a la presència de diputats elegits en circumscripcions uninominals, introdueixi al Parlament els incentius necessaris per a que el diputat tingui una relació personal amb els electors, de manera que es faci efectiva la participació.

D’altra banda, la garantia i el desenvolupament dels drets, com el de la participació, només poden donar-se en el marc d’una democràcia de qualitat, sense patologies i sense males pràctiques. En aquest sentit, la modificació del sistema electoral que proposem s’insereix en un conjunt de temes (respecte als Drets Humans, respecte a la llei, separació efectiva de poders,  retiment de comptes…) que interactuen entre ells i que, en conjunt, defineixen la qualitat de la nostra democràcia.

El sistema electoral mixt i proporcional, el que defensem des d’Acció per la Democràcia, ha estat proposat en el passat diverses vegades. Destaquen especialment el fet que figuri al programa electoral de Convergència i Unió de les passades eleccions, que el grup parlamentari del PSC va desenvolupar ja una meditada proposta de mapa de circumscripcions uninominals durant la passada legislatura,o que la Fundació Bofill ja el proposés en un informe fa més de quinze anys.

Les virtuts del sistema electoral mixt i proporcional no s’esgoten en el desenvolupament dels principis que he esmentat: garantia de la participació política i millora de la qualitat de la democràcia. Aquest sistema electoral s’ajusta a l’ordenament jurídic vigent, pot solucionar les desigualtats en el valor del vot, aproximant-se molt a la fórmula “una persona, un vot”, és totalment proporcional gràcies als mecanismes de compensació del nombre de diputats, que eviten que cap partit quedi amb una representació inferior a la que li pertoca pel percentatge de vot que ha obtingut, potencia la representació territorial, en línia amb l’Estatut, i, sobretot, és un sistema políticament possible. A diferència de les llistes desbloquejades o obertes,
que generen tensions molt importants dins dels partits, el sistema que proposem genera tensions entre els partits, a més d’introduir incentius per a la millora de la democràcia interna i la transparència. Per tant, no es produiria cap daltabaix en el sistema de partits.

Acció per la Democràcia, com a associació transversal i independent de tot partit o organització, es dedica a promoure la reforma del sistema electoral i a impulsar la millora del coneixement sobre sistemes electorals comparats,entenem que un millor coneixement polític i acadèmic d’aquesta matèria és la millor garantia d’una bona negociació entre els partits i,
sobretot, d’una bona gestió futura de la dinàmica electoral i política que sorgís del nou sistema. Des de la nostra singular posició a l’espai públic i polític, treballem en col·laboració amb tots els partits, les institucions, i les altres entitats de la societat civil, per a fer possible l’anhelat canvi del sistema electoral.

Els ponents van ser en Toni Comin (exdiputat del PSC i impulsor de la ILP per una llei electoral catalana), en Rafel Nadal [@nadalrafel] (periodista) i en Josep Lluís Rovira (vicepresident d’Acció per la Democràcia [@accioperladem i www.accioperlademocracia.org ] i expresident de PIMEC). L’encarregat de moderar la conversa va ser en Nacho Corredor (estudiant de polítiques a la UPF i president i fundador de Deba-t.org).

Entre el públic, que va omplir l’aula que havíem reservat, s’hi van trobar personalitats com en Jaume Collboni (diputat del Partit Socialista de Catalunya al Parlament), en Jordi Cañas (diputat de Ciutadans al Parlament), l’Eduard Vallory (director de la Barcelona Graduate School) o en Maiol Sanaüja (director del Cercle d’Estudis Sobiranistes), així com membres d’Acció per la Democràcia, Estudiants pel Canvi, socis de Deba-t.org i estudiants de la Universitat Pompeu Fabra.

Durant l’acte es van anar projectant amb l’ajut d’una pantalla tots els tweets que utilitzaven el hashtag #lleielectoralJA, que va servir per instrumentalitzar debats paral·lels o simultanis als que s’estaven produint a la mateixa aula i donar l’oportunitat de participar en la conversa al públic i als qui ho seguien a través de les xarxes socials.

Des d’aquí volem enviar un sincer agraïment a tots aquells qui vau assistir a la taula rodona i als qui hi vau participar a la xarxa. Us animem a seguir les publicacions de la campanya #lleielectoralJA, que clourà divendres una setmana intensa de publicacions.

La foto és cortesia d’Acció per la Democràcia (gràcies!). Durant els propers dies anirem penjant les fotos i vídeos que ens arribin de l’acte.

L’Informe per a la Llei electoral de Catalunya de 2007, elaborada per una comissió d’experts per acord del Govern, incorporava la proposta d’introduir el vot per internet, com a forma de vot anticipat. Les potencialitats d’internet com a eina d’acció política just ara comencen a ser explorades, i el recorregut sembla infinit. Internet, eina desjerarquitzadora i horitzontal, permet trencar l’espai entre representant i representat. Al mateix temps, l’e-democràcia planteja problemes i molts riscos; però, avui, no tindria sentit projectar una Llei electoral sense abraçar alguna de les potencialitats que ja ofereix l’ús d’internet en el procés polític.

La irrupció d’internet ha modificat profundament la política, que ja no pot ser practicada com fins ara. La manera com emetem els nostres vots, com els comptem i com escollim  amb ells qui liderarà els propers anys està cada cop més controlada per software especialitzat. Molts estats dels EUA han adoptat el vot electrònic, i països d’arreu estan començant a votar d’aquest mode. Malgrat tot, el vot electrònic té molts riscos, sobretot en termes de seguretat: identitat real del votant, atacs cibernètics a les webs públiques, eventuals avaries …

Exemples com els d’Islàndia potser són anecdòtics i plantejen problemes d’aplicabilitat en altes contextos, però el recorregut sembla anar en aquesta direcció: emprar internet per acostar el ciutadà a la presa de decisions. Iniciatives com Democracia 4.0 no són aïllades, i cada cop creix més el convenciment de que gràcies a les potencialitats de la xarxa, la veu ciutadana obrirà nous canals per a ser escoltada.

Pierre Rosenvallon, del Collège de France, adverteix que l’apel·lació als ciutadans, pròpia de la democràcia directa, condueix a la tentació populista. I potser, al marge dels riscos tècnics, aquest és el risc més gran que pot tenir l’obertura del procés de decisió a la ciutadania via internet: l’aparició de moviments antidemocràtics. Però aquest risc (en principi, més controlat en una democràcia liberal tot i que els recents resultats a Grècia i a la primera volta de les presidencials franceses ho posin en dubte) no pot ser utilitzat com a excusa pels partits per a enrocar-se i evitar que internet pugui ser emprat com a eina; eina que com a tal necessitarà saber utilitzar-se.

A l’hora d’abordar la creació d’una Llei electoral per a Catalunya (ja!) cal partir d’uns principis entre els quals el de garantir el màxim de representativitat possible i el d’apropar elector i electe semblen avui ineludibles. Aquestes demandes de visibilitat, de presa en consideració de la societat civil i dels ciutadans particulars en l’esfera pública, tenen en l’aplicabilitat d’internet la seva solució o la seva via per a ser solucionades.

«Potser la democràcia digital no és millor democràcia, però ens pot fer millors demòcrates» diu Gutiérrez-Rubí.

Tot i que no es pot negar que les poques regles vigents han permès assolir una certa
proporcionalitat, el cert és que no reflecteixen el principi essencial d’ “una persona – un vot”. El nombre de vots necessaris per aconseguir un diputat és molt diferent a les diverses circumscripcions.

Cal avançar en el compliment del principi de proporcionalitat que estableix l’Estatut d’autonomia. Però alhora, cal salvar moltes altres mancances en el sistema polític. El model electoral vigent s’ha demostrat incapaç d’aproximar, de manera adequada, els representants polítics als ciutadans que els han elegit, i per tant, al territori pel que estan proposats. La ciutadania expressa cada vegada amb més claredat la crítica que no n’hi ha prou demanant-li la confiança cada 4 anys. La participació en els afers públics ha de començar per una millor coneixença dels representants públics, per una major proximitat entre electes i electors i per una possibilitat real de conèixer quina és la seva activitat per acomplir als compromisos contrets.

Amb aquests objectius, la proposta que el Grup Socialista ha presentat en seu parlamentària com a base per la futura llei electoral es fonamenta en el model alemany, anomenat “de representació proporcional personalitzada”.

El model que defensem consisteix en la configuració d’una circumscripció única per tot el país, dividida en 64 districtes uninominals formats per les comarques actuals, llevat de les de l’àrea metropolitana, on els districtes coincidiren amb els partits judicials dels municipis de més de 70.000 habitants i amb els districtes de la ciutat de Barcelona.

Sobre aquest mapa, la proposta defensa un sistema de doble vot: un vot als candidats de districte uninominal (on sortiria elegit el candidat que més vots obtingués) i un vot a les llistes de cada formació política presentades a nivell de tota la circumscripció única de Catalunya (que garantiria una gran proporcionalitat
entre els vots obtinguts per cada formació política en el conjunt del país i els escons que li serien atribuïts).

Amb el recompte de tots els vots de paperetes de la llista nacional s’assignarien els 135 diputats i diputades a cada formació política. I aquest nombre total d’escons de cada formació seria, en definitiva, el resultat de la suma dels diputats escollits directament a cada districte en què aquella formació política hagués estat la primera força, i la resta de diputats fins assolir el nombre total d’escons assolits provindrien de la llista nacional de la mateixa formació.

Més proporcionalitat, més representació del territori (ja que per primera vegada es garantiria l’existència d’un diputat per cada comarca) i en definitiva, més capacitat de decisió dels ciutadans, ja que la proposta socialista també comportaria la  configuració de les llistes nacionals com a llistes desbloquejades.

El Parlament s’ha  compromès a constituir aquest període de sessions  una ponència conjunta que reprengui els treballs de l’anterior legislatura, per a l’elaboració de la Llei Electoral de Catalunya. Les diverses formacions polítiques hauran de posar novament les seves propostes sobre la taula. Unes propostes que hauran de contemplar també avenços clars en matèria de rendició de comptes i transparència que configurin un contracte de servei públic amb els electors.

En un moment de desafecció cap a la política com el que vivim, ens cal més que mai resoldre el dèficit democràtic que comporta el fet de no disposar d’una Llei electoral pròpia. Dues generacions de catalans nascuts des de la  recuperació de l’autogovern no coneixen encara les regles del joc estables de la democràcia en el nostre país. No ens podem permetre que la tercera generació comparteixi aquest trist rècord.

El Partit Popular Català, des de fa legislatures, reclamem al conjunt de forces polítiques un esforç de diàleg per tal de disposar d’una nova llei electoral per Catalunya que doni resposta a la realitat electoral i territorial catalana. Així doncs, el PPC proposem, sobretot, una llei proporcional, que permeti que tots els vots tinguin un pes similar. No pot ser que un partit guanyi en vots i perdi en escons unes eleccions, situacions com aquestes des-incentiven a l’elector per anar a les urnes, com va succeir a Catalunya a l’any 1999. Així mateix, la llei també ha de requerir un consens ampli d’acord amb l’atomització electoral que viu Catalunya. Catalunya és la Comunitat Autònoma que té més forces polítiques dins el seu parlament, forces que han tingut una representació homogènia en termes d’escons, amb variacions no excessivament significatives, durant el conjunt del període democràtic, per tant, hauria de ser inconcebible fer una llei electoral catalana sense el consens d’una gran majoria de forces polítiques.

D’altra banda, a part de l’estricte repartiment d’escons, que és com es vehicula la investidura d’un president i la posterior formació de govern i la confiança del parlament envers el govern per poder governar l’administració, cal establir un conjunt d’exigències i principis que assegurin una classe política que pugui tenir un grau de fiscalització i coneixement més ampli per part de l’elector. En aquesta línia, s’han de buscar mecanismes, que poden anar des de com es produeix l’elecció en les llistes electorals fins a les obligacions dels diputat en quant al seu treball envers el territori i el contacte amb els seus votants.

En conclusió, una nova llei electoral és una necessitat de Catalunya després de 32 anys regulats per un sistema transitori, que requereix un consens ampli, que doni resposta a la necessitat d’un dret de sufragi proporcional, on el vot de cadascú s’acosti el més possible al de la resta d’electors i on s’asseguri un major apropament i fiscalització del representant envers els seus electors.

Aquesta va ser la resposta del diputat i vice-president del Parlament de Catalunya per Convergència i Unió, Lluís Corominas, quan li vaig demanar sobre l’estat de la llei al programa Canal Parlament (TV3) de fa unes setmanes. Res de nou, la veritat. Porto sentint aquesta resposta des que vaig arribar a la universitat i em vaig començar a preguntar sobre aquest tipus d’afers polítics. Però, de fet, l’elaboració de la llei s’arrossega des de fa més de trenta anys.

La complicació d’aquesta llei ve, com bé deia el diputat Corominas, del fet que hagi de ser aprovada per una majoria reforçada de 2/3 parts del legislatiu català. A això s’afegeix que aquest tipus de qüestions salten fora de l’agenda pública en moments com l’actual on la crisi econòmica pren tanta importància. Tanmateix, no és menys important que els pressupostos de la Generalitat o que el consens per arribar a un acord sobre un pacte fiscal amb l’estat. Jo diria que està per sobre d’aquestes i d’altres de l’estil ja que és la llei que determina la composició i el poder per a decidir. N’és l’essència.

Però no cal fer alarmisme tampoc ja que, de llei electoral, n’hi ha. És, amb caràcter supletori temporal, la de règim electoral general que regula les eleccions al Congrés dels Diputats. Aquesta llei, a més, imposa un marc que serà d’obligat compliment a qualsevol comunitat autònoma deixant, a la vegada, cert marge de maniobra. Així doncs, una futura llei electoral catalana encara té força coses a determinar: la fórmula electoral, per a fer la distribució de poder en forma d’escons més o menys proporcional respecte als vots emesos pels ciutadans; la forma de vot, on tindríem diverses possibilitats (vot únic, vot múltiple, vot doble…); el llindar o barrera electoral, per a impedir una excessiva fragmentació del poder; el nombre de diputats que formen el parlament (actualment 135); i, finalment, la circumscripció electoral que vindria a ser la porció del territori que s’agafa per a fer el repartiment d’escons.

No sóc jo el primer, ni molt menys, que demani la formulació definitiva d’aquesta llei electoral pròpia. Ciutadans pel Canvi, Acció per la Democràcia, Deba-t.org i molts d’altres grups i persones porten temps treballant-hi. Sento però, que és important que aquest afer sorgeixi de nou i amb més força que mai salti a la palestra i crec que, com diu la dita “de mica en mica, s’omple la pica”. Perquè mai arribarà el temps perfecte per a debatre-ho (aquell temps fa anys que va passar), demanem-li als parlamentaris, doncs, que ho facin el millor i el més ràpidament possible per a que tots ens puguem sentir més partícips, si així ho volem, de la política en la nostra societat.

http://www.tv3.cat/videos/4014810/Parlament—24032012 (minut 19:50 a 21:00)

Esquerra Republicana de Catalunya hem reivindicat i treballat per solucionar aquesta mancança, per tal de tenir una llei electoral catalana que permeti una adaptació a la realitat del país de la normativa electoral, amb l’objectiu que els nostres representants electes siguin més propers, més eficaços i representin millor els seus ciutadans al nostre Parlament. En els darrers anys, hem estat especialment actius  en utilitzar la nostra capacitat d’influència al Parlament i al Govern per  impulsar una llei electoral, tot i que el bloqueig tant del PSC com CiU ha impedit que acabés prosperant.

L’any 2007 es va constituir un grup d’experts plural per a l’elaboració d’un “llibre blanc” per a la llei electoral, sota l’impuls del departament de Governació dirigit aleshores per Joan Puigcercós. Aquest grup d’experts, que recollia sensibilitats de tot l’arc parlamentari català, va arribar a un conjunt de conclusions entre les quals hi havia el manteniment del nombre de diputats en 135, la creació de set demarcacions electorals (Barcelona, Central, Girona, Lleida, l’Alt Pirineu i Aran, Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre), adjudicació d’un mínim de dos escons per circumscripció i repartiment dels següents segons població, substitució de les  llistes tancades per les llistes desbloquejades (es poden triar els candidats del partit), sancions per als partits amb excés de despesa electoral, etc.

Aquestes propostes, que podrien constituir el consens, formen part de la base a partir de la qual des d’ERC creiem que cal afrontar la creació de la llei electoral catalana. Malauradament, fins avui, la manca de consens i la priorització d’adaptar la llei a la maximització del resultat electoral propi per part de CiU i PSC, ha dificultat i bloquejat els diferents tràmits parlamentari de la futura llei electoral.

Una llei electoral pròpia és necessària, i no tenir-la és un signe d’immaduresa com a país que no podem acceptar, tenint en compte a més els reptes col·lectius que tenim al davant. Però s’equivocaria qui es pensa que amb una llei electoral es resoldrien o es taparien altres causes de la deslegitimació de la democràcia representativa al nostre país. Només cal recordar que la darrera vegada que es va reactivar aquest debat al Parlament fou per donar una resposta a la imputació de diversos militants dels dos partits principals en la trama de corrupció del “Cas Pretòria”, com si la corrupció es solucionés amb una nova llei electoral.

La desafecció creixent cap a les institucions representatives té una multitud de causes, entre les quals n’hi ha de sistèmiques el poder dels mercats financers globalitzats o el poder creixent d’una Europa no prou democràtica, però d’altres com la manca de transparència o la percepció de les eleccions com un festival de la partitocràcia. Una llei electoral pròpia, al costat de molts altres debats, ha de servir per contribuir a tornar la confiança en les nostres institucions democràtiques, ja que més enllà de la democràcia només queda la barbàrie.

En tant que el sistema electoral emprat resulta el mecanisme bàsic de conversió de la voluntat popular en representació política, pot semblar coherent per part dels partits polítics una mirada recelosa a canvis en aquesta. És una aproximació lògica i pragmàtica per part d’aquests actors polítics, però no per això és justificable. És comprensible que la maquinària d’un partit vetlli per la maximització de l’èxit de la seva formació, per l’optimització dels resultats i la màxima representació. Tanmateix, una posició de partit exclusivament centrada en això no és només un greu error sinó que també és reprovable.

Per començar, perquè el País, la seva gent i l’ideal d’una Política honesta haurien de passar per davant. De no ser així, perdem de vista que els partits són un mitjà -i no un fi- del nostre sistema polític. Tot i els interessos de partit en joc – legítims -, no hauríem d’oblidar aquesta premissa. Des de mitjans/finals del S.XIX els partits han mutat a mesura que també ho feia la societat. En les darreres dècades el nostre País ha canviat prou com per què es pugui plantejar també un canvi sobre la naturalesa de les estructures de partit que coneixem avui. Potser els partits, tal i com els entenem avui en dia, haurien d’esdevenir quelcom diferent. Aquest és un debat obert però, en tot cas, cal una actitud proactiva d’adaptació als canvis dels temps per evitar un clar desfasse entre representants i representats. La creixent desafecció vers la classe política actual no és sinó un símptoma d’aquest fet.

D’altra banda, cal tenir en compte que les resistències a eventuals canvis en el sistema electoral es produeixen a posteriori de les simulacions que cada partit fa del sistema que es proposa. Si la situació millora, el sistema és “bo”… i viceversa. No obstant, l’error principal és atribuir al canvi de sistema el conjunt de variacions que es donen, i d’aquesta manera defugir la responsabilitat de la mateixa formació en els resultats electorals. Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, configurant una geografia electoral inèdita fins aleshores, constitueix un clar exemple de com fins i tot els canvis més sorprenents no són causats per una modificació del sistema electoral. Per contra, el que es deixa de valorar és la quantitat de millores que un nou sistema pot aportar a la nostra democràcia: major transparència, més accountability, més proximitat entre representant i representat…

En conclusió, cal demanar audàcia als nostres partits polítics. Cal demanar-los que arrisquin estimacions incertes a canvi de guanys substancials per a la nostra democràcia. La demanda d’una Llei electoral per a Catalunya és un clam a la millora de la nostra democràcia però, fins i tot per sobre d’això, és un imperatiu de l’honradesa de la nostra Política.

Vivim en un context sociològic, i una època, on els polítics i les institucions democràtiques es veuen abocades al més absolut fracàs i indiferència per part de la ciutadania i, més en particular, els joves. A aquests efectes només cal veure quins són els índex de participació en les eleccions i, més particular, la preocupació política de la joventut. Poca. I amb raó.

A molts els alarma aquesta situació. Creuen que els joves –particularment els que no poden votar- no els interessa la política. La pregunta en tot cas és: Com volem que participin i s’interessin pel sistema democràtic si no els hi deixem participar?

Molta és la gent que opina que els menors de 18 no són responsables per prendre una decisió tan important. Jo em pregunto: és més responsable aquella persona de mitjana edat que vota a un partit polític pel simple motiu que sempre l’ha votat? Són més responsables aquells que voten a un polític imputat per corrupció?

La veritat es que, si ens ho mirem bé, veure’m que imposem drets i exigim responsabilitats a un major de 16 anys i, pel contrari, no deixem que participi en unes eleccions. A tall d’exemple sorprèn que un noi de 16 anys pugui ser jutjat penalment (menors) però que, en contrapartida, no pugui votar. També sorprèn que se l’ofereixi entrar al mercat laboral però que no pugui votar. Per què no poden, els nois i noies, decidir o incidir en el seu propi camí? Per què han de patir les conseqüències d’una legislació com la laboral on ells no poden dir la seva a través del vot?

No entenc per quin motiu no s’impulsa, per part dels agents socials i polítics d’aquest país la necessitat imperant d’estirar l’horitzó de la democràcia, d’impulsar-la i fer-la més forta. Ho necessitem. A més, crida l’atenció que estiguin a favor d’aquesta mesura els partits d’esquerra i qui s’hi oposi siguin els partits de dreta; doncs totes les experiències europees demostren -o si més no els estudis així ho consideren- que el fet d’abaixar l’edat legal de sufragi beneficïa a les opcions conservadores.

En conclusió, la democràcia ha d’ésser impulsada així com reforçada i un bon mecanisme és precisament el de permetre que els nois i noies de 16 anys i majors exerceixin, com qualsevol de nosaltres, el dret més democràtic que existeix a l’actualitat.

La legislació espanyola estableix un sistema basat en una determinada distribució d’escons per província, derivant en què el vot d’una persona de Barcelona ( o del Baix Llobregat, Manresa o Sabadell) val molt menys que el d’un ciutadà que voti a la província de Tarragona, Lleida o Girona. Determinant que la província més poblada es troba  discriminada en relació als escons que li pertocarien. Diguéssim que no es compleix el principi democràtic d’igualtat de vot: una persona, un vot.

Per resoldre aquesta desproporcionalitat des d’ICV proposem un sistema electoral basat en una circumscripció única nacional de tot Catalunya per a l’elecció dels diputats i diputades i una provisió territorial dels mateixos per vegueries, amb l’objectiu de definir un sistema de representació proporcional i un sistema que asseguri la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya. Fent compatible la proporcionalitat amb la presència dels territoris amb menys població.

Tanmateix, creiem que aquesta llei electoral ha d’incorporar una rebaixa de l’edat legal per exercir el dret a vot als 16 anys i garantir el dret a vot de les persones migrades amb un mínim de tres anys de residència.

De totes maneres, des d’ICV creiem que cal superar el debat de la representativitat. Hem d’abordar la limitació de l’obertura dels àmbits polítics a la intervenció de la sobirania popular;  la progressiva subordinació de les llibertats garanties individuals a la seguretat del funcionament dels espais de poder.

Avui la indignació ciutadana demana a crits, sí més proporcionalitat, però sobretot més transparència i més participació,  decidir: democràcia directa. I és en aquest sentit on creiem que aquesta llei ha de ser més útil.

Més transparència i lluita contra la corrupció política. Necessitem una llei que permeti a la ciutadania conèixer quin és i d’on prové el finançament dels partits polítics, controlar les donacions que reben aquests partits, en definitiva evitar un altre cas Palau (indicis clars de finançament irregular de Convergència), i limitar la despesa electoral de manera real i efectiva.

Més participació. Hem de deixar de pervertir la paraula participació. Perquè participació no és votar cada 4 anys, no és fer una campanya de tant en tant. Participació és decidir. Hem de dotar-nos de mecanismes reals que treguin poder a la democràcia
representativa i es dirigeixin a la ciutadania. Hem de construir una democràcia directa amb propostes com referèndums vinculants o revocatius per determinar si una determinada llei és referendada pel poble o no.   Hem d’innovar amb la participació la ciutadania en l’elaboració de les polítiques públiques com per exemple l’elaboració d’uns pressupostos participatius.

I sobretot explorar i explotar la infinitat d’oportunitats per apropar les decisions a la ciutadania que ens ofereixen les noves tecnologies, per exemple amb la incorporació del DNI electrònic. Treballar per trobar l’enfoc dirigit cap a la ciutadania que li permeti fer ús de les noves tecnologies en aquesta xarxa d’individus participants.

En aquest sentit,personalment crec que a part de tenir el repte d’elaborar una llei electoral catalana aviat també caldrà abordar una reforma de l’actual Constitució Espanyola de 1978 (una constitució que com jo molts joves no hem votat mai). Però no una reforma com la que no fa ni un any van pactar PP i PSOE. Una reforma on la ciutadania prengui la paraula. La reforma de la constitució islandesa que va elegir 25 islandesos d’entre 522 per la seva elaboració, ens ha de donar algunes pistes de per on cal anar.
Per tot això, des d’ICV creiem que ja ha arribat l’hora de que Catalunya tingui una llei electoral pròpia que reculli les reivindicacions populars. Es tracta de tenir voluntat política fer-ho possible.

Después de tres décadas de letargo, los diputados catalanes empiezan a debatir una ley electoral siempre prometida y nunca aprobada. Ni que se deje el tema para la próxima legislatura, haber establecido una comisión parlamentaria permitirá poner las bases para que la decisión final sea más fácil.

Hay dos tipos de confusiones sobre la ley electoral. En primer lugar, algunos la vinculan a una solución de los casos de corrupción y a un antídoto contra la desafección de los ciudadanos hacia la clase política. Sin embargo, los objetivos de las leyes electorales son distintos: traducir votos en representación política, expresar el pluralismo social, y formar gobiernos estables. En cambio, la lucha contra la corrupción pasa por otras medidas (disminuir competencias municipales de urbanismo, controles independientes, uso público de Internet como medida de transparencia, etc), mientras que que las leyes electorales solo se  relacionan parcialmente con la desafección. Las expectativas sobre qué pueden hacer las leyes electorales están aquí desorbitadas.

Un segundo tipo de confusión procede de una deficiente información a los ciudadanos sobre conceptos como “listas abiertas” –muchos creen que harán ellos su propia lista-, la existencia de “diputados “propios”, la conveniencia del “sistema alemán”, etc.

Los sistemas electorales persiguen diversos objetivos que a menudo resultan contradictorios en la práctica: conseguir proporcionalidad entre votos y diputados, representar correctamente los territorios, incentivar gobiernos estables, establecer
interrelaciones ente electores y representantes. Ningún sistema electoral puede hacerlo todo bien, ya que estos criterios apuntan en distintas direcciones. Un criterio más general es que el sistema electoral se adecúe a las condiciones
empíricas (demográficas, políticas, culturales, teritoriales, etc) de la sociedad donde debe actuar.

En el caso de Cataluña hay dos condiciones empíricas básicas: el pluralismo político constatado en los últimas tres décadas, y una distribución muy heterogénea de la población en el territorio (situación muy distinta de la de Alemania). El pluralismo ha permitido a cinco partidos estar en el parlamento de forma estable (CiU, PSC, ERC, PP, ICV) y, a veces, a una sexta opción (PSA, Ciudadanos)

Estas dos condiciones hacen que no sea conveniente votar a un solo candidato en circunscripciones pequeñas (comarcas o distritos de las grandes ciudades). Estos votos uninominales hacen que se tienda a pensar que solo hay dos partidos importantes por sus posibilidades de elección, aunque luego la distribución final de escaños se haga con criterios proporcionales. La traslación de este comportamiento a la votación paralela de la lista de la circunscripción mayor
tiende a disminuir el pluralismo. Ello es algo difícil de aceptar para ERC, PP e ICV.

La propuesta de la comisión de expertos (2007) es un buen punto de partida: está bien documentada y las conclusiones son sensatas, habida cuenta de las condiciones de partida y de su voluntad de poder ser aceptada por los partidos, aunque tal vez sea excesivamente “conservadora” en relación al sistema electoral actual.

Entre los cambios que propondría están los tres siguientes:

1) El elector debería poder votar no solo una lista de “vegueria”, sino dos listas: la de vegueria, y otra a nivel de toda Catalunya. La primera elegiría la mitad de los diputados del Parlament (68), a partir de asignar uno o dos diputados fijos por vegueria (hay argumentos para las dos cosas). La segunda lista permitiría elegir la otra mitad de los diputados (67), a partir de una distribución estrictamente proporcional. El reparto de escaños en ambos casos se efectuaría por alguna de las fórmulas habituales (Hare o d’Hondt). Así, el elector aumentaría su libertad de voto, ya que puede votar opciones distintas en las
dos listas y, en contra de lo que sucede con distritos uninominales tipo alemán, el sistema no pierde proporcionalidad ni pluralismo. De hecho la proporcionalidad aumentaría respecto de la situación actual, pasando a ser de las más elevadas de mundo (Desarrollé este punto a partir de dos nociones de la “igualdad política” en un artículo en La Vanguardia,  “La ley electoral (y Aristóteles)”,  22.12.2004).

2) Las listas deberían ser realmente “abiertas”, y no solo cerradas y desbloqueadas como propone  la Comisón. Ello significa que el elector no solo marca preferencias entre los candidatos de las dos listas elegidas, sino que puede tachar, es decir, sacar de la lista, a candidatos que no sean de su agrado.

3) La Sindicatura Electoral (Junta Electoral) debería tener una actividad permanente también entre elecciones, tal como se hace en otras democracias avanzadas. Sus funciones no deberían cesar tras las elecciones, como ahora ocurre casi siempre en el caso del único órgano permanente de la legislación electoral española, la Junta Electoral Central, sino que debería tener un rol activo en la sugerencia de mejoras del proceso electoral, y una relación permanente con los grupos parlamentarios. Su independencia, composición y prestigio deberían ser acordes a sus funciones. Mi experiencia como miembro de la JEC me ha convencido de lo infrautilizadas que están las juntas electorales en el sistema español y de todo lo que se pierde por su inactividad entre los  procesos electorales.

La ley catalana es una excelente ocasión para innovar en términos de una democracia moderna, adecuada a su realidad y con vocación de mejora permanente.

- Aquesta vegada és la definitiva.

Maig del 2010. Un diputat m’ explica que tenint en compte com estan les coses, pocs dies abans s’havien iniciat les acampades del 15M arreu del país, no es podia tornar a trencar en fals una negociació pel que fa a la creació d’una llei electoral per Catalunya. Tants intents i cap conseqüència a nivell legislatiu…

- És una de les qüestions on hi pot haver sintonia entre els dos grans partits. N’estic convençut.

-Que pugui haver-hi sintonia significa que finalment hi haurà acord?

-Dificilment.

Maig del 2011. El mateix diputat matisa amb la mateixa convicció amb la que temps enrere estava convençut de l’oportunitat que se’ns presentava. Què ha passat? Què passa? Què està passant?

Aquest dimecres tindrem l’oportunitat de parlar-ne de tot això amb en Toni Comin, Rafel Nadal i Josep Lluís Rovira. Per què Toni Comin, diputat del PSC les dues anteriors legislatures, es va veure obligat a fer una Iniciativa Legislativa Popular per impulsar una llei electoral tot i ser diputat? Per què i què ha aconseguit Josep Lluís Rovira, vicepresident del lobby d’Acció per la Democràcia, intentant impulsar la reforma (creació, de fet) d’una llei electoral de Catalunya? Què poden fer periodistes com Rafel Nadal, ara a La Vanguardia i ex director de El Periódico de Catalunya per forçar aquest necessari debat? Què frena exactament la possibilitat d’arribar a un acord? Ha deixat de ser una prioritat? No és un element, dintre del sistema, suficientment important com per dotar de prestigi a unes institucions qüestionades? Dimecres a les 12h, en un debat obert al públic, i en un acte organitzat per Deba-t.org i Estudiants pel Canvi, podrem tenir alguna de les respostes.

Mentre la indignació ha passat de ser un estat puntual a una sensació permanent i generalitzada, qualsevol cosa (i la llei electoral no és cap solució màgica, però sí un element per legitimar la política) que vagi en la direcció de democratitzar les institucions és absolutament necessària. I així, qualsevol intent de no prioritzar-ho, generarà unes frustracions que, sumant tot els elements que es vulgui, tindran difícil tornada enrere… Perquè això no només és una qüestió de país. Això, probablement, sigui també l’element vertebrador d’altres moltes coses.

No crec en receptes miraculoses ni en varetes màgiques quan es tracta de fer front a aquesta situació, però si crec que una
llei electoral que reforcés el vincle entre representants i representats i suposés major responsabilitat personal per aquells que són escollits com a representants del poble, ens podria ser tremendament útil. El dèficit democràtic que patim té a veure molt amb uns representants que saben que la seva elecció no depèn directament dels seus representats. I també d’uns representats que no senten com a representants seus als diputats. I d’uns partits que en el  procés de selecció d’aquells que han de ser  diputats té molt relativament en compte la capacitat real de representació d’aquests. El nostre dèficit principal, diria que està en aquesta  feblesa de la representació. Uns representants més conscients de la seva funció representativa necessariament en les seves decisions, en la seva feina, en les votacions, haurien de tenir  en compte els interessos i els valors d’aquells que els han elegit.

Fa 16 anys que faig de diputat. Personalment no em puc queixar del sistema, però tots sabem que la meva reelecció sempre ha depengut molt poc dels ciutadans del Garraf o el Penedès. He tingut la confiança de la direcció del meu partit i haig de suposar que s’ha valorat la feina que he fet, però sempre el parer i el criteri d’aquells que haig de representar no hi ha tingut massa veure en el fet d’ocupar un escó al Congrés. I del que es tracta és d’escollir aquells que  d’entre nosaltres, faran les lleis en nom nostre i les aplicaran. O no?

QUAN? Des d’avui dilluns 14 de maig fins divendres 18 de maig.

COM? A través de la publicació d’articles escrits per experts en la matèria, representants d’organitzacions que treballen per promoure la reforma, representants de les forces polítiques del Parlament i estudiants.

PER QUÈ? Volem posar sobre la taula totes les opinions i intentar trobar-hi punts en comú que permetin reforçar el sistema democràtic i fer-lo més participatiu i transparent a través d’una llei electoral catalana moderna i que ens faci sentir més representats.

ON? Podeu trobar totes les publicacions al nostre portal web www.deba-t.org, i opinar-hi i participar-hi a través de les xarxes socials: a Facebook (www.facebook.com/debatorg) i a Twitter (www.twitter.com/debat_org). Si cerqueu el hashtag que dóna nom a la campanya, #LleiElectoralJa, podreu trobar-hi tots els articles i els comentaris que en faci la comunitat tuitaire.

L’eix central de la campanya tindrà lloc dimecres 16 de maig a les 12h a l’aula 40.213 del Campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, amb la Taula rodona “Llei Electoral a Catalunya: democràcia i participació” on hi intervindran en Toni Comín (PSC-CPC i propulsor de la ILP de llei electoral), en Rafael Nadal (periodista), en Josep Lluís Rovira (Vicepresident de la Junta Directiva d’Acció per la Democràcia i expresident de la PIMEC) i serà moderat per en Nacho Corredor (estudiant de polítiques de la UPF i fundador de Deba-t.org). L’acte està organitzat entre Deba-t.org i Estudiants pel Canvi.

Us hi esperem i us convidem a donar la vostra opinió respecte QUAN s’ha d’aprovar la reforma, COM hauria de ser per millorar la qualitat del nostre sistema democràtic, PER QUÈ necessitem ara més que mai enfortir els mecanismes de representació dels ciutadans o ON volem que incideixi la reforma per poder assolir els reptes de futur que se’ns plantegen.

Hollande (28,63%) guanya la primera volta, però ni de bon tros amb la diferència que alguns sondatges havien arribat a atorgar-li. Sarkozy (27,18%) aconsegueix no quedar gaire allunyat del socialista, però no pot evitar passar a la història com el primer president-candidat que no guanya el premier tour. Per si fos poc, el desenllaç de les presidencials no és gens clar: Sondatges per la segona volta indicarien una clara victòria d’Hollande per més de 8 punts però, per si de cas, aquest no acceptarà els 3 cara a cara plantejats per Sarkozy –proposta desesperada del President sortint, sabent-se fort en aquest tipus d’encontres-.
Hollande podria jugar la carta moral en contra d’un President bling-bling, elitista i vanitós. En resposta, Sarko també podria veure’s temptat de desenterrar el fantasma d’Strauss-Khan per qüestionar així la integritat moral del projecte socialista. En fi, la batussa pot ser terrible.

Tanmateix, segurament és a Sarkozy a qui se li planteja el major repte estratègic; Hollande té un suport gairebé unànime de l’esquerra política. En canvi, el centre i l’extrema dreta vacil·len respecte al candidat d’UMP, qui es veu obligat a moure fitxa per conquerir el seu espai. Probablement Sarko optarà per temptejar aquells qui han votat Front Nacional (17,9%) a la primera volta tot escurant el seu discurs a la dreta –encara més-. Sí, a primera vista pot semblar més llaminer que no pas una lluita pel centre de Bayrou (9,13%), però el de FN pot ser un caramel enverinat degut a la complexitat i la varietat de perfils dels qui han votat a Marine Le Pen. De fet, no només és molt probable que Le Pen opti per no donar cap consigna de vot per la segona volta sinó que, ja d’entrada, s’apunta que només la meitat dels votants de FN es decantarien per Sarko. El per què? Principalment per què el seu vot pel FN hauria sigut més aviat un vot protesta anti-establishment que no pas un vot ideològic d’extrema-dreta. D’altra banda, s’indica que el FN ha sigut la força més votada entre l’electorat obrer, gràcies a un discurs marcadament populista i de solucions aparentment fàcils. Aquest apunt no hauria d’estranyar a Catalunya, on és sabut que el discurs de PxC o del PP a Badalona no ha calat precisament entre els votants que podrien considerar-se “sociològicament de dretes”. No obstant, sembla improbable que la majoria d’aquests votants s’aproximin a una dreta més convencional i podrien optar per abstenir-se.

Sarkozy, doncs, no ho té gens fàcil per aglutinar una majoria al seu voltant, però intentarà també mobilitzar a tots aquells als qui no els fa gens de gràcia la possibilitat d’un President Socialista.

En qualsevol cas, cal remarcar que hi ha molt més en joc que tant sols decidir qui serà el pròxim inquilí de l’Elysée; del que passi a França el 6 de Maig en depèn el rumb que prendrà Europa en els pròxims anys.

En una Europa dominada pel centre-dreta, la victòria d’Hollande podria veure’s com l’inici del  revertiment de la tendència actual, és l’esperança socialista. Però ja ho diu la dita, “una flor no fa estiu”, i podria ser que “le changement” (c’est maintenant) d’Hollande acabés aquí. Almenys a Alemanya, que sí que es troba en la seva primavera, sembla força improbable un relleu de la Canceller Merkel.[1]

L’escenari en el que Merkel canvia de parella de ball resulta tant incert com el rostre d’Hollande al sortir de la cabina de votació. El suport clar dels líders Europeus a Sarkozy podria deixar aïllada una França socialista i, en un tàndem Merkollande on només pedali la primera, està clar que Europa no avança. I no és que Hollande no cregui amb Europa, com no creuen ni l’extrema dreta ni l’extrema esquerra francesa, és que el seu missatge és justament l’oposat al que planteja Merkel. La diferència entre ambdós països és que mentre Alemanya puja, França baixa. Tot i estar molt millor que els seus companys del sud, França comença a albirar l’amenaça d’una  decadència no tant llunyana. Fins quan Alemanya la tindrà com a un igual?

Però les coses poden canviar fins i tot també amb la reelecció de Sarkozy. A França s’estén la idea d’una Europa que pesa més que no pas alleuja. La lliure circulació de persones dins les fronteres Europees –Schengen- ha afavorit fluxos migratoris de l’Est d’Europa, que es sumen a una societat ja força multicultural. En temps de crisi –econòmica i d’identitat- aquest fenomen és vist amb recel per una part creixent de la societat francesa. La controvèrsia sobre l’expulsió de gitanos romanesos l’estiu de 2010 n’és una mostra. Només faltava que el President anunciés la possibilitat de sortir de Schengen… i ho va fer a menys de dos mesos de les eleccions. A més, si Sarkozy pretén fer-se amb part dels votants del FN, ja pot anar deixant de banda qualsevol ambició europeista. Només recordar, a tall d’exemple, que Marine Le Pen advoca per abandonar l’Euro i tornar al Franc.

Amb tot això, menys Europa i més França és un discurs força transversal. El major risc que es corre és que França no es cregui el projecte Europeu. Si això passa, no serà ni el Regne Unit més euroescèptic, ni uns PIGS decadents, ni d’altres Estats amb moviments antieuropeistes rampants els que construiran els Estats Units d’Europa. Alemanya, sola, tampoc.

Els joves estan més interessats en la política del que sembla i participen de moltes maneres en la vida social. Aquest és el resum del debat que sis joves de 19 a 26 han fet a 59 segons. ‘La cosa pública ens interessa, però no ens sentim representats pel sistema de partits ni per alguns polítics’. Tot i les perversions que denuncien, la majoria de joves creuen en el joc democràtic i en el funcionament del sistema. Comparteixen els missatges del moviments com el del 15-M però els sap greu que els indignats no hagin aconseguit un discurs més coherent i menys testimonial.

Pel que fa als estudis, reconeixen que estan més ben formats que els seus pares, però admeten que potser hi ha massa llicenciats universitaris. En tot cas, més que la formació, valoren la predisposició i recorden que ‘per molts coneixements i habilitats que es tinguin no valen gaire sense una bona actitud davant la feina’. En general, critiquen que la feina pels joves s’hagi tornat gairebé sempre temporal, fet que consagra la reforma laboral i els fa reclamar una igualtat d’oportunitats real.

[VEURE VÍDEO]

El que ha transformat els comicis ha estat l’espectacular ascens de l’extrotskista Jean-Luc Mélenchon i la progressiva acceptació del discurs de Marine Le Pen. Discursos que conjuguen més el pretèrit que el futur; semblen veritablement candidats d’una altra època. Però, paradoxalment, estan resultant atractius davant d’un electorat francès que aparentment està rebutjant la solidesa dels candidats clàssics (símbols del bipartidisme que de facto caracteritza el sistema francès) i volen escoltar allò que trenca amb el que està establert, allò novedós per ser vintage. Mélenchon i Le Pen fan soroll, molt de soroll. Ambdós s’autoproclamen candidats anti-sistema. Ambdós s’adrecen a “qui està patint més amb la crisi”. Ambdós defensen menys Europa i més França. I ambdós han emprat un combustible molt (in)flamable per a enlairar-se: el populisme.

L’exdirigent socialista i exministre de Lionel Jospin, ha passat del 6% al 15% en pocs mesos, convertint-se en el “tercer home”. Ho ha aconseguit amb una campanya directa, focalitzant el discurs en els votants de classe treballadora, inspirant a joves abstencionistes i utilitzant el tipus de llenguatge típic del carrer. Mélenchon, qui es desplaça en metro sempre que pot, ha sabut estendre un aire de revolta amb els seus discursos. El mes passat va fer una crida a la “insurrecció cívica” i a la fi de l’ancien régime davant dels seus partidaris reunits a la Plaça de la Bastilla de París. Defensa l’escolarització obligatòria dels 2 als 18 anys, la jubilació als 60 anys i destinar el 2% del PIB a l’habitatge social entre d’altres. Ara, la proposta més sonada ha estat la d’establir un salari mínim de 1700€ al mes per 35 hores treballades. Com es podrà finançar tot això? Sembla que Mélenchon ho té clar.

Marine Le Pen, qui confia cegament en ella mateixa i creu que podrà passar a la segona volta, s’atreveix a parlar de laïcisme i dels valors de la República defensant, sense miraments, un model d’Estat on difícilment s’hi poden identificar de valors. Defensa que només rebran ajudes públiques les famílies que tinguin almenys “un pare francès”, i que es prohibiran tots els “signes religiosos ostentosos” i les subvencions per a la construcció de llocs de culte. Què vol dir ser francès a la segona dècada del segle XXI? Sembla que també Marine Le Pen ho té clar.

Comprovarem en pocs dies fins on arriba el combustible d’aquests dos candidats i quin és el seu veritable sostre. El que queda pal·lès és que els ciutadans francesos (concepte discutit i discutible, aparentment) cerquen respostes clares i distintes i malgrat ser conscients de que probablement Mélenchon i Le Pen són només fum i soroll, els agrada sentir-los. Potser només són soroll, però agraden.

“Allò vell està morint i allò nou no pot néixer: en l’interregne, apareixen una gran varietat de símptomes mòrbids” Antonio Gramsci

Compara els programes dels candidats: http://www.lemonde.fr/election-presidentielle-2012/visuel/2012/03/20/comparez-les-programmes-des-candidats-a-la-presidentielle-2012_1672519_1471069.html

Estudi que permet veure com han afectats els atemptats a Toulouse i a Montauban a la campanya: http://www.scribd.com/doc/88133923/presidoscopie

La democràcia, tal i com és vigent en la nostra societat, contempla un seguit de drets i formes d’expressió, entre els quals, voldria referir-me al Dret a Vaga. Més enllà dels motius i causes concretes que porten als ciutadans a usar-lo, qualsevol demòcrata hauria  d’assumir-lo, acceptar-lo i respectar-lo pel sol fet de tractar-se d’un element o mecanisme que el demos al qual pertany ha decidit reconèixer com a propi i legítim. I si és legítim és per una simple raó: perquè d’entre els principis que fonamenten la democràcia, un dels més bàsics és que correspon a la majoria determinar les regles; és així com el designi de la majoria equival a un designi legítim.

Reprenent el fil sobre la “normalitat” dels esdeveniments democràtics, crec que es pot establir un consens força fonamental sobre què entendríem per una jornada electoral desenvolupada “amb normalitat”: bàsicament, consistiria en que els ciutadans, amb absoluta llibertat, poguessin decidir si votar i a qui votar. Seria “anormal”, per tant, tota alteració d’aquest dret civil. Per exemple, que s’impedís a algú exercir el seu dret a vot. Com és d’esperar en una democràcia com la nostra, crec poder afirmar que no s’altera aquest dret i que, en conseqüència, resulta absurd destacar la “normalitat” d’una jornada electoral. Senzillament no es pot esperar el contrari perquè la “normalitat” d’una jornada d’eleccions és propi d’una democràcia.

Anàlogament, el que determinaria la “normalitat” del Dret a Vaga, mecanisme legitimat per la nostra democràcia, seria que aquells qui volen dur-la a terme no es veiessin privats del seu dret a fer-ho. Participar d’una Vaga és un Dret i no un Deure i, per tant, la “normalitat” d’una Vaga exigeix també el rigorós respecte de la decisió de no  participar-hi. Tanmateix, a diferència del que passa amb les eleccions, les darreres  jornades de Vaga no poden considerar-se com a “normals” des d’un punt de vista democràtic.
De forma reiterada, un seguit d’individus perverteix i segresta l’exercici d’aquesta pràctica democràtica. Per alguns, les jornades de Vaga han esdevingut una mena de parèntesi en la democràcia, la oportunitat per imposar mitjançant la violència el que no han aconseguit en les urnes. La gran majoria de ciutadans que exerceix la Vaga ho fa en el més democràtic dels sentits però, com a societat, no aconseguim despendre’ns d’aquesta minoria violenta que aprofita la jornada de Vaga per imposar autoritàriament les seves idees. Em nego a establir una causalitat necessària entre les Vagues i un conjunt d’accions violentes, intransigents i profundament antidemocràtiques, però la correlació comença a esdevenir perillosament alta. És que potser estem disposats a acceptar la coacció, l’amenaça i la violència com a elements “normals” o propis de la celebració d’una Vaga?

El seguit de lamentables accidents que vulneren el dret a Vaga, i també hi incloc implícitament el dret a no fer-ne, són a més d’un greu perjudici a l’esmentat Dret un greu desafiament a la democràcia com a sistema polític pel qual ens regim. Què en deuen pensar d’aquests fets els qui des de fa un any han omplert els carrers reclamant una Democràcia Real (ya!)? Ja que el del 15-M és un Moviment que es defineix com a pacífic i democràtic, no tinc cap dubte que els seus integrants també ho lamenten profundament. Vull pensar que el seu compromís amb la democràcia passa també per què en la nostra societat les idees no s’imposin d’altra manera que democràticament.

En el sí d’una democràcia consolidada, indicar que una jornada electoral s’ha desenvolupat “amb normalitat” bé hauria de resultar absurd. Tant de bo arribi el dia en que també sigui absurd dir si la jornada de Vaga ha transcorregut “amb normalitat”.

La violència és, probablement, l’element inherent a la societat que més unànimement es critica. Evidentment es critica amb raó però no per això deixa de ser inherent.

Intentem oblidar un moment els nostres prejudicis i circumstàncies i reflexionem sobre aquells trets comuns a l’amplíssima majoria de civilitzacions humanes des que l’home abandonà el nomadisme i va començar a tenir unes possessions per les quals lluitar i una llar per defensar.
Tot govern i tota elit ha criticat la violència i inclús s’han emprat durant segles les mateixes paraules per referir-se a qui la utilitza contra el sistema establert: Traïdor, sediciós i més recentment exaltat i antisistema.
Tot i així, un altre element comú és que aquestes mateixes elits que condemnen el comportament dels exaltats s’han recolzat en la força per arribar a ser el que foren (o el que són) i sempre, a més, han argumentant que la seva violència estava justificada perquè el sistema anterior era despòtic i tirànic.
Així, a la Roma del segle I a.C, Ciceró va ordenar l’assassinat d’uns quants nobles romans, sense judici, per haver col•laborat amb Catilina en el seu intent de cop d’estat. Tot i així, els seus textos es caracteritzen per la defensa de la legalitat, l’oratòria i la no violència. Quosque tandem abutere, Cicero, patentia nostra?
Segles desprès el liberalisme ens parla d’ordre i d’Estat de dret però es recolza en “La Bastilla” i en el coll tallat de Lluís XVI. Qu’un sang impur abreuve nos sillons!
Així doncs, el sistema en qüestió –sigui quin sigui- considera que la seva violència és l’ultima legítima.
Vull justificar la violència? En absolut, tan sols vull recordar que el nostre món és el resultat de guerres, revolucions i terrorisme. I res sembla indicar que deixi de ser així.

Tota elit s’ha aixecat sobre la sang de l’anterior i sobre la de milers de persones anònimes que han deixat la seva vida en el canvi de cicle.
Per dur que pugui semblar, res demostra que es pugui crear un sistema nou sense destruir l’anterior. Per què? Perquè tot sistema es considera a sí mateix el definitiu.
Sovint em sembla sentir algú parlant-me de la resistència pacífica i d’en Gandhi, home admirable, sense dubte. D’acord, el seu ideal és el més bell de tots i pot ser pràctic però llavors, per què no segueix el propi sistema aquest model i en comptes d’enviar antiavalots a dissoldre alguna concentració –violenta o no- no els ordena que seguin i mirin els manifestants amb cara de retret?
Aquí tenim l’altre gran axioma de la nostra civilització: L’únic que pot utilitzar la força és el propi sistema – l’Estat -. Que d’altra banda serà el primer en manifestar-se públicament contra l’ús de la coacció. Paradoxes de la raça humana.

Torno a la pregunta que em feia unes línees enrere: Pretenc justificar la violència? Vull dir que és el mateix un exaltat que un policia complint el seu deure? Ni sí, ni no, sinó tot el contrari. Només vull senyalar que quasi tots han sigut, hem sigut o heu sigut partidaris de cert ús de la força. Per tant, més que condemnar la violència el que condemnen és que aquesta no s’adeqüi a les finalitats que considerem legítimes.
Citant a un altre gran pacifista: Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

És impossible començar a parlar de La Constitució de Cadis sense fer una breu referència al seu context històric. Context que, per altra banda, dóna sentit i forma a la Constitució. Ens hem de situar, doncs, entre l’any 1810 i 1813, en plena guerra de la Independència on, després de l’abandonament de José Bonaparte, que havia promulgat l’Estatut de Baiona de 1808 les Corts, reunides a Cadis, estant Espanya en una situació crítica, redacten un text constitucional. La Constitució de 1812.

La Constitució de Cadis va ser la primera Constitució que es va promulgar a l’Estat Espanyol, concretament un 19 de març de 1812 coincidint així, com a dia d’avui, en Sant Josep; d’aquí el seu sobrenom de “La Pepa”. I és, sense cap dubte, un dels textos histórics de vessant jurídica més interessants del món occidental gràcies al seu contingut novedós  -i alhora impactant-. Va incloure, entre altres, la divisió de poders i la sobirania nacional. Això és, va construir els principis democràtics i de dret bàsics de la nostra societat. A dia d’avui, és cert que ens impacta el fet que la sobirania popular i la divisió de poders suposessin un canvi, però així va passar. Les llibertats i les garanties no cauen del cel, s’aconsegueixen.

Una de les innovacions més importants de la Constitució de Cadis va ser, segurament, la proclamació –i el naixement- de la Nació. La Nació Espanyola es va cristal·litzar, en termes jurídics, amb la Constitució de Cadis. I amb això la sobirania nacional; és a dir, la sobirania i el poder de l’Estat ja no estava sotmès a un “poder extraterrenal” sinó que el poble va passar a ser sobirà. Així Les Corts, amb exercici del seu poder, legislava i el Rei va passar a tenir un paper simbòlic, com era la promulgació i sanció.

Aquest fet, aparentment terminològic, va derivar en una sèrie de canvis socials importants. En primer lloc, es va consagrar la llibertat personal, la inviolabilitat del domicili, la tan preuada llibertat d’expressió així com democratització de l’Estat. El dret de sufragi passiu (ser escollit) va ser censatari i l’actiu va ser universal masculí i indirecte.

On no es va avançar va ser en la religió de l’Estat perquè la Constitució de Cadis establia la confessionalitat catòlica de l’Estat i, el que és més alarmant, prohibia l’exercici de qualsevol altra religió. També el Rei era una personalitat inviolable, és a dir, no estava sotmès a cap tipus de responsabilitat. Bé, com ara.

Malgrat ser un text revolucionari que va innovar i trencar els esquemes polítics i socials, la seva vigència va ser curta. Massa curta. En tornar Ferran VII el 1814 amb l’acabament de la guerra, va abolir la Constitució amb el Decret de 4 de maig, fet que comportà la reinstauració de l’Antic Règim absolutista.

Les properes eleccions presidencials franceses desperten interès a casa nostra, sobretot a l’esquerra ja que veu en el possible triomf dels socialistes francesos l’impuls que permeti ressorgir una socialdemocràcia que viu les seves hores més baixes. Hollande, però, davant té un partit de Sarkozy amb un discurs renovat i seguint una estratègia antiga: l’estratègia de la superstició.

Sobta veure el gir ideològic d’un partit, a priori de tradició «centrista», com és l’UMP francès. Resultat de l’unió d’un conglomerat de forces polítiques d’inspiració gaullista, l’UMP va ser dissenyat per unir sota unes mateixes sigles tot l’espectre ideològic de centre-dreta; és a dir, va ser dissenyat per a governar. Pel que es pot desprendre dels monòlegs que darrerament està fent el président-candidat, sembla que per aconseguir l’objectiu inherent del partit que dirigeix, això és governar, han cregut necessari impregnar-se d’un discurs que anys enrera era menyspreuat unànimament. Si, com sembla, el fi justifica els mitjans en el partit de Sarkozy, això no pot ser casual. No és casualitat que Sarkozy critiqui sense embuts els estrangers que es beneficien del model social sense cotitzar, que quan parla de llibertat religiosa digui que defensarà sobretot el dret dels cristians a viure en pau i que vulgui fer sortir a França de l’acord Schengen.

La societat francesa, una autèntica «Babel», ha canviat profundament en els darrers anys i el canvi transcendental radica en la seva classe mitjana. El sociòleg francès Camille Peugny, en un llibre del 2009, ja va alertar sobre el fenomen del «desclassament», que podríem definir com la por a un descens social. Por que s’ha agreujat amb la crisi que sacseja no només a les classes populars sinó també a les classes mitjanes. El desclassament, generador de frustració, es dóna també com un factor entre generacions. I aquest fet té efectes polítics. Els «desclassats» tendeixen a donar suport a l’autoritarisme i a la restauració dels valors tradicionals i nacionals. En altres paraules, produeixen una «dretanització» de la societat davant d’una esquerra que segueix insistint en un procés de redistribució de la riquesa i de les oportunitats que ja no funciona. És evident que, a França, una gran part del vot al Front Nacional de Marine Le Pen prové del que tradicionalment s’anomenava classe obrera. O ara, d’aquesta nova classe que alguns sociòlegs anomenen el precariat, doncs les categories anteriors ja no serveixen.

Així doncs, Sarkozy, conscient de què el Front Nacional ha crescut molt en intenció de vot, probablement degut a aquest canvi en el si de la societat francesa, creu que és imprescindible atraure aquest vot si pretén guanyar les presidencials. Així no era l’UMP d’abans de Sarkozy. Amb ell, torna el discurs de la grandesa nacional, el de «la grandeur» que alliçona a la resta; aquest tan ben il·lustrat per Voltaire en aquella frase : «Proclamo en veu alta la llibertat de pensament i mori qui no pensi com jo». Torna també el discurs (gens il·lustrat) de la por, de la por a l’estrany, de la por a perdre les essències. Supersticions. Potser li surt bé a Sarkozy (de fet, les enquestes més recents ja diuen que avança a Hollande a la primera volta), però demostra que: radicalitza el discurs únicament amb fins electorals, no entén la idiosincràsia de la societat plural francesa, davant d’un buit d’idees en un context convuls es refugia en el populisme i el més greu és que pot tenir la capacitat d’influir als partits de centre-dreta europeus.

La causa que fa sorgir, que conserva i que fomenta la superstició és la por i no hi ha dubte que sempre apareix qui s’aprofita d’un ambient social poruc pel seu futur per a propagar-les, clarament en benefici propi.

Si ens fixem en la legislació espanyola, veiem que els immigrants sense la nacionalitat espanyola no poden votar ni ser elegits en cap de les eleccions a les administracions públiques (estatals, a comunitats autònomes i als ajuntaments) amb l’excepció dels ciutadans comunitaris, i els d’una desena de països amb els que Espanya té un conveni de reciprocitat, els quals si que poden exercir el seu dret de sufragi actiu i passiu a les eleccions locals.

Endintsant-nos més, veiem que hi ha nombroses barreres per a l’obtenció de la nacionalitat espanyola. Entre elles, la temporal, ja que es necessiten 10 anys de residència legal i continuada i, la social, ja que es requereix “integració a la societat espanyola”. Això, sumat a l’anteriorment esmentat, ens dona com a resultat que una part gens menyspreable del “demos” espanyol és troba fora del joc polític no poguent, d’aquesta forma, defensar i veure defensats els seus legítims drets com a persones humanes.

I és aquí on vull fer èmfasi, en el fet que vivim en un món globalitzat on posar aquestes traves a la nacionalització, que és el requisit per a poder gaudir plenament de drets polítics, suposa perjudicar a una gran quantitat de gent. I és que al final, això pot portar a que aquells que veuen que no poden fer sentir la seva veu de forma legal tendeixin a fer-ho d’altres formes, no faltant-los-hi raó, ja que la seva acció seria legítima.

Crec que aquesta és una situació a subsanar, com ja he dit abans, i una bona mesura per a tal objectiu seria l’alleujament en les condicions per a la consecució de la doble nacionalitat. És comprensible que l’estat ho vegi amb mals ulls ja que suposa la dissolució del nacionalisme cultural, i gairebé racial, que s’ha aplicat durant bona part dels dos últims segles per a controlar la població. Tanmateix, crec que l’Estat és un ens antiquat i obsolet, i que les societats del món s’encaren cap a una altra direcció. Una que ha demostrat que és més profitosa la interrelació humana a nivell mundial que l’arreplegament en un mateix (llegeixi’s econòmicament i cultural) i que és ineludible per molt que a l’estat li pesi.

A prop nostre, tenim l’exemple de la Unió Europea, un ens supranacional unit en una diversitat intrínseca que fa que persones, grups i comunitats d’una punta i l’altra del subcontinent europeu es posin d’acord per a realitzar política en comú sense veure com una cosa perjudicial la diferència en la llengua, la cultura o quin sigui l’esport “nacional”. És això el que em dona esperança que, tot i que queda molt camí per recòrrer, algun dia arribarem a una societat marcada pel que Habermas va designar com a “identitat post-nacional” on el que ens haurà d’unir i cohesionar serà l’amor per la llibertat i, en general, pel conjunt dels drets humans fonamentals, entre els quals, una vertadera democràcia.

Sobre la legislació espanyola respecte a la nacionalització llegeixi’s el Codi Civil, articles 17 a 22.

Quan el 1791 els francesos van importar el model de jurat popular d’Anglaterra en un intent de restar poder als jutges (ja que s’havien declarat a favor del monarca), el jurat només podia decidir sobre els fets. Aviat s’evidenciaren les mancances d’aquest sistema i es va evolucionar cap al sistema de jurat mixt, on si s’emetia veredicte de culpabilitat es reunien ciutadans i magistrats per determinar la quantificació de la pena. Més tard, tot adoptant una modificació que ja havien introduït els alemanys el 1924, els francesos van canviar el model cap al del jurat escabinat, on els jutges tècnics i els jutges llecs (normalment, en una relació de 3 a 1 a favor dels últims) deliberaven conjuntament i podien emetre veredicte conjunt no només sobre els fets sinó també sobre l’aplicació del dret i la individualització de la pena. Aquests nous sistemes es van acabar instaurant a gairebé tots els països europeus: França, Suècia, Portugal, Suïssa o Grècia, mentre que països com Bèlgica o Àustria adoptaven el mixt.

L’únic país que, malgrat provenir de la tradició jurídica europea i tenir un sistema basat en el ius commune romà, té el jurat més ‘pur’ i primitiu de tots, l’anglosaxó, és l’estat espanyol. Els EUA i la High Court Anglesa també han mantingut el sistema, però aquest s’ha mostrat molt més eficient ja que s’engloba dins el common law i el sistema de precedents. Un tema a part és el cas dels Països Baixos, on encara no s’han decidit a implantar-lo. Ja se sap, ells van per lliure, ja sigui amb els jurats, amb la prostitució o amb la legalització del consum de drogues.

Sota el mandat de l’article 125 de la Constitució Espanyola, que no determinava quin tipus de jurat s’havia d’instaurar, el 1995 s’aprovava una llei orgànica del Tribunal del Jurat que ha contribuït a l’estat de caos del sistema judicial espanyol, una decisió que la majoria d’experts han atribuït a una manca de coneixement sobre els avantatges dels avenços jurídics europeus. Tot i que es van delimitar amb molta cura aquells casos on hi podia intervenir un jurat popular (delictes contra la vida, omissió del deure de socors…)  sempre ha estat controvertida la possibilitat d’enjudiciar delictes comesos per funcionaris en l’exercici dels seus càrrecs. I aquí és on Camps torna a aparèixer. I és que va ser un jurat popular qui va determinar que no havia comès cap delicte. Un jurat popular que era, inevitablement, una mostra representativa de la població del País Valencià, que pocs mesos abans li havia donat la victòria per majoria absoluta a les Corts Valencianes. Els delictes pels quals es jutjava Camps ja eren sobre la taula quan hi va haver eleccions, i tot i així, la devoció i l’amor incondicional que alguns valencians sentien entorn a la seva figura no s’havia aturat i el seguien votant.

I, per últim, hi ha el tema de la butxaca: el judici de Camps va tenir un cost d’uns 30.000 euros, mentre que un judici amb tribunal professional té un cost mitjà de 1.300 euros. Seria un pas enrere per la qualitat democràtica eliminar aquesta institució del nostre ordenament, però, i si la modifiquem adaptant-la als avenços jurídics? El canvi cap a un sistema escabinat seria beneficiós per tots els usuaris del sistema judicial i per crear un sistema més eficient. Els jutges llecs, al deliberar amb els jutges tècnics, podrien gaudir d’un assessorament jurídic més complet i emetre una sentència més conforme a l’ordenament jurídic.

I ara que el senyor Gallardón ens diu que despolititzarà la justícia justament quan té més poder per influir-hi, podríem demanar-li que, ja de pas, fes una reforma en profunditat que millorés aquest element i que no es permetés que els ciutadans, que són cridats a les urnes i que tenen preferències polítiques, tinguessin l’oportunitat d’absoldre els seus líders polítics. I és que l’amor és cec i no hi entén, de proves concloents.

La resposta no podria ser més rotunda; En un context global, marcat per la creixent puixança dels països emergents, l’ombra d’un nou ordre mundial resulta altament hostil. L’esboç d’una canviada geografia del poder a escala internacional obliga a plantejar-se molt seriosament si amb el nou equilibri es podrà mantenir un nivell de benestar com el conegut fins ara a bona part d’Occident… i malauradament la resposta no és gaire optimista.

La que en altres temps fou la gloriosa Indústria francesa, es troba actualment i des de mitjans dels 90’ en una davallada sense aturador. La pèrdua de competitivitat ha provocat un important descens de la quota de mercat internacional, tant a nivell mundial com a nivell europeu. La sangria de llocs de treball pren dimensions tràgiques, més si tenim en compte que molts dels treballadors expulsats del sector industrial s’han de conformar amb sous precaris al sector serveis… si és que tenen la sort de reinserir-se laboralment.
A més, per un país que aspira a liderar la UE, la comparació amb la veïna Alemanya resulta tant inevitable com odiosa: Alemanya puja, França baixa. Mentre a França hi ha un 10% menys d’empreses exportadores que el 2005, Alemanya n’ha guanyat un 10%. França no deixa de veure com s’eixampla el seu dèficit comercial, que el 2011 frega ja els 70.000M€, mentre Alemanya té superàvits de 150.000M€. Alemanya fonamenta el 30% del PIB en la Indústria, França ha passat del 24% al 14% en els darrers 30 anys.

Si avui en dia França es troba on es troba és pel fet que, igual que molts dels seus veïns -però a diferència d’Alemanya-, ha seguit cegament el Paradigma de la Societat Postindustrial, sintetitzable amb l’eslògan “Els cervells a Europa, les cames a Xina”. És el que té seguir el mainstream i equivocar-se; que encara que el fracàs sigui compartit, has fracassat.

Però el drama no acaba aquí; el creixent dèficit comercial francès ha acabat abocant el país a un endeutament astronòmic superior al 85% del PIB, deute que pesa com una llosa en la capacitat de despesa pública i que, per tant, erosiona paulatinament una estructura d’Estat del Benestar erigida en temps de bonança però que esdevindrà cada vegada més insostenible si es segueix la tendència actual. Heus ací la clau: “Reinventar-se o morir”. O en aquest cas, “Reindustrialitzar-se o patir l’agonia de la decadència”.

A l’altra banda dels Pirineus sembla que aquest necessari debat no s’hagi instal·lat amb tant de vigor, almenys fins ara. Tot just la setmana passada el Conseller d’Empresa i Ocupació, F. Xavier Mena, anunciava una inversió de 205M€ destinats a enfortir i fer més competitiu el sector industrial català.[1] Sens dubte una bona notícia, tot i que cal lamentar la encara baixa inversió en I+D i els ajustos en Educació, corrent així el risc de caure en el que es coneix com la  “trampa de la pobresa”.

Incluso aventuran a soltar frases lapidarias del estilo “la gente se drogaría por la calle” – como si ello no ocurriera ya – o “todo el mundo sería un yonki”, ignorando que estudios de la ONU sostienen que solo uno de cada diez consumidores responde a la imagen estereotipada del consumidor que películas como Trainspotting nos han querido vender. Las drogas no matan, lo hace el abuso. Basta conocer que en España la tasa de mortandad atribuible al alcohol es de 46,2 por cada 100.000 habitantes, mientras que las drogas se anotan 8,9 por cada 100.000 habitantes.

Los romanos, que llegaron a todo antes que nosotros, eran ya conscientes de este tipo de datos. Por ello no debe resultar sorprendente que solo se permitía beber a hombres mayores de treinta años, y que la cuestión del alcoholismo fuera una de las grandes preocupaciones de las autoridades. En contraposición, no hay constancia de que el consumo de drogas – no, las drogas no se inventaron en los sesentas – alterara el orden público. Y eso que los romanos eran muy dados al consumo de Opio, la droga de la época. Basta saber que hacia el año 312 existían en la ciudad eterna 793 establecimientos que vendían opiáceos, suponiendo el 15% de la recaudación del fisco – ¿Cuántos ajustes nos ahorraríamos, eh? -.  Como curiosidad,  en latín no existe expresión equivalente a drogadicto o “opinómano”, si bien hay al menos una docena de palabras para designar al alcohólico.

Pese a ello, no estoy al tanto de ninguna campaña para prohibir la cerveza en el bar, quizás porque ya se intentó y fue un completo desastre: “En realidad, no he sido otra cosa que un hombre de negocios. Durante la Ley Seca nos dedicábamos a satisfacer una demanda, eso es todo: defendíamos el libre comercio en medio de la amenaza bolchevique” (Al Capone).

Ahí está el quid de la cuestión: la demanda. Y cuando hay demanda, hay oferta. Querer moldear la realidad a base de leyes para crear un paraíso que solo habita en la moralina de ciertas personas, puede acabar convirtiendo la realidad en un infierno. Hemos externalizado la cuestión de las drogas, las hemos querido arrinconar allá donde no puedan mancillar la imagen de nuestra perfecta sociedad: barrios marginales y países en desarrollo. El miedo de algunos a la soberanía personal y el disfrute basado en el autocontrol, es el responsable de las más de 40.000 muertes en México desde 2006 o que países como Guatemala se hayan convertido en Narco-Estados, condenando a su población a la miseria absoluta.

Esta semana nos hemos encontrado con una sorprendente noticia. Tras diez años de descriminalización del consumo de drogas, Portugal ha reducido a la mitad el número de adictos considerados problemáticos, y su índice de consumo se encuentra entre los más bajos del continente. Espero que la evidencia empírica ablande el frontón en que se han convertido los que se oponen a que las drogas – y las personas – sean libres. Deben empezar a comprender que la actual situación en torno a las drogas  es consecuencia de la política prohibicionista.

En 1925, el medico Americano Schless publicó: “La Ley Harrison [primera ley prohibicionista] creó al traficante de drogas, y el traficante crea adictos”

Internet ha canviat per sempre la nostra manera de comunicar-nos així com la nostra forma de compartir informació. Al llarg dels últims anys, com si d’una impremta renaixentista es tractés, Megaupload ha multiplicat el nombre d’espectadors per centenars de pel·lícules i sèries, ha permès la difusió de milers de llibres i ha contribuït a que molts ciutadans sentissin cançons a les que mai s’hi haurien acostat si haguessin hagut de pagar per elles.
Megaupload ha projectat una imatge idíl·lica d’un món en el que la cultura podia arribar a tots sense fer distincions entre qui es podia permetre pagar una entrada de cine i qui no podia. No ens importava que el fundador d’aquest servei visqués envoltat d’opulència. No havia fet més per nosaltres que molts altres milionaris?
Ara bé, en el fons tots sabíem que estàvem generant un model insostenible. Per més difusió que tingués, quan de temps podria sobreviure la producció de cultura si ningú pagava per ella? El mateix avenç tecnològic que ens havia proporcionat tants avantatges ens plantejava ara una contradicció: Si la cultura es transmet a cost zero, a la llarga hi haurà zero cultura per transmetre.

És just aquí on havien d’actuar els poders públics, donada la seva responsabilitat en el món de la cultura (responsabilitat que no passa per convertir-se en creador de cultura sinó en duur a terme una política de difusió i de protecció dels artistes). Com solucionar, doncs, el conflicte entre facilitar la difusió i mantenir la protecció?

De moment, la solució a aquest nou problema del segle XXI ha estat un cop estil segle XX: L’ FBI, en defensa dels drets de propietat intel·lectual tanca Megaupload i el seu fundador, Kim Schmitz és detingut. Així se’ns convida a tots a tornar a omplir les sales de cinema i a tornar a gastar entre quinze i vint euros per una pel·lícula. No és aquest model igual d’insostenible que el de difusió sense protecció? Hauria estat possible eliminar l’impremta i tornar a l’època dels copistes i amanuenses?

A l’intentar restringir certs canals de difusió no s’està buscant la protecció de l’artista. A qui es vol protegir? Durant el segle XX, els intermediaris entre l’artista i el consumidor han sigut imprescindibles i han viscut de la força que els hi proporcionava la seva posició. Però aquest model està canviant, i tal com la jerarquia catòlica al segle XVI, hi ha una nova jerarquia que també té por de perdre la seva posició.
No és sospitós que Megabox, un dels últims projectes de Kim Schmitz, fos una plataforma que en el futur permetria la compraventa de música i cinema sense la intervenció d’intermediaris? Aquest projecte beneficiaria els artistes, que percebrien el 90% dels ingressos i també els usuaris, que podrien accedir a la cultura a un preu competitiu. És, doncs, la cultura la interessada en mantenir l’actual statu quo?

En tot cas, si la indústria no ha sabut anticipar-se a aquest canvi de paradigma, encara menys ho han sabut fer els Estats.
El deure dels poders públics en matèria de cultura és vetllar per la seva difusió i sostenibilitat, no mantenir un model de negoci que ha quedat obsolet. Així doncs, les polítiques socials envers la cultura no s’haurien d’encaminar a la persecució d’una conducta que de manera tàcita o expressa aprova una majoria de ciutadans. Sinó a la creació d’un marc jurídic que permeti a l’artista protegir els seus interessos, entre els quals hi és el d’aprofitar els avenços tecnològics per distribuir la seva obra. Qui sortiria perjudicat si un model com el de Megabox arribés a existir de manera eficient, real i legal?
Cap present és etern ni cap statu quo definitiu.

David Cameron, primer ministre del Regne Unit, permet a Escòcia celebrar un referèndum per decidir sobre el seu futur. Vol vostè que Escòcia sigui independent? Quina pregunta i quantes respostes possibles. Tots els matisos s’han d’encabir en una decisió final: sí o no. Una decisió que, de cap de les maneres, pot fer-se a la babalà, doncs  requereix una anàlisi prèvia de la situació. Entraria Escòcia a la UE? Com evitar una esquerda social en un moment econòmicament sensible? Res és fàcil, massa complicat.

Però que sigui complicat no implica que no sigui benvingut. En els últims temps, ens estem acostumant a que decideixin per nosaltres sense donar el nostre consentiment. I aquest referèndum hauria de ser mínim comú denominador de totes les democràcies liberals. La pregunta no és, doncs: per què fa això Cameron? , la pregunta és: Per què això no es reconeix aquest dret a la resta d’Estats? Escòcia és, ara mateix, una realitat diferent, on es respecta el principi democràtic i el de lliure determinació dels pobles; on la política més estratègia es sotmet, en part, a la voluntat ciutadana. Els ciutadans són lliures, escullen el seu destí. Tenen aquesta sort.

Estem vivint temps convulsos, on cada cop l’opinió ciutadana compta menys. Un exemple és la protesta 15-M. La protesta? Perfecta. Els resultats? Cap ni un. Una societat fiscalitzada pels mercats i pels números, on cada vegada el vertader sentit de la democràcia es desdibuixa d’una forma flagrant i denigrant. Ara més que mai, doncs, aquesta notícia és ben rebuda, no n’hi ha prou amb votar cada quatre anys. La democràcia és molt més del que tenim, la democràcia, ben entesa, és la delegació de l’opinió majoritària cap als òrgans que prenen les decisions del nostre dia a dia. I, últimament, els ciutadans diuen “x” i els polítics fan “y”. I, també, la democràcia, és fer referèndums.

Cameron ha demostrat, malgrat la seva estratègia i resposta estèril a la crisi, ser un home democràtic, amb uns valors i principis sòlids. Sense pors del què diran, essent conscient de que la llibertat d’elecció i destí és eix fonamental en una societat democràtica. Ha entès, després d’algun temps, que la veu escocesa havia de ser escoltada. I havia d’entendre –i així ho ha fet- que convocar un referèndum és la millor sortida. No tot són flors i violes, però. I a continuació un exemple.

En el cas escocès més greu és, encara, el possible veto d’Espanya a Escòcia en la seva entrada a la UE, tal i com anuncia The independent en el seu article titulat Spain could wield veto over Scotland’s EU membership. És preocupant i alhora alarmant que un país democràtic s’oposi a la lliure decisió del poble. Una decisió legal i respectant totes les garanties. Cap a on ens dirigim? Qui és, Espanya, per decidir per Escòcia? Òbviament, davant d’aquest plantejament centralista, s’hi amaga la por de la escissió de Catalunya i el País Basc vers Espanya. Una por que persisteix. No obstant, algun dia aquest referèndum serà propi de Catalunya. Algun dia ens rendirem a l’evidència i pràctica democràtiques. Alguna dia el poble català serà amo i senyor del seu destí.

Està vostè d’acord en que Catalunya es converteixi en un Estat de Dret independent, democràtic i social? El somni de tot demòcrata, el malson dels opressors.

En una recent enquesta de la revista francesa Philosophie Magazine s’ha posat de relleu que pels francesos, davant la propera convocatòria per escollir president de la República, la política ha de sotmetre’s a allò que és útil; la política definitivament ha deixat d’enamorar, ha perdut la capacitat d’encisar. La revista pregunta a 975 persones representatives del conjunt heterogeni (molt heterogeni i cada cop més) de la societat. «Segons el teu criteri, com hauria de ser un bon president de la República?» Un 89% respon que «hauria de ser capaç de prendre mesures tan d’esquerres com de dretes, segons les circumstàncies». Una resposta relativista, pragmàtica, simptòmatica del punt d’inflexió en l’evolució ideològica en el que ens trobem.

El centre polític, aquell punt que serveix de referència per a posicionar-se, ha desaparegut. Es diu que la divisió esquerra-dreta va sorgir al 1789 en el si de l’Assemblea Constituent francesa, quan a l’hora de votar la possibilitat de que el rei pogués vetar lleis, els partidaris de l’absolutisme reial es van agrupar a la dreta de Clermont-Tonnerre, el president de la sessió, i els diputats que es resistien al veto reial es van situar a l’esquerra. Doncs bé, els arquetips esquerra-dreta que durant anys han servit per identificar-se políticament, semblen haver perdut tot el sentit que tenien … I precisament al mateix lloc on es van originar s’està mostrant la seva inoperància.

A pocs mesos per a les eleccions, a França es respira un aire estrany. Les eleccions presidencials franceses estan marcades per l’economia (i la dolorosa pèrdua de la triple A decretada per Standard & Poor’s), per la crisi d’Europa, pel cas DSK, però sobretot pels resultats que pugui obtenir el Front Nacional. Es tem un segon «21 d’abril», quan al 2002 Jean-Marie Le Pen va aconseguir passar a la segona volta i el seu discurs va irrompre en el formal escenari polític francès. El Front Nacional ja no fa por, el seu discurs simple i directe l’està abraçant cada cop més part de l’electorat. Ja no és l’ultra-dreta nua, ara porta màscares molt ben bordades i fuig d’antics esquemes plantejant qüestions pròpies de la socialdemocràcia, com l’enfortiment de les proteccions socials. Ni Sarkozy ni Hollande, però, han sapigut marcar estil propi i el FN ha crescut alimentat per aquest fet: cap dels candidats clàssics convencen.  Per part socialdemòcrata, després de l’affaire DSK, a Hollande sempre se l’ha considerat un segon plat … però el discurs a Bourget mostra que s’ha preparat a consciència i que no donarà el braç a tòrcer. En qualsevol dels casos, mentre els famosos mercats financers de «servitud voluntària», en termes d’Étienne de La Boétie, segueixin indomables, el marge entre uns i altres seguirà essent només cosa d’apreciacions.

Però, davant d’un futur incert, davant d’una política aparentment esgotada … S’ha abandonat l’esperança de cercar un camí per portar la democràcia a la seva plenitud?  Si no tornem a còrrer pel pla de les idees, a imaginar noves maneres d’entendre la realitat política sense tenir por a fugir del pragmatisme, no tornarem a construir utopies … La nostra màxima virtud.

Lo que no era ninguna noticia para mi es que el banco donde tenía mis ahorros tenía unos depósitos que no me interesaban. Su rentabilidad, comparada con otras entidades, era irrisoria. Y, lógicamente, por cosas estas del mercado, me quería ir al mejor postor. Le comenté al banquero que esos ahorros irían a otra entidad. Frunció el ceño. Y dijo: “Aquí tenemos depósitos que le interesan, ¿seguro que se quiere ir a otra entidad?” Sí, contesté. Frunció el ceño, otra vez.

Después de darme la lata cual niño insistiendo que le des el caramelo, vió que sus intentos eran estériles. Lo tenía muy claro. Me quería ir, y punto. No obstante, sacó de el conejo de su chistera.

“Bueno, si quiere le puedo ofrecer algo que supera la rentabilidad de todos los depósitos”. Evidentmente, pregunté el qué. “Compre letras del Tesoro”. Sinceramente, sabía que la deuda estaba mal, que existía algo llamado prima de riesgo, que había un mercado secundario pero, al fin y al cabo, nunca habría pensado que yo pudiera ser ese mercado tan salvaje y negro. Nunca pensé que podía ser “los mercados” (así en plural da más miedo).

El banquero me explicó el procedimiento, o sea, el cómo y el qué. También me explicó -y por eso se sacó el conejo de la chistera- que el banco cobraba una pequeña comisión (0,15% creo recordar) (mejor que nada, ¿verdad?). Sonaba interesante y, a la vez, tentador. No lo voy a negar. Llegó el momento de oro en el que me comentó: “Bueno, joven, ya sabes que se adjudica mediante subasta y, por lo tanto, tienes que decir un % de interés.”. Dilema. Y de los gordos.

¿Qué hago; pido un interés bajo o similar al de los depósitos (3,75-4%) o, sensu contrario, intento sacar mayor rentabilidad (5,11% aprox)? Tenía muy claro que la mayor rentabilidad supondría, per se, aprovecharme de la situación nacional y yo, hombre de izquierdas (o eso creo) que me quejaba por los recortes, no podía optar por la rentabilidad. El sentido patriótico me inundó. “Venga, déjate de depósitos y haz un señal de país”. Iluso. Responsable pero iluso. Y le comenté: “Pues pida un 3,25%”. Y como se deben imaginar, el banquero frunció, de nuevo, su ceño. ”Pide más, puedes sacar más”, me comentó el banquero.

Cuando oí esas palabras del banquero le dije que me lo pensé mejor y que ya no me interesaba. Primero, ¿quién era él para indicarme el % que debía o no, pedir? Y luego, ¿Cómo tiene el valor de insistir a los clientes de sacar una mayor rentabilidad a costa del Estado?.

¿Sabéis lo más grave? Era una entidad que ha pedido prestado (y mucho) al FROB …

Mentrestant, sense grans sobresalts, s’accepten els estats d’excepció, sembla que allò conegut com a plutocràcia –el govern dels que posseeixen les fonts de riquesa– es fica en la nostra vida camuflada per tècnics i dinamitant un sistema que, com recorda el doctor Nacho Torreblanca , només es pot recuperar amb solucions polítiques.

Fer els deures, fer el que Déu mana, actuar amb responsabilitat, tenir sentit comú, ser pragmàtic… ¿Algú podria concretar? La grandiloqüència d’algunes de les frases que han sonat aquestes últimes setmanes, en plena campanya electoral, sembla estar en boca de persones alienes al que està passant a Europa… I davant la prudent concreció de les solucions polítiques, fora de les institucions democràtiques, hi ha qui, aparentment, ho té molt clar.

[llegir article complet a El Periódico de Catalunya]

Quan era més petit tenia una autèntica passió pel futbol. El vivia molt intensament, dins i fora del camp. En el meu afany per impregnar-me d’aquest esport, esperava impacient els grans esdeveniments futbolístics – l’Eurocopa i el Mundial- que superaven en transcendència la nogensmenys trepidant temporada. Aquests tenen lloc cada 4 anys i es separen temporalment per 2 anys entre l’un i l’altre, de tal manera que al cap de 2 anys de l’Eurocopa tocava el Mundial, dos anys més tard l’Eurocopa altre cop, i així successivament.

Amb el temps, tanmateix, la gran passió adolescent ha mudat en favor de la passió per la política i, de forma anàloga, espero impacient les grans conteses: les eleccions. Enguany però, no hi ha hagut ni temps per impacientar-se ja que en menys d’un any haurem viscut 3 eleccions… I, per tant, 3 campanyes electorals, que deixen molt per comentar! No sé si encerto el símil dient que les campanyes són com els amistosos de pre-temporada, però amb el que de ben segur encerto és al dir que d’amistoses en tenen ben poc.

Els partits poden dissenyar les campanyes explicant les seves propostes -una campanya en positiu- ó pel contrari, arremetent contra el rival.  Un dels raonaments Nietzscheans és aquell en el qual el filòsof planteja la doble vessant del concepte de la “perspectiva”: la primera faria referència a l’expressió creativa i afirmativa de quelcom, és el que l’autor identifica com a vida. La segona, no obstant, no tindria més raó de ser que la negació de la vida, la reacció a lo creat. En vista del que ha passat en les recents campanyes crec que Nietzche tindria motius per emprenyar-se, i és que els partits han jugat a l’antipolítica, a negar-se els uns als altres.

Les campanyes a la contra han abundat, transversalment: des del polèmic DVD de CiU Confidencial.cat en contra del primer Govern Tripartit, fins a l’eslògan socialista “Si tú no vas, ellos vuelven”, passant per diversos espots de marcat caràcter anticatalà firmats pel PP d’altres Comunitats Autònomes.

Fa cosa d’una setmana hem assistit a una de les propostes propagandístiques més roïna, fosca, cínica i perversa: el ja retirat espot electoral del PSC-PSOE, on un pacient mor en un hospital.[1] La baixesa ha assolit nivells insospitats. Que cadascú jutgi per sí mateix si és convenient introduir en la disputa democràtica elements d’aquesta naturalesa. Al meu entendre és obvi que no podem permetre’ns aquesta rebaixa de nivell i formes, si volem que la política no s’enfonsi encara més en l’espiral del desprestigi.

No puc acabar sense abans referir-me al sorprenent, digue-m’ho així, eslògan d’ICV:“I a sobre hem de callar?”. La qualitat democràtica passa necessàriament per l’assumpció de responsabilitats, i després de quasi 8 anys al Govern de la Generalitat, amb la desastrosa herència econòmica i financera que han deixat al marxar i sense la qual els ajustos no serien tant necessaris, l’últim eslògan que podia esperar és justament aquest. D’aquesta manera ICV ha girat la truita amb una facilitat esgarrifosa. És a dir, ja no és allò de “tirar la pedra i amagar la mà” sinó que la fórmula ha mutat fins a un “Tirar la pedra, amagar una mà, i amb l’altra senyalar el del costat”. De còmplices a víctimes, tant fàcil.

L’estiu del 2004, la sel·lecció grega es va proclamar campiona de l’Eurocopa -sí, la Grècia recent també ha viscut moments gloriosos!-. Recordo que ho va fer amb un joc destructiu, pobre i molt gris… i tot i que va ser eficaç, els amants del bon futbol ens lamentàvem que una tant baixa expressió d’aquest esport es veiés recompensada amb el campionat. Per desconsol nostre, a més, érem simples espectadors; incapaços de saltar al camp (Jimmy jump a part) i rebel·lar-nos en contra de l’antifutbol.

En el campionat de les eleccions democràtiques, en canvi, sí que es troba en les nostres mans determinar si el bon joc mereix ser vencedor. Tingue-m’ho present!

Curiosamente, la mayoría piensa que drogas son solamente aquellas sustancias que afectan al sistema nervioso central pero sin incluir el alcohol, ni el tabaco, ni el café, ni el té, entre otras. Ello es correcto si nos ceñimos a la definición que de droga da la ONU, que solo categoriza como tales a las sustancias psicoactivas ilegales. En cambio, la OMS y mucha gente dentro del campo científico no hace distinciones entre legalidad e ilegalidad porque ello es un sinsentido cuando tratamos de definir este término médico.

Es más, otra de las características de las drogas es que su consumo puede, sin ser la consecuencia que en mayor medida se da, crear adicción o, lo que es lo mismo, generar síndrome de abstinencia al dejar de consumir la droga. Pongo en duda, pues, que en un país como el nuestro, en el que una parte (pequeña, eso sí) de la población empieza el día con un carajillo y sigue en la comida con un par de copas de vino para acabar el día con unos cubatas como regla general y/o tiene que utilizar su descanso laboral de 5 minutos para salir a fumar y/o se toma 5 cafés durante el día, se diga que estas tres sustancias no pueden crear un cierto grado de adicción.

También está muy extendida la idea de que todo consumo de drogas ilegales es abuso entendido como un mal uso que conlleva graves consecuencias médicas y sociales. Pues bien, según datos de la Oficina Contra la Droga y el Delito de la ONU (nombre que dice mucho de cómo se tratan las drogas a nivel político) tan sólo entre un 10 y un 15% de la población mundial que en 2008 consumió drogas ilegales, en edades comprendidas entre 15 y 64 años, es categorizada como problemática (considerados los sujetos drogodependientes).

Una vez definida la palabra droga en estas conversaciones me encuentro que hay un bajo nivel de concienciación de la problemática que se da en nuestra sociedad en relación a ellas (quizás porque la gente con la que he hablado han tenido muy pocas o ninguna relación con las drogas ilegales). Tengo que puntualizar que, dadas las fuertes presiones globalizadoras, yo concibo la sociedad no solo dentro del encuadre de región o de estado sino más allá, en un espacio mundial.

Así pues, cabe destacar que la tenencia y el consumo del cannabis y sus derivados puede implicar penas de cárcel en ciertos estados de los EUA. Imagínense ustedes, el desastre social que eso implica. Miles de adolescentes que ven truncado su desarrollo personal por consumir una droga siendo la pena que se les impone mucho mayor que la que podría implicar el consumo de la droga por sí solo.

Otro aspecto es el de las pocas garantías que ofrece una sustancia que ha sido comercializada sin contar con ningún tipo de control de calidad ni mucho menos, de sanidad. Esto implica, entre otras cosas, que quien ha consumido un día, pongamos como ejemplo, una raya de speed, pueda tener una sobredosis al tomarse una dosis a la que le han aumentado la pureza a la que estaba acostumbrado (que, en general, suele ser muy baja).

¿Y qué decir de la situación de los países productores y de tráfico de estas sustancias? Países como Honduras, El Salvador y Guatemala que forman un triángulo de paso de la cocaína hacia los EUA que sufren el problema del consumo en el primer mundo en sus propias carnes. En estos países el peso del estado se ve tremendamente reducido por el control que las mafias tienen del territorio y de la población haciendo que la administración solo pueda recaudar del orden del 12% del PIB nacional en comparación con el 40% de la media Europea, entre otros problemas.

Las soluciones pueden pasar por la descriminalización, la despenalización, la legalización o la regulación que, a su vez, pueden tratarse a nivel local, regional o internacional y, por otra parte, puede actuarse tanto sobre la oferta (producción y comercialización) como sobre la demanda (consumo y tenencia)… Muchas variables influyen.

En realidad, estoy convencido de que yo mismo soy un ignorante en esta materia pero, después de haberme dado cuenta de lo poco que he visto, creo muy necesario pedir que se abra un debate (llevado con propiedad, por favor) a nivel mundial pero también más local sobre esta temática que a tanta gente afecta y que de forma tan cínica y borrosa se gestiona en la sociedad hoy.

Pongámonos en contexto, España tiene 5 millones de parados (21,5%) . Nos encontramos a años luz de otras economías como la Alemana, con un 6,9%, Irlanda 14,3% o Reino Unido 8,1%. ¿Es problema de nuestra legislación laboral? ¿Es una consecuencia del credit crunch? Quizá ambas. Muchos son los estudios que apuntan como problema la duplicidad de vías laborales; o dicho de otro modo, la diferencia de protección entre los fijos y los temporales. Unos, los fijos, tienen mucha protección laboral y, en cambio, los temporales no tienen casi ninguna. ¿Es la solución, pues, aunar los modelos de contrato en únicamente uno? ¿Es el contrato único la solución? No lo sé.

Una vez expuesta la situación actual, analicemos la propuesta estrella, estrellada para otros del PP. El modelo austríaco. ¿Mintió Rajoy en el debate? ¿En qué consiste el modelo austríaco? Principalmente, que en lugar de recibir únicamente una indemnización cuando alguien es despedido, la empresa va aportando dinero en un fondo individual (en Áustria, 1,53% del salario mensual)  y el trabajador, podrá retirar ese fondo o bien cuando se jubile o cuando sea despedido. Además, el fondo siempre va con el trabajador. Esto implica que, si el trabajador se cambia de empresa voluntariamnte, se lleva consigo el fondo y, la próxima empresa, sigue aportando dinero en ese fondo. No obstante, este esquema (o fondo) individual no es la única protección que tiene el trabajador ante un despido, sino que cubre una parte de la indemnización por despido (en Áustria, 9 días).

En principio, y digo en principio, parece buena idea: mayor movilidad y menos cargas para despedir y, entonces, menores obstáculos al contratar. De acuerdo, vayamos a la parte oscura y perversa del sistema, veamos los inconvenientes. Por un lado, aumentan los costes salariales porque la empresa tiene que ir pagando, mes a mes, una “indemnización”. Además, mal legislado, podría suponer un aumento masificado del aumento de despidos. Obivamente, el próximo gobierno debería dilucidar si el modelo austríaco se aplicaría en los despidos improcedentes o no. Espero y quiero creer que no. Y no nos hagamos trampas a nosotros mismos y apliquemos el sistema austríaco; ¿Comparamos sueldos? ¿Comparamos lo que supone el 1,53% del salario en Áustria y aquí? Simplemente os hago una pinzelada. A los llamados mileuristas, por cada mes trabajando, tendrían una indemnización por parte de la empresa de 15,3€ y, por cada año, 183€.

Voy a contaros una cosa, a título personal, no entiendo porqué tenemos esa fijación por Europa cuando nos referimos a quitar derechos sociales y, en cambio, nos olvidamos de ella cuando se trata de ampliarlos. ¿De verdad nos queremos parecer a Holanda, Bélgica o Gran Bretaña? ¿Por qué no se habla del Salario Mínimo?  ¿Por qué no se hace una propuesta en ese sentido? España ha fijado su SMI (año 2011) en 641,40€ mientras Holanda lo fijó en 1.357€/mes, Gran Bretaña en 1.148€/mes y Francia 1.365 €/mes. Que cada uno saque sus propias conclusiones. Y yo, viendo estos datos (y conociendo muchos mileuristas -y menos que mileuristas- me pregunto: ¿De verdad el trabajador tiene protección en este país? ¿Pasa realmente la solución por reducir, aún más, los derechos de los trabajadores?

La teoria política contemporània neix a partir de John Rawls i la seva obra A theory of Justicie. De les crítiques que se li han realitzat han sorgit les principals corrents teòriques actuals, des del neoliberalisme de Nozick, passant pels marxistes i els feministes, fins als comunitaristes.

Rawls, al seu segon llibre, Political Liberalism, parla de la teoria política a resultes del pluralisme. Per ell, les discrepàncies ètiques en la societat no tenen una solució que pugui ser imposada per cap model d’estat. Les persones tenen drets individuals i la democràcia no pot invalidar-los. Per tant, qualsevol teoria que tingui com a premissa els drets individuals no es pot afrontar al pluralisme. McIntyre, a la seva crítica a Rawls, sosté que les teories polítiques normatives no són commensurables entre si, argumentant que aquestes discrepen entre visions diferents de l’antropologia humana i les prioritzacions dels drets, les quals poden ser incompatibles.

McIntyre a After Virtue, va fer una lectura apocalíptica del món modern. Com a postmodern apocalíptic considera la il·lustració i el liberalisme, amb tot el que han comportat, el pluralisme i l’individualisme, els culpables d’un món regit per l’atomització i allunyat del contextualisme que ell defensa. Per ell, s’ha d’afrontar aquest model, que ens porta a una realitat desconcertant, a partir de la religió entesa, en sentit ampli, com a comunitat de sentit, com un vincle que ens constitueixi i ens doni sentit, que faci que l’home pugui esdevenir un ésser virtuós i pugui així, tendir cap a una finalitat donada. És aquí, on pareix l’aristotelisme d’Alasdair McIntyre, en la creença que sense una teleologia no hi ha cap possibilitat de poder donar a tothom un lloc a la societat, i que les persones van a la recerca d’una identitat, de l’autorealització.

De fet, tot allò que ell va assenyalar ha sigut la tendència que ha seguit el món durant les últimes dècades. La vida ja no tant sols està atomitzada, sinó que s’està tornant líquida. Les referències vitals s’han globalitzat i han crescut diferents tensions com a reacció d’un descontentament amb el liberalisme i les fites desconcertants de la modernitat, com poden ser les religions new age, l’ecologisme i els moviments antisistema per citar-ne alguns.

Potser McIntyre és massa radical, no cal tornar al discurs aristotèlic pur i retornar al discurs de les virtuts grec. Però, es va avançar al que ens trobarem a les properes dècades a resoltes de la crisi actual? És una crisi de tot el sistema, o tant sols el financer? Seria interessant agafar les reflexions de McIntyre per tal d’afrontar el que ens depara la situació de desconcert actual, sense prendre’l al peu de la lletra, però si, potser com un referent intel·lectual al qui li han mancat defensors al món de la filosofia i la política.

Han llegit entre línies i s’han qüestionat: Per què no fixar-se en el grau de participació cívica? Això és, anar a votar, el grau de voluntariat, pertànyer a organitzacions … és a dir, participar en qualsevol activitat amb un component social. Aquestes activitats als EUA es mesuren i es publiquen a la CPS; a Espanya desconec totalment si això es quantifica,  potser sí, però probablement no es té en compte per una manca de cultura política i un menyspreu pel valor que aquestes activitats poden tenir per a la societat. La conclusió de l’article de Levine, centrat als EUA, és que a més participació cívica, menys atur (a l’article detalla el perquè d’aquesta correlació). Desconec si aquestes conclusions són extrapolables a nivell europeu, en tot cas, posa de manifest dues coses: la importància de tenir una societat civil forta i cohesionada i posar en dubte que només amb explicacions de caire econòmic poguem descriure els canvis en el si de les nostres societats. L’atur és un problema social, no només econòmic, aixi que potser paga la pena enfocar-lo de manera també social i és per aixó que aquest article resulta suggerent.

A Espanya, bona part del capital social que podem trobar radica a les xarxes familiars. González-Páramo, conseller del BCE, en una recent entrevista diu:

R. Pensemos en la alternativa: evitar una tasa de paro sostenida del 22%. Lo extraño es que un país con un paro del 22% no esté levantado socialmente.

P. ¿No será porque hay mucha economía sumergida?

R. Es una hipótesis. También hay que considerar lo que representan la red familiar y el Estado de bienestar. La combinación permite, temporalmente, limitar el impacto de la crisis, pero no es sostenible a medio plazo.

Incentivar i augmentar els nivells de capital social no és només positiu sinó necessari en aquests moments d’incertesa social. Els vincles familiars esdevenen insfuficients per si sols; amb la família no n’hi ha prou.

Potser hauríem de començar a ser conscients de què l’actitud proactiva vers el que ens envolta és imprescindible si pretenem trobar una sortida a l’atzucac on ens trobem pel cercle viciós atur-crisi, amb tots els components existencials que comporta trobar-se desnortat, sense brúixola. El problema de l’atur té una dimensió que no podem oblidar: aboca les persones a la frustració d’aquell que es veu sense horitzons vitals.

Compromís, deia Hessel darrerament; comprensió, deia Innerarity … Molts missatges difícils de concretar. Potser diria que el cal és empatia, sentir la societat com a part indispensable de la nostra vida, que 1 + 1 equival a un 1 més gran: els dos aspectes de la identitat (individual/col·lectiva) distingits per Paul Ricoeur, l’ipséité i la mêmeté, s’entrecreuen fins al punt de resultar inseparables, fent que cap dels dos sigui capaç de sobreviure per sí sol. Així doncs, enfortint els lligams socials (això és, immiscuïnt-nos en l’esfera pública) ens enfortim també a nosaltres.

Es pot titllar de demagògia i retòrica exposar dades del que considero que demostren el trencament del nostre contracte amb els nostres representants, però no deixen de ser objectives i reals.

A Espanya s’ha construït en els darrers anys la xarxa més àmplia d’aeroports a escala europea. En total, els ciutadans disposen de fins a 50 aeroports comercials, enfront dels 22 d’Itàlia i Alemanya o els 25 del Regne Unit. Ara en plena crisi es demostra la inviabilitat de moltes d’aquestes infraestructures que en plena bonança es van projectar. Entre els comptabilitzats aeroports espanyols n’hi ha de casos ben clamorosos que representen el pur fracàs: l’Aeroport de Castelló que encara espera llicència, l’Aeroport de Ciudad Real (privat però amb subvencions públiques) recent inaugurat i sense aerolínies o l’Aeroport d’Osca- Pirineus amb 6.000 passatgers anuals, entre altres. Per si hi havia algú que encara justificava una xarxa tan àmplia en la necessitat d’obrir mercat i obrir portes als turistes; la crisi ho ha acabat d’enterrar tot.

La situació ha arribat a tal punt que segons un informe de la Comissió Nacional de la Competència les diverses administracions públiques als últims 4 anys han hagut de subvencionar a les aerolínies amb ajudes públiques amb fins a 250 milions d’euros en el manteniment de les rutes perquè no deixessin el país: tot plegat un autèntic malbaratament injustificable i sense sentit.

El panorama espanta. Si més no un es pregunta: I qui ho ha dissenyat tot plegat? Algú assumeix responsabilitats polítiques? O seguiran afirmant reafirmant-se en la seva necessitat? Al final tots diran que algú n’ha tingut part de la culpa, i sinó: ho ha fet la crisi. Algú abans d’adjudicar res va plantejar una viabilitat real del model? Algú va avaluar els possibles riscos? El que és clar és que no hi ha forma humana de poder justificar el que s’ha estat fent a l’administració pública els darrers anys; els aeroports només en són una mostra.

Tot plegat sembla que la negligència política (almenys d’alguns que governen) no sembla tenir límits, ni tampoc solucions.