El Paris Grau i jo vam trobar-nos el divendres 12 d’abril a la tarda a les oficines d’Animaset per parlar del llibre que just acaba de publicar: Déu a Barcelona, sis alcaldables i el fet religiós, un llibre que posa el debat de la religió sobre la taula.

Pels qui no el conegueu, el Paris és soci fundador, juntament amb Nacho Corredor i Gerard Sensat, de deba-t.org. Va estudiar Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra del 2008 al 2015. Durant aquest període va estar tres anys al seminari conciliar de Barcelona per ser capellà catòlic on estudià durant dos anys filosofia i on va cursar també algunes assignatures de teologia. Va sortir del seminari el 2014 i va començar un postgrau de comunicació i religió i més tard un màster de comunicació política a Blanquerna, on també hi va treballar. Actualment treballa a l’agència de comunicació Animaset i cursa un màster a EAE de màrqueting digital.

Quan li pregunto com ha evolucionat deba-t em comenta que ha mantingut la seva essència com a associació però que ara té socis d’entorns acadèmics més diversos i ho destaca com a punt fort de deba-t. Recorda amb molta estima antics col·loquis amb tot de personalitats polítiques i periodistes del panorama català del moment. M’explica també que als inicis organitzaven cursos per autofinançar-se ja que ningú coneixia deba-t.org i, a més a més, l’associació va publicar un llibre i dos números d’una revista. Deba-t.org sempre ha estat molt ben considerada dins la UPF per ser una associació diferent a la resta d’associacions d’estudiants vinculades a la política d’una manera o altra i, en especial, per part de la Facultat de Ciències Polítiques.

El Paris destaca que deba-t és una família i és molt important que compti amb una junta molt treballadora formada per persones que siguin amigues i disposades a treballar per un projecte en comú, a banda que és molt important que tingui socis molt implicats. L’associació té, tal i com tenia fa deu anys, els reptes de perdurar en el temps, seguir tenint socis i fer-se un lloc en la societat barcelonina. Deba-t.org enriqueix i, segons diu, ell és on és i és com és per les eines que deba-t li ha donat.

Vam trobar-nos per xerrar del seu llibre i aquest va ser el resultat:

 

Què et va portar a fer un llibre basat en un recull d’entrevistes a sis candidats a l’alcaldia de la ciutat aproximant-se les eleccions municipals?

Déu a Barcelona és un llibre escrit conjuntament amb Jordi Roigé, director d’Animaset. La idea neix just on estem seient ara mateix, mentre pensàvem títols per l’editorial Claret. A això se li suma que vam posar-nos a investigar i a recollir dades per acabar veient que una àmplia majoria de la societat catalana forma part d’alguna confessió religiosa i un 50% té sentiment d’espiritualitat. A més, un 80% de la societat catalana demana que els seus polítics es relacionin de manera cordial amb les institucions religioses i valoren el caràcter social de moltes de les activitats que fan, en especial aquelles amb els més desfavorits.

Pel que fa al moment de treure el llibre, vam veure que treure’l a principis d’abril seria una bona manera d’encarar les eleccions municipals del proper 26 de maig i que el llibre arribés a la societat per Sant Jordi.

 

Quines perspectives i, sobretot, objectius tenies tot just al començar el projecte? Se t’ha fet fàcil parlar d’un tema poc usual dins del món de la política com és la religió?

Per mi la religió és un tema important i, per tant, no se m’ha fet difícil escriure sobre la matèria. És més, penso que és un tema que hauria de sortir més sovint a les converses quotidianes o ser tractat en l’esfera pública, tot i que sovint és un tema que queda en la intimitat de cadascú i que només rep atenció mediàtica quan hi ha escàndols: abusos sexuals, si s’ha de fer l’assignatura de religió a les escoles, la Sagrada Família…

Inicialment pensàvem que podríem trobar problemes amb alguns candidats perquè parlar de religió els podria suposar sortir de la seva zona de confort. La religió és un tema íntim, personal i comunitari a la vegada que té, a més, mostres públiques. Manuel Valls diu que és important que aquest tema estigui a debat i diu que a França, un país laic, és un tema que es toca molt i penso que des d’una perspectiva barcelonina, catalana i espanyola és un fet que pot sorprendre.

 

Creus que l’electorat no es planteja prou alguns temes com ara la religió a l’hora d’escollir els seus líders polítics? Per què penses que és un tema tan difícil de parlar-ne?

A Barcelona, Catalunya i Espanya, en general, la religió no ha afectat, afecta ni afectarà les decisions polítiques de l’electorat de manera significativa. Al Estats Units, per altra banda, els temes religiosos influeixen l’electorat a l’hora d’escollir els seus líders polítics. Crec que llegint Déu a Barcelona, el que puguin dir els candidats a les entrevistes no et farà decidir el teu vot però està molt bé que tots sis parlin d’integració religiosa, s’obrin i es mostrin en la seva part més íntima.

Penso que la religió és un tema tabú perquè no està normalitzat entre família i amics ja que no es toca a les escoles o als mitjans i, per tant, tampoc és un tema que aparegui a les converses sobre política. La religió ens dóna eines per entendre la cultura però, malauradament, no es troba a les agendes públiques.

 

Esperaves que els candidats que han accedit a ser entrevistats ho farien? Esperaves també que Anna Saliente rebutgés la proposta?

Teníem (amb el Jordi Roigé) l’esperança que tots accedirien a ser entrevistats pel llibre, tot i que teníem també molt clar que alguns serien més fàcils de convèncer que altres. Sabíem que les apretades agendes o la indisponibilitat molts cops per motius obvis com és el cas de Joaquim Forn podrien dificultar que alguns candidats acceptessin venir a trobar-se un dia amb nosaltres. Teníem dubtes però també esperança i anàvem a contrarellotge.

De qui més dubtàvem era de l’alcaldessa Colau, per problemes d’agenda i perquè potser parlar d’algun tema així mentre encara governa podria incomodar-la, i de la candidata de la CUP Anna Saliente, que va acabar declinant, així que no ens va sorprendre no poder comptar amb la CUP a l’hora d’escriure el llibre.

 

Ara que has pogut parlar de qüestions religioses amb diversos alcaldables i saps quina és la seva posició, et va sorprendre alguna frase en concret que digués qualsevol dels entrevistats?

En general, sorprèn que tots tenen sensibilitat per la matèria i són més que conscients de la realitat religiosa i social de la ciutat de Barcelona. Com mencionem al pròleg del llibre, hi ha fins a 23 confessions i vora 600 centres de culte a la nostra ciutat. La majoria de la població religiosa de la ciutat es considera catòlica o protestant i una altra gran part musulmana. Em va agradar que no fos un tema tabú per ells, alguns viuen d’aprop la religió, pensen que s’han de tenir relacions cordials amb les institucions religioses (de qualsevol tipus i confessió) i són conscients que l’ésser humà és un ésser transcendent. No obstant, també em va sorprendre que alguns que esperava que es mostressin més cordials amb el tema tinguessin posicions més bel·ligerants i realment pensin que s’ha de trencar algunes relacions que es tenen amb institucions religioses.

 

Per als no entesos i per evitar que segons quines confusions de termes perdurin, com explicaries la diferència entre aconfessionalitat, laïcitat i laïcisme (mencionats al pròleg per Jordi Llisterri)?

Per una banda, el concepte d’aconfessionalitat fa referència a que l’estat no té una confessió religiosa pròpia però pot tenir una relació estable amb les confessions. Aquest és el cas de l’Estat Espanyol.

Per altra banda, la laïcitat es refereix a quan un estat no té tampoc una confessió pròpia ni té cap tipus d’acord estable amb la Santa Seu o altres institucions religioses, siguin del tipus i de la confessió que siguin. Es dóna, per tant, una total separació entre Església i Estat. Tampoc s’interfereix amb la feina d’institucions religioses com és el cas d’escoles, etc. Això és el que passa, per exemple, a França.

Per últim, el laïcisme es dóna quan l’Estat vol eliminar de la societat qualsevol presència o expressió religiosa i que la fe quedi únicament i exclusiva en l’àmbit privat. Va passar una cosa semblant a Turquia.

Personalment, penso que eliminar la realitat religiosa és un fet negatiu perquè es talla una part íntima de la societat.

 

Quina creus tu que és la pregunta més controvertida de les que vas plantejar als candidats? Sense assenyalar ningú, vas notar que algun d’ells es posés tens en algun moment per alguna pregunta en concret?

El tema de les mesquites és el que dóna més joc, segons al meva opinió. Al llibre, una de les preguntes que vaig fer als sis alcaldables era si s’ha de construir una gran mesquita a Barcelona i penso que va ser, potser, la pregunta més controvertida. Les respostes d’alguns candidats em van sorprendre. Manuel Valls deia que sí, Ernest Maragall deia que no tenia cap problema amb què es construís però Josep Bou i Jaume Collboni es mostraven en contra.

No vaig notar tensió en cap moment de l’entrevista, tots van respondre molt sincerament i exposant fets personals i de la seva vida, i més al notar que no eren preguntes que anaven a fer mal.

 

Com creus que viu Barcelona la religió (no només la catòlica) en el seu dia a dia? Creus que les diverses religions poden viure, tal i com és la Barcelona d’avui en dia, en pau i conciliades dins de la mateixa ciutat?

Les confessions poden mostrar-se i actuar amb llibertat en l’àmbit públic i, per descomptat, privat. A la nostra ciutat, existeixen espais de trobada per les diferents confessions sobretot en llocs amb més presència de diferents comunitats, com es el cas del raval. Hi ha trobades, també, a nivell institucional on s’acostuma a demanar major reconeixement públic, presència de les autoritats municipals en festes religioses… però aquest tipus de trobades  no són gaire habituals. Les relacions entre les diferents religions no son dolentes, no es viu tensió al carrer. No obstant, en alguns barris genera un cert conflicte que es construeixin centres de cultes de confessions minoritàries, com és el cas de la idea de construir una gran mesquita a Barcelona.

 

Ni que no sigui una pregunta estretament lligada al contingut del teu llibre, com veus el futur polític de la ciutat ara que ens apropem cada vegada més a les eleccions municipals?

Penso que quedarà un consistori molt fraccionat i que aquesta pluralitat de partits polítics donarà diversitat a l’Ajuntament però també pot arribar a dificultar la governabilitat de la ciutat. El que em preocupa és que la majoria dels candidats no tenen com a prioritat la ciutat de Barcelona i gairebé tot el que venen a nivell de campanya sembla que va amb altres objectius i prioritats, sobretot a nivell de relacions Catalunya-Espanya. Crec que aquestes prioritats mal enfocades poden dificultar, encara més l’estabilitat i governabilitat de la ciutat, governi qui governi.

Moltíssimes gràcies, Paris!


Laura Ventosa Andreu, estudiant de 4t d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra. Membre de deba-t.org des del gener de 2019.