Abans de començar a llegir, recomano escoltar i veure el primers minuts del Rèquiem en Do menor de Luigi Cherubini, que fou escrit l’any 1817 per conmemorar l’execució del Rei Lluís XVI de França. He escollit aquesta peça com podria haver escollit qualsevol altra, però sens dubte es tracta d’un estil musical oblidat i d’un autor poc conegut que val la pena aturar-se a escoltar.

Els Estats moderns, eminentment occidentals, han volgut definir-se, o han estat definits, oblidant certs aspectes que al meu entendre són bàsics i imprescindibles per poder tenir un Estat: individus i cultura. Quines són les característiques què ha de reunir un ens per ser considerat Estat, en el sentit modern? Max Weber dirà que el necessari és una organització de base territorial amb el monopoli de la violència legítima dins del seu territori. Bodin, en canvi, dirà que tenim Estat quan existeix una sobirania d’aquest, és a dir, el poder de fer, executar i anul·lar la llei. En canvi Hall i Ikenberry posaran com a caracterísitica una organització política caracteritzada per l’especialització d’una part de la població en tasques de gestió pública. Altres autors, com García Cotarelo, diran que el necessari és posseir una hisenda pública moderna i un exèrcit permanent, tot i que consideraran que aquestes característiques no són suficients però sí necessàries. I Reinhard serà més partidari d’una massa homogènia de súbdits per parlar d’Estat. És evident, que moltes són les possibles característiques, les possibles definicions, i fins i tot es pot arribar a parlar d’estat fallit. Però en cap d’aquestes descripcions hi trobem cap referència als individus que conformen els Estats, ni tampoc a la cultura.

Amb les característiques presentades podem tenir una estructura, un marc, però aquests elements són, o haurien de ser, insuficients per parlar d’Estat. Qui conforma els Estats? Què diferencia un Estat d’un altre? Podem tenir un escenari, un director d’orquestra, una orquestra, uns instruments, unes partitures, però si ningú les interpreta, no tindrem música; només tindrem silenci. Així doncs, què fa especial a una orquestra davant d’una altra? I una partitura d’una altra? Doncs segurament, entre d’altres, la interpretació, així com també la peça que s’interpreta. Per tant, els Estats no poden ésser sense persones que els defineixin i que els fagin possibles, que fagin sonar els seus instruments. A la vegada, tampoc tenim estats diferents si no interpretem diverses peces, perquè si tots interpretem la mateixa peça, de la mateixa manera i uniformement, amb els mateixos canvis d’intensitat i matisos, serem tots el mateix.

La filòsofa Edith Stein (poc coneguda per la seva condició de dona, jueva, convertida al catolicisme i posteriorment monja del Carmel, i assessinada a Auschwitz) dóna algunes característiques que poden anar en la línia anteriorment esmentada: individus i cultura. Val a dir, però, que ella ho aplica als pobles, però en faré l’extrapolació pel cas dels Estats. Dues són les formes de vida dels Estats: vida externa i vida interna. La primera es basa en les relacions amb altres estats, des de la col·laboració o la declaració de la guerra o la pau, així com l’actitud que es té envers ells. La vida interna vindria marcada per l’autoconfiguració, és a dir, el creixement de l’Estat en nombre d’habitants, així com els avenços en el coneixement, en la vida de la fe, l’organització del Dret, la vida política, o els usos i costums; també vindrà marcada, aquesta vida interna, per l’autoconservació, que és la producció de béns, l’intercanvi d’aquests béns, el què podríem denominar economia, tenir cura de la salut, la seguretat, el benestar, o educar a la societat civil; i per últim, l’autoexpressió, on hi trobem el llenguatge, les creacions de tipus industrial, artístic i científic, així com la configuració de la vida religiosa o jurídica.

En aquest temps que ens ha tocat viure es parla molt de la construcció de nous estats, però no es parla gaire de com han de ser aquests estats, de quina vida interna i externa han de tenir. Només amb un exèrcit, uns ciutadans que gestionin, una hisenda moderna i la capacitat de legislar ja podrem parlar d’Estat? On queden els individus? On queda la cultura?

És necessari que el desenvolupament dels nostres Estats, per ser digne i integral, passi pel desenvolupament de les persones que els conformen. Cal, de manera urgent, que tot projecte nacional passi per centrar tots els esforços en educació, sanitat, atenció, promoció del pensament o el foment de la investigació, entre d’altres. Tampoc s’ha d’oblidar la importància capdal del fet religiós i espiritual d’aquestes persones. En tant que persones, no som simple matèria, i per tant, el transcendent ens és present i no hem de tancar els ulls davant d’aquesta realitat, ans el contrari. Juga un paper essencial també la cultura, no només els aspectes folklòrics, sinó allò que fa que cada Estat sigui com és, allò que el caracteritza, és a dir, les seves arrels i els  seus orígens. No obstant, observem que els estats occidentals moderns han volgut oblidar aquests aspectes tan bàsics i centrar el seu ser en aspectes estructurals, on incomprensiblement la persona humana i el seu benestar queden fora de tota atenció i les arrels de l’Estat, oblidades. Ens estem conformant amb un escenari, uns instruments, un director i unes partitures, però no hem pensat que necessitem persones que toquin els instruments i interpretin les peces, el qual no és tan senzill com potser havíem cregut. Per tocar i interpretar correctament cal formació, cal capacitat crítica, cal responsabilitat i, per sobre de tot, cal més que uns sentiments. És necessària la sensibilitat.

Quina música volem que soni al nostre Estat? O ja ens va bé el silenci?

Bibliografia

Caminal Badia, M. Manual de ciencia política. Tecnos, 3a ed. Madrid (2007)

Stein, E. La estructura de la persona humana. Biblioteca de Autores Cristianos (BAC), Madrid (2002)

Pàgina web Gran Enciclopèdia Catalana: http://www.enciclopedia.cat/enciclopèdies/gran-enciclopèdia-catalana/EC-GEC-0520815.xml?%20s.rows=100&s.q=economia#.UxUcvHna0Uu 

[Consultat: 27 febrer 2014]

Paris Grau Garcerán, soci fundador de deba-t.org, estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra i seminarista de la Diòcesi de Barcelona.