Es sent sovint en determinats cercles allò de que “a dia d’avui, en plena era de la globalització, parlar d’independència resulta antic, arcaic, d’una altra època, contradictori…”. No deixa de ser graciós, tanmateix, que a la vegada s’esgrimeixi el discurs de l’Estat-Nació, propi del S.XIX,  per defensar la unitat del Reyno de España. En efecte, si per “Independència” entenguéssim el mateix que fa un segle l’argument seria interessant… però no és el cas. Què significa “Independència” avui? Més concretament, quan a Catalunya es parla d’Independència, a què es fa referència?

Aquell qui apreciï el debat mínimament rigorós i profund sap de sobres que la “Independència” que es demanava l’11s als carrers de Barcelona té un significat substancialment diferent del que podia tenir fa unes dècades o segles. La independència que es reclama per Catalunya és la mateixa que pugui tenir formalment qualsevol Estat de la UE: la sobirania compartida amb Europa. Qui vulgui pintar el procés Independentista com un anhel d’aïllament pseudo-autàrquic sap dues coses: La primera, que ven aquest discurs per minar el procés. La segona, que menteix.

L’única frontera a aixecar a Catalunya és amb el passat. A Catalunya -País de grans arquitectes- l’ambició és construir ponts amb el futur, i el demà passa per Europa. Per si algú dubta del compromís europeista de l’independentisme català només cal recordar la pregunta que es feia a les consultes sobre la Independència dels darrers anys:  Està d’acord que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret, Independent, Democràtic i Social, integrat en la Unió Europea?. Si es vol, també es pot anar unes setmanes enrere quan una gran multitud de ciutadans es van manifestar a Barcelona darrere el lema: Catalunya, nou Estat d’Europa.

A més, aquesta visió defensada per la societat civil concorda amb la de les elits polítiques catalanes: el President Mas ha reiterat infinitud de vegades que el projecte català només es pot entendre en el marc Europeu. Per si una imatge val més que mil paraules, notar l’escenografia de les seves compareixences: Senyera i bandera de la UE. Queda clar, doncs, que el procés independentista català és unívocament europeista.

Això no és nou; a Catalunya sempre hi ha hagut vocació Europea. De l’altra banda del Pirineu han vingut les referències que han portat progrés: La Revolució Industrial en l’àmbit econòmic, o el Modernisme en el cultural, en són només alguns exemples. Per Catalunya, l’alternativa de la meseta duia més aviat a l’estancament econòmic i a la decadència cultural.

Recupero una cita d’Innerarity que pot ajudar a comprendre per què l’independentisme és europeista:[1] “el poder polític és legítim en tant que gaudeix de suport… però també en la mesura en que és competent”. La qüestió del Corredor Mediterrani, per oposició al Central, és paradigmàtica en això de la competència de les Institucions: Mentre Europa prima criteris econòmics en les inversions, Espanya prioritza infraestructures d’alta rendibilitat política i partidista, però deficitàries econòmicament.[2] A Catalunya, doncs, es consolida la idea de que les bones decisions, especialment en la gestió dels recursos, vénen d’Europa i no pas d’Espanya. Per tant, més Europa i menys Espanya resulta una fórmula alineada als interessos catalans, i és per això que l’independentisme és Europeista, en la mesura que es percep a Europa com a capaç d’oferir solucions a problemes que, pel fet d’estar a Espanya, impedeixen avançar a Catalunya. No cal dir-ho, els objectius, valors i principis fundacionals de la UE també són a bastament compartits i enarborats a Catalunya.[3]

Inscrit en l’independentisme català doncs, no es troba el debat de si es comparteix o no la sobirania –aquest és propi de les “independències” d’altres temps- sinó amb qui es desitja compartir-la: amb Europa o amb Espanya.


[1] Emprava aquesta cita de Daniel Innerarity en un article on apuntava algunes causes que haurien contribuït a l’aparició d’una Identitat Europea, així com què caldria fer per a que aquesta seguís emergint. Podeu consultar l’article a https://www.deba-t.org/2012/09/04/una-identitat-europea/.

[2] Resulta imprescindible llegir l’article El by-pass Don Quijote, d’Enric Juliana. El podeu trobar a http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20111016/54230710595/el-by-pass-de-don-quijote.html