Mario Monti, primer ministre Italià, construïa recentment en una entrevista a The Wall Street Journal el seu ideal d’Europa: “Una Europa que abraci el respecte a les generacions futures, que anés de la mà d’una disciplina pressupostaria Germànica, que tingués el sentit de l’obertura de mercat com millor es troba a la Gran Bretanya, als països Nòrdics o a Polònia. I amb sentit Institucional, que ha sigut la contribució històrica de França.”

[1]

L’ideal de Monti implica la busca d’una nova (o evolucionada) espècie política – l’Europea- amb un ADN particular heredat dels seus antecessors. El que es planteja, en el fons, no és altre cosa que la forja dels Valors que incorpori el ciutadà Europeu del demà, i que inspirin les Institucions que ens governin. Però perquè Europa reïxi, els europeus no només haurem de tenir en comú Valors i Institucions, sinó també una Identitat.

Institucions, Valors i Identitat compartides són ingredients principals de la recepta d’un projecte integrador exitós. Probablement, la Identitat a la que em refereixo sigui senzillament producte dels altres dos: seria, per aquest ordre, la constatació i adhesió a l’existència de certes Institucions esculpides en referència a uns Valors comuns. En qualsevol cas, “Identitat” és primer constatació i després adhesió.

Crec que podem segmentar el procés de creació d’Identitat en dues fases:

En un primer moment, pot haver-hi Identitat sense Institucions; la simple constatació d’uns Valors compartits ja genera certa Identitat. Però resulta lògic que es vulgui anar més enllà i és per això que, en una segona etapa, hi ha col·lectivitats que procedeixen a materialitzar aquest fet comú en Institucions. Les Institucions, si són capaces de generar solucions efectives, no només resulten útils sinó que també esdevenen símbols referents, i la Identitat col·lectiva es veu reforçada.

En una molt recomanable entrevista a Daniel Innerarity, el filòsof planteja que el poder polític és legítim en tant que gaudeix de suport… però també en la mesura en que és competent.[2] En l’article anterior -“Cap als Estats Units d’Europa: El Perquè[3]– pretenia aproximar-me a la segona de les dimensions, això és, fins a quin punt la consecució d’uns Estats Units d’Europa permetria donar resposta als reptes futurs i actuals i, per tant, perquè és necessari avançar en aquesta direcció. En aquest article, en canvi, voldria aproximar-me al primer dels dos elements -el suport a un poder polític- el qual no només s’expressa a través d’unes eleccions sinó que també pot identificar-se de forma més subtil, per exemple, en la possessió d’una Identitat vinculada a l’esfera de poder en qüestió. En el cas concret de la matèria que ens ocupa, es tractaria de la Identitat Europea.

D’entrada, podríem afirmar que la identitat Europea es construeix, en part, degut a un fet generacional vinculat a processos de socialització primària i secundaria. Un exemple personal per il·lustrar-ho, probablement compartit pel lector: Els nostres avis, nascuts als anys 30’, difícilment es sentin gaire Europeus ja que l’entramat institucional comunitari es començà a construir quan ells ja es trobaven en una etapa de maduresa. Els nostres pares, nascuts cap als 60’, probablement contemplin en part la Identitat Europea, al haver viscut en joventut fets com l’adhesió de l’Estat Espanyol a la UE (1986). La nostra generació en canvi, de finals dels 80’ i principis dels 90’, hem viscut tota la vida a dins la UE. La nostra socialització primària i secundaria s’ha fet en aquest context: Sempre hem sentit per les notícies al corresponsal a Brussel·les, a penes hem conegut què és haver d’identificar-se en la duana d’una frontera Europea, quasi ens n’hem oblidat ja dels preus que tenien les coses en Pessetes, hem conegut a gent de la resta d’Europa gràcies a programes d’intercanvi com l’Erasmus… aquests són només alguns elements amb els que hem crescut. És normal, doncs, que el nostre marc de referència sigui també Europa i que, en conseqüència, ens sentim també Europeus… en qualsevol cas, molt més que els nostres avis.

Tanmateix, reprenent la proposició d’Innerarity, si tots aquests elements han contribuït a que avui hi hagi més gent que s’identifiqui com a “Europea” això és degut a que “Europa”, en sentit genèric, ens ha proporcionat solucions i benestar.[4] Per aquesta darrera generació de ciutadans, que probablement s’identifica com a “Europea” en major mesura que les precedents, no és fins l’actualitat que es qüestiona la “competència” del poder Polític Europeu. Fins ara, Europa era competent i, per tant, gaudia del suport dels ciutadans, els qui s’hi podrien identificaven de forma més o menys explícita.

No obstant, la incapacitat per a generar solucions a la Crisi actual suposa per a molts de nosaltres una primera experiència socialitzadora negativa vinculada a Europa. La prolongació en el temps d’aquesta situació no portaria només a la constatació d’una incompetència Europea sinó també a la progressiva erosió del suport explícit – com una encara menor participació a Eleccions Europees…- i implícit –com la pèrdua de la Identitat Europea-.

Algunes dades del darrer Eurobaròmetre resulten en aquest punt interessants ja que capten aquesta tendència[5]:

a) Els ciutadans de la UE sempre han tingut més confiança en les Institucions Europees que en les Institucions del seu propi Estat. Tanmateix, d’ençà de 2008 les distàncies s’han anat escurçant, especialment per una pèrdua de confiança en les Institucions Europees, avui en el seu nivell més baix.

b) Amb l’esclat de la crisi, i des de 2009,  la imatge d’Europa que en tenen els ciutadans ha patit una forta degradació; menys ciutadans en tenen una imatge “Totalment Positiva”, i cada vegada en són més que en tenen una imatge “Totalment Negativa”.

c) Finalment, els ciutadans europeus ja consideren que Europa es troba igual de capacitada que els seus Governs nacionals per fer front a la Crisi. Fins ara Europa sempre s’havia considerat com a  més capaç per a resoldre la situació.

Però la qüestió clau en tot això és: per què Europa ja no és capaç de proveir solucions als seus ciutadans? Les causes són múltiples i les solucions, d’entrada, no semblen gaire atractives als Estats Membres ja que impliquen una major cessió de sobirania.

En qualsevol cas, l’statu quo es demostra insostenible, així que, o s’avança cap a una major integració o s’avorda el procés Europeu, la qual cosa és segurament encara més incerta que l’anterior. Per les raons que argumentava a “Cap als Estats Units d’Europa: El Perquè”, millor decidim-nos a fer una aposta decidida per una major integració.

Ja hi ha qui advoca per més Europa (Alemanya, per exemple), però importants Estats vacil·len (França)[6] i d’altres es mostren més que escèptics (Regne Unit). Hi ha motius comprensibles que porten als Estats-Nació a rebutjar tal procés: D’una banda, les elits polítiques Nacionals temen la pèrdua definitiva del poder de decisió que tenien fins que es van jugar la sobirania als mercats. De l’altra, hi ha un temor subjacent de que les Identitats Estat-Nacionals mutin i es debilitin en favor d’una Identitat Supranacional Europea; perdre adeptes mai és agradable per a ningú. Però, en el millor dels casos, tot això serà un mal menor ja que l’alternativa als Estats Units d’Europa és força funesta.

Dit això, la construcció dels Estats Units d’Europa necessitarà d’Europeus que li donin suport i, com diu el columnista del Financial Times Gideon Rachman, “Europe has yet to make Europeans”.[7] En el fons, el que cal és un procés de Nation-Building Europeu, que doti als ciutadans del Vell Continent d’aquell fet comú que porta a un col·lectiu a fer grans coses en nom del que els uneix. Però atenció, el Nation-Building Europeu no es pot fer sobre les mateixes bases que es van construir els Estats-Nació del S.XIX. Els Nacionalismes del S.XIX uniren a base de fets com la llengua, cultura, raça, religió i història comuna. La mirada al passat fou útil per a la construcció d’aquells Estats-Nació que arriben agònics fins al dia d’avui. Actualment, en canvi, no seria possible unir Europa sota aquests elements, i és per això que lo comú no ho trobarem en les cicatrius del passat sinó en els reptes del futur. Parlar d’un Nacionalisme Europeu tot prenent el concepte de Nació propi del S.XIX resulta impossible.

Cal començar a visualitzar el canvi: de l’Estat-Nació a l’Estat-Gestió, i és en una bona Gestió de lo públic i no pas en la Nació que s’ha de fundar la Identitat Europea.

 


[4] El lector ja haurà identificat que hi ha certa circularitat en l’argument d’Innerarity: es dóna suport a una opció en tant que aquesta sigui competent però, de forma indirecta, per mostrar la competència cal haver disposat d’algun suport, el qual depèn en part de la competència… etç.

[5] Podeu consultar alguns resultats de l’Eurobaròmetre-77 (Primavera 2012) en el següent document: http://ec.europa.eu/public_opinion/archives/eb/eb77/eb77_first_en.pdf

[6] Veieu interessant article sobre la posició del President Francès, F. Hollande, a The Economist. Disponible on line a http://www.economist.com/node/21559636